Els nens també poden canviar el món | Anna Llauradó | TEDxBarcelona

Anna presenta el seu projecte - Tu també pots - en el qual treballa amb nens fomentant l'empatia i l'amor al proïsme. A les escoles els alumnes aprenen com està el món i què poden fer ells per millorar-lo, oferint la possibilitat d'enriquir-se com a persones i d'enriquir la vida d'altres que ho necessiten estalviant 1 euro al mes que ells mateixos gestionaran.

Va estudiar al Lycée Français de Barcelona. Llicenciada en Ciències de la Informació. Ha treballat en premsa, ràdio i televisió, ha escrit guions de cinema, publicat narrativa i contes infantils i acaba de dirigir el seu primer documental "Tu també pots, l'assignatura pendent". Inspirat en un dels seus contes i possible gràcies a la col·laboració desinteressada de professionals del cinema, la televisió i l'educació, ensenya a nens i joves que ells també poden fer alguna cosa per millorar el món. Cooperant, organitzant-se i empoderant-se per ajudar a altres nens en qualsevol lloc del món a guanyar-li el pols a la fam i a la pobresa.

Aquesta xerrada és d'un event TEDx, organitzat de manera independent a les conferències TED. Més informació a http://ted.com/tedx

Si tinguéssiu la capacitat de transformar
el món en un lloc millor,

com ho faríeu?

Potser us heu preguntat això
alguna vegada.

Un món sense guerres, un món
sense violència, un món sense corrupció;

sense nens que morin de fam cada dia.

Però quantes vegades rebutgem idees
perquè pensem que no podrem fer res.

Hem estat parlant de la infantesa...
us recordeu quan éreu petits?

O adolescents?

I teníeu somnis, ideals, fins i tot creieu
que podíeu canviar el món.

"Tots els adults han sigut primer nens

però molt pocs ho recorden".

Ho va dir Saint-Exupéry,
l'autor de "El petit príncep".

Però podem recordar la nostra infantesa.

Podem recordar quan teníem somnis,
grans ideals i crèiem en ells.

I sobretot, podem educar els nostres fills
de manera diferent

per a què, precisament, creguin
en aquests somnis.

Us imagineu el que pot ser
per a un nen créixer

sentint que pot fer grans coses,
coses bones,

fins i tot descobrir la seva
capacitat de millorar el món.

Jo ho vaig imaginar al llegir la notícia
de que cada tres segons

un nen mor de fam en aquest món.

Com a mare de 2 fills,
alguna cosa em va colpejar per dins.

I em vaig preguntar què podia fer.

Vaig escriure un conte per nens

i per adults que no volen
deixar de ser-ho.

Inspirat en una antiga llegenda guaraní,
narra la història d'un pit-roig

que gota a gota, intenta
apagar un incendi.

Agafant aigua amb el seu bec
perquè ell fa el que pot.

En veure'l, la resta d'animals que fugien
de les flames se sumen amb ell,

i, cadascun fent el que pot,
acaben apagant el foc.

En conèixer aquesta història que
ha explicat la seva professora a classe,

Eric, un noi protagonista del conte,
somia amb com els nens

podrien ajudar, acabar amb la fam
i la pobresa al món.

La seva idea és posar
guardioles als col·legis

i que cada nen que pugui
doni un euro dels seus estalvis

d'estalviar en capritxos per així, entre
tots els nens a les classes, als col·legis

arribar a reunir molts diners que ajudaran
a altres nens que ho necessiten.

Vaig tenir la idea de l'euro quan recollia
als meus fills del col·legi i veia

com altres nens i adolescents sortien amb
grans bosses de llaminadures, llepolies

i capritxos innecesaris.

Com era possible que mentre hi havia
nens que no tenien per menjar

altres gastaven diners
que podien estalviar?

Els nens podien fer alguna cosa.

Els nens podien fer molt.

Vaig presentar el conte amb el suport
del Futbol Club Barcelona

que es va sumar a la iniciativa i
vam posar guardioles a alguns col·legis

El Futbol Club Barcelona, com sabeu,
representa la suma d'individus

que, fent equip, assoleixen
grans objectius.

Com els animalets del bosc
apagant el foc.

O com cada nen a qui podíem inspirar
perquè sentís que podia fer alguna cosa

per millorar el món.

Però la idea de l'euro no era suficient.

Calia fer alguna cosa més.

Vaig començar a sentir que calia
conscienciar, aprofundir,

portar els nens al sentiment,
anar a l'interior

per després sortir a l'exterior.

A més a més, a Espanya la crisis
començava a consolidar-se

i cada vegada hi havia més
famílies al llindar de la probresa.

Avui dia, un de cada quatre
nens en aquest país

gairebé no pot tenir un apat al dia.

I quan ho sento, i quan ho dic,
no puc evitar emocionar-me.

I espero que la meva emoció
us encomani.

Llavors, buscant la possibilitat de
desenvolupar aquella idea,

se'm va acudir fer un documental.

Amb el conte no era suficient.

Així doncs, fa tres anys
vaig decidir filmar un documental

que inspirés professors
i alumnes als col·legis

perquè descobrissin com podien
fer alguna cosa els nens

per ajudar a millorar el món.

I vam filmar el documental durant
quasi tres anys, sense diners.

Seguint la filosofia del conte,
vaig trobar pit-rojos,

professionals del món del cinema,
de la televisió, de la educació,

fins i tot l'ACNUR, l'agencia per als
refugiats de l'ONU

que van començar a col·laborar i
possant cadascun el que podia,

vam acabar fent un documental que
mostra la pobresa i la fam

al món, però també com els nens
poden fer alguna cosa per ajudar.

A l'escola on vam gravar, els mestres
es van sumar a la iniciativa

i van començar a crear uns petits
exercicis, molt senzills

que els alumnes podien aplicar
per treballar el projecte.

Evidentment, el primer que van fer
va ser conèixer el conte,

la història del pit-roig.

Però després els teníem que conscienciar,
despertar en ells

el sentiment d'empatia, de compromís,
d'amor cap a la resta.

Així doncs, van començar a fer
classes de meditació i silenci.

El silenci és molt important
per a connectar amb un mateix.

i parar, parar uns minuts al dia
per sentir-te, per estar calmat.

Aquests minuts no són temps perdut
a l'escola ni a l'agenda escolar.

Més aviat al contrari.

Els nens estan més tranquils, i puc
assegurar-vos que els mestres també.

Així doncs, amb aquesta base, els nens
podien començar a estar més receptius

perquè sabeu quina és la paraula que
més escolta un nen occidental avui dia?

Corre.

Penseu!

Aquells que teniu fills, néts, nebots,
des de primera hora del matí

"Ves, corre, afanya't".

L'altre dia pensava: però si hem inventat
la síndria sense llavors

per menjar-la més de pressa!

És terrible. Cap on anem amb tanta pressa?

Sens dubte que
cap a nosaltres mateixos no.

En Dalai-lama deia que si eduquéssim a una
generació de nens a partir dels 8 anys

i els ensenyéssim a meditar,
al cap d'una generació

tindríem un món en pau.

Així que amb aquestes classes de
meditació de pocs minuts

van començar a treballar aquest punt
de consciència i a partir d'aquí

es podien començar a treballar
els valors i els sentiments

perquè era com si la terra estigués una
mica més adobada

i podíem entrar-hi.

I van succeir coses meravelloses.

Per exemple, treballant la generositat.

Una professora va preguntar
als alumnes:

Qui de vosaltres es considera
molt generós?

Cap nen va aixecar la mà.

La professora va començar a plorar.

I surt al documental.

M'estic rient però és per plorar.

Cap nen es considerava molt generós.

Així que havien de descobrir per què
no ho eren i com podien ser-ho.

Van aprofundir i van veure
que demanaven i demanaven

però que mai no compartien
i quasi mai no oferien.

Treballant l’empatia es van adonar
que vivien al seu món

però que poques vegades
es posaven al lloc de l’altre.

Quan van aprofundir en l’amor,
van descobrir que aquest és donar

i no esperar a rebre.

Amb aquesta base van començar
a dividir les tasques.

Els més petits feien
els treballs manuals,

van fer les guardioles,
gotes, pit-rojos, murals,

fins i tot els de 6-7 anys
feien llibretes de sentiments

perquè els dibuixaven,
per exemple se’ls hi preguntava:

“De quin color veieu l’amor?"

Doncs òbviament vermell, no?

Però uns quants van dir lila,
doncs, el pintaven de color lila.

Els que tenien 8-12 anys van
investigar què podien comprar

al món per un euro

i també van investigar els continents,
els països més pobres,

els índexs de mortalitat infantil,
de desnutrició.

Descobrint el que es pot comprar
amb un euro, van aprendre que al Congo,

és el que et paguen per un familiar mort,

a Kènia es pot pagar
un mes d’escola a un nen,

a Espanya es pot comprar
un paquet de cromos.

Es van impactar tant amb la idea
de Kènia que una professora

va portar la responsable d’una petita
ONG que ajuda a nens d’un orfenat

que van quedar orfes perquè
els seus pares van morir

per la pandèmia de SIDA a Kènia.

I van decidir que volien ajudar
a aquests nens.

He de dir que es van dividir
fins a primària

treballar una causa internacional

i els més grans una causa local.

Per tant, els petits van decidir que
la seva causa internacional

seria aquell orfenat a Kènia.

I vam començar a provar parlar per Skype.

I, amb moltes dificultats, vam aconseguir
que els nens es coneguessin.

Va ser meravellós perquè
van preguntar-se un munt de coses.

I van descobrir, per exemple,
que els nens a Kènia menjaven arròs,

kiberi, que és un cereal,

però que rara vegada menjaven carn,
ja ni parlem-ne de pollastre.

La cosa més sorprenent va ser
quan els nens d’aquí els van dir

que un dels seus plats
era pollastre amb patates,

els de Kènia van aplaudir,
contents que altres nens

poguessin menjar un plat que
ells gairebé mai no se’ls permetia.

No tenien la possibilitat.

Van començar a intercanviar
d’igual a igual.

Als Skypes hi havia respecte,
tendresa, curiositat,

i quan els nens d’aquí els
preguntaven si podien fer alguna cosa,

si els podien ajudar,

els de Kènia van dir que
necessitaven una escola.

Una petita escola on poder estudiar.

Per a aquells nens, estudiar
era la porta cap a la llibertat.

Elliud, un dels nens del documental,

posa els peus en aigua freda
a la nit per no adormir-se

i poder seguir estudiant.

El seu somni és anar a la universitat,

ser pilot d’aviació,

guanyar molts diners

i fer orfenats per ajudar a altres nens
com a ell l’han ajudat.

Les seves pors són ser devorat per
un lleó, picat per una aranya o una serp

i no poder anar a la universitat.

La noia de l’ONG els va dir que
amb 3000 euros

es podia construir l’escola a Kènia.

També els hi va dir que amb
aportacions molt petites,

podien ajudar a canviar el món.

Així doncs, estaven tan motivats
que van començar a reunir euros,

gota a gota, mes a mes,

però és que a més a més, van desenvolupar
iniciatives pròpies de creativitat.

Van començar a fer polseres vermelles,
punts de llibre amb pit-rojos, galetes,

pastissos que venien a un euro.

Van posar guardioles extres fora
dels col·legis, per exemple

un que el pare és farmacèutic, va posar-ne
una a la farmàcia amb un cartell

explicant als clients, quan podia,
el que estaven fent al col·legi.

Estaven tan sensibilitzats que un nen,
la mare m’ho va contar,

s’havia enfadat amb ella perquè va dir:
“A veure, nosaltres, els pares,

donarem una gran quantitat
de diners per a l’escola”.

I el nen va dir: “No, t’equivoques mare.

Som nosaltres els que
ho hem de fer, no els pares”.

Per la seva banda, els grans
van investigar la pobresa a Espanya.

I al final van decidir ajudar a
un menjador social

que van visitar a la localitat
del seu col·legi.

Entre tots feien el que podien.

La suma de les seves accions, petites,
que cada mes portaven un euro

dels seus estalvis

que a més als pares
se’ls hi havia dit en una carta

que cada primer cap de setmana del mes,

ells havien de privar-se
d’un capritx

per poder portar aquest euro.

Així doncs, a poc a poc, mes a mes,
conscienciant-se,

van aconseguir els 3000 euros per a Kènia

i més de 2000 per al menjador social.

Quan estàvem acabant el documental,
un nen de 10 anys em va dir:

“Amb aquest projecte hem après
que els petits podem fer grans coses”.

S’imaginen el que és per a un nen
començar a sentir això des de petit?

Perquè ho pugueu imaginar una mica més
us convido a veure un trosset molt petit

del documental que vam estrenar
al mes d’abril a Barcelona

que dura una hora però la mostra,
és molt significativa, dura tres minuts.

Per què creus que les persones
no ajuden a la gent pobre?

No ho sé. És el seu cor.
No tenen amor.

Creus que els nens
podem fer alguna cosa?

Sí.

Què?

Podeu fer un canvi.

Consciència

Compromís

Aquest conte ens explica que tots
podem fer alguna cosa per canviar el món.

Aquest és l’exemple d’un pit-roig
que intenta apagar un incendi

gota a gota.

I aquest exemple agafa un nen
per ajudar als nens que moren de fam.

La idea és que no mengin llaminadures
ni dolços una vegada al mes.

En comptes d’això, fiquem
un euro a la guardiola del col·legi.

En aquesta estoneta de reflexió
amb nosaltres mateixos,

què hem sentit què és
l’amor per nosaltres?

L’amor és donar perquè
hi ha gent que no té res,

que no té diners, ni menjar,

i nosaltres tenim tot el que volem.

I podríem viure sense moltes
de les coses que tenim.

La quantitat de coses que podem fer

i la quantitat que podem
aconseguir amb tan poc és tanta

que sorprèn que encara no s’hagi fet.

Com pot l’empatia ajudar-nos
a millorar el món?

Et poses en el lloc d’ella o ell
i pots sentir el que està sentint.

Jo vinc de Bamba Project,
una ONG petita de Kènia.

Ells necessiten una altra aula
perquè tots els nens de l’orfenat,

des dels 2 als 14 anys,
han d’estar tots a la mateixa aula.

Amb aportacions molt petites
es pot canviar el món.

Als més grans ens ha tocat
buscar el projecte local.

Aquí a Espanya, 1 de cada 4 nens és pobre.

Jo voto pel menjador social de Sant Cugat.

[Nens cantant]

Moltes gràcies, Agora.

Ajudar a una persona que
no té res et puja l'autoestima

i crec que ets més feliç amb tu mateix.

I quan ets més feliç amb tu mateix,
ho ets també amb la gent del teu voltant.

Tots podem, i tu també pots!

“L’educació és l’arma més poderosa
que pots utilitzar per canviar el món”.

Nelson Mandela

[Aplaudiments]

Deia el dramaturg francès Louis Jouvet
a la seva obra “Ensayando a Don Juan”

als seus alumnes:

“El sentiment us portarà al moviment”.

Fer arribar els nens al sentiment
no és gens difícil.

Tot el contrari.

Ells volen ajudar, volen cooperar.

I més si veuen el que poden fer.

Us asseguro que en veure que
amb les seves petites aportacions,

en el cas de Kènia, havien pogut
construir una escola, no s’ho creien.

Això estimula en els nens
un sentiment que serà d’utilitat

tota la seva vida com a futurs adults

i, a més a més, per a tots els àmbits de
la seva vida perquè el compromís,

la consciència, l’empatia, l’amor,

si des de petits permetem
que es treballi,

que els nens puguin obrir-se.

A les classes on compartien

els seus sentiments, establien relacions
molt més vives, molt més diferents.

Per què bloquegem el sentiment?

Per por.

Així que, com aquesta experiència
ens va transformar a tots.

A tots els que vam fer el documental,

als que portàvem endavant
el projecte i continuem fent-ho

i ja ho hem presentat
en diversos col·legis,

volem que això es difongui,
aquest és el nostre somni d’ara.

Hem fet unes quantes passes
però ara toca la següent.

Que això arribi
a molts col·legis.

És una iniciativa molt simple,
molt flexible

que a més els col·legis poden aplicar
desenvolupant la seva pròpia creativitat.

A més a més, a través
de la web que heu vist

oferim el projecte
sense demanar res a canvi.

Allà trobareu tot el que us pugui
inspirar per aplicar-ho

al col·legi dels vostres fills,
alumnes, néts...

Simplement és una gota que posem
perquè en un temps,

l’assignatura pendent, que és
transformar un món millor,

la puguem aprovar entre tots.

Podem fer guardioles

per a tots.

És molt senzill i, a més a més,
podem trobar un nou sentit a la felicitat.

I no sóc jo qui diu això.

M’ho va dir un nen d’11 anys
en terminar el documental.

“Jo creia que la felicitat era tenir.

Ara m’he adonat que és donar”.

Moltes gràcies.

[Aplaudiments]