Si tinguéssiu la capacitat de transformar el món en un lloc millor, com ho faríeu? Potser us heu preguntat això alguna vegada. Un món sense guerres, un món sense violència, un món sense corrupció; sense nens que morin de fam cada dia. Però quantes vegades rebutgem idees perquè pensem que no podrem fer res. Hem estat parlant de la infantesa... us recordeu quan éreu petits? O adolescents? I teníeu somnis, ideals, fins i tot creieu que podíeu canviar el món. "Tots els adults han sigut primer nens però molt pocs ho recorden". Ho va dir Saint-Exupéry, l'autor de "El petit príncep". Però podem recordar la nostra infantesa. Podem recordar quan teníem somnis, grans ideals i crèiem en ells. I sobretot, podem educar els nostres fills de manera diferent per a què, precisament, creguin en aquests somnis. Us imagineu el que pot ser per a un nen créixer sentint que pot fer grans coses, coses bones, fins i tot descobrir la seva capacitat de millorar el món. Jo ho vaig imaginar al llegir la notícia de que cada tres segons un nen mor de fam en aquest món. Com a mare de 2 fills, alguna cosa em va colpejar per dins. I em vaig preguntar què podia fer. Vaig escriure un conte per nens i per adults que no volen deixar de ser-ho. Inspirat en una antiga llegenda guaraní, narra la història d'un pit-roig que gota a gota, intenta apagar un incendi. Agafant aigua amb el seu bec perquè ell fa el que pot. En veure'l, la resta d'animals que fugien de les flames se sumen amb ell, i, cadascun fent el que pot, acaben apagant el foc. En conèixer aquesta història que ha explicat la seva professora a classe, Eric, un noi protagonista del conte, somia amb com els nens podrien ajudar, acabar amb la fam i la pobresa al món. La seva idea és posar guardioles als col·legis i que cada nen que pugui doni un euro dels seus estalvis d'estalviar en capritxos per així, entre tots els nens a les classes, als col·legis arribar a reunir molts diners que ajudaran a altres nens que ho necessiten. Vaig tenir la idea de l'euro quan recollia als meus fills del col·legi i veia com altres nens i adolescents sortien amb grans bosses de llaminadures, llepolies i capritxos innecesaris. Com era possible que mentre hi havia nens que no tenien per menjar altres gastaven diners que podien estalviar? Els nens podien fer alguna cosa. Els nens podien fer molt. Vaig presentar el conte amb el suport del Futbol Club Barcelona que es va sumar a la iniciativa i vam posar guardioles a alguns col·legis El Futbol Club Barcelona, com sabeu, representa la suma d'individus que, fent equip, assoleixen grans objectius. Com els animalets del bosc apagant el foc. O com cada nen a qui podíem inspirar perquè sentís que podia fer alguna cosa per millorar el món. Però la idea de l'euro no era suficient. Calia fer alguna cosa més. Vaig començar a sentir que calia conscienciar, aprofundir, portar els nens al sentiment, anar a l'interior per després sortir a l'exterior. A més a més, a Espanya la crisis començava a consolidar-se i cada vegada hi havia més famílies al llindar de la probresa. Avui dia, un de cada quatre nens en aquest país gairebé no pot tenir un apat al dia. I quan ho sento, i quan ho dic, no puc evitar emocionar-me. I espero que la meva emoció us encomani. Llavors, buscant la possibilitat de desenvolupar aquella idea, se'm va acudir fer un documental. Amb el conte no era suficient. Així doncs, fa tres anys vaig decidir filmar un documental que inspirés professors i alumnes als col·legis perquè descobrissin com podien fer alguna cosa els nens per ajudar a millorar el món. I vam filmar el documental durant quasi tres anys, sense diners. Seguint la filosofia del conte, vaig trobar pit-rojos, professionals del món del cinema, de la televisió, de la educació, fins i tot l'ACNUR, l'agencia per als refugiats de l'ONU que van començar a col·laborar i possant cadascun el que podia, vam acabar fent un documental que mostra la pobresa i la fam al món, però també com els nens poden fer alguna cosa per ajudar. A l'escola on vam gravar, els mestres es van sumar a la iniciativa i van començar a crear uns petits exercicis, molt senzills que els alumnes podien aplicar per treballar el projecte. Evidentment, el primer que van fer va ser conèixer el conte, la història del pit-roig. Però després els teníem que conscienciar, despertar en ells el sentiment d'empatia, de compromís, d'amor cap a la resta. Així doncs, van començar a fer classes de meditació i silenci. El silenci és molt important per a connectar amb un mateix. i parar, parar uns minuts al dia per sentir-te, per estar calmat. Aquests minuts no són temps perdut a l'escola ni a l'agenda escolar. Més aviat al contrari. Els nens estan més tranquils, i puc assegurar-vos que els mestres també. Així doncs, amb aquesta base, els nens podien començar a estar més receptius perquè sabeu quina és la paraula que més escolta un nen occidental avui dia? Corre. Penseu! Aquells que teniu fills, néts, nebots, des de primera hora del matí "Ves, corre, afanya't". L'altre dia pensava: però si hem inventat la síndria sense llavors per menjar-la més de pressa! És terrible. Cap on anem amb tanta pressa? Sens dubte que cap a nosaltres mateixos no. En Dalai-lama deia que si eduquéssim a una generació de nens a partir dels 8 anys i els ensenyéssim a meditar, al cap d'una generació tindríem un món en pau. Així que amb aquestes classes de meditació de pocs minuts van començar a treballar aquest punt de consciència i a partir d'aquí es podien començar a treballar els valors i els sentiments perquè era com si la terra estigués una mica més adobada i podíem entrar-hi. I van succeir coses meravelloses. Per exemple, treballant la generositat. Una professora va preguntar als alumnes: Qui de vosaltres es considera molt generós? Cap nen va aixecar la mà. La professora va començar a plorar. I surt al documental. M'estic rient però és per plorar. Cap nen es considerava molt generós. Així que havien de descobrir per què no ho eren i com podien ser-ho. Van aprofundir i van veure que demanaven i demanaven però que mai no compartien i quasi mai no oferien. Treballant l’empatia es van adonar que vivien al seu món però que poques vegades es posaven al lloc de l’altre. Quan van aprofundir en l’amor, van descobrir que aquest és donar i no esperar a rebre. Amb aquesta base van començar a dividir les tasques. Els més petits feien els treballs manuals, van fer les guardioles, gotes, pit-rojos, murals, fins i tot els de 6-7 anys feien llibretes de sentiments perquè els dibuixaven, per exemple se’ls hi preguntava: “De quin color veieu l’amor?" Doncs òbviament vermell, no? Però uns quants van dir lila, doncs, el pintaven de color lila. Els que tenien 8-12 anys van investigar què podien comprar al món per un euro i també van investigar els continents, els països més pobres, els índexs de mortalitat infantil, de desnutrició. Descobrint el que es pot comprar amb un euro, van aprendre que al Congo, és el que et paguen per un familiar mort, a Kènia es pot pagar un mes d’escola a un nen, a Espanya es pot comprar un paquet de cromos. Es van impactar tant amb la idea de Kènia que una professora va portar la responsable d’una petita ONG que ajuda a nens d’un orfenat que van quedar orfes perquè els seus pares van morir per la pandèmia de SIDA a Kènia. I van decidir que volien ajudar a aquests nens. He de dir que es van dividir fins a primària treballar una causa internacional i els més grans una causa local. Per tant, els petits van decidir que la seva causa internacional seria aquell orfenat a Kènia. I vam començar a provar parlar per Skype. I, amb moltes dificultats, vam aconseguir que els nens es coneguessin. Va ser meravellós perquè van preguntar-se un munt de coses. I van descobrir, per exemple, que els nens a Kènia menjaven arròs, kiberi, que és un cereal, però que rara vegada menjaven carn, ja ni parlem-ne de pollastre. La cosa més sorprenent va ser quan els nens d’aquí els van dir que un dels seus plats era pollastre amb patates, els de Kènia van aplaudir, contents que altres nens poguessin menjar un plat que ells gairebé mai no se’ls permetia. No tenien la possibilitat. Van començar a intercanviar d’igual a igual. Als Skypes hi havia respecte, tendresa, curiositat, i quan els nens d’aquí els preguntaven si podien fer alguna cosa, si els podien ajudar, els de Kènia van dir que necessitaven una escola. Una petita escola on poder estudiar. Per a aquells nens, estudiar era la porta cap a la llibertat. Elliud, un dels nens del documental, posa els peus en aigua freda a la nit per no adormir-se i poder seguir estudiant. El seu somni és anar a la universitat, ser pilot d’aviació, guanyar molts diners i fer orfenats per ajudar a altres nens com a ell l’han ajudat. Les seves pors són ser devorat per un lleó, picat per una aranya o una serp i no poder anar a la universitat. La noia de l’ONG els va dir que amb 3000 euros es podia construir l’escola a Kènia. També els hi va dir que amb aportacions molt petites, podien ajudar a canviar el món. Així doncs, estaven tan motivats que van començar a reunir euros, gota a gota, mes a mes, però és que a més a més, van desenvolupar iniciatives pròpies de creativitat. Van començar a fer polseres vermelles, punts de llibre amb pit-rojos, galetes, pastissos que venien a un euro. Van posar guardioles extres fora dels col·legis, per exemple un que el pare és farmacèutic, va posar-ne una a la farmàcia amb un cartell explicant als clients, quan podia, el que estaven fent al col·legi. Estaven tan sensibilitzats que un nen, la mare m’ho va contar, s’havia enfadat amb ella perquè va dir: “A veure, nosaltres, els pares, donarem una gran quantitat de diners per a l’escola”. I el nen va dir: “No, t’equivoques mare. Som nosaltres els que ho hem de fer, no els pares”. Per la seva banda, els grans van investigar la pobresa a Espanya. I al final van decidir ajudar a un menjador social que van visitar a la localitat del seu col·legi. Entre tots feien el que podien. La suma de les seves accions, petites, que cada mes portaven un euro dels seus estalvis que a més als pares se’ls hi havia dit en una carta que cada primer cap de setmana del mes, ells havien de privar-se d’un capritx per poder portar aquest euro. Així doncs, a poc a poc, mes a mes, conscienciant-se, van aconseguir els 3000 euros per a Kènia i més de 2000 per al menjador social. Quan estàvem acabant el documental, un nen de 10 anys em va dir: “Amb aquest projecte hem après que els petits podem fer grans coses”. S’imaginen el que és per a un nen començar a sentir això des de petit? Perquè ho pugueu imaginar una mica més us convido a veure un trosset molt petit del documental que vam estrenar al mes d’abril a Barcelona que dura una hora però la mostra, és molt significativa, dura tres minuts. Per què creus que les persones no ajuden a la gent pobre? No ho sé. És el seu cor. No tenen amor. Creus que els nens podem fer alguna cosa? Sí. Què? Podeu fer un canvi. Consciència Compromís Aquest conte ens explica que tots podem fer alguna cosa per canviar el món. Aquest és l’exemple d’un pit-roig que intenta apagar un incendi gota a gota. I aquest exemple agafa un nen per ajudar als nens que moren de fam. La idea és que no mengin llaminadures ni dolços una vegada al mes. En comptes d’això, fiquem un euro a la guardiola del col·legi. En aquesta estoneta de reflexió amb nosaltres mateixos, què hem sentit què és l’amor per nosaltres? L’amor és donar perquè hi ha gent que no té res, que no té diners, ni menjar, i nosaltres tenim tot el que volem. I podríem viure sense moltes de les coses que tenim. La quantitat de coses que podem fer i la quantitat que podem aconseguir amb tan poc és tanta que sorprèn que encara no s’hagi fet. Com pot l’empatia ajudar-nos a millorar el món? Et poses en el lloc d’ella o ell i pots sentir el que està sentint. Jo vinc de Bamba Project, una ONG petita de Kènia. Ells necessiten una altra aula perquè tots els nens de l’orfenat, des dels 2 als 14 anys, han d’estar tots a la mateixa aula. Amb aportacions molt petites es pot canviar el món. Als més grans ens ha tocat buscar el projecte local. Aquí a Espanya, 1 de cada 4 nens és pobre. Jo voto pel menjador social de Sant Cugat. [Nens cantant] Moltes gràcies, Agora. Ajudar a una persona que no té res et puja l'autoestima i crec que ets més feliç amb tu mateix. I quan ets més feliç amb tu mateix, ho ets també amb la gent del teu voltant. Tots podem, i tu també pots! “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”. Nelson Mandela [Aplaudiments] Deia el dramaturg francès Louis Jouvet a la seva obra “Ensayando a Don Juan” als seus alumnes: “El sentiment us portarà al moviment”. Fer arribar els nens al sentiment no és gens difícil. Tot el contrari. Ells volen ajudar, volen cooperar. I més si veuen el que poden fer. Us asseguro que en veure que amb les seves petites aportacions, en el cas de Kènia, havien pogut construir una escola, no s’ho creien. Això estimula en els nens un sentiment que serà d’utilitat tota la seva vida com a futurs adults i, a més a més, per a tots els àmbits de la seva vida perquè el compromís, la consciència, l’empatia, l’amor, si des de petits permetem que es treballi, que els nens puguin obrir-se. A les classes on compartien els seus sentiments, establien relacions molt més vives, molt més diferents. Per què bloquegem el sentiment? Per por. Així que, com aquesta experiència ens va transformar a tots. A tots els que vam fer el documental, als que portàvem endavant el projecte i continuem fent-ho i ja ho hem presentat en diversos col·legis, volem que això es difongui, aquest és el nostre somni d’ara. Hem fet unes quantes passes però ara toca la següent. Que això arribi a molts col·legis. És una iniciativa molt simple, molt flexible que a més els col·legis poden aplicar desenvolupant la seva pròpia creativitat. A més a més, a través de la web que heu vist oferim el projecte sense demanar res a canvi. Allà trobareu tot el que us pugui inspirar per aplicar-ho al col·legi dels vostres fills, alumnes, néts... Simplement és una gota que posem perquè en un temps, l’assignatura pendent, que és transformar un món millor, la puguem aprovar entre tots. Podem fer guardioles per a tots. És molt senzill i, a més a més, podem trobar un nou sentit a la felicitat. I no sóc jo qui diu això. M’ho va dir un nen d’11 anys en terminar el documental. “Jo creia que la felicitat era tenir. Ara m’he adonat que és donar”. Moltes gràcies. [Aplaudiments]