Així és la vida LGBT al món

Com a parella gai a San Francisco, la Jenni Chang i la Lisa Dazols ho han tingut prou fàcil per viure com volien. Però, com era la vida per a la gent que encara no gaudia dels drets fonamentals fora de la bombolla de Bay Area? Es van embarcar en un viatge per tot el món a la recerca dels 'Superhomos', persones de la comunitat LGBT que feien coses extraordinàries al món. A 15 països de l'Àfrica, l'Àsia i Sudamèrica (des de l'Índia, llar del primer príncep obertament gai, fins a l'Argentina, el primer país llatinoamericà a garantir la igualtat de dret al matrimoni), han trobat històries inspiradores i els valents, resilients i orgullosos Superhomos que buscaven.

Quan vaig dir als pares que era lesbiana

el primer que em van dir va ser:

"Et tornarem de cap a Taiwan."

(Riuen)

Per ells, la meva orientació sexual
era culpa d'Amèrica.

Occident m'havia corromput
amb idees divergents,

i si els pares no haguessin marxat
mai de Taiwan,

això no li hauria passat
a la seva única filla.

El cert és que em preguntava
si tenien raó.

És clar que hi ha homosexuals a l'Àsia,

igual que hi ha homosexuals arreu del món.

Però viure fora de l'armari i dir

"Soc lesbiana, ella és la meva dona,
i estem orgulloses de la nostra vida"

és una idea només occidental?

Si hagués crescut a Taiwan,
o a qualsevol lloc fora d'Occident,

hauria trobat models
de persones LGBT felices,

Jo pensava igual.

Com a treballadora social
a San Francisco,

he conegut molts immigrants homosexuals.

M'explicaven les seves històries
de persecució als seus països,

només per ser homosexuals,

i les raons perquè van escapar
als Estats Units.

I veia com això els havia marcat.

Després de 10 anys fent la mateixa feina

necessitava històries més maques.

Sabia que el món no era perfecte,

però segur que no totes les vides
eren terribles.

Com a parella, necessitàvem
trobar històries d'esperança.

Vam sortir amb la missió
de viatjar pel món

i buscar gent a qui vam definir com
'Superhomos'.

(Riuen)

Serien les persones de la comunitat LGBT

que feien coses extraordinàries al món.

Serien valents, forts,

i sobre tot, orgullosos de qui són.

Serien el tipus de persones
que jo aspiro a ser.

El pla era compartir les seves històries
amb el món amb una pel·lícula.

Només hi havia un problema.

No teníem cap tipus d'experiència
en fer reportatges.

(Riures)

Ni tan sols sabíem on trobar
els Superhomos,

havíem de confiar
en què ja ens ensortiríem.

Vam escollir 15 països
a l'Àsia, l'Àfrica i Amèrica de Sud,

països no occidentals que diferien
en qüestió de drets per als LGBT.

Vam comprar una càmera,

un llibre sobre
com fer documentals...

(Riuen)

-es pot aprendre molt, avui dia-

i vam marxar a fer la volta al món.

Un dels primers països
va ser el Nepal.

Malgrat la pobresa,
10 anys de guerra civil,

i, recentment,
un terratrèmol,

el Nepal ha fet grans avenços
en la lluita per la igualtat.

Una de les líders del moviment
és la Bhumika Shrestha.

Una dona transgènere, bella i enèrgica.

La Bhumika ha hagut de superar
que la fessin fora de l'escola

i que la fiquessin a la presó
per la seva identitat de gènere.

Però el 2007, la Bhumika i l'organització
pels drets dels LGBT al Nepal

van fer arribar una petició
al Tribunal suprem del Nepal

per a protegir els LGBT
de la discriminació.

Aquesta és la Bhumika:

De què estic més orgullosa?

Sóc transgénere.

I estic molt orgullosa de la meva vida.

El 21 de desembre de 2007,

el Tribunal Superior va ordenar
al govern del Nepal

donar documents d'identificació
transgèneres

i aprovar el matrimoni homosexual.

Li agraeixo la confiança en el dia a dia.

Una cosa tan simple com anar
a un lavabo públic

pot ser un gran repte
quan no encaixes

dins les rígides espectatives
de génere de la gent.

Viatjant per l'Àsia,

les dones s'esgarrifaven
quan em veien als lavabos públics.

No estaven acostumades a veure
algú com jo.

Havia d'inventar estratègies
per poder pixar en pau.

(Riuen)

Cada cop que entrava a un lavabo,

feia el pit endavant i mostrar
les meves parts femenines,

i intentar no ser tan intimidant.

Saludava amb les mans i deia "Hola",

de manera que la gent sentís
la meva veu femenina.

Tot això es força cansat,
però és el que sóc.

No puc ser altra cosa.

Després del Nepal,
vam viatjar a l'Índia.

D'una banda, l'Índia és
una societat hindú,

sense tradició homofòbica.

D'altra banda, és una societat
amb un profund sistema patriarcal,

que rebutja tot allò
que alteri l'ordre home-dona.

Quan parlàrem amb els activistes,

ens van dir que l'empoderament comença
quan es garanteix la igualtat de gènere,

quan l'estatus de la dona
és establert a la societat.

I d'aquesta manera, l'estatus dels LGBT
també es pot afermar.

Allà vam conéixer
el príncep Manvendra.

És el primer príncep
obertament gai al món.

Va sortir de l'armari
al show de l'Oprah Winfrey,

internacionalment.

Els seus pares
el van repudiar

i el van acusar de portar
la vergonya a la família reial.

Ens vam asseure amb el Príncep

i vam parlar sobre per què va decidir
fer-ho de manera tan pública.

Aquest és ell:

"Creia que era necessari

trencar l'estigma i la discriminació
que hi ha a la nostra societat.

Això em va fer sortir públicament
i parlar de mi mateix.

Siguem gais, lesbianes,
transgènere, bisexuals

o qualsevol altra minoria sexual,

ens hem d'unir tots
i lluitar pels nostres drets.

Els drets dels LGBT no es poden guanyar
als tribunals,

sinó als cors i les ments de la gent."

Quan em tallava els cabells,

la perruquera em va preguntar,

"Tens marit?"

És una pregunta delicada

que la gent local m'ha fet
sovint durant els viatges.

Quan li vaig dir que estava
amb una dona i no amb un home,

no s'ho acabava de creure,

i em va fer moltes preguntes
sobre la reacció dels meus pares

i si estava trista perquè
mai no podria tenir fills.

Li vaig dir que a la meva vida
no hi havia limitacions

i que la Lisa i jo planejem
tenir família algun dia.

En aquell moment va pensar

que jo era una altra
boja occidental.

No podia imaginar
que aquell fenomen

pogués passar al seu propi país.

Fins que vaig mostrar-li
les fotos dels Superhomos

que vam entrevistar a l'Índia

Va reconèixer el príncep Manvendra
de la tele

i de seguida es van apropar
les altres noies

curioses per conèixe'm.

(Riuen)

Aquella tarda ordinària

vaig tenir la oportunitat
d'explicar a tota la perruqueria

els canvis socials
del seu propi país.

De l'Índia vam passar
a l'Àfrica de l'est,

coneguda per la seva intolerància
envers els LGBT.

A Kenya, el 89% de la gent
que surt de l'armari

és repudiat per la família.

Els actes homosexuals són delictes
que poden portar a la presó.

A Kenya, vam conèixer un home
amb la veu molt suau, David Kuria.

David s'havia proposat la missió
de treballar pels pobres

i millorar el seu govern.

I decidí pesentar-se per al Senat.

Va ser el primer candidat polític
obertament gai de Kenya.

El David volia fer la seva campanya
sense negar la realitat de qui era.

Però ens preocupava la seguretat

perquè va començar a rebre
amenaces de mort.

"En aquell moment tenia por

perquè demanaven que em matessin.

I sí,

hi ha persones que ho fan

i pensen que estan complint
amb una obligació religiosa."

No s'avergonyia del que era.

Fins i tot amb les amenaces

es va mantenir autèntic.

A l'altra banda de l'espectre
està l'Argentina.

A l'Argentina, el 92% de la gent
es considera catòlica.

Tanmateix, tenen lleis que són
fins i tot més progressives

que les que tenim als EUA.

El 2010, l'Argentina va ser el primer
país llatinoamericà

i el 10è al món a legalitzar
els matrimonis homosexuals.

Allà vam conèixer la María Rachid.

María era la força impulsora
darrera el moviment.

"Sempre dic que, de fet,

els efectes de la igualtat

no són només
per les persones que es casen.

Són per a molta més gent que,
encara que no es casi mai,

seran mirats de manera diferent
pels companys,

per la família i pels veïns,

a partir d'aquest missatge d'igualtat
per part de l'Estat.

Estic molt orgullosa de l'Argentina

perquè avui dia l'Argentina és
un model d'igualtat.

I esperem que aviat

hi hagi els mateixos drets a tot el món."

Quan vam visitar
la terra dels meus ancestres,

vaig desitjar haver ensenyat als pares
el que hi vam trobar.

Aquí ho teniu:

"Un, dos, tres. Benvinguts,
homosexuals, a Shangai!"

(Riuen)

Una magnífica comunitat
de joves chinesos LGBT.

És clar que tenien conflictes.

Però s'hi enfrontaven.

A Shangai, vaig poder parlar
amb un grup de lesbianes locals

i els vaig explicar la nostra història
en el meu mal chinès.

A Taipei, cada cop
que pujavem al metro,

trobàvem una altra parella
de lesbianes de la mà.

I vam saber que l'esdeveniment LGBT
més gran d'Àsia

se celebra només a uns blocs
d'on vivien els meus avis.

Si ho sabessin els meus pares.

Quan vam acabar el nostres viatges,
amb alguna desviació,

(Riuen)

havíem recorregut 80.000 km

i enregistrat 120 hores de metratge.

Vam visitar 15 països

i entrevistat 50 Superhomos.

No va resultar difícil trobar-los.

És cert que encara hi ha tragèdies

al camí ple de sotracs cap a l'igualtat.

I no hem d'oblidar que encara avui dia
75 països criminalitzen l'homosexualitat.

Però també hi ha històries
d'esperança i coratge

a cada racó del món.

El que vam extreure del nostre viatge

és que la igualtat no és
una invenció occidental.

Un dels factors claus
del moviment és l'empenta,

l'empenta que fa que cada cop més gent
s'accepti com és

i aprofiti qualsevol oportunitat

per canviar la seva part del món,

i l'empenta que fa que cada cop més països

trobin model d'igualtat al voltant.

Quan el Nepal va protegir
els LGBT contra la discriminació,

l'Índia va anar més enllà.

Quan l'Argentina va legalitzar
el matrimoni homosexual,

l'Uruguay i el Brasil ho van fer també.

Quan Irlanda va dir sí a la igualtat,

(Aplaudiments)

el món es va parar a observar.

Quan el Tribunal Suprem dels EUA
pren una decisió

de la qual estar orgullosos.

(Aplaudiments)

Quan revisàvem els videos,

ens vam adonar que
estàvem mirant una història d'amor.

No és la història d'amor
m'esperava,

sinó una més plena de
llibertat, aventura i amor

del que mai hagués pogut imaginar.

Un any després d'haver tornat
del nostre viatge

el matrimoni gai va arribar a Califòrnia.

I pensem que, al final,
l'amor ho pot tot.

"Pel poder que m'atorga,

l'estat de Califòrnia

i Déu Totpoderós,

jo us declaro unides en matrimoni.

Us poder fer un petó."

(Aplaudiment)