Quan vaig dir als pares que era lesbiana el primer que em van dir va ser: "Et tornarem de cap a Taiwan." (Riuen) Per ells, la meva orientació sexual era culpa d'Amèrica. Occident m'havia corromput amb idees divergents, i si els pares no haguessin marxat mai de Taiwan, això no li hauria passat a la seva única filla. El cert és que em preguntava si tenien raó. És clar que hi ha homosexuals a l'Àsia, igual que hi ha homosexuals arreu del món. Però viure fora de l'armari i dir "Soc lesbiana, ella és la meva dona, i estem orgulloses de la nostra vida" és una idea només occidental? Si hagués crescut a Taiwan, o a qualsevol lloc fora d'Occident, hauria trobat models de persones LGBT felices, Jo pensava igual. Com a treballadora social a San Francisco, he conegut molts immigrants homosexuals. M'explicaven les seves històries de persecució als seus països, només per ser homosexuals, i les raons perquè van escapar als Estats Units. I veia com això els havia marcat. Després de 10 anys fent la mateixa feina necessitava històries més maques. Sabia que el món no era perfecte, però segur que no totes les vides eren terribles. Com a parella, necessitàvem trobar històries d'esperança. Vam sortir amb la missió de viatjar pel món i buscar gent a qui vam definir com 'Superhomos'. (Riuen) Serien les persones de la comunitat LGBT que feien coses extraordinàries al món. Serien valents, forts, i sobre tot, orgullosos de qui són. Serien el tipus de persones que jo aspiro a ser. El pla era compartir les seves històries amb el món amb una pel·lícula. Només hi havia un problema. No teníem cap tipus d'experiència en fer reportatges. (Riures) Ni tan sols sabíem on trobar els Superhomos, havíem de confiar en què ja ens ensortiríem. Vam escollir 15 països a l'Àsia, l'Àfrica i Amèrica de Sud, països no occidentals que diferien en qüestió de drets per als LGBT. Vam comprar una càmera, un llibre sobre com fer documentals... (Riuen) -es pot aprendre molt, avui dia- i vam marxar a fer la volta al món. Un dels primers països va ser el Nepal. Malgrat la pobresa, 10 anys de guerra civil, i, recentment, un terratrèmol, el Nepal ha fet grans avenços en la lluita per la igualtat. Una de les líders del moviment és la Bhumika Shrestha. Una dona transgènere, bella i enèrgica. La Bhumika ha hagut de superar que la fessin fora de l'escola i que la fiquessin a la presó per la seva identitat de gènere. Però el 2007, la Bhumika i l'organització pels drets dels LGBT al Nepal van fer arribar una petició al Tribunal suprem del Nepal per a protegir els LGBT de la discriminació. Aquesta és la Bhumika: De què estic més orgullosa? Sóc transgénere. I estic molt orgullosa de la meva vida. El 21 de desembre de 2007, el Tribunal Superior va ordenar al govern del Nepal donar documents d'identificació transgèneres i aprovar el matrimoni homosexual. Li agraeixo la confiança en el dia a dia. Una cosa tan simple com anar a un lavabo públic pot ser un gran repte quan no encaixes dins les rígides espectatives de génere de la gent. Viatjant per l'Àsia, les dones s'esgarrifaven quan em veien als lavabos públics. No estaven acostumades a veure algú com jo. Havia d'inventar estratègies per poder pixar en pau. (Riuen) Cada cop que entrava a un lavabo, feia el pit endavant i mostrar les meves parts femenines, i intentar no ser tan intimidant. Saludava amb les mans i deia "Hola", de manera que la gent sentís la meva veu femenina. Tot això es força cansat, però és el que sóc. No puc ser altra cosa. Després del Nepal, vam viatjar a l'Índia. D'una banda, l'Índia és una societat hindú, sense tradició homofòbica. D'altra banda, és una societat amb un profund sistema patriarcal, que rebutja tot allò que alteri l'ordre home-dona. Quan parlàrem amb els activistes, ens van dir que l'empoderament comença quan es garanteix la igualtat de gènere, quan l'estatus de la dona és establert a la societat. I d'aquesta manera, l'estatus dels LGBT també es pot afermar. Allà vam conéixer el príncep Manvendra. És el primer príncep obertament gai al món. Va sortir de l'armari al show de l'Oprah Winfrey, internacionalment. Els seus pares el van repudiar i el van acusar de portar la vergonya a la família reial. Ens vam asseure amb el Príncep i vam parlar sobre per què va decidir fer-ho de manera tan pública. Aquest és ell: "Creia que era necessari trencar l'estigma i la discriminació que hi ha a la nostra societat. Això em va fer sortir públicament i parlar de mi mateix. Siguem gais, lesbianes, transgènere, bisexuals o qualsevol altra minoria sexual, ens hem d'unir tots i lluitar pels nostres drets. Els drets dels LGBT no es poden guanyar als tribunals, sinó als cors i les ments de la gent." Quan em tallava els cabells, la perruquera em va preguntar, "Tens marit?" És una pregunta delicada que la gent local m'ha fet sovint durant els viatges. Quan li vaig dir que estava amb una dona i no amb un home, no s'ho acabava de creure, i em va fer moltes preguntes sobre la reacció dels meus pares i si estava trista perquè mai no podria tenir fills. Li vaig dir que a la meva vida no hi havia limitacions i que la Lisa i jo planejem tenir família algun dia. En aquell moment va pensar que jo era una altra boja occidental. No podia imaginar que aquell fenomen pogués passar al seu propi país. Fins que vaig mostrar-li les fotos dels Superhomos que vam entrevistar a l'Índia Va reconèixer el príncep Manvendra de la tele i de seguida es van apropar les altres noies curioses per conèixe'm. (Riuen) Aquella tarda ordinària vaig tenir la oportunitat d'explicar a tota la perruqueria els canvis socials del seu propi país. De l'Índia vam passar a l'Àfrica de l'est, coneguda per la seva intolerància envers els LGBT. A Kenya, el 89% de la gent que surt de l'armari és repudiat per la família. Els actes homosexuals són delictes que poden portar a la presó. A Kenya, vam conèixer un home amb la veu molt suau, David Kuria. David s'havia proposat la missió de treballar pels pobres i millorar el seu govern. I decidí pesentar-se per al Senat. Va ser el primer candidat polític obertament gai de Kenya. El David volia fer la seva campanya sense negar la realitat de qui era. Però ens preocupava la seguretat perquè va començar a rebre amenaces de mort. "En aquell moment tenia por perquè demanaven que em matessin. I sí, hi ha persones que ho fan i pensen que estan complint amb una obligació religiosa." No s'avergonyia del que era. Fins i tot amb les amenaces es va mantenir autèntic. A l'altra banda de l'espectre està l'Argentina. A l'Argentina, el 92% de la gent es considera catòlica. Tanmateix, tenen lleis que són fins i tot més progressives que les que tenim als EUA. El 2010, l'Argentina va ser el primer país llatinoamericà i el 10è al món a legalitzar els matrimonis homosexuals. Allà vam conèixer la María Rachid. María era la força impulsora darrera el moviment. "Sempre dic que, de fet, els efectes de la igualtat no són només per les persones que es casen. Són per a molta més gent que, encara que no es casi mai, seran mirats de manera diferent pels companys, per la família i pels veïns, a partir d'aquest missatge d'igualtat per part de l'Estat. Estic molt orgullosa de l'Argentina perquè avui dia l'Argentina és un model d'igualtat. I esperem que aviat hi hagi els mateixos drets a tot el món." Quan vam visitar la terra dels meus ancestres, vaig desitjar haver ensenyat als pares el que hi vam trobar. Aquí ho teniu: "Un, dos, tres. Benvinguts, homosexuals, a Shangai!" (Riuen) Una magnífica comunitat de joves chinesos LGBT. És clar que tenien conflictes. Però s'hi enfrontaven. A Shangai, vaig poder parlar amb un grup de lesbianes locals i els vaig explicar la nostra història en el meu mal chinès. A Taipei, cada cop que pujavem al metro, trobàvem una altra parella de lesbianes de la mà. I vam saber que l'esdeveniment LGBT més gran d'Àsia se celebra només a uns blocs d'on vivien els meus avis. Si ho sabessin els meus pares. Quan vam acabar el nostres viatges, amb alguna desviació, (Riuen) havíem recorregut 80.000 km i enregistrat 120 hores de metratge. Vam visitar 15 països i entrevistat 50 Superhomos. No va resultar difícil trobar-los. És cert que encara hi ha tragèdies al camí ple de sotracs cap a l'igualtat. I no hem d'oblidar que encara avui dia 75 països criminalitzen l'homosexualitat. Però també hi ha històries d'esperança i coratge a cada racó del món. El que vam extreure del nostre viatge és que la igualtat no és una invenció occidental. Un dels factors claus del moviment és l'empenta, l'empenta que fa que cada cop més gent s'accepti com és i aprofiti qualsevol oportunitat per canviar la seva part del món, i l'empenta que fa que cada cop més països trobin model d'igualtat al voltant. Quan el Nepal va protegir els LGBT contra la discriminació, l'Índia va anar més enllà. Quan l'Argentina va legalitzar el matrimoni homosexual, l'Uruguay i el Brasil ho van fer també. Quan Irlanda va dir sí a la igualtat, (Aplaudiments) el món es va parar a observar. Quan el Tribunal Suprem dels EUA pren una decisió de la qual estar orgullosos. (Aplaudiments) Quan revisàvem els videos, ens vam adonar que estàvem mirant una història d'amor. No és la història d'amor m'esperava, sinó una més plena de llibertat, aventura i amor del que mai hagués pogut imaginar. Un any després d'haver tornat del nostre viatge el matrimoni gai va arribar a Califòrnia. I pensem que, al final, l'amor ho pot tot. "Pel poder que m'atorga, l'estat de Califòrnia i Déu Totpoderós, jo us declaro unides en matrimoni. Us poder fer un petó." (Aplaudiment)