Confessions d'una mala feminista

Quan l’escriptora Roxane Gay es va qualificar a si mateixa com una "mala feminista", estava fent broma, reconeixent així que no podia estar a l’altura de la perfecció que demanava el moviment feminista. Però es va adonar que l’acudit va sonar buit. En una xerrada reflexiva i provocativa, ens demana que acceptem tots els sabors del feminisme, i que prenguem totes les petites decisions que, en massa, poden provocar un canvi real.

Estic fracassant com a dona,

estic fracassant com a feminista.

Tinc una opinió forta
sobre la igualtat de gènere,

però em preocupa
que acceptar l'etiqueta de "feminista",

no sigui just per a les bones feministes.

Soc feminista,
però soc una mala feminista.

Em refereixo a mi mateixa
com una "mala feminista".

Almenys he escrit un assaig,

i després un llibre titulat
"Mala Feminista".

I a les entrevistes van començar
a dir-me "la mala feminista".

(Riures)

Allò que va començar
com una broma amb mi mateixa

i una provocació intencionada,

s'ha convertit en alguna cosa més.

Començaré des del principi.

Quan era jove,

sobretot en l'adolescència
i a la vintena,

tenia l'estranya idea que les feministes

eren peludes, estaven enfadades,
odiaven els homes i el sexe...

Com si tot això fos dolent!

(Riures)

Ara em fixo en com tracten a les dones
arreu del món,

i l'empipament, particularment,
em sembla una reacció molt raonable.

Però en aquell moment

em preocupava
el to amb què la gent

insinuava que jo podria ser feminista.

L'etiqueta de feminista era una acusació,

era una paraula controvertida
i gens amable.

Em van etiquetar com a dona
que no segueix les normes,

que té massa expectatives,

una dona que es considera superior,

i que gosa creure
que és igual o superior a l'home.

I no vols ser aquesta dona rebel,

fins que t'adones
que realment ets aquesta dona,

i que no t'imagines sent ningú més.

Quan vaig créixer,
vaig començar a acceptar

que soc feminista,
i estic orgullosa de ser-ho.

Considero algunes veritats com a evidents:

les dones són iguals que els homes.

Mereixem cobrar el mateix sou
pel mateix treball.

Tenim el dret de moure'ns pel món
de la manera com vulguem,

sense haver de patir
assetjament o violència.

Tenim el dret a utilitzar
de manera fàcil i accessible

anticonceptius
i serveis de reproducció.

Tenim el dret a decidir
sobre el nostre cos,

sense vigilància legislativa
ni doctrines evangèliques.

Tenim el dret al respecte.

Encara diria més.

Quan parlem
de les necessitats de les dones,

hem de considerar
les altres identitats que existeixen.

No som tan sols dones.

Som persones amb diferents cossos,

expressions de gènere,
religions, sexualitats,

classes socials,
habilitats i moltes coses més.

Hem de tenir en compte

aquestes diferències
i saber com ens afecten,

i també importa
tot el que tenim en comú.

Sense aquest tipus d'inclusió
el nostre feminisme no és res.

Aquestes veritats són evidents,
però per ser clara:

soc un desastre.

Estic plena de contradiccions.

Hi ha moltes maneres en què estic
sent una mala feminista.

He de fer una altra confessió.

Quan condueixo a la feina
escolto rap violent a tot volum.

(Riures)

Encara que la lletra és
denigrant per a les dones.

La lletra m'ofèn d'allò més.

La cançó de Ying Yang Twins "Salt Shaker".

És increïble.

(Riures)

"Fes-ho realitat amb la samarreta mullada,

puta, mou-te amb força
fins que et faci mal el cul!"

(Riures)

Penseu en això.

(Riures)

Pura poesia, oi?

Estic totalment mortificada
pels meus gustos musicals.

(Riures)

Crec fermament en el treball dels homes,

que és tot el que jo no vull fer.
Incloent-hi...

(Riures)

totes les tasques domèstiques,
però també

matar bitxos, baixar la brossa,
tallar la gespa i mantenir el cotxe.

No vull res d'això.

(Riures)

El rosa és el meu color preferit.

M'agraden les revistes de moda
i les coses boniques.

Miro "The Bachelor"
i comèdies romàntiques.

Tinc fantasies absurdes
sobre contes de fades que es fan realitat.

Alguns dels meus pecats
són encara pitjors.

Si una dona vol adoptar
el cognom del seu marit,

és decisió seva
i jo no soc ningú per jutjar-la.

Si una dona decideix quedar-se a casa
per criar els seus fills,

també ho accepto.

El problema no és que si tria això
es faci econòmicament vulnerable.

El problema és que la societat
està pensada

per fer les dones vulnerables
econòmicament quan decideixen.

Resolguem aquest problema.

(Aplaudiments)

Jo rebutjo el feminisme convencional

que històricament ha evitat
o ignorat les necessitats

de les dones de color, treballadores,
lesbianes i transsexuals

a favor de les dones blanques,
heterosexuals de classe mitjana i alta.

Mireu, si això és bon feminisme,
jo soc una molt mala feminista.

(Riures)

També hi ha una altra cosa:

com a feminista, sento molta pressió.

Tendim a posar sobre el pedestal
les feministes destacades.

Esperem que posin perfectament.

I quan ens deceben,

les critiquem alegrement
i les fem baixar del pedestal.

Com he dit abans,
soc un desastre.

Considereu-me a baix del pedestal

abans d'intentar pujar-m'hi.

(Riures)

Moltíssimes dones,

sobretot les pioneres
i les líders de la indústria,

tenen por que les etiquetin
de feministes.

Tenen por d'aixecar-se i dir:
"sí, soc feminista".

Per por del que això significa,

per por de no estar a l'altura
d'unes expectatives poc realistes.

Agafem com a exemple a Beyoncé,
o com jo dic, La Deessa.

(Riures)

En els darrers anys s'ha convertit
en una feminista destacable.

Als Premis MTV del 2014,

va actuar amb la paraula "FEMINISTA"
de 3 metres d'alçada al seu darrere.

Va ser un espectacle esplèndid.

Una gran figura del pop
defensant obertament el feminisme

i explicant als joves,
dones i homes,

que ser feminista
és un motiu de celebració.

Temps després, els crítics culturals
van començar a debatre contínuament

si Beyoncé era o no era feminista.

Van qualificar el seu feminisme

en lloc de creure en la paraula
d'una dona adulta i madura.

(Riures)

(Aplaudiments)

Exigim la perfecció a les feministes

perquè encara estem lluitant
per moltes coses,

volem tant,

necessitem tant,
redeu!

Anem més enllà de la crítica
lògica i constructiva

per tal d'examinar amb lupa
el feminisme de les dones,

i fer-lo miques
fins que no en quedi res.

No necessitem fer això.

El mal feminisme, o un feminisme
més inclusiu, és el punt de partida.

Però què ve després?

Passem de reconèixer
les nostres imperfeccions a retre comptes,

passar a l'acció i ser una mica
més valentes.

Si escolto música denigrant

estic creant una demanda a artistes
que estarien molt feliços

de contribuir a una oferta infinita.

Aquests artistes no canviaran la forma

com parlen de les dones
a les cançons

fins que exigim aquest canvi
i afectem realment els seus beneficis.

La veritat és que és difícil.

Per què ha de ser música tan contagiosa?

(Riures)

És difícil fer una elecció millor,

i massa fàcil justificar-ne una de pitjor.

Però...

justificar males eleccions

fa més difícil per a les dones
aconseguir la igualtat.

La igualtat que totes mereixem,

i necessito assumir-ho.

Penso en les meves nebodes
de 3 i 4 anys.

Són nenes
magnífiques, tossudes i brillants

que a més, són molt valentes.

Vull que creixin en un món
on les valorin

per les fantàstiques persones que són.

Penso en elles

i de sobte, prendre la decisió correcta
sembla més fàcil.

Tots podem prendre millors decisions.

Podem canviar de canal
quan un programa de televisió

tracta la violència sexual
contra les dones com un esport,

com a Joc de trons...

Podem canviar d'emissora

si escoltem cançons que tracten
les dones com si no fossin res.

Podem gastar els diners per anar al cine
en un altre lloc

on les pel·lícules no tractin

les dones com si tan sols fossin
objectes decoratius.

Podem deixar de recolzar
esports professionals

en què els esportistes tracten
les seves companyes com sacs de boxa.

(Aplaudiments)

De tota manera, els homes,
en especial blancs i heterosexuals,

poden dir:
"No publicaré a la seva revista

ni participaré en el seu projecte
ni treballaré amb vostè

fins que inclogui
un nombre suficient de dones

que hi participen i prenguin decisions.

No compteu amb mi
fins que la vostra publicació

o la vostra organització sigui
més inclusiva en tots els aspectes".

Les que estiguem
infrarepresentades

i convidades a participar
en aquests projectes,

podem rebutjar ser-hi incloses
fins que més gent

com nosaltres sigui benvinguda
més enllà del sostre de vidre,

i deixin de tractar-nos com a peons.

Sense aquest esforç,

sense adoptar aquestes actituds,

els nostres èxits significaran
molt poca cosa.

Podem fer
aquests petits actes de valentia

i esperar que les nostres decisions
s'escoltin a les esferes de gent poderosa:

directors i productors de cinema i música,

directors executius, legisladors...

La gent que pren decisions
més grans i valentes

per crear un canvi
durable i significatiu.

També podem afirmar amb força
el nostre feminisme,

ja sigui bo, dolent
o del tipus que sigui.

L'última línia del meu llibre
"Mala Feminista" diu:

"Prefereixo ser una mala feminista
que no ser-ho en absolut".

Això és cert per moltes raons,

però la primera i principal
és perquè fa temps,

em van robar la veu

i el feminisme em va ajudar
a recuperar-la.

Hi va haver un incident.

Dic "incident" per poder suportar
el pes del que va passar.

Uns nens em van destrossar,

jo era molt jove i no sabia

com els nens podien destrossar
a una nena.

Em van tractar com si no fos res.

Vaig començar a creure que no valia res.

Em van robar la veu,
i després

no m'atrevia a creure

que res del que digués
pogués importar.

Però,

tenia l'escriptura.

I gràcies a ella
em vaig reescriure a mi mateixa.

Em vaig recrear en una versió
més forta de mi mateixa.

Vaig llegir paraules de dones

que podrien entendre una història
com la meva,

i dones que s'assemblaven a mi

i entenien el que és moure's
per aquest món amb la pell fosca.

Vaig llegir paraules de dones que
em van demostrar que jo sí que era algú.

Vaig aprendre a escriure com elles,

i després vaig aprendre a escriure
com era jo.

Vaig trobar la meva veu,

i vaig adonar-me que
era més poderosa del que pensava.

Amb l'escriptura i el feminisme

vaig descobrir que si era més valenta,

altres dones podrien sentir-me, veure'm
i adonar-se

que cap de nosaltres érem el "no-res"
que el món tracta d'adjudicar-nos.

En una mà,

tinc la capacitat d'aconseguir-ho tot.

I en l'altra,

està la humiliant realitat
que jo tan sols soc una dona.

Soc una mala feminista,

soc una bona dona.

Estic intentant millorar
la manera com penso,

què dic i què faig,

sense deixar de banda
tot el que em fa ser humana.

Espero que totes nosaltres
poguem fer el mateix.

Espero que totes
puguem ser una mica més valentes,

quan més necessària és
aquesta valentia.

(Aplaudiments)