El descobriment que podria reescriure la física

El 17 de març de 2014 un grup de físics va anunciar un descobriment apassionant: les dades que evidencien el concepte d'inflació còsmica, un indici del Big Bang. Per als que no són especialistes en física, què vol dir això? L'equip de TED va demanar a l'Allan Adams que expliqués breument els resultats en aquesta xerrada improvisada il·lustrada per Randall Munroe de xkcd .

Si mireu profundament el cel nocturn

veureu estrelles,

i si mireu més enllà,
veureu més estrelles,

i més enllà, galàxies,
i més enllà, més galàxies.

Però si continueu mirant més i més enllà,

al final no veureu res,
durant una bona estona.

I llavors, finalment, veureu
una lleugera postluminiscència debilitant-se,

i és la postluminiscència del Big Bang.

El Big Bang va ser
una època de l'univers primigeni

on tot el que ara veiem al cel nocturn

es trobava condensat
en una massa increïblement petita,

increïblement calenta,
i increïblement agitada.

I d'aquesta en va sorgir
tot el que veiem ara.

Hem localitzat aquesta postluminiscència

amb una gran precisió,

i amb "nosaltres",
vull dir "altres".

Hem localitzat la postluminiscència

amb una precisió espectacular,

i una de les coses impactants

és que és gairebé del tot uniforme.

A 14.000 milions d'anys llum cap allà

i a 14.000 milions d'anys llum cap allà,

hi ha la mateixa temperatura.

Han passat 13.000 milions d'anys

des del Big Bang,

i per això s'està debilitant i refredant.

Ara està a 2,7 graus kelvin.

Però no són exactament 2,7 graus kelvin.

Són 2,7 graus kelvin amb un marge
d'una centèsima de grau.

Per aquí una mica més calent,
i per aquí una mica més fred.

I això és molt important
per a tothom en aquesta sala,

perquè allà on hi havia més temperatura,
hi havia més matèria,

i allà on hi havia més matèria,

ara hi tenim galàxies i cúmuls de galàxies,

i supercúmuls,

i tota l'estructura
que veiem en el cosmos.

I totes aquelles petites inhomogeneïtats

de 20 parts per milió,

van formar-se per fluctuacions
de la mecànica quàntica

en aquell univers primigeni
que es va expandir ocupant tot el cosmos.

Això és impressionant,

i no és el que van descobrir dilluns.

El que van descobrir dilluns
és encara millor.

Això és el que van descobrir dilluns:

Imagineu que agafeu una campana,

i que la colpegeu amb un martell.

Què passa? Que sona.

Però si espereu, el repic s'atenua

i s'atenua més i més

fins que ja no es pot sentir.

Aquell univers primigeni
era increïblement dens,

com el metall,

més dens encara,

i si l'haguéssim colpejat,
hauria repicat.

Però el repic hauria estat
l'estructura de l'espai-temps en sí,

i el martell seria la mecànica quàntica.

El que van descobrir dilluns

és l'evidència del repic

de l'espai-temps de l'univers primigeni,

el que anomenem ones gravitatòries

de l'era fonamental,

i ara ve com ho van descobrir.

Aquestes ones fa molt que es van esvair.

Si aneu a passejar,

no oscil·leu.

Aquestes ones gravitatòries
en l'estructura de l'univers

són totalment invisibles
a efectes pràctics.

Però al principi,

quan l'univers estava creant
aquesta última postluminiscència,

les ones gravitatòries

van alterar lleugerament
l'estructura de la llum que veiem.

Per això, contemplant el cel nocturn
més i més profundament,

de fet, aquests nois van passar-se
tres anys al pol Sud

mirant cap amunt a través de l'aire
més fred, clar i net que van poder trobar,

observant profundament
el cel nocturn i estudiant

aquella resplendor i buscant
aquestes lleugeres alteracions,

que eren el símbol,

la senyal,

de les ones gravitatòries,

el repic de l'univers primigeni.

I dilluns van anunciar

que ho havien trobat.

I el que trobo més espectacular

és no només el repic,
tot i que això ja és increïble.

El que resulta tan emocionant,

el motiu pel qual em trobo aquí,

és que ens diu
quelcom més sobre l'univers.

Ens diu que nosaltres

i tot el que ens rodeja

és, bàsicament, una gran bombolla

—aquest és el concepte d'inflació—

una gran bombolla
envoltada per alguna cosa més.

Això no és la prova definitiva de la inflació,

però res que no sigui la inflació
i que ho expliqui

serà vist igual.

Aquesta és una teoria, una idea,

que ja té un temps,

i pensàvem que mai la veuríem.

Per bons motius, crèiem que mai veuríem

la prova irrefutable, i això ho és.

Però el més impressionant

és que la nostra bombolla
és tan sols una bombolla

dins d'aquesta gran olla
plena de matèria de l'univers.

Mai arribarem a veure
el que hi ha a fora,

però gràcies a haver passat
tres anys al pol Sud

mirant l'estructura detallada
del cel nocturn,

podem imaginar-nos

que probablement estem
en un univers semblant a això.

I això em fascina.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)