Si mireu profundament el cel nocturn veureu estrelles, i si mireu més enllà, veureu més estrelles, i més enllà, galàxies, i més enllà, més galàxies. Però si continueu mirant més i més enllà, al final no veureu res, durant una bona estona. I llavors, finalment, veureu una lleugera postluminiscència debilitant-se, i és la postluminiscència del Big Bang. El Big Bang va ser una època de l'univers primigeni on tot el que ara veiem al cel nocturn es trobava condensat en una massa increïblement petita, increïblement calenta, i increïblement agitada. I d'aquesta en va sorgir tot el que veiem ara. Hem localitzat aquesta postluminiscència amb una gran precisió, i amb "nosaltres", vull dir "altres". Hem localitzat la postluminiscència amb una precisió espectacular, i una de les coses impactants és que és gairebé del tot uniforme. A 14.000 milions d'anys llum cap allà i a 14.000 milions d'anys llum cap allà, hi ha la mateixa temperatura. Han passat 13.000 milions d'anys des del Big Bang, i per això s'està debilitant i refredant. Ara està a 2,7 graus kelvin. Però no són exactament 2,7 graus kelvin. Són 2,7 graus kelvin amb un marge d'una centèsima de grau. Per aquí una mica més calent, i per aquí una mica més fred. I això és molt important per a tothom en aquesta sala, perquè allà on hi havia més temperatura, hi havia més matèria, i allà on hi havia més matèria, ara hi tenim galàxies i cúmuls de galàxies, i supercúmuls, i tota l'estructura que veiem en el cosmos. I totes aquelles petites inhomogeneïtats de 20 parts per milió, van formar-se per fluctuacions de la mecànica quàntica en aquell univers primigeni que es va expandir ocupant tot el cosmos. Això és impressionant, i no és el que van descobrir dilluns. El que van descobrir dilluns és encara millor. Això és el que van descobrir dilluns: Imagineu que agafeu una campana, i que la colpegeu amb un martell. Què passa? Que sona. Però si espereu, el repic s'atenua i s'atenua més i més fins que ja no es pot sentir. Aquell univers primigeni era increïblement dens, com el metall, més dens encara, i si l'haguéssim colpejat, hauria repicat. Però el repic hauria estat l'estructura de l'espai-temps en sí, i el martell seria la mecànica quàntica. El que van descobrir dilluns és l'evidència del repic de l'espai-temps de l'univers primigeni, el que anomenem ones gravitatòries de l'era fonamental, i ara ve com ho van descobrir. Aquestes ones fa molt que es van esvair. Si aneu a passejar, no oscil·leu. Aquestes ones gravitatòries en l'estructura de l'univers són totalment invisibles a efectes pràctics. Però al principi, quan l'univers estava creant aquesta última postluminiscència, les ones gravitatòries van alterar lleugerament l'estructura de la llum que veiem. Per això, contemplant el cel nocturn més i més profundament, de fet, aquests nois van passar-se tres anys al pol Sud mirant cap amunt a través de l'aire més fred, clar i net que van poder trobar, observant profundament el cel nocturn i estudiant aquella resplendor i buscant aquestes lleugeres alteracions, que eren el símbol, la senyal, de les ones gravitatòries, el repic de l'univers primigeni. I dilluns van anunciar que ho havien trobat. I el que trobo més espectacular és no només el repic, tot i que això ja és increïble. El que resulta tan emocionant, el motiu pel qual em trobo aquí, és que ens diu quelcom més sobre l'univers. Ens diu que nosaltres i tot el que ens rodeja és, bàsicament, una gran bombolla —aquest és el concepte d'inflació— una gran bombolla envoltada per alguna cosa més. Això no és la prova definitiva de la inflació, però res que no sigui la inflació i que ho expliqui serà vist igual. Aquesta és una teoria, una idea, que ja té un temps, i pensàvem que mai la veuríem. Per bons motius, crèiem que mai veuríem la prova irrefutable, i això ho és. Però el més impressionant és que la nostra bombolla és tan sols una bombolla dins d'aquesta gran olla plena de matèria de l'univers. Mai arribarem a veure el que hi ha a fora, però gràcies a haver passat tres anys al pol Sud mirant l'estructura detallada del cel nocturn, podem imaginar-nos que probablement estem en un univers semblant a això. I això em fascina. Moltes gràcies. (Aplaudiments)