Mapes feliços

Les aplicacions de mapes ens ajuden a trobar la manera més ràpida d'arribar on volem anar. Però i si preferim explorar? L'investigador Daniele Quercia ens mostra "mapes feliços", que no només té en compte on vols anar, sinó també com et vols sentir mentre hi vas.

He de confessar-vos una cosa.

Com a científic i enginyer,
m'he centrat molt temps en l'eficiència.

Però ser eficient pot ser un culte,

i avui m'agradaria parlar-vos
sobre un viatge

que va fer que deixés el culte i
tornés a una realitat molt més rica.

Fa uns anys, després d'acabar el doctorat
a Londres, em vaig mudar a Boston.

Vivia a Boston i
treballava a Cambridge.

Aquell estiu vaig comprar-me
una bicicleta de carreres,

cada dia anava a treballar amb bicicleta.

Per trobar el camí utilitzava el mòbil.

Em portava per Mass. Ave.,
l'avinguda de Massacusetts,

el camí més curt
des de Boston fins a Cambridge.

Però després d'un mes

de passar cada dia per la Mass. Ave.,
plena de cotxes,

un dia vaig decidir canviar de camí.

No se perquè aquell dia vaig decidir
canviar de camí, agafar un desviament.

Només recordo estar sorprès.

Sorprès de trobar un carrer sense cotxes,

en comptes de la Mass. Ave.
que n'estava plena.

Sorprès de trobar un carrer cobert
de fulles i envoltat d'arbres.

Desprès de la sorpresa, però,
vaig sentir-me avergonyit.

Com podia haver estat tan cec?

Durant un mes sencer,

estava tant enganxat a la meva aplicació

que el trajecte cap a la feina
va resultar ser només

el camí més curt.

En aquest únic trajecte, no pensava

en gaudir dels carrers,

ni en el plaer de connectar amb la natura,

ni en la possibilitat
de mirar la gent als ulls.

I per què?

Perquè així tardava un minut menys
en arribar a la feina.

Ara deixeu-me que us pregunti:
Sóc l'únic?

Quants de vosaltres no heu utilitzat mai
una aplicació per arribar a un lloc?

La majoria de vosaltres,
per no dir tots, ho heu fet.

No em mal interpreteu, aquest tipus
d'aplicacions són molt bones

per empènyer la gent
a conèixer una ciutat.

Només s'ha d'agafar el mòbil i
immediatament saps on anar.

Però l'aplicació dóna per suposat

que només hi ha un grapat
d'opcions per arribar al destí.

L'aplicació és la que té el poder
d'agafar aquest grapat d'opcions

i crear el trajecte definitiu
fins al destí.

Després d'aquella experiència
vaig canviar.

Vaig canviar la meva recerca de
l'extracció de dades tradicional

a entendre la manera
que la gent veia la ciutat.

Vaig utilitzar eines informàtiques

per tal de replicar experiments socials
de gran escala, a escala per al web.

Vaig quedar captivat
per la bellesa i genialitat

dels experiments socials clàssics

de Jane Jacobs,
Stanley Milgram i Kevin Lynch.

El resultat d'aquella investigació
va ser la creació de nous mapes,

en els quals no només es pot trobar
el camí més curt, el de color blau,

sinó que també es pot trobar
el més agradable,

el de color vermell.

Com s'ha aconseguit?

Una vegada Einstein va dir:

"La lògica us portarà del punt A al B.

La imaginació us portarà a tot arreu."

Per tant, amb una mica d'imaginació,

vam haver d'entendre

quines parts de la ciutat eren
les que la gent trobava més boniques.

A la Universitat de Cambridge,
amb els companys,

vam idear aquest senzill experiment.

Si us ensenyo aquestes
dues imatges d'una ciutat,

i us pregunto
quina és més maca,

quina triaríeu?

No tingueu vergonya.

Qui triaria la A?
Qui triaria la B?

Perfecte.

Basant-nos en aquesta idea,

vam construir una plataforma
on la gent podia opinar, un joc.

Als jugadors se'ls ensenyen
dues fotografies d'una ciutat,

i se'ls demana que triïn quina és
la més bonica, tranquil·la i feliç.

Basant-nos en milers de vots,

podem veure on
la majoria d'ells està d'acord.

Podem veure quines són les fotografies

que fan la gent feliç.

Després d'aquesta recerca,
vaig unir-me als laboratoris de Yahoo,

i vaig formar un equip amb Luca i Rossano,

i junts, vam ajuntar les fotografies
guanyadores de llocs de Londres

per crear un mapa nou de la ciutat,

una cartografia ponderada
per les emocions humanes.

En aquesta cartografia,
no només pots veure i connectar

del punt A al punt B
de la manera més curta,

sinó que també pots veure
el tros més feliç,

el camí més bonic i el més tranquil.

A les proves, els participants van trobar
el camí feliç, el bonic i el tranquil

molt més agradables que el camí més curt,

i això s'aconsegueix amb uns
pocs minuts més de trajecte.

Als participants també els hi agrada
relacionar records amb els llocs.

Records compartits: allà és on hi havia
l'antic edifici de la BBC.

I records personals: allà és on
em vaig fer el meu primer petó.

També van recordar quina olor feien
alguns dels carrers i el seu soroll.

Doncs, no seria bo que tinguéssim
una eina que fes rutes

amb els llocs més agradables de la ciutat

basant-se no només en la seva aparença

sinó també en la seva olor,
soroll i records?

Aquesta és la direcció en la qual
està encarada la nostra recerca.

A grans trets, la meva investigació

intenta evitar el perill que suposa
tenir només una opció,

evitar prendre a la gent la possibilitat
de conèixer la ciutat en la qual viuen.

Passa pel camí del parc,
no pel que passa pel pàrking

i el camí serà
completament diferent.

Passa pel camí ple de gent que estimes

i no el que està ple de cotxes,

i el camí serà
completament diferent.

És així de senzill.

M'agradaria acabar amb aquesta idea:

recordeu "el Show de Truman"?

És una sàtira en la qual una persona real

no sap que està vivint en un món fabricat.

Potser nosaltres vivim en un món
fabricat per l'eficiència.

Fixeu-vos en algun aspecte
de la vostra rutina,

i igual com Truman va fer a la pel·lícula,
escapeu del món fabricat.

Per què?

Bé, si penseu que l'aventura és perillosa,
proveu la rutina. És mortal.

Gràcies.

(Aplaudiments)