Per què les dones haurien d'explicar les històries de la humanitat?

Els genis creatius aclamats per la crítica han provingut normalment d'una perspectiva masculina, i ha estat així durant segles, i per diversos motius. Jude Kelly, com a directora de teatre, senyala en la seva xerrada passionalment racional com el posicionament pot afectar la nostra interpretació de relats i drets de les dones. Creu que hi ha una manera més útil, més inclusiva de mirar el món, i fa una crida als artistes, per pintar, dibuixar, escriure, filmar i imaginar una societat amb igualtat de gènere.

Per què pensem

que les històries d'homes es consideren
d'importància universal,

i les històries de dones es consideren
senzillament de dones?

La meva àvia va deixar l'escola
quan tenia 12 anys.

Va tenir 14 fills.

La meva mare
quan en tenia 15.

Va ser secretària.

Jo em vaig graduar a la universitat
per ser directora de teatre,

i aquest progrés està totalment lligat
al fet que gent que mai coneixeré

va lluitar per les dones
i els seus drets,

per aconseguir votar,
per aconseguir educació, per progressar.

I estic decidida a fer el mateix,
i evidentment vosaltres també.

Per què no?

(Aplaudiments)

Per això vaig iniciar un festival, el WOW
("Dones del Món"), fa 7 anys,

i ara es fa a 20 països dels 5 continents.

I un d'aquests països és Somàlia,
a l'Àfrica.

Vaig viatjar fins allà l'any passat,

i part del plaer d'haver anat fins allà
va ser anar a unes coves.

Les coves Laas Geel.

En aquestes coves trobem algunes de les
pintures rupestres més antigues del món.

Es diu que aquestes pintures podrien tenir
entre 9000 i 11000 anys d'antiguitat.

L'art:

el que la humanitat ha fet
des que va evolucionar.

És com parlem de nosaltres mateixos,

de com entenem la nostra identitat,

de com mirem el que ens envolta,

de quant ens coneixem els uns als altres

per donar significat a les nostres vides.

L'art és per a tot això.

Mireu aquest petit dibuix.

Jo crec que és una nena.

Vaig pensar que s'assemblava
una mica a mi quan era petita.

I vaig dir-me: "Qui va pintar
aquesta feliç i juvenil figura?".

Ho vaig demanar
al conservador de les coves.

Vaig dir-li: "Parli'm dels homes
i les dones que van pintar això".

Ell em va mirar amb desconfiança,
i va dir:

"Les dones no van pintar-ho".

I vaig respondre: "Bé,
això va ser fa 11000 anys."

Vaig preguntar: "Com ho sap?".

(Rialles)

I ell va dir:
"Les dones no fan aquestes coses."

"Els homes van fer aquests dibuixos,
no pas les dones".

Bé, doncs, la resposta
no em va sorprendre gaire

perquè aquesta és una actitud
que he vist repetidament

durant tota la meva vida
com a autora de teatre.

Ens diuen que el coneixement diví
prové de la masculinitat,

tant si és un imam, un capellà,
un rabí o un sant.

I també ens diuen que la genialitat
creativa es troba en el gènere masculí,

que és el gènere masculí

el que ens dirà qui som realment,

que el masculí ens explicarà
la història universal

en nom de totes nosaltres,

mentre que les dones artistes només
ens parlaran de les experiències de dones,

d'assumptes femenins
només rellevants per a dones

de poc interès per als homes,

o només per a alguns homes.

I és aquesta convicció,

tot el que ens ensenyen,

que crec que influeix
si estem preparats per creure

que les històries de dones
realment importen.

I si no estem preparats per creure
que les històries de dones importen,

que els drets de les dones importen,

el canvi no podrà arribar.

Us vull donar dos exemples d'històries

que creiem que són
d'importància universal.

"E.T." i "Hamlet".

(Rialles)

Quan els meus fills eren petits,

la Caroline tenia 8 anys i en Robby, 5,

vaig endur-me'ls a veure "E.T."

És una història fantàstica
sobre aquest petit alienígena

que acaba amb una família americana,

amb una mare, dos fills i una filla,

però que vol tornar a casa.

No només això, sinó que
alguns científics dolents

volen fer experiments amb ell,

i el busquen.

I els nens dissenyen un pla.

Decideixen portar-lo de nou
a la seva nau tan aviat com puguin,

i el posen a la cistella de la bicicleta
i comencen l'aventura.

Desafortunadament, els dolents
ho descobreixen i els persegueixen

i tenen sirenes
i tenen pistoles i tenen megàfons,

És realment aterridor,
i envolten els nens,

i els nens no ho aconseguiran.

I de sobte, per art de màgia,
les bicicletes s'enlairen al cel,

per sobre els núvols,

per sobre la lluna,

i aconseguiran salvar l'E.T.

I em giro per mirar
les cares dels meus fills,

el Robby està captivat,
ell és amb els nens, està salvant l'E.T.,

és un nen feliç.

I em giro cap a la Caroline,
i ella està plorant desconsoladament.

Li vaig preguntar: "Què passa?"

I va dir: "Per què no puc salvar l'E.T.?
Per què no puc anar-hi?"

I tot d'una me'n vaig adonar:

no eren criatures;

eren nens,

tots eren nens.

I la Caroline, involucrada totalment
en la història de l'E.T.,

no havia estat convidada a salvar-lo,

i es va sentir humiliada i rebutjada.

Vaig escriure a l'Steven Spielberg

(Rialles) (Aplaudiments)

i li vaig dir: "No sé si has entès

la importància psicològica
del que m'ha passat,

estàs preparat per pagar
les factures de la teràpia?"

(Rialles)

Vint anys després, encara no he rebut
cap resposta d'ell,

però encara tinc esperança.

(Rialles)

Vaig pensar que era interessant,

perquè si llegiu les crítiques
del que volia dir amb "E.T.",

diu molt específicament:

"Volia que el món entengués

que hem d'estimar
i acollir la diferència".

Però d'alguna manera no va incloure
la idea de la diferència femenina

en la seva consideració.

Va pensar que estava escrivint
una història per a la humanitat.

La Caroline va pensar que ell marginava

la meitat de la humanitat.

Va pensar que escrivia una història
sobre la bondat humana;

ella va pensar que escrivia
una aventura heroica de nens.

Això és molt comú.

Els homes creuen que se'ls ha donat
la tasca de la comunicació universal,

i és clar, com ho fan si no?

Escriuen des de l'experiència masculina,
des dels ulls d'un home.

Hem de mirar-nos a nosaltres mateixes.

Hem d'estar preparades per rellegir
tots els nostres llibres i pel·lícules,

els nostres preferits,

i dir: "De fet, això està escrit
per un artista home,

no un artista."

Hem de veure que
moltes d'aquestes històries

s'escriuen amb una perspectiva masculina.

Que està bé,

però les dones també han de tenir
un 50% dels drets

d'accedir a l'escenari, una pel·lícula,
una novel·la,

al seu lloc en la creativitat.

Deixeu-me parlar sobre "Hamlet".

Ser o no ser.

Aquesta és la qüestió.

Però no és la meva qüestió.

La meva pregunta és: "Per què
se'm va ensenyar com a noia

que això era la quinta essència
del dilema humà

i de l'experiència humana?

És una història meravellosa,

però tracta d'un jove poruc
que no aconseguirà res

com a figura poderosa en un món d'homes,

si no es venja
de l'assassinat del seu pare.

Ens parla moltíssim
del suïcidi com a opció,

però en realitat,
la persona que se suïcida, Ofèlia,

després de ser humiliada
i abusada per ell,

no pot parlar mai al públic
sobre els seus sentiments.

I quan ja ha acabat amb Ofèlia,
li toca el rebre a la mare,

perquè té l'atreviment
d'enamorar-se de l'oncle de Hamlet

i gaudir del sexe.

(Rialles)

És una gran història,

però és una història sobre conflictes,
dilemes i lluites masculins.

Però em van dir que
era una història d'éssers humans,

tot i que només hi apareixen dues dones.

Llevat que em reeduqui a mi mateixa,

sempre pensaré

que les històries de dones
importen menys que les d'homes.

Una dona podria haver escrit "Hamlet",

però l'hauria escrit de manera diferent,

i no hauria tingut
el reconeixement global.

Com va dir
l'escriptora Margaret Atwood,

"Quan un home escriu
sobre rentar els plats,

és realisme.

Quan una dona escriu sobre el mateix,

és una desafortunada disposició genètica".

(Rialles)

Ara bé, això no és una cosa
que sigui del passat.

Quan jo era jove

desitjava ser directora de teatre,

i això és el que em va dir un professor:

"Mira, hi ha tres directores dones
al Regne Unit, Jude".

"Hi ha la Joan Knight, lesbiana,
la Joan Littlewood, ja jubilada,

i la Buzz Goodbody,
que acaba de suïcidar-se.

Com quina d'elles t'agradaria ser?"

(Rialles)

Deixant a banda l'insult de mal gust
sobre les lesbianes,

el fet és que ell volia humiliar-me.

Va pensar que era estúpid
que jo volgués ser directora.

Vaig dir-ho a la meva amiga Marin Aslop,
directora d'orquestra,

i em va dir: "El meu professor de música
va dir exactament el mateix.

Va dir-me: 'Les dones no dirigeixen'".

Uns quants anys més tard,
ho hem aconseguit.

Potser penseu: "Bé, ara serà diferent".

Em sap greu, però no ho crec.

L'actual director
del Conservatori de París

ha dit recentment:
"Demana una gran força física

dirigir una simfonia,

i les dones són massa febles".

(Rialles)

L'artista George Baselitz va dir:

"És un fet que les dones no poden pintar.

Bé, no poden pintar gaire bé".

L'escriptor V. S. Naipaul
va dir fa dos anys:

"Puc llegir dos paràgrafs i saber
immediatament si ho ha escrit una dona,

i parar de llegir
perquè no val la pena per a mi.

Públic: "Ohhhh!"

I podríem continuar...

Hem de trobar la manera

que noies i dones deixin de pensar
que les seves històries no importen

i que no tenen permís
per explicar històries.

Perquè quan sents
que no pertanys a l'espai central

i que no pots parlar de part del món,

llavors sents que el que pots oferir
només va a un petit i selecte grup.

I intentaràs fer petites obres
en petits escenaris,

el poder econòmic serà més baix,

l'impacte al públic serà més baix,

i el reconeixement serà menys
com a artista.

I nosaltres donem als artistes
aquests espais increïbles i importants

perquè són els nostres narradors.

Però què us pot interessar això
si no sou artistes?

Suposeu que sou comptables
o empresàries o metgesses

o científiques:

Us haurien d'importar
les artistes femenines?

Sí, sense dubte,

perquè tal com podeu veure
des d'aquelles pintures a la cova

totes les civilitzacions,

tota la humanitat

ha confiat en els artistes
per explicar la història de l'home,

i si la història de la humanitat
és explicada per homes,

escolteu-me bé,

serà sobre homes.

Canviem-ho.

Canviem-ho en totes les institucions,

No només a Occident.

No ho oblideu, aquest missatge
sobre la incapacitat de les dones

per ser genis creatius

s'ha dit a noies i dones a Nigèria,
a la Xina, a Rússia i a Indonèsia.

A tot el món,
es diu a noies i a dones

que no estan capacitades
per a la inspiració creativa.

I jo us vull preguntar:

Us ho creieu?

Creieu que les dones
no poden ser genis creatius?

(Aplaudiments i ovacions)

Vinga doncs, tirem endavant,

donem suport a dones artistes,

comprem el seu art,

insistim que la seva veu sigui escoltada,

cerquem plataformes en les quals
les seves veus puguin crear-se.

I recordeu això:

d'alguna manera,
si hem de superar aquest moment

en el qual sabem que el món és desigual,

són els artistes
els que han d'imaginar un món diferent.

Faig una crida als artistes,
dones i homes,

a imaginar un món amb igualtat de gènere.

Pintem-lo. Dibuixem-lo.

Escrivim sobre aquest món.
Gravem-lo.

I si el podem imaginar,

llavors tindrem l'energia
i la resistència

per lluitar i aconseguir-lo.

Quan veig aquesta nena,

de fa 11000 anys,

vull saber que aquesta nena

ara pot estar aquí i pensar que
té dret a realitzar els seus somnis,

que té dret al seu destí

i que té dret a parlar
en nom del món sencer,

i ser reconeguda per això

i aplaudida.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)