Què feim quan els antibiòtics ja no funcionin ?

La penicil·lina ho va canviar tot. Infeccions que abans havien matat de sobte es curaven ràpidament. No obstant això, com ens diu Maryn McKenna en aquesta xerrada alliçonadora, hem desaprofitat els avantatges oferts per aquest i posteriors antibiòtics. Els bacteris resistents als medicaments signifiquen que estam entrant en un món post-antibiòtics...i no serà bonic.
Hi ha, però ,coses que podem fer... si començam ara mateix.

Aquest és el meu oncle avi,

el germà més jove del meu avi patern

Es deia Joe McKenna

Era un marit jove i un
jugador de bàsquet semi-professional

i bomber en la ciutat de Nova York

La història familiar conta
que li encantava ser bomber

i per això en 1938,
en un dels seus dies lliures

va triar passar el temps
a l'estació de bombers

Per ser d'utilitat aquell dia
va començar polint tot el llautó

les baranes del camió de bombers
els accessoris de les parets,

i un dels filtres de la mànega de bombers,

una peça de metall gegant i pesada

va caure d'un prestatge i el va copejar.

Pocs dies després
la seva esquena va començar a fer-li mal

Dos dies després d'allò, va començar
a tenir febre

La febre pujava i pujava

La seva dona cuidava d'ell

però res del que va fer ho canviava
i quan el metge local el va visitar

tampoc va servir res el que li va fer.

Aturaren un taxi
i el dugueren a l'hospital

Les infermeres de seguida se n'adonaren
que tenia una infecció,

que en aquell temps elles
anomenaven "enverinament de la sang",

i encara que probablement no ho van dir,

van saber tot d'una

que no hi havia res que poguessin fer.

No hi havia res que poguessin fer
perquè el que utilitzam ara

per curar les infeccions encara
no existia.

La primera prova amb penicil·lina,
el primer antibiòtic,

es va fer tres anys després.

La gent que tenia infeccions
o bé es recuperava, si tenia sort,

o morien.

El meu oncle avi no va tenir sort.

Va estar una setmana a l'hospital,
tremolant amb calfreds,

deshidratat i delirant,

entrant en coma així com anaven
fallant els seus òrgans.

La seva condició es va fer tan desesperada

que la gent de l'estació de bombers
feia cua per donar-li transfusions

esperant diluir la infecció
que augmentava en la sang

No va funcionar res. Va morir.

Tenia 30 anys.

Si mirau la història passada,

la majoria de la gent moria
com va morir el meu oncle avi.

La majoria de la gent no moria
de càncer o malalties del cor,

les malalties per l'estil de vida que ens
afecten avui en dia a l'oest.

Ells no morien per aquelles malalties
perquè no vivien prou temps

per desenvolupar-les.

Morien de ferides...

copejat per un bou,

disparat al camp de batalla,

aixafat en una de les noves fàbriques
de la revolució industrial...

i la majoria de vegades per infecció,

que acabaven el que aquelles ferides havien començat.

Tot allò va canviar
quan els antibiòtics arribaren.

De sobte, les infeccions que havien
estat una sentència de mort

es van convertir en qualque cosa
de la que et recuperaves en dies.

Semblava un miracle,

i des d'aleshores, hem estat vivint a
l'època daurada dels medicaments miraculosos.

I ara, ens apropam al seu final.

El meu oncle avi va morir als darrers dies
de l'era pre-antibiòtics.

Avui estam en el llindar
de l'era post - antibiòtica,

en els primers dies d'una època
en la que infeccions simples

com la que va tenir en Joe
mataran a la gent altra vegada.

De fet, ja n'hi ha.

La gent està morint d'infeccions altra vegada
per un fenomen

anomenat resistència als antibiòtics.

Breument, funciona així.

Els bacteris competeixen entre elles
pels recursos, pels nutrients,

fabricant composts letals
que dirigeixen contra els altres.

Altres bacteris, per protegir-se,

desenvolupen defenses contra
aquest atac químic.

Quan nosaltres férem
els primers antibiòtics,

Vàrem dur aquells composts al
laboratori i fabricàrem les nostres versions,

i els bacteris respongueren al nostre atac
de la manera que sempre feien.

Aquí tenim el que va passar després:

La penicil·lina es va distribuir el 1943,

i la resistència generalitzada a la
penicil·lina va arribar en 1945.

La vancomicina va arribar en 1972,

la resistència a la vancomicina en 1988.

L'Imipenem en 1985,

i la resistència a ell en 1988.

La daptomicina, un dels medicaments
més recents, en 2003,

i la resistència a ella just
un any després en 2004.

Durant 70 anys, hem jugat
a un joc de salts...

el nostre medicament
i la seva resistència,

i un altre medicament,
i altra vegada la resistència...

i ara el joc s'està acabant.

Els bacteris desenvolupen resistència
tan ràpid que les farmacèutiques

han decidit que fer antibiòtics
no és el que més els interessa,

de manera que hi ha infeccions
per tot el món

per a les quals, dels més de
100 antibiòtics

disponibles en el mercat,

dos medicaments podrien funcionar
amb efectes secundaris,

o un,

o cap.

Això és el que sembla.

En 2000, el Centres de Control
i Prevenció de la Malaltia, CDC,

va identificar un únic cas

en un hospital de Carolina del Nord

d'una infecció resistent a tots els
medicaments excepte dos.

Avui, aquesta infecció, coneguda com KPC,

s'ha escampat a tots els Estats excepte tres

i a Sud Amèrica, Europa

i l'Orient Mitjà.

En 2008, doctors a Suïssa

van diagnosticar un home de l'Índia
amb una infecció diferent

resistent a tots els medicaments excepte un.

El gen que crea aquesta resistència,

conegut com NDM, ara s'ha escampat
de l'Índia a Xina, Asia, Àfrica,

Europa i Canadà, i els Estats Units.

Seria natural esperar

que aquestes infeccions
són casos extraordinaris,

però de fet,

a Estats Units i Europa,

50.000 persones cada any

moren per infeccions per a les quals no
hi ha medicaments útils.

Un projecte certificat
pel Govern Britànic

conegut com a La Revisió
de la Resistència als Antimicrobians

estima que el nombre de víctimes a tot el món
en aquest moment és de 700.000 morts a l'any .

Aquesta és una gran quantitat de morts,

I així i tot, les possibilitats són tan bones
que no us sentiu en perill,

imaginau que aquesta gent
eren pacients hospitalaris

en unitats de cures intensives

o residents de llars d'ancians
a prop del final de les seves vides

gent les infeccions de la qual
estan enfora de nosaltres,

en situacions amb les que no ens podem
identificar.

El que no pensau,
ningú de nosaltres ho fa,

és que els antibiòtics recolzen
quasi tota la vida moderna.

Si perdem els antibiòtics,

aquí teniu el que també perdríem:

Primer, qualsevol protecció per a la gent
amb sistemes immunitaris debilitats...

pacients de càncer, pacients amb SIDA,

receptors de trasplantaments, bebès prematurs.

Després, qualsevol tractament que introdueix
objectes dins el cos:

Stents per infart, bombes per diabetis,

diàlisis, pròtesis d'articulacions.

Quants baby boomers atlètics necessiten
nous malucs i genolls?

Un estudi recent estima
que sense antibiòtics,

un de cada sis podrien morir.

A continuació, probablement podríem
perdre cirurgia.

Moltes operacions estan precedides

per dosis profilàctiques d'antibiòtics.

Sense aquesta protecció,

perdríem la capacitat d'obrir
els espais ocults del cos.

Per tant, no operacions de cor,

no biòpsies de pròstata,

no cessàries.

Hauríem d'aprendre a tenir por d'infeccions
que ara semblen menors.

La faringitis estreptocòccica solia
causar fall cardíac.

Les infeccions de pell conduïen a amputacions.

Els parts mataven,
en els hospitals més nets,

almenys una de cada 100 dones.

La pneumònia s'emportava tres nens
de cada 10.

Més que qualsevol altra cosa,

perdríem la confiança
amb que vivim les nostres vides diàries.

Si sabéssiu que qualsevol lesió
podria matar-vos,

Conduiríeu una moto,

baixaríeu una pista d'esquí,

pujaríeu una escala per
penjar els llums de Nadal,

deixaríeu que el vostre fill jugués al baseball?

Després de tot, la primera persona
que va rebre penicil·lina

un policia britànic que es deia
Albert Alexander,

que estava tan devastat per la infecció
que el seu cuir cabellut treia pus

i els metges li van haver de treure un ull,

es va infectar fent una
cosa molt simple.

Caminava pel seu jardí
i es va rascar la cara amb una espina.

El projecte britànic que he comentat
que estima que les víctimes mundials

actualment és de 700.000 morts a l'any

també prediu que si no podem
controlar això per 2050,

no massa temps, les víctimes anuals
seran de 10 milions a l'any.

Com hem arribat a aquest punt

on el que hem d'esperar

són aquests nombres aterridors?

La difícil resposta és,
que ho hem fet nosaltres mateixos.

La resistència és un procés
biològic inevitable,

però nosaltres som responsables
d'haver-la accelerat.

Vam fer això malgastant antibiòtics

amb una negligència que ara
ens sembla xocant.

La penicil·lina es va vendre
de forma lliure fins els anys 50.

A la majoria del món en desenvolupament
la majoria dels antibiòtics encara s'hi venen.

Als Estats Units, el 50 per cent

dels antibiòtics que es donen
als hospitals són innecessaris.

El 45 per cent de les prescripcions
fetes pels metges a les consultes

són per situacions en les que
els antibiòtics no poden ajudar.

I això només és al sistema de salut.

En bona part del planeta, la majoria dels animals
destinats al consum reben antibiòtics cada dia,

no per curar malalties,

sinó per engreixar-los
i protegir-los contra

les condicions de la granja
en la que creixen.

Als Estats Units, possiblement el 80 per cent

dels antibiòtics venuts cada any
van als animals de granja, no als humans,

creant bacteris resistents
que surten de la granja

a través de l'aigua, de la pols,

de la carn dels animals.

L'aqüicultura també depén dels antibiòtics,

particularment en Àsia,

i la producció de fruites es basa
en antibiòtics

per protegir pomes, peres,
cítrics, contra la malaltia.

I com els bacteris poden passar
el seu ADN a altres bacteris

com un passatger que entrega una maleta
en un aeroport,

una vegada hem afavorit
que aquesta resistència existeixi,

no es sap cap a on s'estendrà

Això era previsible.

De fet, va ser predit

per n'Alexander Fleming,
l'home que va descobrir la penicil·lina.

Va rebre el premi Nobel
en 1945 en reconeixement,

i en una entrevista poc temps després,
això és el que va dir:

"La persona irreflexiva que jugui
amb el tractament de penicil·lina

és moralment responsable
de la mort d'un home

que mori per infecció

amb un organisme resistent a la penicil·lina."

Va afegir, "Espero que aquest mal
es pugui evitar"

Podem evitar-lo?

Hi ha empreses treballant en
nous antibiòtics,

coses com els superbacteris
no s'havien vist mai abans

Necessitam desesperadament
aquests nou medicaments

i necessitam incentius:

subvencions per descobriments,
patents esteses,

premis, per atreure altres empreses
en la fabricació d'antibiòtics de nou.

Però això probablement no serà suficient.

Aquí teniu el per què: L'evolució sempre guanya.

Els bacteris creen una nova generació
cada 20 minuts.

La química farmacèutica necessita 10 anys
en disposar d'un nou medicament.

Cada vegada que utilitzam un antibiòtic,

donam als bacteris milers de milions
d'oportunitats

per rompre el codis

de les defenses que hem fabricat.

Encara no ha existit mai un medicament

que no puguin derrotar.

Això és una guerra asimètrica,

però podem canviar el resultat.

Podríem construir sistemes per recollir dades
que ens diguin automàticament i específicament,

com s'estan utilitzant els antibiòtics.

Podríem tenir vigilància
en els sistemes de comandes de medicaments

de manera que cada prescripció
tingués una segona opinió.

Podríem exigir a l'agricultura
que deixés l'ús d'antibiòtics.

Podríem construir sistemes de vigilància

que ens digués on apareixeria
de nou la resistència.

Aquestes són les solucions tecnològiques.

Probablement tampoc seran suficients,

llevat que ajudem.

La resistència als antibiòtics és un hàbit.

Tots sabem què dur és
canviar un hàbit.

Però com a societat,
ja hem fet això en el passat.

La gent solia llençar les escombraries
als carrers,

no solia posar-se els cinturons de securetat,

solia fumar dintre dels edificis públics.

Ja no feim aquestes coses.

No embrutam el medi ambient

o ens cercam accidents devastadors

o exposam als demés
a la possibilitat de tenir càncer,

perquè decidírem que aquestes coses
eren cares,

destructives, no eren del nostre interés.

Canviàrem les normes socials.

També podríem canviar les normes socials
sobre l'ús dels antibiòtics.

Sé que l'escalada de
resistència als antibiòtics

sembla aclaparadora,

però si heu comprat
una bombeta fluorescent

perquè estàveu preocupats
pel canvi climàtic,

o llegiu l'etiqueta d'una capsa de galetes

perquè pensau en
la desforestació a causa de l'oli de palma,

ja sabeu el que es sent

en donar un petit pas per fer front a
un problema aclaparador.

També podríem fer aquestes passes
per l'ús dels antibiòtics.

Podríem renunciar a donar un antibiòtic
si no estam segurs que és el correcte.

Podríem deixar d'insistir en una recepta
per a la infecció d'orella del nostre fill

abans d'estar segurs del que la va causar.

Podríem demanar a cada restaurant,

a cada supermercat,

d'on procedeix la seva carn.

Ens podríem prometre entre sí

no tornar a comprar pollastre
o gambetes o fruita

criades amb un ús rutinari d'antibiòtics,

i si feim aquestes coses,

podríem alentir l'arribada
del món post-antibiòtic.

Però hem de fer això prest.

La penicil·lina començà
l'era dels antibiòtics en 143.

En 70 anys, hem caminat
fins al límit del desastre.

No tindrem 70 anys

per trobar el camí de tornada de nou.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)