El dia que vaig plantar cara sol

El fotògraf Boniface Mwangi volia protestar contra la corrupció a Kènia, el seu país d'origen, així que va fer un pla: ell i alguns amics s'aixecarien i protestarien durant una reunió massiva de gent. Però, quan va arribar el moment, va aixecar-se sol. El que va passar després, diu, va ensenyar-li qui era ell de veritat. Com ell diu, "hi ha dos dies importants a la teva vida; el dia que neixes, i el dia en que descobreixes per què".

La gent del meu país em diu agitador,

revolucionari, irritant,

rebel, activista,

la veu del poble.

Però no sempre he sigut així.

De petit tenia un malnom.

Solien dir-me Softy,

és a dir, noi inofensiu.

Igual que qualsevol altre ésser humà,
evitava problemes.

De petit, em van ensenyar a callar.

No discuteixis, fes el que et diguin.

A l'escola dominical em van ensenyar
a no enfrontar-me, a no discutir,

i, encara que tingués raó,
a parar l'altra galta.

Tot això es va veure reforçat
pel clima polític de l'època.

(Rialles)

Kenya és un país on ets culpable

fins que es demostri que ets ric.

(Rialles)

Els kenyans pobres tenen
5 cops més possibilitats

de ser disparats a mort per la policia,
que hauria de protegir-los,

que pels delinqüents.

Tot això es va veure reforçat
pel clima polític del moment.

Teníem un president, Moi,
que era un dictador.

Va governar el país amb severitat,

i qui s'atrevia a qüestionar
la seva autoritat

era detingut, torturat,
empresonat o fins i tot assassinat.

Això vol dir que s'ensenyava la gent

a ser covards intel·ligents,

a no ficar-se en problemes.

Ser un covard no era un insult.

Ser un covard era un elogi.

Ens deien que un covard
torna a casa amb la seva mare.

Que volia dir que si no et ficaves
en problemes, seguiries viu.

Jo dubtava d'aquest consell.

Fa 8 anys, vam tenir
unes eleccions a Kenya,

i els resultats van ser
intensament disputats.

El que va venir després van ser
terribles actes de violència, violacions,

i l'assassinat de més de 1000 persones.

La meva feina era documentar la violència.

Com a fotògraf,
vaig fer milers de fotos,

i després de dos mesos,

els dos polítics es van reunir,
van prendre una tassa de te,

van signar un acord de pau
i el país va tirar endavant.

Vaig quedar molt afectat perquè
vaig conèixer la violència de primera mà.

Vaig veure els assassinats.
Vaig veure els desplaçaments.

Vaig conèixer dones
que havien estat violades,

i em va afectar,

però el país mai va parlar d'això.

Fingíem. Vam convertir-nos
en covards intel·ligents.

Vam decidir no ficar-nos
en problemes i no parlar-ne.

10 mesos després, vaig deixar la meva feina.
Vaig dir que no podia aguantar-ho més.

Després de deixar la feina, vaig decidir
organitzar els meus amics

per parlar sobre la violència al país,

per parlar sobre l'estat de la nació,

i l'1 de juny de 2009 era el dia
que aniríem a l'estadi

i intentaríem cridar l'atenció del president.

És una festa nacional,

es retransmet arreu del país,

i vaig anar a l'estadi.

Els meus amics no van venir.

Era allà tot sol,

i no sabia pas què fer,

tenia por,

però tenia ben clar que aquell dia

havia de prendre una decisió.

Podia viure com un covard, com tothom,

o plantaria cara?

I quan el president es va aixecar a parlar,

em vaig veure d'empeus,
cridant al president

dient-li que recordés les víctimes
de la violència després de les eleccions,

que aturés la corrupció.

I de sobte, com sortits del no-res

la policia va caure sobre meu
com ferotges lleons.

Em van tapar la boca

i em van arrossegar fora de l'estadi

on em van apallissar salvatgement i
em van tancar a la presó.

Aquella nit la vaig pasar al fred
terra de ciment de la presó.

I allò em va fer pensar,

què era el que em feia sentir així?

Els meus amics i familiars pensaven
que era boig per haver fet allò,

i les imatges que havia pres
no em deixaven viure.

Les imatges que havia pres, només
eren una xifra per a molts kenyans.

La majoría de kenyans no va
veure la violència.

Per ells era tan sols una història.

I vaig decidir començar una
exposició al carrer

per ensenyar les imatges de violència
per tot el país

i fer que la gent parlés del tema.

Vam viatjar pel país
i vam mostrar les imatges,

i aquest viatge em va iniciar al camí
de l'activisme,

on vaig decidir no quedar-me mai
més callat,

parlar sobre aquestes coses.

Vam viatjar, i el nostre objectiu
més enllà de la exposició

era el graffiti polític sobre
la situació del país

parlant de corrupció,
la manca de lideratge.

També vam fer enterraments simbòlics.

Van enviar porcs vius al
parlament de Kenya

com a símbol de la cobdícia
dels nostres polítics.

S'ha fet també a Uganda i altres països,

i el més important va ser

que les imatges van ser recollides
pels mitjans de comunicació

i transmeses a la resta del pais
i del continent.

Si fa 7 anys em vaig quedar sol,

ara pertanyo a una comunitat
que és al meu costat.

Ja no estic sol quan parlo d'aquestes coses.

Pertanyo a un grup de joves
passionats pel seu país

que volen aconseguir un canvi,

i que ja no tenen por, que ja no son
uns covards intel·ligents.

Així que aquesta és la meva història.

Aquell dia, a l'estadi,

em vaig aixecar com un covard intel·ligent.

Amb aquell gest vaig dir adéu
a 24 anys de covardia.

Hi ha dos grans dies a la vida:

el dia que neixes i el dia
que descobreixes per què.

Aquell dia, aixecant-me a l'estadi,
cridant al president,

vaig descobrir per què
havia nascut de veritat,

que ja no callaria davant la injustícia.

Saps per què vas nèixer tu?

Gràcies.

(Aplaudiments)

Tom Rielly: Es una història increible.

Només vull fer-te un parell
de preguntes ràpides.

Així que PAWA254

heu creat un estudi, un lloc on
els joves poden acudir

i aprofitar el poder dels mitjans digitals

per fer alguna cosa, per actuar

Què està passant ara amb PAWA?

Boniface Mwangi: Tenim aquesta
comunitat de cineastes,

graffiters, músics...i quan passa
alguna cosa al pais

ens reunim, pensem junts
i ens centrem en aquest tema.

La nostra eina més poderosa és l'art,

Perquè vivim en un món molt ocupat,
la gent està molt ocupada amb la seva vida

i no tenen temps de llegir.

Així que concentrem el nostre activisme,
el nostre missatge, en l'art.

Des de la música, el graffiti, l'art,
això és el que fem.

Puc dir una cosa més?

T.R: És clar.
(Aplaudiment)

B.M: Tot i haver estat arrestat, colpejat,
amenaçat,

quan vaig descobrir la meva veu,

que de veritat podia lluitar
per allò en que creia,

ja no tinc por.

Solien dir-me Softy
però ja no ho sóc,

perquè he descobert qui sóc,
això és el que realment vull fer.

I es tan bonic fer això.

Res no et dóna tant poder com això,
saber que això és el que he de fer.

Perquè no tens por, simplement
continues vivint la teva vida.

Gràcies.

(Aplaudiment)