La gent del meu país em diu agitador, revolucionari, irritant, rebel, activista, la veu del poble. Però no sempre he sigut així. De petit tenia un malnom. Solien dir-me Softy, és a dir, noi inofensiu. Igual que qualsevol altre ésser humà, evitava problemes. De petit, em van ensenyar a callar. No discuteixis, fes el que et diguin. A l'escola dominical em van ensenyar a no enfrontar-me, a no discutir, i, encara que tingués raó, a parar l'altra galta. Tot això es va veure reforçat pel clima polític de l'època. (Rialles) Kenya és un país on ets culpable fins que es demostri que ets ric. (Rialles) Els kenyans pobres tenen 5 cops més possibilitats de ser disparats a mort per la policia, que hauria de protegir-los, que pels delinqüents. Tot això es va veure reforçat pel clima polític del moment. Teníem un president, Moi, que era un dictador. Va governar el país amb severitat, i qui s'atrevia a qüestionar la seva autoritat era detingut, torturat, empresonat o fins i tot assassinat. Això vol dir que s'ensenyava la gent a ser covards intel·ligents, a no ficar-se en problemes. Ser un covard no era un insult. Ser un covard era un elogi. Ens deien que un covard torna a casa amb la seva mare. Que volia dir que si no et ficaves en problemes, seguiries viu. Jo dubtava d'aquest consell. Fa 8 anys, vam tenir unes eleccions a Kenya, i els resultats van ser intensament disputats. El que va venir després van ser terribles actes de violència, violacions, i l'assassinat de més de 1000 persones. La meva feina era documentar la violència. Com a fotògraf, vaig fer milers de fotos, i després de dos mesos, els dos polítics es van reunir, van prendre una tassa de te, van signar un acord de pau i el país va tirar endavant. Vaig quedar molt afectat perquè vaig conèixer la violència de primera mà. Vaig veure els assassinats. Vaig veure els desplaçaments. Vaig conèixer dones que havien estat violades, i em va afectar, però el país mai va parlar d'això. Fingíem. Vam convertir-nos en covards intel·ligents. Vam decidir no ficar-nos en problemes i no parlar-ne. 10 mesos després, vaig deixar la meva feina. Vaig dir que no podia aguantar-ho més. Després de deixar la feina, vaig decidir organitzar els meus amics per parlar sobre la violència al país, per parlar sobre l'estat de la nació, i l'1 de juny de 2009 era el dia que aniríem a l'estadi i intentaríem cridar l'atenció del president. És una festa nacional, es retransmet arreu del país, i vaig anar a l'estadi. Els meus amics no van venir. Era allà tot sol, i no sabia pas què fer, tenia por, però tenia ben clar que aquell dia havia de prendre una decisió. Podia viure com un covard, com tothom, o plantaria cara? I quan el president es va aixecar a parlar, em vaig veure d'empeus, cridant al president dient-li que recordés les víctimes de la violència després de les eleccions, que aturés la corrupció. I de sobte, com sortits del no-res la policia va caure sobre meu com ferotges lleons. Em van tapar la boca i em van arrossegar fora de l'estadi on em van apallissar salvatgement i em van tancar a la presó. Aquella nit la vaig pasar al fred terra de ciment de la presó. I allò em va fer pensar, què era el que em feia sentir així? Els meus amics i familiars pensaven que era boig per haver fet allò, i les imatges que havia pres no em deixaven viure. Les imatges que havia pres, només eren una xifra per a molts kenyans. La majoría de kenyans no va veure la violència. Per ells era tan sols una història. I vaig decidir començar una exposició al carrer per ensenyar les imatges de violència per tot el país i fer que la gent parlés del tema. Vam viatjar pel país i vam mostrar les imatges, i aquest viatge em va iniciar al camí de l'activisme, on vaig decidir no quedar-me mai més callat, parlar sobre aquestes coses. Vam viatjar, i el nostre objectiu més enllà de la exposició era el graffiti polític sobre la situació del país parlant de corrupció, la manca de lideratge. També vam fer enterraments simbòlics. Van enviar porcs vius al parlament de Kenya com a símbol de la cobdícia dels nostres polítics. S'ha fet també a Uganda i altres països, i el més important va ser que les imatges van ser recollides pels mitjans de comunicació i transmeses a la resta del pais i del continent. Si fa 7 anys em vaig quedar sol, ara pertanyo a una comunitat que és al meu costat. Ja no estic sol quan parlo d'aquestes coses. Pertanyo a un grup de joves passionats pel seu país que volen aconseguir un canvi, i que ja no tenen por, que ja no son uns covards intel·ligents. Així que aquesta és la meva història. Aquell dia, a l'estadi, em vaig aixecar com un covard intel·ligent. Amb aquell gest vaig dir adéu a 24 anys de covardia. Hi ha dos grans dies a la vida: el dia que neixes i el dia que descobreixes per què. Aquell dia, aixecant-me a l'estadi, cridant al president, vaig descobrir per què havia nascut de veritat, que ja no callaria davant la injustícia. Saps per què vas nèixer tu? Gràcies. (Aplaudiments) Tom Rielly: Es una història increible. Només vull fer-te un parell de preguntes ràpides. Així que PAWA254 heu creat un estudi, un lloc on els joves poden acudir i aprofitar el poder dels mitjans digitals per fer alguna cosa, per actuar Què està passant ara amb PAWA? Boniface Mwangi: Tenim aquesta comunitat de cineastes, graffiters, músics...i quan passa alguna cosa al pais ens reunim, pensem junts i ens centrem en aquest tema. La nostra eina més poderosa és l'art, Perquè vivim en un món molt ocupat, la gent està molt ocupada amb la seva vida i no tenen temps de llegir. Així que concentrem el nostre activisme, el nostre missatge, en l'art. Des de la música, el graffiti, l'art, això és el que fem. Puc dir una cosa més? T.R: És clar. (Aplaudiment) B.M: Tot i haver estat arrestat, colpejat, amenaçat, quan vaig descobrir la meva veu, que de veritat podia lluitar per allò en que creia, ja no tinc por. Solien dir-me Softy però ja no ho sóc, perquè he descobert qui sóc, això és el que realment vull fer. I es tan bonic fer això. Res no et dóna tant poder com això, saber que això és el que he de fer. Perquè no tens por, simplement continues vivint la teva vida. Gràcies. (Aplaudiment)