Per què existeix l'univers?

Per què hi ha alguna cosa en lloc de res? En altres paraules: per què existeix l'univers (i per què estem en ell)? El filòsof i escriptor Jim Holt dóna tres possibles respostes a aquesta pregunta, o quatre, o cap resposta.

Per què existeix l'univers?

Per què hi ha... (Rialles), ok, ok.

És un misteri còsmic. Siguin solemnes.

Per què hi ha un món, per què estem en ell

i per què hi ha alguna cosa
en lloc de res?

És a dir, aquest "per què" és
el més important.

Ara parlaré del misteri de l'existència,

l'enigma de l'existència,

que estem ara abordant,

i per què hauria d'importar-lis,

i espere que sí els importi.

El filòsof Arthur Schopenhauer va dir que

aquells que no es pregunten per
la contigència de l'existència,

la contingència de l'existència del món,

són mentalment deficients.

És una mica dur, però així és. (Rialles)

Per això ha estat anomenat el més sublime

i impressionant misteri,

la pregunta més profunda i transcendental

que l'home pugui plantejar.

Ha obssesionat a grans pensadors.

A Ludwig Wittgenstein, potser el filòsof

més important del segle XX,

li sorprenia que hagi d'haver un món.

Va escriure en el seu "Tractatus",
Proposició 4.66,

"No és la manera en què es disposen
les coses al món

el que és místic,

sinó que el món existeix."

I si no els agrada que
els vostres epigrames

provinguin d'un filòsof,
vegem llavors un científic.

John Archibald Wheeler, un dels físics
més importants

del segle XX,

el professor de Richard Feyman,

que va encunyar el terme "forat negre",

va dir: "Vull saber

com és això del quantum,

el perquè de l'univers, de l'existència."

I el meu amic Martin Amis,

ho sento, però he d'esmentat molts noms,

així que acostumin-se,

el meu estimat amic Martin Amis
va dir... (Rialles)

que estem a cinc Einsteins de resoldre

el misteri de l'origen de l'univers.

I estic segur que hi ha cinc Einsteins

entre el públic aquesta nit.

Algun Einstein? Alcin la mà.

Cap Einsteins? D'acord.

Llavors, aquesta pregunta de per què
hi ha alguna cosa en lloc de res,

aquesta pregunta sublime va plantejar-se

prou tard en la història intel·lectual.

Va ser a finals del segle XVII,

quan el filòsof Leibniz va preguntar-ho,

un home molt llest, Leibniz,

que va inventar el càlcul

de forma independient a Isaac Newton,
per la mateixa època,

però per a Liebniz, que va preguntar
el perquè de l'existència,

això no va ser un gran misteri.

Va ser o fingia ser

un cristià ortodox amb
una visió metafísica,

i va dir que era obvi per què
el món existeix:

perquè Déu el va crear.

I, de fet, el va crear del no-res.

Així de poderós és Déu.

No li cal cap material preexistent
per dissenyar el món.

Pot crear a partir de l'absolut buit,

creació ex-nihilo.

I això és el que creuen

la majoria del americans avui dia.

Per a ells no hi ha cap misteri,

Déu va crear tot.

Posem-ho en una equació.

No tinc diapositives, així que
faré mímica,

utilitzin la seva imaginació.

Així seria: Déu + res = el món.

¿D'acord? Aquesta seria l'equació.

Però potser no creen en Déu.

Potser són científics ateus

o ateus no científics,
i no creuen en Déu,

i no es senten satisfets.

Per cert, fins i tot amb aquesta equació,

Déu + res = el món,

hi ha un problema:

Per què existeix Déu?

No existeix no més per lògica,

llevat que creen en el argument ontològic,

i espere que no, perquè no és
un bon argument.

Per tant, és concebible, si Déu existís,

podria pensar: sóc etern, tot poderós,

però d'on vinc?

(Rialles)

D'on procedeixo?

Déu parla més formal.

(Rialles)

Així, una teoria seria que Déu estava
tan avorrit

meditant sobre la seva existència,

que va crear el món només per distracció.

Però deixem a Déu a un costat.

Llevant a Déu de l'equació: tenim

_____ + res = el món.

Ara, si són budistes,

pot ser que vulguin parar açí,

perquè el que teniu és bàsicament:

res = el món,

i per simetria d'identitat, seria:

el món = res. ¿No?

I per a un budista, el món és
un munt de res.

Simplement una vacuïtat còsmica.

I creiem que hi ha un munt d'alguna cosa,

però això és perquè el nostres desitjos
ens esclavitzen.

Si deixessim que s'esfumessin,

veuríem el món com és realment,

una vacuïtat, el no-res,

i entraríem en l'estat de felicitat
del nirvana,

que es va definir com tenir

la suficient vida per gaudir d'estar
mort. (Rialles)

Així és el pensament budista.

Però sóc occidental i segueixo preocupat

amb l'enigma de l'existència,
llavors tinc:

_____ + (aixó serà seriós

en un minut, llavors)

_____ + res = el món.

Què posarem en aquest buit?

Bé, què hi ha de la ciència?

La ciència és la nostra millor guia
per la naturalesa de la realitat,

i la ciència més essencial és la física.

Això ens mostra que la realitat està
al descobert,

que revel·la el que jo anomeno

el mobiliari veritable i definitiu
de l'univers.

Potser la física ompli aquest buit,

i de fet, des de finals del anys 60
o al voltant dels 70,

els físics han pretès donar

una explicació purament científica a com

l'univers podria haver aparegut

de l'absolut no-res,

una fluctuació quàntica fora del buit.

Stephen Hawking és un d'aquests físics,

més recent és Alex Vilenkin,

i tot això s'ha popularitzat

per un altre fantàstic físic amic meu,

Lawrence Krauss, que va escriure
el llibre titulat

"A Universe from Nothing",

i Lawrence pensa que ha donat...

(és ateu, per cert), per tant,

ha tret a Déu de la seva equació.

Les lleis de la teoria quàntica,

la física més actual, pot mostrar com

de l'absolut no-res,

on no existeix l'espai, el temps
ni la matèria,

una palleta de fals buit

pot fluctuar en l'existència,

i així, per miracle d'inflació,

esclata en aquest enorme
cosmos multicolor

que hi ha al nostre voltant.

D'acord, aquest és un escenari
molt enginyós.

És molt especulatiu, és fascinant.

Però li trobo un problema,

i el problema és aquest:

És una postura pseudo-religiosa.

Lawrence pensa que és ateu,

però està condicionat per un món religiós.

Veu les lleis físiques como si fossin
ordres divines.

Les lleis de la teoria quàtica per a ell

són com fiat lux, "sigui la llum".

Les lleis tenen una mena de poder
o pes ontològic

que poden formar l'abisme,

això és eloqüent amb l'ésser.

Poden donar-li existència a un món
del no-res.

Però això és una visió molt primitiva

de la llei física, no?

Sabem que les lleis físiques són

descripcions generalitzades de patrons
i regularitats

en el món.

No existeixen fora del món.

No tenen el seu pròpi núvol òntic.

No poden donar-li existència a un món
del no-res.

És una postura molt primitiva

de les lleis científiques.

I si no em creuen a mi,

escoltin Stephen Hawking,

que va proposar un model del cosmos

autocontingut,

no requeria cap causa externa,
cap creador,

i després d'aquesta proposta,

Hawking va admetre que
seguia desconcertat.

Va dir: aquest model és
només equacions.

Que provoca crítiques a les equacions

i crea un món per descriure-les.

Això el desconcertava,

així les equacions no poden fer màgia
per si soles,

no poden resoldre l'enigma
de l'existència.

A més, fins i tot si poguessin,

per què aquestes lleis?

Per què la teoria quàntica que descriu

un univers amb un nombre de forces,
partícules, etc.?

Per què no unes lleis totalment diferents?

Hi ha moltes lleis matemàticament
coherents.

Per què no cap llei? Per què no
l'absolut no-res?

Això és un problema, ho creguin o no,

que dóna molt que pensar als físics,

i, arribats a aquest punt, tendeixen
a la metafísica,

potser aquestes lleis

que descriuren l'univers,

són només unes lleis

i descriuen una part de la realitat,

però potser cada conjunt
de lleis coherents

descrigui una altra part de la realitat,

i, de fet, tots els mons físics possibles

existeixen realment, hi són fora.

Només veiem una part diminuta
de la realitat

que les lleis de la teoria quàntica
descriuen,

però hi ha molts altres mons,

parts de la realitat descrites

per teories molt diferents

que són diferent a les nostres d'una
manera inimaginable,

que són realment exòtiques.

Steven Weinberg, el pare

del model estàndard de
les partícules físiques,

ha coquetejat amb aquesta idea,

que totes les realitats possibles
existeixen.

A més, Max Tegmark, un físic més jove,

creu en l'existència de totes les
estructures matemàtiques

i creu que l'existència matemàtica

és el mateix que l'existència física,

així tenim aquest multivers
immensament ric

que abasta tota possibilitat lògica.

Per dur a terme aquesta idea metafísica,

aquests físics i filòsofs estàn

remuntant-se a la vella idea

que ens porta a Plató.

És el principi de plenitud o fecunditat,

o la gran cadena de l'ésser,

que la realitat és el més completa
possible.

Està tan distant del no-res

com és possible.

Així tenim ara aquests dos extrems.

D'una banda, tenim el no-res

i d'altra, tenim aquesta visió
de la realitat

que abasta tot món imaginable:

la realitat més amplia possible;

el no-res seria la realitat més simple.

I què hi ha entre aquests dos extrems?

Tota mena de realitats intermèdies

que inclouen algunes coses
i rebutgen altres.

I una d'aquestes realitats

és matemàticament la realitat més elegant,

que deixa fora les parts poc elegants,

les asimetries més lletges, etc.

Llavors, hi ha alguns físics que els diran

que estem vivint en la realitat
més elegant.

Crec que Brian Greene està
entre el públic,

ell va escriure un llibre titulat:
"The Elegant Universe".

Defensa que l'univers en què vivim

és matemàticament molt elegant.

No el creguin. (Rialles)

És una esperança infundada, tant de bo
fos veritat,

però crec que l'altre dia em va admetre

que l'univers és realment lleig.

Està construït de forma estúpida,

és massa arbitrari amb les constants

les relacions de masses,

i les famílies de partícules elementals
supèrflues,

i què dimonis és l'energia fosca?

És un aparell de fer pompes de xiclet.

No és un univers elegant. (Rialles)

I després està el millor de tots
els mons possibles

en un sentit ètic.

Ara haurien de ser solemnes,

perquè és un món en què les persones
sensibles

no pateixen sense necessitat,

en el qual no hi ha coses com

el càncer infantil o l'Holocaust.

Això és una concepció ètica.

En fi, llavors entre el no-res

i la realitat més àmplia

hi ha realitats especials.

El no-res és especial: és la més simple.

Després està la realitat mes elegant:

això és especial.

La realitat més amplia possible:
això és especial.

Però què se'ns escapa aquí?

Hi ha també realitats de pacotilla
i genèriques

que no són especials en absolut,

que són aleatòries.

Disten infinitament del no-res,

però no arriben a ser realitats completes.

Són una mescla de caos i ordre,

d'elegància matemàtica i lletjor.

Jo descriuria aquestes realitats

com un embolic infinit, mediocre
i incomplet,

una realitat genèrica, una espècie
d'escombraries còsmiques.

I en aquestes realitats,

hi ha alguna deitat?

Potser, però la deitat no és perfecta

com la judeocristiana.

La deitat no és tota bondad
ni totpoderosa.

Podria ser 100% malèvola,

però només 80% efectiva,

la qual cosa descriu prou bé el món que
ens envolta, crec jo. (Rialles)

Per tant, m'agradaria proposar que
la solució

a l'enigma de l'existència

sigui que la realitat en la qual existim

és una d'aquestes realitats genèriques.

La realitat ha d'aparèixer d'alguna forma.

Pot resultar que sigui res

o tot o alguna cosa intermèdia.

Així que si té alguna característica
especial,

com ser totalment elegant o completa

o simple, com el no-res,

això caldria una explicació.

Però si és una d'aquestes realitats
aleatòries i genèriques,

no hi ha explicacions.

I de fet, diria que

aquesta és la realitat en la qual vivim.

Això és el que ens diu la ciència.

Al principi de la setmana,

teníem la fascinant informació que

la teoria de la inflació, que prediu
una realitat gran,

infinita, arbitrària, caòtica
i sense sentiu,

és com una gran escuma de xampany

que surt d'una ampolla sense fi,

un univers vast, quasi un desert

amb petits punts d'encant, ordre i pau.

Això ha sigut confirmat,

aquest escenari inflacionari,
mitjançant observacions

amb radiotelescopis a l'Antàrtida

que van detectar les marques de
les ones gravitacionals

de just abans del Big Bang.

Estic segur que tots saben això.

En tot cas, crec que hi ha algunes proves

que aquesta realitat és la que ens té
encallats.

Però per què els hauria d'importar?

Bé, (Rialles),

la pregunta: "per què existeix l'univers?"

és la pregunta còsmica, relacionada

amb una pregunta més personal:

Per què existeixo? Per què existeixen?

Ja saben, la nostra existència semblaria
increïblement improbable,

perquè hi ha un nombre enorme d'humans
genèticament possibles,

si es pot calcular mirant

el nombre de gens, d'al·lels, etc.

I un càlcul aproximat mostraria que

hi ha uns 10 a la 10 000

d'humans possibles, genèticament.

Això està entre un googol i un googolplex.

I el nombre d'humans que han existit

és d'entre 100 000 i 50 000 milions,

una fracció infinitesimal, així que tots

hem guanyat la increïble loteria còsmica.

Estem açí.

Llavors, en quina classe de realitat
volem viure?

Volem viure en una realitat especial?

I si estiguéssim vivint en la realitat més
elegant possible?

Imaginin la pressió que suportaríem

vivint així, sent elegants

per no desentonar.

I si estiguéssim vivint en la realitat
més completa?

La nostra existència estaria garantida,

perquè l'existència de cada cosa

és possible aquí,

però les nostres eleccions
no tindrien sentit.

Si tinc un dubte moral i em turmenta,

i decideixo fer el correcte,

quina differència hauria,

perquè hi ha un nombre infinit

de versions de mi

fent també el correcte

i un nombre infinit fent l'incorrecte.

Les meves eleccions no importarien.

Per tant, no ens agradaria aquesta
realitat.

Pel que fa a la realitat especial
del no-res,

no estaríem tenint aquesta conversa.

Crec que viure en una realitat genèrica
és mediocre,

hi ha coses dolentes i bones,

i podriem fer les bones créixer,

i les dolentes menys visibles.

Això ens dóna una mena d'objectiu
en la vida.

L'univers és absurd,

però podem construir un propòsit,

això és una cosa positiva,

i tota la mediocritat de la realitat

estaria en harmonia amb la mediocritat

que sentim en el nucli del nostre ésser.

I sé que ho senten.

ja sé que tots són especials,

però són mediocres en secret,

no ho creuen?

(Rialles) (Aplaudiments)

Pot ser que pensin que tot aquest misteri
de l'existència és només que

una forma ximple de crear misteri.

L'existència de l'univers no els sorpèn

i estan ben acompanyats.

Bertrand Russel va dir:

"Hauria de dir que l'univers només hi és,
i això és tot".

Un fet cru.

I el meu professor a Columbia,
Sidney Morgenbesser,

un gran bromista filosòfic,

doncs li vaig dir: "Professor,

per què hi ha alguna cosa en lloc de res?"

I em va dir: "Encara que no hi hagués res,

seguiries sense estar satisfet".

Llavors... (Rialles) d'acord.

No estan sorpresos, no importa.

Però els diré una cosa per concloure

que els garanteixo que els sorprendrà,

perquè ha sorprès a tota la gent brillant

que he conegut en aquesta conferència
de TED,

quan els vaig dir el següent:

Mai he tingut un telèfon mòbil.

Gràcies.

(Rialles) (Aplaudiments)