Com seran els humans de dins de 100 anys?

Sóm capaços d'evolucionar les bactèries, les plantes i els animals... El futurista Juan Enriquez pregunta: és ètic evolucionar el cos humà? En una xerrada visionaria que abarca des de les pròtesi medievals fins la neuroenginyeria moderna i la ciència darrere l'ADN artificial, Enriquez explora l'ètica relacionada amb la possibilitat d'evolucionar els éssers humans i imagina les formes en les que haurem de transformar els nostres cossos si és que volem explorar i viure en altres llocs apart de la Terra.

Una pregunta important.

[És ètic evolucionar el cos humà?]

Perquè ja quasi comptem
amb les eines per fer-ho.

Podem evolucionar
bactèries i també plantes

i podem evolucionar animals,

i estem arribant a un punt
en el qual ens hem de preguntar,

és ètic i ens interessa
evolucionar éssers humans?

I mentre penseu en això,

us en parlaré
en el context dels prostètics,

en el passat, el present i el futur.

Açò és la mà de ferro

que va gastar un dels comtes alemanys.

Li agradava la brega, va perdre
el braç a una batalla.

Cap problema, es va fer
una nova armadura,

se la va posar,

pròtesi perfecta.

D'aquí ve la dita
"governar amb mà de ferro".

Naturalment eixes pròtesis
són cada vegada més funcionals,

s'han anat modernitzant.

Ja pots subjectar ous durs.

Podeu fer tota mena de coses,
i mentre penseu en això,

hi ha gent meravellosa
com Hugh Herr

que ha estat construint
protèsis extraordinàries.

Així que Aimee Mullins
un dia qualsevol pot dir,

quant vull medir avui?

O Hugh dirà quin tipus de
penya-segat escalaré avui?

I si algú vol córrer una marató,
o algú vol anar a ballar?

I mentre adaptem aquestes coses,

les pròtesis han anat
introduïnt-se dins del cos.

Estes pròtesis externes
s'han convertit en genolls artificials.

S'han convertit en malucs artificials.

I han seguit evolucionant més encara

i ja no són només un accessori útil

sinó una part essencial.

Quan parlem d'un marcapassos
com a prostètic,

no estem dient només
"em falta una cama",

sinó, "ho necessite per a viure".

I en aquest punt, la pròtesi
entra en una relació simbiòtica

amb el cos humà.

Quatre de les persones
més intel·ligents que conec --

Ed Boyden, Hugh Herr,
Joe Jacobson, Bob Lander --

treballen en un Centre
de Biònica Extrema.

I el que fa interessant
aquest projecte

és que ara les pròtesis
s'intengren dins de l'òs.

S'integren a la pell.

S'integren al múscul.

I una altra cosa
en la que treballa Ed

és en trobar una forma
de connectar el cervell

amb l'ajuda de la llum
o altres mecanismes

a coses com estes pròtesis.

I si podem fer això,

podem canviar aspectes
fonamentals de la humanitat.

La nostra velocitat de reacció
depén del diàmetre del nervi.

I si tenim nervis externs o prostètics,

fets de llum o de metall líquid,

podríem incrementar
eixe diàmetre

i podríem incrementar-lo
fins al punt en que,

si veiessis la flamarada del canó,
podries esquivar la bala.

Aquesta és la magnitud
dels canvis de què parlem.

Açò és com un
quart nivell de pròtesis.

Estos són els audiòfons Phonak,

i la raó per la que són tan interessants

és que creuen la barrera entre
les pròtesis com una cosa

per als "discapacitats"

i es converteixen en coses
que una persona "normal"

podria voler tindre,

perquè el que fa aquesta
pròtesi i que és molt interessant,

és que no només t'ajuda a sentir,

sinó que pot enfocar l'oïda,

podries escoltar aquella conversa.

Pots tindre superoïda.

Podries escoltar en 360 graus.
Podries sentir soroll blanc.

Podries gravar i, per cert,
també porten telèfon.

Així que fan la funció
d'audiòfon i de telèfon.

I en aquest cas, algú podria
posar-se una pròtesi voluntàriament.

Totes aquestes xicotetes parts
amb gairebé cap relació

comencen a ajuntar-se

i va sent hora que ens preguntem,

com volem evolucionar
l'ésser humà en els segles vinents?

I recorrem a un gran filòsof,

que era un home molt intel·ligent
malgrat ser fan dels Yankees.

(Riures)

I el que Yogi Berra deia
és que costa molt fer prediccions,

sobretot respecte al futur.

(Riures)

Així que en lloc de començar
fent una predicció del futur,

parlem del que està passant
al present amb gent com Tony Atala,

que està redissenyant
uns 30 òrgans.

I potser la pròtesi definitiva
no siga un aparell extern de titani.

Potser es tracte de
prendre el teu codi genètic,

i reconstruir les parts del teu cos,

perquè això és molt més efectiu
que qualsevol pròtesi.

Però mentrestant, mirem
el treball de Craig Venter i Ham Smith.

I una de les coses
que han estat fent

és intentar descobrir
com reprogramar cèl·lules.

I en cas de poder
reprogramar una cèl·lula,

podríem canviar
les cèl·lules dels órgans.

I si poguérem canviar
eixes cèl·lules,

podríem fer els órgans
resistents a la radiació.

Podríem fer que
absorbiren més oxígen.

Podríem fer-los més eficients

a l'hora de filtrar coses
que no volem al cos.

I estes setmanes George Church
ha eixit molt a les notícies

perquè parla d'agafar una
d'eixes cèl·lules programables

i insertar un genoma humà

dins d'eixa cèl·lula.

I una volta podem fer això,

ens comencem a fer la pregunta,

volem millorar alguna
part d'aquest genoma?

Volem millorar el cos humà?

Com voldríem millorar
el cos humà?

Quan és étic millorar
un cos humà

i quan no és ètic
millorar un cos humà?

I de sobte, el que ha passat

és que ens trobem amb aquest
tauler d'escacs multidimensional

on podem canviar la genètica
humana amb l'ajuda de virus

que ataquen el sida, per exemple,

o podem canviar el codi genètic
mitjançant teràpia genètica

per desfer-nos
d'enfermetats hereditàries,

o podem canviar l'entorn,

i canviar l'expressió
d'eixos gens a l'epigenoma

i passar-ho a les següents generacions.

I de sobte, ja no parlem
d'una part xicoteta,

són totes aquestes
parts una damunt l'altra

que et permeten prendre
porcions menudes

fins que aquestes porcions es junten

i resulten en una cosa molt distinta.

I a molts això els fa molta por.

I la veritat és que fa por,
i correm molts riscos amb açò.

I per què caram voldríem
clavar-nos a fer açò?

Per què voldríem
alterar el cos humà

d'una forma fonamental?

La resposta es troba en part

amb Lord Rees,

astrònom reial de Gran Bretanya.

I el que deia era que
l'univers és 100 per cent malèvol.

Què vol dir això?

Significa que si agafem
qualsevol dels vostres cossos,

i els soltem a qualsevol
part de l'univers,

si el soltem a l'espai, morim.

Si el soltem al sol, morim.

A la superfície
de Mercuri, morim.

Prop d'una supernova, morim.

Per sort açò només
es compleix en un 80 per cent.

Com deia un gran físic,

hi ha uns xicotets remolins de la biologia

que creen ordre dins del
torrent de l'entropia.

Així que mentre l'univers
dissipa l'energia,

aquests remolins creen ordre biològic.

El problema amb els remolins és

que solen desaparèixer.

Canvien. Es mouen en rius.

I per això, quan un remolí canvia,

quan la Terra es congela
o s'escalfa molt,

quan rep l'impacte d'un asteroid
o quan tenim supervolcans,

quan hi han flamarades solars,

quan ocórren esdeveniments
que amenacen amb l'extinció

com les properes eleccions --

(Riures)

De sobte, podem trobar-nos
amb extincions periòdiques.

Per cert, açò ja ha passat
cinc vegades a la Terra,

i per tant és molt probable

que la raça humana
desapareixi un dia.

No la propera setmana,

ni tampoc el més vinent,

potser a novembre,
però pot ser d'ací 10,000 anys.

Mentre penseu en
les consequències d'açò,

si creieu que les extincions
són fets comuns i naturals

i que ocorren periòdicament,

és un imperatiu moral
diversificar la nostra espècie.

I és un imperatiu moral

perquè serà molt difícil viure a Mart

si no modifiquem
els fonaments del cos humà.

Val?

Partim d'una cèl·lula,

el pare i la mare s'ajunten
per fer una cèl·lula,

en una cascada de
10 bilions de cèl·lules.

No sabem, si al variar
la gravetat de forma substancial,

el mateix passarà
quan creem un cos.

No sabem si al exposar
el nostre cos tal com es troba

a nivells alts de radiació, morirem.

Així que considerant açò,
és precís redissenyar les coses

per arribar a Mart.

Ni parlar de les llunes
de Neptú o Júpiter.

I com deia Nikolai Kardashev,

pensem en la vida
com una sèrie d'escales.

La civilització de primer nivell

comença a alterar
la seua aparença.

I portem fent-ho
durant milers d'anys.

Tenim liposuccions
i tal i qual.

Canviem d'aparença
i pel que tinc entés

no totes estes alteracions
es deuen a raons mèdiques.

(Riures)

És estrany.

La civilització de segon nivell
és diferent a la primera.

Aquesta altera aspectes
fonamentals del cos.

Li posem hormones de creixement
i la persona és més alta,

o posem tal cosa i la persona
es fa més grossa o perd metabolisme

o fa tota mena de coses,

però el que fem és alterar
les funcions a nivell fonamental.

Per convertir-nos en
una civilització intrasolar,

necessitem crear
una civilització de tercer nivell,

i esta no es pareix
en res al que veieu ací.

Pot ser ens dividim
en Deinococcus radiodurans

i així les cèl·lules poden dividir-se
quan s'exposen a molta radiació.

Potser respirem i l'oxígen
passa per la sang

en lloc de pels pulmons.

Però parlem de redissenys radicals,

i una de les coses interessants
que han passat esta última dècada

és que hem descobert
un bon garbó de planetes.

I alguns podrien
ser similars a la Terra.

El problema és que
si volem arribar a ells,

els objectes humans
més ràpids --

com ara la Juno i la Voyager
i la resta d'aparells --

tarden desenes de milers d'anys

en anar d'ací al sistema
solar més proper.

Així que si volem explorar
platges en altres llocs,

o si volem veure
capvespres de dos sols,

aleshores necessitem
quelcom totalment diferent,

perquè hauríem de canviar
l'escala temporal i el nostre cos

de forma totalment irreconeixible.

I açò seria una
civilització de quart nivell.

De moment no podem ni imaginar
quin aspecte tindria,

però comencem a rebre indicis

d'instruments que podrien
portar-nos allà.

I us mostraré dos exemples.

Aquest és el meravellós Floyd Romesberg,

i una de les coses que
Floyd ha estat fent

és jugar amb la química
bàsica de la vida.

Tota la vida d'aquest planeta
està feta de ATCG, les lletres de l'ADN.

Les bactèries, les plantes,
els animals, els humans, les vaques,

i tota la resta.

I el que Floyd ha fet és
canviar dos de les parelles bàsiques,

i les ha convertit en ATXY.

I això significa que ara tenim
un sistema paral·lel per fer vida,

per fer nadons, reproduir-nos,
evolucionar,

que no encaixa
amb la majoria de coses de la Terra

o potser en res
del que hi ha a la Terra.

Podríem fer plantes
immunes a les bactèries.

O plantes immunes als virus.

Però per què és tan interessant?

Açò significa que no sóm
una solució única.

Significa que podem crear
químiques alternatives a la nostra

que podrien adaptar-se
a un planeta diferent

i que podrien crear vida.

El segon experiment,

o l'altra implicació
d'aquest experiment,

és que tot ésser viu
està basat en 20 amino àcids.

Si no substituïm dos amino àcids,

si no diem ATXY,
si diem ATCG + XY,

aleshores passem de
20 blocs de construcció a 172,

i de sobte tenim 172
blocs d'amino àcids

per construir formes de vida
d'aspectes molt diferents.

El segon experiment que cal
tenir en compte és molt estrany

i està desenvolupant-se a la Xina.

Este senyor ha estat transplantant
centenars de caps de ratolí.

Val?

I per què és interessant?

Penseu en els primers
transplants de cor.

Una de les proves que feien

era que portaven a la dona
o la filla del donant

i els metges
li preguntaven al receptor,

"Reconeixes esta persona?
T'estimes esta persona?

Sents cap cosa per esta persona?"

Hui açò ens fa riure.

Riem perquè sabem
que el cor és un múscul,

però durant centenars de milers d'anys,
o desenes de milers d'anys deiem,

"M'ha robat el cor. M'ha trencat el cor."

Pensàvem que era emoció

i que potser les emocions podien
transplantar-se amb el cor. Però no.

I què passa amb el cervell?

L'experiment té dos resultats possibles.

Si aconsegueixes un ratolí

que siga funcional

aleshores podrem veure

si el nou cervell
és una pissarra en blanc.

Ostres, això té moltes implicacions.

Segona opció:

el nou ratolí reconeix a Minnie Mouse.

El nou ratolí recorda
les coses que li fan por,

recorda com recórrer el laberint,

i si açò es compleix,

llavors podem transplantar
la memòria i la consciència.

I la pregunta vertaderament
interessant és,

si podem transplantar això,
significa que l'únic mecanisme

d'entrada i eixida és açò?

O podríem transplantar
eixa consciència

a alguna cosa molt diferent,

que sobreviuria a l'espai

que podria durar
desenes de milers d'anys,

que seria un cos
completament redissenyat

que podria retindre la consciència
durant un llarg període de temps?

I tornem a la primera pregunta:

Per què voldríem fer això?

Jo us ho diré.

Perquè esta és la selfie definitiva.

(Riures)

Esta fotografía s'ha fet
a sis mil milions de kilòmetres,

i això és la Terra.

I aquí estem tots nosaltres.

I si eixe puntet s'apaga,
l'humanitat sencera també.

I la raó per la qual
ens interessa alterar el cos humà

és perquè en algún moment
voldrem tenir una foto que diga,

eixos som nosaltres, i eixos,

i eixos també,

perquè així és com la humanitat
sobreviurà l'extinció.

I per esta raó resulta que

no seria ètic renunciar
a evolucionar el cos humà

encara que ens faci por,
encara que siga un repte,

però si ens permet
explorar i viure

i arribar a llocs que
encara no podem ni somiar,

però que siguen una realitat
pels nostres re-re-re-rebesnets.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)