Una pregunta important. [És ètic evolucionar el cos humà?] Perquè ja quasi comptem amb les eines per fer-ho. Podem evolucionar bactèries i també plantes i podem evolucionar animals, i estem arribant a un punt en el qual ens hem de preguntar, és ètic i ens interessa evolucionar éssers humans? I mentre penseu en això, us en parlaré en el context dels prostètics, en el passat, el present i el futur. Açò és la mà de ferro que va gastar un dels comtes alemanys. Li agradava la brega, va perdre el braç a una batalla. Cap problema, es va fer una nova armadura, se la va posar, pròtesi perfecta. D'aquí ve la dita "governar amb mà de ferro". Naturalment eixes pròtesis són cada vegada més funcionals, s'han anat modernitzant. Ja pots subjectar ous durs. Podeu fer tota mena de coses, i mentre penseu en això, hi ha gent meravellosa com Hugh Herr que ha estat construint protèsis extraordinàries. Així que Aimee Mullins un dia qualsevol pot dir, quant vull medir avui? O Hugh dirà quin tipus de penya-segat escalaré avui? I si algú vol córrer una marató, o algú vol anar a ballar? I mentre adaptem aquestes coses, les pròtesis han anat introduïnt-se dins del cos. Estes pròtesis externes s'han convertit en genolls artificials. S'han convertit en malucs artificials. I han seguit evolucionant més encara i ja no són només un accessori útil sinó una part essencial. Quan parlem d'un marcapassos com a prostètic, no estem dient només "em falta una cama", sinó, "ho necessite per a viure". I en aquest punt, la pròtesi entra en una relació simbiòtica amb el cos humà. Quatre de les persones més intel·ligents que conec -- Ed Boyden, Hugh Herr, Joe Jacobson, Bob Lander -- treballen en un Centre de Biònica Extrema. I el que fa interessant aquest projecte és que ara les pròtesis s'intengren dins de l'òs. S'integren a la pell. S'integren al múscul. I una altra cosa en la que treballa Ed és en trobar una forma de connectar el cervell amb l'ajuda de la llum o altres mecanismes a coses com estes pròtesis. I si podem fer això, podem canviar aspectes fonamentals de la humanitat. La nostra velocitat de reacció depén del diàmetre del nervi. I si tenim nervis externs o prostètics, fets de llum o de metall líquid, podríem incrementar eixe diàmetre i podríem incrementar-lo fins al punt en que, si veiessis la flamarada del canó, podries esquivar la bala. Aquesta és la magnitud dels canvis de què parlem. Açò és com un quart nivell de pròtesis. Estos són els audiòfons Phonak, i la raó per la que són tan interessants és que creuen la barrera entre les pròtesis com una cosa per als "discapacitats" i es converteixen en coses que una persona "normal" podria voler tindre, perquè el que fa aquesta pròtesi i que és molt interessant, és que no només t'ajuda a sentir, sinó que pot enfocar l'oïda, podries escoltar aquella conversa. Pots tindre superoïda. Podries escoltar en 360 graus. Podries sentir soroll blanc. Podries gravar i, per cert, també porten telèfon. Així que fan la funció d'audiòfon i de telèfon. I en aquest cas, algú podria posar-se una pròtesi voluntàriament. Totes aquestes xicotetes parts amb gairebé cap relació comencen a ajuntar-se i va sent hora que ens preguntem, com volem evolucionar l'ésser humà en els segles vinents? I recorrem a un gran filòsof, que era un home molt intel·ligent malgrat ser fan dels Yankees. (Riures) I el que Yogi Berra deia és que costa molt fer prediccions, sobretot respecte al futur. (Riures) Així que en lloc de començar fent una predicció del futur, parlem del que està passant al present amb gent com Tony Atala, que està redissenyant uns 30 òrgans. I potser la pròtesi definitiva no siga un aparell extern de titani. Potser es tracte de prendre el teu codi genètic, i reconstruir les parts del teu cos, perquè això és molt més efectiu que qualsevol pròtesi. Però mentrestant, mirem el treball de Craig Venter i Ham Smith. I una de les coses que han estat fent és intentar descobrir com reprogramar cèl·lules. I en cas de poder reprogramar una cèl·lula, podríem canviar les cèl·lules dels órgans. I si poguérem canviar eixes cèl·lules, podríem fer els órgans resistents a la radiació. Podríem fer que absorbiren més oxígen. Podríem fer-los més eficients a l'hora de filtrar coses que no volem al cos. I estes setmanes George Church ha eixit molt a les notícies perquè parla d'agafar una d'eixes cèl·lules programables i insertar un genoma humà dins d'eixa cèl·lula. I una volta podem fer això, ens comencem a fer la pregunta, volem millorar alguna part d'aquest genoma? Volem millorar el cos humà? Com voldríem millorar el cos humà? Quan és étic millorar un cos humà i quan no és ètic millorar un cos humà? I de sobte, el que ha passat és que ens trobem amb aquest tauler d'escacs multidimensional on podem canviar la genètica humana amb l'ajuda de virus que ataquen el sida, per exemple, o podem canviar el codi genètic mitjançant teràpia genètica per desfer-nos d'enfermetats hereditàries, o podem canviar l'entorn, i canviar l'expressió d'eixos gens a l'epigenoma i passar-ho a les següents generacions. I de sobte, ja no parlem d'una part xicoteta, són totes aquestes parts una damunt l'altra que et permeten prendre porcions menudes fins que aquestes porcions es junten i resulten en una cosa molt distinta. I a molts això els fa molta por. I la veritat és que fa por, i correm molts riscos amb açò. I per què caram voldríem clavar-nos a fer açò? Per què voldríem alterar el cos humà d'una forma fonamental? La resposta es troba en part amb Lord Rees, astrònom reial de Gran Bretanya. I el que deia era que l'univers és 100 per cent malèvol. Què vol dir això? Significa que si agafem qualsevol dels vostres cossos, i els soltem a qualsevol part de l'univers, si el soltem a l'espai, morim. Si el soltem al sol, morim. A la superfície de Mercuri, morim. Prop d'una supernova, morim. Per sort açò només es compleix en un 80 per cent. Com deia un gran físic, hi ha uns xicotets remolins de la biologia que creen ordre dins del torrent de l'entropia. Així que mentre l'univers dissipa l'energia, aquests remolins creen ordre biològic. El problema amb els remolins és que solen desaparèixer. Canvien. Es mouen en rius. I per això, quan un remolí canvia, quan la Terra es congela o s'escalfa molt, quan rep l'impacte d'un asteroid o quan tenim supervolcans, quan hi han flamarades solars, quan ocórren esdeveniments que amenacen amb l'extinció com les properes eleccions -- (Riures) De sobte, podem trobar-nos amb extincions periòdiques. Per cert, açò ja ha passat cinc vegades a la Terra, i per tant és molt probable que la raça humana desapareixi un dia. No la propera setmana, ni tampoc el més vinent, potser a novembre, però pot ser d'ací 10,000 anys. Mentre penseu en les consequències d'açò, si creieu que les extincions són fets comuns i naturals i que ocorren periòdicament, és un imperatiu moral diversificar la nostra espècie. I és un imperatiu moral perquè serà molt difícil viure a Mart si no modifiquem els fonaments del cos humà. Val? Partim d'una cèl·lula, el pare i la mare s'ajunten per fer una cèl·lula, en una cascada de 10 bilions de cèl·lules. No sabem, si al variar la gravetat de forma substancial, el mateix passarà quan creem un cos. No sabem si al exposar el nostre cos tal com es troba a nivells alts de radiació, morirem. Així que considerant açò, és precís redissenyar les coses per arribar a Mart. Ni parlar de les llunes de Neptú o Júpiter. I com deia Nikolai Kardashev, pensem en la vida com una sèrie d'escales. La civilització de primer nivell comença a alterar la seua aparença. I portem fent-ho durant milers d'anys. Tenim liposuccions i tal i qual. Canviem d'aparença i pel que tinc entés no totes estes alteracions es deuen a raons mèdiques. (Riures) És estrany. La civilització de segon nivell és diferent a la primera. Aquesta altera aspectes fonamentals del cos. Li posem hormones de creixement i la persona és més alta, o posem tal cosa i la persona es fa més grossa o perd metabolisme o fa tota mena de coses, però el que fem és alterar les funcions a nivell fonamental. Per convertir-nos en una civilització intrasolar, necessitem crear una civilització de tercer nivell, i esta no es pareix en res al que veieu ací. Pot ser ens dividim en Deinococcus radiodurans i així les cèl·lules poden dividir-se quan s'exposen a molta radiació. Potser respirem i l'oxígen passa per la sang en lloc de pels pulmons. Però parlem de redissenys radicals, i una de les coses interessants que han passat esta última dècada és que hem descobert un bon garbó de planetes. I alguns podrien ser similars a la Terra. El problema és que si volem arribar a ells, els objectes humans més ràpids -- com ara la Juno i la Voyager i la resta d'aparells -- tarden desenes de milers d'anys en anar d'ací al sistema solar més proper. Així que si volem explorar platges en altres llocs, o si volem veure capvespres de dos sols, aleshores necessitem quelcom totalment diferent, perquè hauríem de canviar l'escala temporal i el nostre cos de forma totalment irreconeixible. I açò seria una civilització de quart nivell. De moment no podem ni imaginar quin aspecte tindria, però comencem a rebre indicis d'instruments que podrien portar-nos allà. I us mostraré dos exemples. Aquest és el meravellós Floyd Romesberg, i una de les coses que Floyd ha estat fent és jugar amb la química bàsica de la vida. Tota la vida d'aquest planeta està feta de ATCG, les lletres de l'ADN. Les bactèries, les plantes, els animals, els humans, les vaques, i tota la resta. I el que Floyd ha fet és canviar dos de les parelles bàsiques, i les ha convertit en ATXY. I això significa que ara tenim un sistema paral·lel per fer vida, per fer nadons, reproduir-nos, evolucionar, que no encaixa amb la majoria de coses de la Terra o potser en res del que hi ha a la Terra. Podríem fer plantes immunes a les bactèries. O plantes immunes als virus. Però per què és tan interessant? Açò significa que no sóm una solució única. Significa que podem crear químiques alternatives a la nostra que podrien adaptar-se a un planeta diferent i que podrien crear vida. El segon experiment, o l'altra implicació d'aquest experiment, és que tot ésser viu està basat en 20 amino àcids. Si no substituïm dos amino àcids, si no diem ATXY, si diem ATCG + XY, aleshores passem de 20 blocs de construcció a 172, i de sobte tenim 172 blocs d'amino àcids per construir formes de vida d'aspectes molt diferents. El segon experiment que cal tenir en compte és molt estrany i està desenvolupant-se a la Xina. Este senyor ha estat transplantant centenars de caps de ratolí. Val? I per què és interessant? Penseu en els primers transplants de cor. Una de les proves que feien era que portaven a la dona o la filla del donant i els metges li preguntaven al receptor, "Reconeixes esta persona? T'estimes esta persona? Sents cap cosa per esta persona?" Hui açò ens fa riure. Riem perquè sabem que el cor és un múscul, però durant centenars de milers d'anys, o desenes de milers d'anys deiem, "M'ha robat el cor. M'ha trencat el cor." Pensàvem que era emoció i que potser les emocions podien transplantar-se amb el cor. Però no. I què passa amb el cervell? L'experiment té dos resultats possibles. Si aconsegueixes un ratolí que siga funcional aleshores podrem veure si el nou cervell és una pissarra en blanc. Ostres, això té moltes implicacions. Segona opció: el nou ratolí reconeix a Minnie Mouse. El nou ratolí recorda les coses que li fan por, recorda com recórrer el laberint, i si açò es compleix, llavors podem transplantar la memòria i la consciència. I la pregunta vertaderament interessant és, si podem transplantar això, significa que l'únic mecanisme d'entrada i eixida és açò? O podríem transplantar eixa consciència a alguna cosa molt diferent, que sobreviuria a l'espai que podria durar desenes de milers d'anys, que seria un cos completament redissenyat que podria retindre la consciència durant un llarg període de temps? I tornem a la primera pregunta: Per què voldríem fer això? Jo us ho diré. Perquè esta és la selfie definitiva. (Riures) Esta fotografía s'ha fet a sis mil milions de kilòmetres, i això és la Terra. I aquí estem tots nosaltres. I si eixe puntet s'apaga, l'humanitat sencera també. I la raó per la qual ens interessa alterar el cos humà és perquè en algún moment voldrem tenir una foto que diga, eixos som nosaltres, i eixos, i eixos també, perquè així és com la humanitat sobreviurà l'extinció. I per esta raó resulta que no seria ètic renunciar a evolucionar el cos humà encara que ens faci por, encara que siga un repte, però si ens permet explorar i viure i arribar a llocs que encara no podem ni somiar, però que siguen una realitat pels nostres re-re-re-rebesnets. Moltes gràcies. (Aplaudiments)