La imatge no ho és tot. Creieu-me, sóc model - Cameron Russell al TEDxMidAtlantic

La Cameron Russell admet que ella va guanyar una "loteria genètica": és alta, bonica i model de roba interior. Però no la jutgeu per la seva imatge. En aquesta conferència intrèpida, fa un repàs irònic a la indústria que va fer que fos molt seductora amb tan sols 16 anys.

Hola. Em dic Cameron Russell,

i des de fa un temps

sóc model.

De fet, des de fa 10 anys.

Sento que hi ha una tensió incòmoda

a la sala ara mateix

perquè no hauria d'haver-me posat vestit.
(Riures)

Per sort he portat un canvi de vestuari.

Aquest és el primer canvi de vestuari
en un escenari de TED,

així que crec que sou molt afortunats de veure-ho.

Si alguna dona s'ha esgarrifat
de debò quan he sortit,

no cal que m'ho digui ara,
ja ho veuré després al Twitter.

(Riures)

També penso que sóc bastant privilegiada

per poder canviar el que penseu de mi

en tan sols 10 segons.

No tothom té la oportunitat de fer-ho.

Aquests talons són molt incòmodes,

que bé que no els hagi de dur.

La pitjor part és posar-me aquest jersei pel cap,

perquè és quan us rieu de mi,

així que no feu res mentre me'l posi pel cap.

Bé.

I per què he fet això?

Ha sigut estrany.

Bé,

espero que no tan estrany com aquesta fotografia.

La imatge és poderosa,

però també superficial.

Acabo de transformar totalment
el que pensàveu de mi en sis segons.

I en aquesta fotografia,

encara no havia tingut cap xicot en la vida real.

Estava molt incòmoda i el fotògraf

em deia que arquegés l'esquena i posés la mà

sobre el cabell d'aquell noi.

I, a part de la cirurgia, és clar,

o del bronzejat falç que m'havia fet
dos dies abans per la feina,

hi ha molt poques coses que podem fer
per transformar el nostre aspecte,

i el nostre aspecte, tot i que és
superficial i immutable,

té un gran impacte en les nostres vides.

Així que avui, per mi, ser intrèpida
significa ser honesta.

I estic sobre aquest escenari perquè sóc model.

Estic sobre aquest escenari perquè sóc
una dona bonica i blanca

i a la meva indústria d'això en diem una noia sexy.

I contestaré a les preguntes
que la gent sempre em fa,

però amb un gir honest.

La primera pregunta és,
com et vas convertir en model?

I sempre dic simplement, "Oh, em van trobar",
però això no significa res.

La verdadera raó per la que
em vaig convertir en model

és perquè vaig guanyar una loteria genètica
i sóc la receptora d'un llegat,

i potser us pregunteu què és un llegat.

Bé, durant els últims segles

hem definit la bellesa no tan sols
com a salut i joventut

i simetria que és el que estem
programats biològicament per admirar,

sinó també com a figures altes i esveltes,

feminitat i pell blanca.

I aquest és el llegat que es va construir per mi

i és un llegat del qual me n'he aprofitat.

Sé que hi ha gent al públic

que són escèptics ara mateix

i potser hi ha alguns "fashionistas" que diran

"Espera. Naomi. Tyra. Joan Smalls. Liu Wen."

Primer, lloo els vostres coneixements
sobre models. Molt impressionant.

(Riures)

Però desgraciadament
us haig d'informar que el 2007,

un estudiant de doctorat molt inspirat
de la Universitat de Nova York va contar

totes les models de la passarel·la,
cada una de les que va ser contractada

i de les 677 models contractades,

només 27, o menys del quatre per cent,
no eren blanques.

L'altra pregunta que la gent sempre em pregunta és

"Puc ser model quan sigui gran?"

I la primera resposta és, "No ho sé,
no estic a càrrec d'això".

Però la segona resposta i el que realment vull dir
a aquestes nenes és, "Per què?"

Saps què? Pots ser qualsevol cosa.

Podries ser la Presidenta dels Estats Units,

o l'inventora del pròxim Internet,

o una poeta cirurgiana cardiotoràcica ninja,

que seria genial, perquè series la primera".

(Riures)

Si després d'aquesta increïble llista encara diuen,

"No, no, Cameron, jo vull ser model,"

llavors dic, "Sigues la meva cap".

Perquè jo no m'encarrego de res,

i tu podries ser la cap de redacció
de la Vogue americana

o la directora de H&M, o la pròxima Steven Meisel.

Dir que vols ser model quan siguis gran

és el mateix que dir que vols
guanyar la loteria quan siguis gran.

Està fora del teu control, i és increïble,

i no és una carrera professional.

Ara us demostraré 10 anys
de coneixement de model acumulat,

perquè, a diferència dels cirurgians cardiotoràcics,

es pot condensar en un moment.

Així que si el fotògraf està just aquí

i la llum està allà, com un bonica HMI,

i el client diu, "Cameron, volem una foto caminant,"

bé doncs aquesta cama va primer, maca i llarga,
aquest braç va endarrere, aquest braç endavant,

el cap està a tres quarts i tu
només vas endavant i endarrere,

només s'ha de fer això i llavors
mires als teus amics imaginaris,

300, 400, 500 vegades. (Riures)

Sortirà alguna cosa així. (Riures)

Amb sort una mica menys estranya que la del mig.

No sé que va passar allà.

Desafortunadament, després d'haver anat a l'escola,

tenir un currículum i fer algunes feines,

ja no pots dir res més,

ja que si dius que vols ser
la Presidenta dels Estats Units,

però al teu currículum hi posa
"Model de roba interior: 10 anys",

la gent et mirarà de forma estranya.

Una altra pregunta que la gent sempre em pregunta
és, "Retoquen totes les fotos?"

I sí, gairebé retoquen totes les fotos,

però això només és una petita part
de tot el que passa.

Aquesta va ser la primera foto que em vaig fer,

i també va ser la primera vegada
que em vaig posar un biquini,

ni tan sols havia tingut
la meva primera regla encara.

Ja sé que això és molt personal, però

era una noia jove.

Així és com era jo amb la meva àvia
tan sols uns mesos abans.

Aquesta sóc jo el mateix dia que aquesta foto.

La meva amiga va poder venir amb mi.

Aquesta sóc jo en una festa de pijames uns dies abans de fer-me fotos per la Vogue francesa.

Aquesta sóc jo amb l'equip de futbol i a la revista V.

I aquesta sóc jo avui.

I espero que el que veieu és que

aquestes fotos no són fotos meves.

Són construccions,

són construccions fetes
per un grup de professionals,

perruquers, maquilladors, fotògrafs, estilistes

i tots els seus assistents
i preproducció i postproducció,

ells han construït això. Aquesta no sóc jo.

Val, una altra pregunta que la gent sempre em fa és,

"Aconsegueixes coses de franc?"

Sí que tinc massa sabates amb un taló
de 20 centímetres que no em puc posar mai,

excepte abans,

però les coses de franc que aconsegueixo

són les coses de franc que aconsegueixo
a la vida real i això és del que no ens agrada parlar.

Jo vaig créixer a Cambridge

i un dia vaig entrar en una botiga
i m'havia deixat els diners

però em van donar el vestit de franc.

Quan era adolescent,
anava amb cotxe amb una amiga

que era molt mala conductora
i es va passar un semàfor en vermell i, és clar,

ens van parar,

tot el que vam necessitar
va ser un "Ho sento, agent,"

per poder continuar el nostre camí.

I he aconseguit aquestes coses de franc
per la meva aparença,

no per qui sóc, i hi ha gent que paga

per la seva aparença i no per qui són.

Visc a Nova York, i l'any passat,

de 140.000 adolescents
que van ser parats i registrats,

el 86 per cent eren negres i llatins,

i la majoria eren homes joves.

Tan sols hi ha 177.000 homes
negres i llatins a Nova York,

així que per ells, no és qüestió de, "Em pararan?"

sinó de "Quantes vegades em pararan?
Quan em pararan?"

Quan investigava aquesta conferència,

vaig descobrir que de totes les noies
de 13 anys dels Estats Units,

al 53 per cent no els agrada el seu cos,

i aquest número puja al 78 per cent
quan arriben als 17.

La última pregunta que la gent em fa és,

"Com és ser model?"

I crec que la resposta que busquen és,

"Si ets una mica més prima
i tens el cabell més brillant,

estaràs molt contenta i seràs fabulosa".

I quan estem entre bastidors,
donem una resposta

que potser fa que sembli això.

Diem, "És genial viatjar,

i és genial poder treballar amb gent creativa,
inspirada i apassionada".

I aquestes coses són veritat,
però només són la meitat de la història,

perquè el que no diem mai davant de la càmera,

el que no he dit mai davant de la càmera,

és, "Sóc insegura".

I sóc insegura perquè haig de pensar

en la meva aparença cada dia.

I si mai us pregunteu,

"Si tinc les cuixes més primes
i el cabell més brillant seré més feliç?"

tan sols heu de conèixer un grup de models,

perquè tenen les cuixes més primes,
el cabell més brillant i la roba més maca,

però probablement són les dones més insegures físicament de tot el planeta.

Així que quan escrivia aquesta conferència,
vaig trobar molt difícil

trobar un equilibri honest, perquè per una banda

em sentia molt incòmoda per sortir aquí i dir,

"Mireu, he rebut totes aquests avantatges
d'una baralla de cartes ordenada al meu favor",

i també em sentia molt incòmoda si continuava dient,

"i no sempre em fa sentir feliç".

Però el més difícil va ser desfer un llegat

d'opressió de gènere i racial

quan jo en sóc una de les beneficiàries més grans.

Però també estic contenta
i em sento honrada d'estar aquí dalt

i crec que ha sigut genial que hagi pogut venir

abans que hagin passat 10, 20 o 30 anys
i hagi tingut més experiència en la meva carrera,

perquè potser llavors no explicaria la història
de com vaig aconseguir la meva primera feina,

o potser no explicaria la història
de com vaig pagar la universitat,

cosa que sembla molt important ara.

Si se'n pot treure alguna cosa
d'aquesta conferència, espero que sigui

que tots ens sentim més còmodes reconeixent

el poder de la imatge en els nostres èxits

i en els nostres fracassos.

Gràcies. (Aplaudiments)