El preu de la vergonya

Esteu mirant una dona que s'ha mantingut
en silenci públicament durant una dècada.

Òbviament, això ha canviat,

però només recentment.

Fa uns quants mesos

vaig fer la meva primera xerrada
en públic

a la cimera de Forbes dels 30
amb menys de 30 anys.

1.500 persones brillants,
tots ells amb menys de 30 anys.

Això significa que al 1998,

els més grans del grup
només tenien 14 anys

i els més petits, només quatre.

Vaig fer broma amb ells de com potser
alguns només em coneixerien

de cançons de rap.

Sí, apareixo a cançons de rap.

Quasi 40 cançons de rap. (Rialles)

Però la nit de la meva xerrada
va passar quelcom sorprenent.

Em va entrar un noi de 27 anys
a l'edat de 41 anys.

Que fort, oi?

Ell era encantador
i jo em vaig sentir molt afalagada,

però el vaig rebutjar.

Sabeu quina frase va fer servir
per lligar?

Que podia fer-me sentir
com si tingués 22 anys un altre cop.

(Rialles) (Aplaudiments)

Aquella nit em vaig adonar que potser
l'única persona amb més de 40 anys

que no vol tornar a tenir 22 anys
un altre cop.

(Rialles)

(Aplaudiments)

Em vaig enamorar del meu cap
quan tenia 22 anys,

i quan tenia els 24

vaig descobrir-ne
les conseqüències devastadores.

Que puc veure les mans aixecades
d'aquells que no us vau equivocar

o no vau fer alguna cosa de la qual
us penediu quan tenieu 22 anys?

Exacte, el que m'imaginava.

Com jo quan tenia 22 anys, alguns
de vosaltres vau escollir mals camins

o us va enamorar
de la persona equivocada,

potser el vostre cap.

Però a diferència de mi, el vostre cap

segurament no era el president
dels Estats Units.

Per descomptat,
la vida és plena de sorpreses.

No passa ni un sol dia
que no em recordi del meu error,

un error del qual em penedeixo
profundament.

Al 1998, després d'haver estat exposada
a una aventura poc probable,

vaig passar a la primera plana d'un remolí
polític, legal i de mitjans de comunicació

com mai s'havia vist.

Recordeu com, tan sols uns anys abans,

ens assabentàvem de les notícies
a través de tres mitjans:

les llegíem al diari o a les revistes,

les sentíem a la ràdio

o les vèiem a la televisió.

Ja està.

Però aquell no va ser el meu destí.

Aquest escàndol us va arribar

mitjançant la revolució digital.

Això va suposar que poguéssim tenir accés
a tota la informació que volguéssim,

quan volguéssim, en tot moment
i a tots llocs.

Quan la història es va conèixer,
al mes de gener de 1998,

es va conèixer a Internet.

Va ser la primera vegada
que les notícies tradicionals

van ser substituïdes per la Internet
per a aconseguir una història més gran.

Va ser un clic que va reverberar
arreu del món.

A nivell personal, això va significar que,
de la nit al dia,

vaig deixar de ser
una figura completament anònima

per convertir-me en una
d'humiliada en públic arreu del món.

Vaig ser la primera persona
en perdre la reputació personal

a escala mundial quasi instantàniament.

Aquesta rapidesa a l'hora de jutjar,
permesa per la tecnologia,

va obrir el camí a masses disposades
a llençar pedrades.

D'acord, va ser abans
de les xarxes socials,

però la gent encara podia comentar
en xarxa,

enviar històries per correu electrònic i,
per descomptat, enviar bromes cruels.

Van aparèixer fotografies meves
pertot arreu

que venien diaris,
"banners" de publicitat a pàgines web,

i mantenien els espectadors enganxats
a la televisió.

Recordeu una fotografia meva en especial

on hi duia una boina?

Ara m'adono que vaig cometre errors,

especialment quan vaig dur la boina.

Però l'atenció i els judicis
que vaig rebre, no la història

sinò la manera com jo vaig rebre-ho
personalment, no tenia precedent.

Se'm va etiquetar com una porca,

una puta, una meuca, una nina tonta

i, per descomptat, com a aquella dona.

Molta gent em va jutjar

però ben poca em va conèixer de veritat.

Ho entenc: era fàcil oblidar

que aquella dona era dimensional,

i tenia una ànima que en un altre temps
romangué sense trencar.

Fa 17 anys, quan va passar-me tot això,
no hi havia cap nom que ho anomenés.

Actualment ho anomenem
bullying cibernètic i ciberassetjament.

Avui vull compartir la meva experiència
amb vosaltres,

parlar-vos de com aquesta experiència
ha modelat la meva percepció de la cultura

i de com espero que aquesta experiència
del passat serveixi de canvi

i ajudi a que uns altres pateixin menys.

Al 1998 vaig perdre la meva reputació
i la meva dignitat.

Gairebé ho vaig perdre tot,

fins i tot quasi la meva vida.

Deixeu-me que us descrigui
una imatge.

Sóm al mes de setembre de 1998.

Estic asseguda
en un despatx sense finestres

a l'interior de
l'Oficina del Consell Independent

a sota d'uns tubs fluorescents
fent pampallugues.

Estic escoltant la meva veu

en gravacions telefòniques
enregistrades d'amagat

per un suposat amic un any abans.

Sóc aquí perquè
m'han convocat judicialment

perquè verifiqui l'autenticitat
de les 20 hores de converses gravades.

Durant els últims 8 mesos els continguts
misteriosos d'aquestes gravacions

han penjat sobre el meu cap
com l'espasa de Dàmocles.

Qui podria recordar
què va dir un any abans?

Escolto espantada i mortificada

com parlo de què ha passat durant el dia;

escolto el moment quan confesso
el meu amor pel president

i, per descomptat, com se'm trenca el cor;

escolto com a vegades era maliciosa,
barroera, bleda

i fins i tot cruel, implacable
i mal educada.

Escolto profundament avergonyida
la pitjor versió de jo mateixa,

una persona que ni tan sols reconec.

Uns dies després es va lliurar
l'informe Starr al Congrés,

i totes aquelles gravacions i
transcripcions, aquelles paraules robades,

en formaven part.

Ja era suficientment horrorós que la gent
pogués llegir les transcripcions,

però una setmanes més tard,

les gravacions d'audio es van
escampar a la televisió

i parts importants, a la xarxa.

L'humiliació pública va ser un calvari.

La vida era gairebé insuportable.

Això no passava
amb molta freqüència al 1998.

Em refereixo a que es robessin
les paraules i accions privades de la gent,

les seves converses i fotografies,

i que després es fessin públiques.

Públiques sense consentiment,

públiques sense context,

i públiques sense compassió.

Avancem 12 anys fins el 2010

quan les xarxes socials han nascut.

Desgraciàdament, el paisatge s'ha omplert
encara més d'imatges com la meva.

Tant se val si algú s'equivoca
de veritat o no,

ara serveix tant per figures públiques
com privades.

Les conseqüències, per algunes persones,
han estat funestes.

Un dia de setembre de 2010

parlava amb la meva mare per telèfon

d'una notícia sobre un noi de primer curs
de la Universitat de Rutgers

que es deia Tyler Clementi.

Dolç, sensible, creatiu,

el Tyler va ser filmat de secret
amb una càmera web

pel seu company d'habitació

mentre mantenia relacions íntimes
amb un altre home.

Quan aquest incident
va arribar a la xarxa

en va encendre el ridícul
i l'assetjament cibernètic

Uns dies més tard

el Tyler va saltar des del pont
George Washington

i va morir.

Tenia 18 anys.

La meva mare estava destrossada pel que li
havia passat al Tyler i la seva família,

el dolor la devorava

d'una manera que jo no entenia
del tot bé,

fins que finalment vaig entendre

que estava revivint el 1998.

Estava revivint una època en què
seia al costat del meu llit cada nit.

Revivint una època en què m'obligava
a dutxar-me amb la porta oberta,

i revivint una època en què els meus pares

tenien por de que m'humiliessin
fins la mort,

literalment.

Actualment, massa pares

no han tingut l'oportunitat d'actuar
i salvar els seus éssers estimats.

Masses s'han assabentat del patiment
i les humiliacions dels seus nens

quan ja era massa tard.

La mort tràgica del Tyler
va marcar un punt d'inflexió per a mi.

Em va servir per tornar a posar
en context les meves vivències

i per començar a fixar-me en el bullying i
la humiliació que hi havia al meu voltant

i veure-hi quelcom diferent.

Al 1998 no teníem manera de saber
cap a on ens conduiria

aquella nova tecnologia
anomenada Internet.

Des d'aleshores ha connectat
les persones de formes inimaginables:

ha reunit germans perduts,

ha salvat vides,
ha promogut revolucions,

però també ha fet aflorar la foscor,
el bullying cibernètic i l'assetjament

que jo vaig patir.

Cada dia la gent es connecta a la xarxa,
especialment la gent jove,

i no estan suficientment equipats
ni preparats per això.

Assetjats i humiliats,

no poden imaginar viure
fins el dia següent

i alguns, de forma tràgica,
acaben no arribant-hi.

No hi ha res de virtual en això.

ChildLine, un web britànic dirigit
a ajudar els joves en diverses matèries,

va publicar una estadística colpidora
l'any passat:

Del 2012 al 2013

va haver un increment del 87 per cent
pel que fa a

trucades i correus electrònics
relacionats amb el ciberbullying.

Una meta-anàlisi fet als Països Baixos

va mostrar que, per primera vegada,

el ciberbullying estava conduint
cap a pensaments suïcides

en major mesura
que qualsevol altre tipus de bullying.

Allò que de veritat em va impressionar,
tot i que no hauria de fer-ho,

va ser un altre estudi de l'any passat

que determinava que la humiliació
és una emoció que s'experimenta

més intensament
que la felicitat o fins i tot la ira.

La crueltat amb els altres
no és res de nou,

però la humiliació en xarxa assistida
tecnològicament s'engrandeix,

no es pot contenir i s'hi pot accedir
en tot moment.

L'eco de la vergonya només arribava
fins la teva família, el teu poble,

escola o comunitat,

però ara també arriba
a la comunitat de la xarxa.

Milions de persones,
molt sovint de forma anònima,

et poden ferir amb les seves paraules,
cosa que fa molt de mal.

No existeix cap límit al voltant
del número de persones

que et poden observar públicament

i posar-te a la picota.

L'humiliació pública
té un preu molt personal,

i el creixement d'Internet
ha augmentat aquest preu.

Quasi durant dues dècades,

hem estat alimentant les llavors
de la vergonya i la humiliació en públic

en la nostra cultura,
tant a dins com a fora de la xarxa.

Pàgines web de xafarderies, paparazzi,
reality shows, la política,

mitjans d'informació i a vegades hackers:
tots ells trafiquen amb la vergonya.

Això a conduït a un entorn cibernètic
permissiu i mancat de sensibilitat

que es presta a envair la privacitat
i al ciberbullying.

Aquest canvi ha creat el que
el catedràtic Nicolaus Mills anomena

la cultura de la humiliació.

Prenem uns quants exemples
només dels últims sis mesos.

Snapchat, un servei utilitzat sobretot
per les generacions més joves

i que assegura que els seus missatges
tan sols duren uns quants segons.

Ja podeu imaginar-vos la quantitat
de continguts que arriba a tenir.

Es va piratejar el complement
que utilitzen els usuaris d'Snapchat

per mantenir la duració dels missatges,

així que 100.000 converses privades,
fotografies i vídeos

es van filtrar a Internet

i van passar a tenir
una duració infinita.

Es van piratejar els comptes d'iCloud
de la Jennifer Lawrence i altres actors,

de manera que es van escampar
per Internet fotografies íntimes de nus

i privades sense el seu permís.

Una pàgina web de xafarderies
va rebre cinc milions d'entrades

gràcies a aquesta història.

I què me'n dieu del pirateig
al servidor de Sony Pictures?

Els documents que van rebre més atenció
van ser els correus electrònics

per l'alt valor d'humiliació pública
que posseixen.

Però en aquesta cultura de la humiliació

encara hi ha una altra etiqueta
adherida a l'avergonyiment en públic.

El preu no està a l'alçada
d'allò que li costa a la víctima,

un preu que en Tyler i molts altres,

especialment dones, minories

i membres de la comunitat LGBT
han pagat.

Aquest preu sí està a l'alçada
dels beneficis obtinguts

per aquells que van a la seva caça.

Aquesta invasió dels altres és un material
al descobert, explotat, empaquetat

i venut de forma eficaç y despietada
a canvi de beneficis.

S'ha creat un mercat on
es comercia amb la humiliació pública

i la vergonya s'ha convertit
en una indústria.

Com es fa diners?

Amb clics.

Com més vergonya, més clics

Com més clics,
més dòlars es fan dels anuncis.

Estem en un cercle perillós.

Com més vegades cliquem
en aquest tipus de xafarderies,

més insensibles ens tornem envers
les vides humanes que hi ha al darrere

i com més insensibles,
més vegades cliquem.

Mentrestant, algú està fent diners

amb el patiment d'algú altre.

Cada vegada que cliquem
prenem una decisió.

Si saturem la nostra cultura
amb avergonyiments en públics

cada vegada seran més acceptats,

cada vegada hi hauran més
comportaments com el ciberbullying,

acusacions en xarxa,
diversos tipus de pirateig

i assetjament cibernètic.

Per què? Perquè tots
comporten humiliació.

Aquest comportament és
un símptoma de la cultura que hem creat.

Penseu-hi.

Modifiar un comportament passa
per evolucionar en la forma com pensem.

Hem vist que això és veritat
amb el racisme, l'homofòbia

i molts altres prejudicis
del present i del passat.

Quan hem mirat de forma diferent
els matrimonis de mateix sexe

més persones han gaudit
de les mateixes llibertats.

Quan vam començar a parar
més atenció al medi ambient

molta més gent va començar
a reciclar.

A on la nostra cultura
de la humiliació arriba,

el que necessitem és
una revolució cultural.

L'esport d'avergonyir en públic
i fer sang s'ha d'acabar

i ha arribat l'hora d'intervenir
Internet i la nostra cultura.

El canvi comença amb quelcom senzill,
però no serà fàcil.

Hem de reprendre l'antic valor de la
compassió -- la compassió i l'empatia.

Patim un dèficit de compassió en xarxa,

una crisi d'empatia.

L'investigadora Brené Brown afirma que,
i la cito:

"La vergonya no pot sobreviure
a l'empatia".

La vergonya no pot sobreviure a l'empatia.

He viscut dies molt foscos
a la meva vida,

però la compassió i l'empatia de la
meva família, amics, professionals,

i de vegades de desconeguts
va ser el que em van salvar.

Fins i tot l'empatia d'un desconegut
pot marcar la diferència.

La teoria de la influència minoritària,

postulada pel psicòleg social,
Serge Moscovici

defensa que fins i tot en nombres petits,

si hi ha una continuïtat en el temps

es pot produir un canvi.

Podem promoure una influència
minoritària al món de la xarxa

sent usuaris honrats.

Convertir-se en un usuari honrat
significa deixar de banda l'apatia,

escriure un comentari positiu a algú
o denunciar una situació de bullying.

Feu-me cas, els comentaris compassius
ajuden a reduir la negativitat.

També podem contraatacar
aquesta cultura donant suport

a organitzacions que lluiten
contra aquestes situacions

com la Fundació Tyler Clementi
als Estats Units,

l'Anti Bullying Pro al Regne Unit

o el Project Rockit a Austràlia.

En parlem molt del nostre dret
a la llibertat d'expressió

però cal parlar més
sobre la nostra responsabilitat

amb la llibertat d'expressió.

Tots volem que ens escoltin,

però marquem la diferència
entre parlar amb una intenció

i parlar per cridar l'atenció.

Internet és una gran autopista
de la identitat,

però mostrar empatia a la xarxa

ens beneficia a tots i ajuda a crear
un món millor i més segur.

Cal que ens comuniquem amb
compassió a la xarxa,

que consumim notícies amb compassió

i que cliquem amb compassió.

Imagineu-vos anar pel carrer
amb el titular d'algú altre al damunt.

M'agradaria acabar amb una nota personal.

Els últims nou mesos,

la pregunta que més m'han fet
és per què?

Per què ara? Per què
estava arriscant el meu coll?

Podeu llegir entre línies
en aquestes preguntes,

però la resposta no té res a veure
amb la política.

La resposta principal era i
continua sent "ja és hora".

Ja és hora de parar de passar de puntetes
al voltant del meu passat.

Ja és hora de parar de viure
una vida d'oprobi.

I ja és hora de
reprendre la meva història.

No només es tracta de salvar-me
a mi mateixa.

Tothom que estigui patint avergonyiment
i humiliació en públic

ha de saber una cosa:

Pots sobreviure.

Sé que és difícil.

Potser no serà indolor, ràpid o senzill,

però pots insistir a tenir
un final diferent per la teva història.

Té compassió de tu mateix.

Tots mereixem compassió

i a viure en un món, a dins i fora
de la xarxa, més compassiu.

Gràcies per escoltar.

(Aplaudiments)