Les guerres que van inspirar Joc de Trons- Alex Gendler

Veure tota la unitat: http://ed.ted.com/lessons/the-wars-that-inspired-game-of-thrones-alex-gendler

A principis del 1377, l'Anglaterra medieval es va veure afectada per un conflicte pel poder entre dues famílies reials. El conflicte es va allargar durant generacions i va afectar a un gran ventall de personatges de motivacions complexes i lleialtats canviants.
Us resulta familiar? Alex Gendler explica com el conflicte històric conegut com la Guerra de les Dues Roses va servir d'inspiració per la majoria de la trama de Joc de Trons.

Una lliçó d'Alex Gendler, animació de Brett Underhill.

Pel que sabem,

a l'Anglaterra medieval mai no la
van envair els zombis de gel,

ni la van aterrir els dracs,

però sí que es va veure afectada
per una lluita pel poder

entre dues cases reials

que abastí moltes generacions

i va comptar amb un ampli ventall
de personatges

amb motius complexos
i lleialtats canviants.

Si us resulta familiar,

és perquè els conflictes històrics
coneguts com la guerra de les Dues Roses

van servir d'inspiració per la majoria
de la trama de Joc de Trons.

L'origen del conflicte real va ser
la mort del rei Eduard III el 1377.

El fill primogènit d'Eduard II
havia mort abans que el seu pare,

però el seu fill de deu anys, Ricard II,

el va succeir, per davant
dels altres tres fills d'Eduard II.

El fet de saltar tota una generació

va fer que la resta de la descendència
també reclamés el tron,

sobretot els Lancaster,
descendents del tercer fill d'Eduard III,

i els York,
descendents del quart fill.

El nom de les guerres

prové dels emblemes que representaven
cadascuna de les famílies

la rosa blanca pels York,
i la rosa vermella pels Lancaster.

Els Lancaster van accedir primer al tron

quan Ricard II va ser deposat
pel seu cosí Enric IV el 1399.

Tot i algun aldarull puntual,

el regne va romandre en pau fins el 1422,

quan la mort d'Enric V
en una campanya militar

va dur el petit Enric VI al tron.

De voluntat dèbil
i dominat pels seus consellers,

van convèncer a Enric de casar-se amb
Margarida d'Anjou pel suport francès.

Margarida era maca, ambiciosa,

i despietada amb tot el que
amenaçava el seu poder,

i desconfiava, sobretot,
de Ricard de York.

York havia estat el conseller del rei
i un general lleial,

però la reina el va anar deixant
cada cop més de banda,

ascendint els seus partidaris favorits,
com els Ducs de Suffolk i Somerset.

Les crítiques de York a la gestió inepte
de la guerra contra França

el van excloure de la cort
i el van traslladar a Irlanda.

Mentrestant,
nombroses derrotes militars,

i el govern corrupte de Margarida
i els seus aliats

van fer que la insatisfacció s'estengués,

i enmig del caos,

Ricard de York va tornar amb un exèrcit
per arrestar Somerset i reformar la cort.

Sense èxit en un principi,
aviat va tenir un oportunitat,

en ser designat Protector del Regne

quan Enric va patir un col·lapse mental.

Tot i això, poc més d'un any després,

Enric de sobte es va recuperar

i la reina el va convèncer
per canviar les reformes de York.

York va fugir
i va tornar a formar un exèrcit.

Tot i que va ser incapaç
de recuperar el tron,

va aconseguir
que el tornessin a nomenar Protector,

i ell i els seus hereus van ser nomenats
successors d'Enric.

Però en comptes d'una corona,

el cap de York va aconseguir una pica,

després de morir en una batalla
contra els partidaris de la reina.

El seu fill va prendre el poder
i va ser coronat Eduard IV.

Miliarment, Eduard va tenir molt d'èxit
contra els Lancaster.

Enric va ser capturat,

mentre Margarida fugia a l'exili,

amb el seu cruel fill,
Eduard de Westminster.

Però el nou rei va cometre
un error polític tràgic:

va renunciar al seu casament arranjat
amb una princesa francesa

per casar-se en secret
amb la vídua d'un noble menor.

Això l'allunyà del seu aliat més poderós,
el compte de Warwick,

L'aliança de Warwick i els Lancaster,

van tornar el gelós germà petit d'Eduard,
Jordi, en contra seva,

i fins i tot van aconseguir
tornar breument Enric al tron,

però no va durar.

Eduard va recobrar el tron,

el Príncep dels Lancaster
va morir en una batalla,

i el mateix Enric va morir
poc després en captivitat.

La resta del regnat d'Eduard IV
va ser pacífic

però després de la seva mort el 1483,
es va reprendre el vessament de sang.

Tot i que el seu fill de 12 anys
era qui l'havia de succeir,

El germà petit d'Eduard, Ricard II,
va declarar als seus nebots il·legítims

degut al matrimoni secret del seu pare.

Ell mateix va assumir el regnat
i va tancar els nois a la presó.

Tot i que ningú sap
que se'n va fer d'ells,

poc després, els prínceps van desaprèixer

i el poder de Ricard semblava ser segur.

Però la seva caiguda
arribaria només dos anys després

de l'altra banda del
Canal de la Mànega.

Enric Tudor era un descendent directe
del primer Duc de Lancaster,

va créixer a l'exili després
que el seu pare morís en una revolta.

Quan Ricard III va prendre el poder
la facció de York es va trencar

i Enric va aconseguir el suport
per pujar al tron.

Va formar un exèrcit a França,
va creuar el Canal el 1485,

i de seguida va derrotar
les tropes de Ricard.

Quan es va casar amb Elisabet de York,

germana gran dels prínceps desapareguts,

un cop coronat,
Enric VII va unir les dues roses

acabant amb gairebé un segle de guerra.

Creiem que les guerres històriques
són conflictes decisius

que tenen clars guanyadors
i perdedors.

Però tant la Guerra de les Dues Roses,
com la sèrie que van inspirar,

ens demostren que les victòries
poden ser incertes,

que les aliances poden ser inestables,

i que fin i tot el poder dels reis
pot ser tant fugaç com les estacions.