Per què importa la privacitat Por què importa la privacitat

Glenn Greenwald va ser un del primers reporters que va veure i va escriure sobre els arxius de l'Edward Snowden, que revelaren l'extensiva vigilància dels Estats Units sobre els seus ciutadans. En aquesta incisiva xerrada, Greenwald defensa per què ens ha de preocupar el tema de la privacitat, fins i tot quan "no fem res que calgui amagar".

Existeix un gènere de videos al Youtube

dedicat exclusivament a la experiència que

estic segur que tothom
en aquesta sala ha tingut.

Implica a un individu que,

pensant-se que està sol,

es comporta expressivament —

cantant esbojarradament,
dansant fent voltes,

activitats sexuals —

per llavors descobrir que,
de fet, no està sol,

que hi ha una persona mirant d'amagat,

i aquest descobriment fa que

aturin immediatament el que feien,

aterrats.

La sensació de vergonya i humiliació

a la seva cara és palpable.

És el sentit de,

"Això només ho vull fer

si no hi ha ningú mirant."

Aquest és el punt crucial de la feina

en la qual m'he estat concentrant

particularment en els últims 16 mesos,

la qüestió de per què la privacitat

és important, una questió que ha sorgit

en el context d'un debat global,

activat per les revelacions
de l'Ed Snowden

de que els EUA i els seus socis,

a esquenes del món sencer,

han convertit l'Internet,

abans proclamada una eina

d'alliberament i democratització
sense precedents,

en una zona de vigilància massiva

indiscriminada, sense precedents.

Hi ha un sentiment molt comú

que sorgeix d'aquest debat,

fins i tot entre la gent que no es sent

còmode amb la vigilància massiva, que és

que no existeix un perill real

causat per aquesta invasió a gran escala

perquè només les persones
que fan coses dolentes

tenen alguna raó per voler amagar-se

i per preocupar-se de la seva privacitat.

Aquesta visió del món es basa
implícitament

en veure dos tipus
de persones al món,

gent bona i gent dolenta.

La gent dolenta és aquella que planeja
atemptats terroristes

o actes criminals violents

i que per això tenen raons per
voler amagar el que estàn fent,

per preocupar-se
de la seva privacitat.

Per el contrari, la gent bona

són gent que va a la feina,

arriba a casa, educa els seus fills,
mira la tele.

Fan servir internet no per tramar
atacs terroristes

sinó per llegir les notícies o
intercanviar receptes

o planejar la Lliga infantil
dels seus fills,

i aquesta gent no fa res de dolent

i llavors no tenen res per amagar

ni cap raó per tenir por

a la monitorització del govern.

La gent que de fet està dient tot això

estan cometent l'acte extrem

d'auto-despreciar-se.

El que realment estan dient és,

"He decidit convertir-me

en una persona tant inocua i inofensiva

i sense cap interès que ja no tinc por

a que el govern sàpiga el que estic fent."

Aquesta mentalitat va trobar el que

jo crec és l'expressió més pura

en una entrevista del 2009 amb

el Director Executiu de Google,
Eric Schmidt, qui,

quan li van preguntar
sobre les diferents maneres

en què Google
envaeix la privacitat

de centenars de persones arreu del món,

va dir:

"Si estàs fent alguna cosa que

no vols que l'altra gent sàpiga,

potser és que d'entrada
no l'hauries d'estar fent."

Ara, hi ha moltes coses a dir sobre

aquesta mentalitat.

La primera és que la gent que diu això,

que la privacitat no és
realment important,

ni ells s'ho creuen,

i per veure que
ni ells s'ho creuen

cal veure que mentre diuen
que la privacitat no importa,

amb les seves accions,
prenen mesures

per salvaguardar la seva privacitat.

Amb contrasenyes
al correu electrònic

i a les xarxes socials,

llisquets a la seva habitació

i als lavabos,

tots els passos dissenyats
per prevenir a l'altra gent

d'entrar al que consideren
el seu regne privat

i de saber el que no volen
que l'altra gent sàpiga.

Aquest mateix Eric Schmidt,
el Director Executiu de Google,

va ordenar als seus treballadors a Google

que deixessin de parlar
amb la revista

digital online CNET

després que CNET publiqués un article

ple d'informació personal i privada

de l'Eric Schmidt,

que van obtenir exclusivament
a través de buscar al Google

i altres productes de Google.

(Rialles)

Aquesta mateixa divisió es pot veure

amb el Director Executiu de Facebook,
Mark Zuckerberg,

qui en una famosa entrevista del 2010

va pronunciar que la privacitat ja no és

una "norma social".

L'any passat, Mark Zuckerberg i la
seva nova esposa

van comprar no només la seva casa

sinó les altres quatre cases adjacents
a Palo Alto

per 30 milions de dòlars

per tal d'assegurar-se que disfrutarien
d'una zona de privacitat

perquè ningú pogués controlar

el que fan en la seva vida personal.

Els últims 16 mesos, en debatre
aquest tema arreu del món

cada vegada que algú m'ha dit,

"No em preocupen
les invasions de privacitat

no tinc res a amagar."

Sempre els dic la mateixa cosa.

Trec un boli, escric
la meva adreça electrònica.

I els dic, "El meu e-mail.

Quan arribis a casa

vull que m'enviïs les contrasenyes

de totes les teves adreçes d'e-mail,

no només la respectable
que tens amb el teu nom,

sinó de totes,

perquè vull poder escorcollar

el que fas quan estàs online,

llegir el que vulgui i
publicar el que m'interessi.

Perquè si no ets
mala persona,

si no fas res mal fet,

no hauries de tenir res a amagar."

Ni una sola persona
m'ha acceptat la oferta.

Jo miro i — (Aplaudiment)

Jo miro aquest e-mail regularment.

És un lloc molt desolat.

I hi ha una raó per això,

i és que nosaltres
com a éssers humans,

fins i tot aquells
que de paraula

neguen la importància
de la nostra privacitat,

entenem de manera instintiva

la seva profunda importància.

És cert que com a éssers humans,
som animals socials,

que vol dir que necessitem
que l'altra gent

sàpiga el que estem fent i
pensant,

i per això publiquem informació
nostra online voluntàriament.

Però igual d'essencial com és
el que significa

ser un ésser humà lliure i realitzat

ho és tenir un lloc on podem anar

i ser lliures dels ulls crítics
de l'altra gent.

Hi ha una raó per què busquem això,

i la raó és que tots nosaltres —

no només els terroristes i criminals,
tots nosaltres —

tenim coses a amagar.

Hi ha molts tipus de coses
que fem i pensem

que estem disposats a explicar
al nostre metge

o al nostre abogat o psicòleg o company

o al nostre millor amic, però que
ens mortificaria

si la resta del món ho sabés.

Cada dia jutgem quines són

les coses que fem i que diem i que estem

disposats a que l'altra gent sàpiga,

i les coses que diem i fem

que no volem que ningú se n'assabenti.

La gent pot fàcilment insistir de paraula

que no donen valor a la seva privacitat,

però les seves accions neguen
l'autenticitat d'aquesta creença.

Hi ha una raó per la qual la privacitat
és tan ansiada

de manera universal i instintiva.

No és només un moviment reflex

com respirar o beure aigua.

La raó és que quan estem en un estat

on podem ser vigilats,
on podem ser observats,

el nostre comportament canvia
dramàticament.

El ventall d'opcions de comportament
que considerem

quan pensem que estem sent observats

es redueix severament.

Aquest és un fet de la naturalesa humana

que ha estat reconegut en ciències socials

i en literatura, i en religió,

i en la majoria de camps de disciplina.

Hi ha dotzenes d'estudis psicològics

que proven que quan algú sap

que el poden estar observant,

el comportament que presenten

és molt més conformista i obedient.

La vergonya humana és un motivador
molt poderós,

així com ho és el desitg d'evitar-la,

i per aquesta raó
la gent,

quan els vigilen, prenen decisions

que no vénen d'ells mateixos

sinó de les expectatives

que els altres tenen d'ells

o els mandats de la ortodòxia social.

Aquest coneixement va ser explotat
de manera més poderosa

amb finalitats pragmàtiques pel filòsof
del segle 18 Jeremy Bentham,

qui es va proposar resoldre
un problema important

que va sorgir a l'era industrial,

on, per primera vegada, les institucions

s'havien fet tan grans i centralitzades

que ja no eren capaces de vigilar

i controlar a cada un
dels seus membres,

i la solució que va visionar

va ser un disseny arquitectònic

fet originalment per a les presons

que va anomenar el "panopticon",

el principal atribut del qual
era la construcció

d'una torre enorme al
centre de la institució

on qui fos que controlés la institució

podia en qualsevol moment observar
a qualsevol près,

tot i que no els podien observar
a tots a la vegada.

I el punt crucial d'aquest disseny

era que els presos no podien

veure dins el "panopticon",
dins la torre,

així que mai sabien

si eren o quan eren observats.

I el que el va emocionar tant
sobre aquest descobriment

va ser que volia dir que els presoners

havien d'assumir que eren observats

en tot moment,

la manera ideal d'imposar

l'obediència i la submissió.

El filòsof francès del segle 20
Michel Foucault

va adonar-se que es podia utilitzar
aquest model

no només a les presons
sinó a les institucions

que busquin controlar
el comportament humà:

escoles, hospitals,
fàbriques, llocs de treball.

I el que va dir va ser
que aquesta mentalitat

aquesta marc
descobert per Bentham,

era l'element clau del control social

per a societats occidentals modernes,

les quals ja no necessiten

les armes públiques de la tirania —

castigar o empresonar
o matar els dissidents,

o legalment obligar a la lleialtat
a un determinat partit —

perquè la vigilància massiva crea

una presó a la ment

que és molt més sutil

tot i ser un mitjà més efectiu

per a fomentar el comformisme
amb normes socials

o amb ortodòxia social,

molt més efectiu

que amb la força bruta.

Una peça literària icona
sobre la vigilància

i la privacitat és la novel·la "1984"
de George Orwell,

que tots aprenem a l'escola,
convertint-la gairebé en un clixé.

Cada cop que se'n parla
en un debat sobre vigilància,

la gent la descarta instantàniament

com a inaplicable, i el que diuen és,

"OH, però a "1984", hi havia
monitors a casa de la gent,

els estaven observant a cada moment,

i això no té res a veure amb l'estat
de vigilància que tenim al davant."

Aquest és un malentès fundamental

dels advertiments que Orwell
va promulgar a "1984".

L'avís que estava publicant

era sobre un estat de vigilància

no que vigilava a
tothom en tot moment

sinó on la gent eren conscients que podien

ser vigilats en qualsevol moment.

Així és com el narrador
d'Orwell, Winston Smith,

descrivia el sistema de vigilància

al que s'encaraven:

"No hi havia manera, és clar, de saber

si t'observaven en cap moment."

I després diu,

"Podien connectar-se al teu cable

quan volguéssin.

Havies de viure, vivies,

de l'hàbit que es tornà instint,

assumint que cada so que feies

era escoltat i excepte en la foscor

cada moviment investigat."

Les religions abrahàmiques
proposen de manera similar

que hi ha una autoritat invisible,
que ho sap tot

qui, com que és omniscient,

sempre observa tot el que fas,

el que vol dir que mai tens
un moment privat,

el mètode definitiu

per a la obediència dels seus preceptes.

El que totes aquestes exemples reconeixen

la conclusió a la que tots arriben,

és que una societat on la gent

pot ser vigilada en tot moment

és una societat que cria comformitat,

i obediència i submissió,

i és per això que cada tirà,

tan el més sutil com el més públic,

ansia aquest sistema.

De manera inversa, i encara més important,

és un regne de privacitat,

l'abilitat d'anar a on podem pensar,

i raonar, i interactuar, i parlar

sense els ulls crítics dels
altres sobre nostre,

on la creativitat i l'exploració

i la disconformitat
residedeixen exclusivament,

i aquesta és la raó per la qual,

quan permetem que una societat existeixi

en la qual ens vigilen constantment,

estem permetent que l'essència
de la llibertat humana

quedi severament esguerrada.

L'últim punt que vull observar
sobre aquest tipus de mentalitat,

la idea de que
només qui fa res de dolent

té coses a amagar i per tant
raons per preocupar-se de la privacitat,

és que arrela dos missatges
molt destructius,

dues lliçons destructives.

La primera és que

els únics que es preocupen
per la privacitat,

els únics que buscaràn privacitat

són per definició mala gent.

Hauríem de tenir moltes raons per evitar

aquesta conclusió,

la més important és que quan dius,

"algú que està fent coses dolentes,"

penses probablement en
planejar un atac terrorista

o actuar d'una manera criminal i violenta,

una concepció molt més reduïda

de la que la gent que
exerceix poder vol dir

quan diuen "fent coses dolentes."

Per a ells, "fent coses dolentes"
normalment vol dir

fer alguna cosa que representa
reptes significatius

a l'exercici del nostre propi poder.

L'altre lliçó destructiva

i, jo crec, encara més insidiosa

que resulta d'acceptar aquesta mentalitat

és que hi ha una ganga implícita

que la gent que accepta
aquesta mentalitat ha acceptat,

i la ganga és aquesta:

Si estàs disposat a tornar-te

suficientment inofensiu,

suficientment poc amenaçador

a aquells que exerceixen poder polític,

llavors i només llavors pots ser lliure

dels perills de la vigilància.

És només aquells que són dissidents,

els que desafien el poder,

els qui s'han de preocupar.

Hi ha moltes raons perquè calgui evitar
també aquesta lliçó.

Pot ser que siguis algú qui, ara mateix,

no vol involucrar-se
en aquest comportament,

però en algun moment
futur potser ho faràs.

Fins i tot si ets algú que decideix

que mai vols involucrar-t'hi,

el fet de que hi ha altra gent

que està disposada i
és capaç de resistir

i de ser un adversari del poder —

dissidents i periodistes

i activistes i molts altres —

és una cosa que ens aporta
un bé col·lectiu

que hauríem de voler preservar.

Igualment crític és que la mesura

de quanta llibertat té una societat

no és com tracta als seus ciutadans bons

obedients, i complidors,

sinó com tracta als dissidents

i aquells qui resisteixen la ortodòxia.

Però la raó més important

és que un sistema de vigilància en massa

suprimeix la nostra llibertat
de moltes maneres.

Col·loca en una zona prohibida

a molts tipus de comportaments

sense que ens adonem que això passa.

La renombrada activista
social Rosa Luxemburg

va dir una vegada, "Ell qui no es mou

no s'adona de les seves cadenes."

Podem provar i deixar les cadenes

de la vigilància en massa
invisible o indetectable,

però les limitacions que ens imposa

no esdevenen menys potents.

Moltíssimes gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Bruno Giussani: Glenn, moltes gràcies.

El cas és ben convincent, ho he d'admetre,

però et vull retornar

als últims 16 mesos i a l'Edward Snowden

per fer algunes preguntes,
si no et fa res.

La primera és una de personal.

Tots hem llegit sobre la
detenció del teu company,

David Miranda a Londres,
i altres dificultats,

però suposo que

parlant de compromisos i riscs personals,

la pressió que tens a
sobre no es fàcil

enfrontar-se a les organitzacions
més grans del món.

Parla'ns una mica sobre això.

Glenn Greenwald: Una de les coses
que passen

és que el coratge
respecte a aquest tema

es contagia,

i encara que jo i els altres periodistes
amb els que estava treballant

estàvem al corrent del risc —

Estats Units continua sent
el país més poderós del món

i no els agrada quan

desveles milers dels seus secrets

a internet per a tothom —

veure algú que té 29 anys

i és una persona corrent que va créixer

en un entorn molt corrent

fer ús de tal coratge exemplar al qual
l'Edward Snowden es va arriscar,

sabent que aniria a la presó
la resta de la seva vida

o que li destrossarien la vida,

em va inspirar a mi
i a altres periodistes

i va inspirar a d'altres
d'arreu del món,

incloent-t'hi a futurs delators,

per entendre que també poden mostrar
aquest tipus de comportament.

BG: Tinc curiositat per la relació
amb l'Ed Snowden,

perquè has parlat molt amb ell,

i encara ho fas,

però en el teu llibre,
mai l'anomenes Edward,

ni Ed, sinó "Snowden." Com és?

GG: Bé, segur que això

ho hauria d'examinar un equip
de psicòlegs. (Rialles)

No ho sé. La raó crec és

un dels objectius importants que tenia,

una de les seves tàctiques
més importants,

va ser que sabia que una de les maneres

de distraure atenció
del contingut de les revelacions

seria intentar personalitzar
l'atenció cap a ell,

per això, va mantenir-se
fora dels mitjans.

Va intentar no mai no examinessin

la seva vida personal,

i crec que anomenar-lo Snowden

és una manera d'identificar-lo
com a actor històric important

en comptes d'intentar
personalitzar-lo

per distreure atenció del contingut.

M: Les revelacions,
el teu anàlisi,

la feina d'altres periodistes,

han realment obert el debat,

i molts governs, per exemple,
han reaccionat,

incloent el Brazil, amb
projectes i programes

per reformar una mica el disseny
de l'internet, etc.

Estan passant moltes coses
en aquest respecte.

Però em pregunto, per a tu personalment,

quin és l'objectiu final?

A quin punt pensaràs,

que has aconseguit canviar
les coses?

GG: Bé, l'objectiu final
com a periodista

és molt simple, és assegurar-me

que cada document que
hauria de ser a les notícies

i que s'hauria de revelar

acabi sent revelat,

que els secrets que
no s'haurien de guardar

es descobreixin.

Per a mi, és l'essència
del periodisme

i això és al que em compromento.

Trobo que la vigilància en massa és odiosa

per les raons que he
mencionat i moltes més,

i miro aquesta feina que mai s'acabarà

fins que els governs d'arreu del món

ja no siguin capaços de sotmetre
a tota la població

al control i la vigilància

a no ser que convencin a un jutge
o a alguna entitat

que la persona que han triat

ha fet alguna cosa dolenta de debò.

Per a mi, aquesta és la manera
com la privacitat es pot rejuvenir.

BG: Snowden, com hem vist a TED,

es presenta i s'identifica molt bé

com a defensor dels valors democràtics

i dels principis democràtics.

Però, a molta gent li costa de creure

que aquestes siguin les
seves úniques motivacions.

Els costa creure

que no hi hagi diners pel mig,

que no va vendre alguns secrets,

a la Xina o a Rússia,

que clarament no són els millors amics

dels Estats Units ara mateix.

I estic segur que molta
gent aquí

s'estàn fent la mateixa pregunta.

Consideres que és possible que hi hagi

una part de Snowden
que encara no hem vist?

GG: No, considero que això
és absurd i idiotic.

(Rialles) Si volguessis,

i ja sé que fas simplement
d'advocat del diable,

però si volguessis vendre

secrets a un altre país,

cosa que ell hagués pogut fer

i fer-se molt ric fent-ho,

la última cosa que faries és
emportar-te'ls

i donar-los als periodistes perquè
els publiquessin,

perquè fa que els secrets
no valguin res.

La gent que es vol enriquir

ho fa en secret
venent secrets al govern,

crec que cal puntualitzar
una cosa,

que és que l'acusació ve de

persones del govern dels Estats Units,

de gent dels mitjans que són lleials

a aquests governs varis,

i crec que quan la gent acusa
així als altres —

"No pot estar fent això

per raons de principis,

ha de tenir alguna raó
corrupta i malvada" —

diu més sobre ells mateixos

que sobre el qui acusen,

perquè — (Aplaudiments) —

aquella gent,
els qui fan aquesta acusació,

ells mateixos no actuen mai

per cap raó que no sigui corrupta,

així que assumeixen

que tothom té la mateixa malaltia

de falta d'ànima com ells,

i aquesta és la suposició.

(Aplaudiments)

BG: Glenn, moltes gràcies.
GG: Moltes gràcies.

BG: Glenn Greenwald.

(Aplaudiments)