Existeix un gènere de videos al Youtube dedicat exclusivament a la experiència que estic segur que tothom en aquesta sala ha tingut. Implica a un individu que, pensant-se que està sol, es comporta expressivament — cantant esbojarradament, dansant fent voltes, activitats sexuals — per llavors descobrir que, de fet, no està sol, que hi ha una persona mirant d'amagat, i aquest descobriment fa que aturin immediatament el que feien, aterrats. La sensació de vergonya i humiliació a la seva cara és palpable. És el sentit de, "Això només ho vull fer si no hi ha ningú mirant." Aquest és el punt crucial de la feina en la qual m'he estat concentrant particularment en els últims 16 mesos, la qüestió de per què la privacitat és important, una questió que ha sorgit en el context d'un debat global, activat per les revelacions de l'Ed Snowden de que els EUA i els seus socis, a esquenes del món sencer, han convertit l'Internet, abans proclamada una eina d'alliberament i democratització sense precedents, en una zona de vigilància massiva indiscriminada, sense precedents. Hi ha un sentiment molt comú que sorgeix d'aquest debat, fins i tot entre la gent que no es sent còmode amb la vigilància massiva, que és que no existeix un perill real causat per aquesta invasió a gran escala perquè només les persones que fan coses dolentes tenen alguna raó per voler amagar-se i per preocupar-se de la seva privacitat. Aquesta visió del món es basa implícitament en veure dos tipus de persones al món, gent bona i gent dolenta. La gent dolenta és aquella que planeja atemptats terroristes o actes criminals violents i que per això tenen raons per voler amagar el que estàn fent, per preocupar-se de la seva privacitat. Per el contrari, la gent bona són gent que va a la feina, arriba a casa, educa els seus fills, mira la tele. Fan servir internet no per tramar atacs terroristes sinó per llegir les notícies o intercanviar receptes o planejar la Lliga infantil dels seus fills, i aquesta gent no fa res de dolent i llavors no tenen res per amagar ni cap raó per tenir por a la monitorització del govern. La gent que de fet està dient tot això estan cometent l'acte extrem d'auto-despreciar-se. El que realment estan dient és, "He decidit convertir-me en una persona tant inocua i inofensiva i sense cap interès que ja no tinc por a que el govern sàpiga el que estic fent." Aquesta mentalitat va trobar el que jo crec és l'expressió més pura en una entrevista del 2009 amb el Director Executiu de Google, Eric Schmidt, qui, quan li van preguntar sobre les diferents maneres en què Google envaeix la privacitat de centenars de persones arreu del món, va dir: "Si estàs fent alguna cosa que no vols que l'altra gent sàpiga, potser és que d'entrada no l'hauries d'estar fent." Ara, hi ha moltes coses a dir sobre aquesta mentalitat. La primera és que la gent que diu això, que la privacitat no és realment important, ni ells s'ho creuen, i per veure que ni ells s'ho creuen cal veure que mentre diuen que la privacitat no importa, amb les seves accions, prenen mesures per salvaguardar la seva privacitat. Amb contrasenyes al correu electrònic i a les xarxes socials, llisquets a la seva habitació i als lavabos, tots els passos dissenyats per prevenir a l'altra gent d'entrar al que consideren el seu regne privat i de saber el que no volen que l'altra gent sàpiga. Aquest mateix Eric Schmidt, el Director Executiu de Google, va ordenar als seus treballadors a Google que deixessin de parlar amb la revista digital online CNET després que CNET publiqués un article ple d'informació personal i privada de l'Eric Schmidt, que van obtenir exclusivament a través de buscar al Google i altres productes de Google. (Rialles) Aquesta mateixa divisió es pot veure amb el Director Executiu de Facebook, Mark Zuckerberg, qui en una famosa entrevista del 2010 va pronunciar que la privacitat ja no és una "norma social". L'any passat, Mark Zuckerberg i la seva nova esposa van comprar no només la seva casa sinó les altres quatre cases adjacents a Palo Alto per 30 milions de dòlars per tal d'assegurar-se que disfrutarien d'una zona de privacitat perquè ningú pogués controlar el que fan en la seva vida personal. Els últims 16 mesos, en debatre aquest tema arreu del món cada vegada que algú m'ha dit, "No em preocupen les invasions de privacitat no tinc res a amagar." Sempre els dic la mateixa cosa. Trec un boli, escric la meva adreça electrònica. I els dic, "El meu e-mail. Quan arribis a casa vull que m'enviïs les contrasenyes de totes les teves adreçes d'e-mail, no només la respectable que tens amb el teu nom, sinó de totes, perquè vull poder escorcollar el que fas quan estàs online, llegir el que vulgui i publicar el que m'interessi. Perquè si no ets mala persona, si no fas res mal fet, no hauries de tenir res a amagar." Ni una sola persona m'ha acceptat la oferta. Jo miro i — (Aplaudiment) Jo miro aquest e-mail regularment. És un lloc molt desolat. I hi ha una raó per això, i és que nosaltres com a éssers humans, fins i tot aquells que de paraula neguen la importància de la nostra privacitat, entenem de manera instintiva la seva profunda importància. És cert que com a éssers humans, som animals socials, que vol dir que necessitem que l'altra gent sàpiga el que estem fent i pensant, i per això publiquem informació nostra online voluntàriament. Però igual d'essencial com és el que significa ser un ésser humà lliure i realitzat ho és tenir un lloc on podem anar i ser lliures dels ulls crítics de l'altra gent. Hi ha una raó per què busquem això, i la raó és que tots nosaltres — no només els terroristes i criminals, tots nosaltres — tenim coses a amagar. Hi ha molts tipus de coses que fem i pensem que estem disposats a explicar al nostre metge o al nostre abogat o psicòleg o company o al nostre millor amic, però que ens mortificaria si la resta del món ho sabés. Cada dia jutgem quines són les coses que fem i que diem i que estem disposats a que l'altra gent sàpiga, i les coses que diem i fem que no volem que ningú se n'assabenti. La gent pot fàcilment insistir de paraula que no donen valor a la seva privacitat, però les seves accions neguen l'autenticitat d'aquesta creença. Hi ha una raó per la qual la privacitat és tan ansiada de manera universal i instintiva. No és només un moviment reflex com respirar o beure aigua. La raó és que quan estem en un estat on podem ser vigilats, on podem ser observats, el nostre comportament canvia dramàticament. El ventall d'opcions de comportament que considerem quan pensem que estem sent observats es redueix severament. Aquest és un fet de la naturalesa humana que ha estat reconegut en ciències socials i en literatura, i en religió, i en la majoria de camps de disciplina. Hi ha dotzenes d'estudis psicològics que proven que quan algú sap que el poden estar observant, el comportament que presenten és molt més conformista i obedient. La vergonya humana és un motivador molt poderós, així com ho és el desitg d'evitar-la, i per aquesta raó la gent, quan els vigilen, prenen decisions que no vénen d'ells mateixos sinó de les expectatives que els altres tenen d'ells o els mandats de la ortodòxia social. Aquest coneixement va ser explotat de manera més poderosa amb finalitats pragmàtiques pel filòsof del segle 18 Jeremy Bentham, qui es va proposar resoldre un problema important que va sorgir a l'era industrial, on, per primera vegada, les institucions s'havien fet tan grans i centralitzades que ja no eren capaces de vigilar i controlar a cada un dels seus membres, i la solució que va visionar va ser un disseny arquitectònic fet originalment per a les presons que va anomenar el "panopticon", el principal atribut del qual era la construcció d'una torre enorme al centre de la institució on qui fos que controlés la institució podia en qualsevol moment observar a qualsevol près, tot i que no els podien observar a tots a la vegada. I el punt crucial d'aquest disseny era que els presos no podien veure dins el "panopticon", dins la torre, així que mai sabien si eren o quan eren observats. I el que el va emocionar tant sobre aquest descobriment va ser que volia dir que els presoners havien d'assumir que eren observats en tot moment, la manera ideal d'imposar l'obediència i la submissió. El filòsof francès del segle 20 Michel Foucault va adonar-se que es podia utilitzar aquest model no només a les presons sinó a les institucions que busquin controlar el comportament humà: escoles, hospitals, fàbriques, llocs de treball. I el que va dir va ser que aquesta mentalitat aquesta marc descobert per Bentham, era l'element clau del control social per a societats occidentals modernes, les quals ja no necessiten les armes públiques de la tirania — castigar o empresonar o matar els dissidents, o legalment obligar a la lleialtat a un determinat partit — perquè la vigilància massiva crea una presó a la ment que és molt més sutil tot i ser un mitjà més efectiu per a fomentar el comformisme amb normes socials o amb ortodòxia social, molt més efectiu que amb la força bruta. Una peça literària icona sobre la vigilància i la privacitat és la novel·la "1984" de George Orwell, que tots aprenem a l'escola, convertint-la gairebé en un clixé. Cada cop que se'n parla en un debat sobre vigilància, la gent la descarta instantàniament com a inaplicable, i el que diuen és, "OH, però a "1984", hi havia monitors a casa de la gent, els estaven observant a cada moment, i això no té res a veure amb l'estat de vigilància que tenim al davant." Aquest és un malentès fundamental dels advertiments que Orwell va promulgar a "1984". L'avís que estava publicant era sobre un estat de vigilància no que vigilava a tothom en tot moment sinó on la gent eren conscients que podien ser vigilats en qualsevol moment. Així és com el narrador d'Orwell, Winston Smith, descrivia el sistema de vigilància al que s'encaraven: "No hi havia manera, és clar, de saber si t'observaven en cap moment." I després diu, "Podien connectar-se al teu cable quan volguéssin. Havies de viure, vivies, de l'hàbit que es tornà instint, assumint que cada so que feies era escoltat i excepte en la foscor cada moviment investigat." Les religions abrahàmiques proposen de manera similar que hi ha una autoritat invisible, que ho sap tot qui, com que és omniscient, sempre observa tot el que fas, el que vol dir que mai tens un moment privat, el mètode definitiu per a la obediència dels seus preceptes. El que totes aquestes exemples reconeixen la conclusió a la que tots arriben, és que una societat on la gent pot ser vigilada en tot moment és una societat que cria comformitat, i obediència i submissió, i és per això que cada tirà, tan el més sutil com el més públic, ansia aquest sistema. De manera inversa, i encara més important, és un regne de privacitat, l'abilitat d'anar a on podem pensar, i raonar, i interactuar, i parlar sense els ulls crítics dels altres sobre nostre, on la creativitat i l'exploració i la disconformitat residedeixen exclusivament, i aquesta és la raó per la qual, quan permetem que una societat existeixi en la qual ens vigilen constantment, estem permetent que l'essència de la llibertat humana quedi severament esguerrada. L'últim punt que vull observar sobre aquest tipus de mentalitat, la idea de que només qui fa res de dolent té coses a amagar i per tant raons per preocupar-se de la privacitat, és que arrela dos missatges molt destructius, dues lliçons destructives. La primera és que els únics que es preocupen per la privacitat, els únics que buscaràn privacitat són per definició mala gent. Hauríem de tenir moltes raons per evitar aquesta conclusió, la més important és que quan dius, "algú que està fent coses dolentes," penses probablement en planejar un atac terrorista o actuar d'una manera criminal i violenta, una concepció molt més reduïda de la que la gent que exerceix poder vol dir quan diuen "fent coses dolentes." Per a ells, "fent coses dolentes" normalment vol dir fer alguna cosa que representa reptes significatius a l'exercici del nostre propi poder. L'altre lliçó destructiva i, jo crec, encara més insidiosa que resulta d'acceptar aquesta mentalitat és que hi ha una ganga implícita que la gent que accepta aquesta mentalitat ha acceptat, i la ganga és aquesta: Si estàs disposat a tornar-te suficientment inofensiu, suficientment poc amenaçador a aquells que exerceixen poder polític, llavors i només llavors pots ser lliure dels perills de la vigilància. És només aquells que són dissidents, els que desafien el poder, els qui s'han de preocupar. Hi ha moltes raons perquè calgui evitar també aquesta lliçó. Pot ser que siguis algú qui, ara mateix, no vol involucrar-se en aquest comportament, però en algun moment futur potser ho faràs. Fins i tot si ets algú que decideix que mai vols involucrar-t'hi, el fet de que hi ha altra gent que està disposada i és capaç de resistir i de ser un adversari del poder — dissidents i periodistes i activistes i molts altres — és una cosa que ens aporta un bé col·lectiu que hauríem de voler preservar. Igualment crític és que la mesura de quanta llibertat té una societat no és com tracta als seus ciutadans bons obedients, i complidors, sinó com tracta als dissidents i aquells qui resisteixen la ortodòxia. Però la raó més important és que un sistema de vigilància en massa suprimeix la nostra llibertat de moltes maneres. Col·loca en una zona prohibida a molts tipus de comportaments sense que ens adonem que això passa. La renombrada activista social Rosa Luxemburg va dir una vegada, "Ell qui no es mou no s'adona de les seves cadenes." Podem provar i deixar les cadenes de la vigilància en massa invisible o indetectable, però les limitacions que ens imposa no esdevenen menys potents. Moltíssimes gràcies. (Aplaudiments) Gràcies. (Aplaudiments) Gràcies. (Aplaudiments) Bruno Giussani: Glenn, moltes gràcies. El cas és ben convincent, ho he d'admetre, però et vull retornar als últims 16 mesos i a l'Edward Snowden per fer algunes preguntes, si no et fa res. La primera és una de personal. Tots hem llegit sobre la detenció del teu company, David Miranda a Londres, i altres dificultats, però suposo que parlant de compromisos i riscs personals, la pressió que tens a sobre no es fàcil enfrontar-se a les organitzacions més grans del món. Parla'ns una mica sobre això. Glenn Greenwald: Una de les coses que passen és que el coratge respecte a aquest tema es contagia, i encara que jo i els altres periodistes amb els que estava treballant estàvem al corrent del risc — Estats Units continua sent el país més poderós del món i no els agrada quan desveles milers dels seus secrets a internet per a tothom — veure algú que té 29 anys i és una persona corrent que va créixer en un entorn molt corrent fer ús de tal coratge exemplar al qual l'Edward Snowden es va arriscar, sabent que aniria a la presó la resta de la seva vida o que li destrossarien la vida, em va inspirar a mi i a altres periodistes i va inspirar a d'altres d'arreu del món, incloent-t'hi a futurs delators, per entendre que també poden mostrar aquest tipus de comportament. BG: Tinc curiositat per la relació amb l'Ed Snowden, perquè has parlat molt amb ell, i encara ho fas, però en el teu llibre, mai l'anomenes Edward, ni Ed, sinó "Snowden." Com és? GG: Bé, segur que això ho hauria d'examinar un equip de psicòlegs. (Rialles) No ho sé. La raó crec és un dels objectius importants que tenia, una de les seves tàctiques més importants, va ser que sabia que una de les maneres de distraure atenció del contingut de les revelacions seria intentar personalitzar l'atenció cap a ell, per això, va mantenir-se fora dels mitjans. Va intentar no mai no examinessin la seva vida personal, i crec que anomenar-lo Snowden és una manera d'identificar-lo com a actor històric important en comptes d'intentar personalitzar-lo per distreure atenció del contingut. M: Les revelacions, el teu anàlisi, la feina d'altres periodistes, han realment obert el debat, i molts governs, per exemple, han reaccionat, incloent el Brazil, amb projectes i programes per reformar una mica el disseny de l'internet, etc. Estan passant moltes coses en aquest respecte. Però em pregunto, per a tu personalment, quin és l'objectiu final? A quin punt pensaràs, que has aconseguit canviar les coses? GG: Bé, l'objectiu final com a periodista és molt simple, és assegurar-me que cada document que hauria de ser a les notícies i que s'hauria de revelar acabi sent revelat, que els secrets que no s'haurien de guardar es descobreixin. Per a mi, és l'essència del periodisme i això és al que em compromento. Trobo que la vigilància en massa és odiosa per les raons que he mencionat i moltes més, i miro aquesta feina que mai s'acabarà fins que els governs d'arreu del món ja no siguin capaços de sotmetre a tota la població al control i la vigilància a no ser que convencin a un jutge o a alguna entitat que la persona que han triat ha fet alguna cosa dolenta de debò. Per a mi, aquesta és la manera com la privacitat es pot rejuvenir. BG: Snowden, com hem vist a TED, es presenta i s'identifica molt bé com a defensor dels valors democràtics i dels principis democràtics. Però, a molta gent li costa de creure que aquestes siguin les seves úniques motivacions. Els costa creure que no hi hagi diners pel mig, que no va vendre alguns secrets, a la Xina o a Rússia, que clarament no són els millors amics dels Estats Units ara mateix. I estic segur que molta gent aquí s'estàn fent la mateixa pregunta. Consideres que és possible que hi hagi una part de Snowden que encara no hem vist? GG: No, considero que això és absurd i idiotic. (Rialles) Si volguessis, i ja sé que fas simplement d'advocat del diable, però si volguessis vendre secrets a un altre país, cosa que ell hagués pogut fer i fer-se molt ric fent-ho, la última cosa que faries és emportar-te'ls i donar-los als periodistes perquè els publiquessin, perquè fa que els secrets no valguin res. La gent que es vol enriquir ho fa en secret venent secrets al govern, crec que cal puntualitzar una cosa, que és que l'acusació ve de persones del govern dels Estats Units, de gent dels mitjans que són lleials a aquests governs varis, i crec que quan la gent acusa així als altres — "No pot estar fent això per raons de principis, ha de tenir alguna raó corrupta i malvada" — diu més sobre ells mateixos que sobre el qui acusen, perquè — (Aplaudiments) — aquella gent, els qui fan aquesta acusació, ells mateixos no actuen mai per cap raó que no sigui corrupta, així que assumeixen que tothom té la mateixa malaltia de falta d'ànima com ells, i aquesta és la suposició. (Aplaudiments) BG: Glenn, moltes gràcies. GG: Moltes gràcies. BG: Glenn Greenwald. (Aplaudiments)