S'enfonsa un vaixell amb 500 refugiats a bord. La història de dos supervivents.

En un vaixell atapeït amb més de 500 refugiats, una jove esdevé una heroïna insòlita. Aquesta història, poderosa i única, que ens explica Melissa Fleming, de l'agència de l'ONU per als refugiats, li posa una cara humana als freds números d'éssers humans que intenten escapar cap a una vida millor... mentre continuen arribant vaixells de refugiats...

Cada dia escolto històries esgarrifoses
sobre gent que fuig per sobreviure,

travessant fronteres perilloses
i mars hostils.

Però hi ha una història
que no em deixa dormir a la nit,

és la història de la Doaa.

Una refugiada síria, de 19 anys,

portava una existència miserable a Egipte
treballant per un jornal.

El seu pare només pensava en el negoci
que havia deixat a Síria,

que havia estat ensorrat per una bomba.

La guerra que els havia fet emigrar
seguia encesa després de quatre anys.

La comunitat que els
havia acollit al principi

ja n'estava farta d'ells.

I un dia, uns homes en moto
van intentar raptar-la.

La que abans era una estudiant ambiciosa,
que només pensava en el seu futur,

ara estava constantment espantada.

Però també tenia esperança

perquè estava enamorada
d'un refugiat sirià, en Bassem.

En Bassem també lluitava per sobreviure
a Egipte i li va dir a la Doaa,

"Marxem a Europa,
busquem asil, seguretat.

Jo treballaré i tu podràs estudiar;
la promesa d'una nova vida."

Li va demanar al seu pare de casar-se.

Però sabien que per arribar a Europa
haurien d'ariscar la vida,

Creuar el mar Mediterrani,

posar-se en mans de traficants,
coneguts per la seva crueltat.

I la Doaa tenia pànic a l'aigua.

Sempre n'havia tingut.
Mai no havia après a nedar.

Era l'agost i aquell any ja havien
mort 2.000 persones

intentant creuar el Mediterrani,

però la Doaa tenia un amic que
havia pogut arribar al nord d'Europa,

i va pensar: "Potser nosaltres també podrem."

I va demanar als pares
si hi podia anar,

i després d'una dolorosa discussió,
van dir que sí,

i en Bassem va gastar tots els seus
estalvis, 2.300 euros per cap,

als traficants.

Un dissabte al matí,
va arribar la trucada.

Els van portar en autobús a una platja,
amb centenars de persones a la platja.

Els van portar en barques petites
fins a un vell pesquer,

500 persones embotides en aquell vaixell,

300 sota coberta,
500 a coberta.

Hi havia sirians, palestins,
africans, musulmans i cristians,

100 nens, incloent-hi la Sandra,
la petita Sandra, de 6 anys,

i la Masa, de 18 mesos.

Hi havia famílies en aquell vaixell,
com en una llauna de sardines,

ple de gom a gom.

La Doaa seia amb les cames
encongides cap al pit,

En Bassem li agafava la mà.

El segon dia al mar,
estaven molt preocupats

i marejats per la mala mar.

El tercer dia, la Doaa va tenir
una premonició.

I li va dir a en Bassem:
"Em temo que no ho aconseguirem.

Em temo que el vaixell s'enfonsarà."

I en Bassem li va dir:
"Si us plau, tingues paciència.

Arribarem a Suècia,
ens casarem

i tindrem un futur."

El quart dia, els passatgers
s'estaven posant nerviosos.

Van preguntar al capità:
"Quan arribarem?"

Ell els va dir que callessin
i els va insultar.

Va dir: "En 16 hores arribarem
a la costa d'Itàlia."

Estaven afeblits, esgotats.

Aviat van veure un vaixell més petit
que s'acostava, amb 10 homes a bord,

que els van començar a cridar
i a insultar,

llençant-los pals, dient-los
que desembarquessin

i pugessin a un vaixell més petit
i en molt males condicions.

Els pares estaven terroritzats
pels seus fills

i, fent pinya, es van negar
a desembarcar.

I el vaixell va marxar
a tota velocitat

i mitja hora després va tornar

i els va envestir a propòsit,
i va foradar el vaixell de la Doaa,

just a sota d'on ella i en Bassem seien.

I ella els va sentir cridar:

"Que els peixos es mengin
la vostra carn!"

I van començar a riure mentre el vaixell
sotsobrava i s'enfonsava.

Les 300 persones sota la coberta
estaven condemnades.

La Doaa s'aferrava a un costat
del vaixell mentre s'enfonsava,

i va veure horroritzada com l'hèlix
destrossava un nen petit.

En Bassem li va dir:
"Si us plau, deixa't anar,

o et xuclarà i l'hèlix també et matarà."

I recordeu: ella no sap nedar.

Però es va deixar anar i va començar
a moure cames i braços,

pensant: "Això és nedar."

I, com de miracle, en Bassem
va trobar un flotador.

Era un flotador de nen

per jugar a les piscines
o en mars encalmats.

I la Doaa s'hi va pujar,

amb els braços i les cames
penjant pels costats.

En Bassem era un bon nedador,

així és que li va agafar la mà
i es va mantenir flotant.

Al seu voltant tenien cadàvers.

Inicialment, unes 100 persones
van sobreviure,

i es van començar a agrupar,
pregant que els rescatessin.

Però quan va passar un dia
i ningú no va arribar,

alguns van abandonar
tota esperança,

i la Doaa i en Bassem van veure

com alguns homes en la distància
es treien els salvavides i s'enfonsaven.

Un home se'ls va acostar amb una nena
petita a les espatlles,

la Malek, de nou mesos.

L'home s'aferrava a una bombona de gas
per no enfonsar-se, i els va dir:

"Em temo que no sobreviuré.

Estic massa feble.
Ja no tinc ànims."

I va entregar la petita Malek
al Bassem i la Doaa,

i ells la van pujar al flotador.

Ara eren tres: la Doaa,
en Bassem i la petita Malek.

I deixeu-me fer una pausa
en aquesta història

i fer una pregunta:

per què hi ha refugiats com la Doaa
que s'arrisquen d'aquesta manera?

Milions de refugiats viuen
a l'exili, als llimbs.

Fugen de països
amb una guerra que fa

quatre anys que dura.

Fins i tot si volguessin tornar, no poden.

Casa seva, els seus negocis,

els seus pobles i ciutats
han estat destruïts completament.

Aquesta és una ciutat declarada
Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO:

Homs, a Síria.

La gent continua fugint
als països veïns

i nosaltres els construïm
camps de refugiats al desert.

Centenars de milers de persones
viuen en camps com aquests,

i milers i milers més,
milions, viuen en pobles i ciutats.

I les comunitats,

els països veïns
que un dia els van acollir

amb els braços i el cor oberts

estan sobrepassats.

I és que no hi ha prou escoles,
sistemes d'aigua, lavabos...

Ni els països europeus rics no
podrien gestionar mai un flux així

sense una inversió massiva.

La guerra de Síria ha fet fugir del país a
gairebé 4 milions de persones,

però més de 7 milions també
estan desplaçades dintre del país.

Això significa que més de la meitat
de la població siriana

s'ha vist forçada a fugir.

Però tornem als països veïns
que n'acullen tants:

tenen la sensació que el món ric
ha fet molt poc per ajudar-los.

I els dies s'han transformat en mesos,
els mesos en anys.

Se suposa que l'estada d'un refugiat
ha de ser temporal.

Tornem a la Doaa i al Bassem,
que són a l'aigua.

Era el seu segon dia,
i el Bassem s'estava afeblint molt.

I ara era el torn de la Doaa
de dir-li al Bassem:

"Amor meu, si us plau agafa't
a l'esperança, al nostre futur.

Ho aconseguirem"

I ell va contestar:

"Estimada, sento haver-te posat
en aquesta situació.

Mai no he estimat ningú
com t'estimo a tu."

I es va deixar anar a l'aigua,

i la Doaa va veure com l'amor de la
seva vida s'ofegava davant dels seus ulls.

Més tard aquell mateix dia,

una mare es va acostar a la Doaa amb la
seva filla, Masa, de 18 mesos.

És la petita de la fotografia que
hem vist abans,

amb les armilles salvavides.

La seva germana, Sandra,
s'acabava d'ofegar,

i la mare sabia que havia de fer
tot el que pogués

per salvar la seva filla.

I li va dir a la Doaa:
"Si us plau, agafa aquesta nena.

Que sigui una part de tu.
Jo no sobreviuré."

Llavors es va allunyar i es va ofegar.

I la Doaa, la refugiada de 19 anys,
a qui l'aigua l'aterrava,

i que no sabia nedar,

es va trobar al càrrec
de dues criatures petites.

I tenien sed i gana
i estaven nervioses,

i ella va fer tot el possible
per entretenir-les,

cantant, dient paraules de l'Alcorà.

Al seu voltant, els cossos s'estaven
inflant i tornant negres.

De dia, el sol cremava.

De nit, hi havia boira i una lluna freda.

Feia molta por.

Al quart dia aquest devia ser
l'aspecte de la Doaa

al flotador amb les dues nenes.

El quart dia se li va apropar una dona

i li va demanar que agafés
un altre nen,

un nen petit de només 4 anys.

Quan la Doaa es va agafar el nen
i la mare es va ofegar,

li va dir al nen que plorava:

"Ha anat a buscar
aigua i menjar per a tu."

Però el cor del nen aviat es va aturar,

i la Doaa va haver de deixar-lo anar
a l'aigua.

Més tard el mateix dia,

va mirar amunt, al cel, amb esperança,

perquè va veure dos avions creuant el cel.

I va fer senyals amb els braços,
esperant que la veiessin,

però els avions aviat van marxar.

Però aquella mateixa tarda,
mentre el sol es ponia,

va veure un vaixell, un mercant.

I va dir: "Si us plau, Déu,
que em rescatin."

Va agitar els braços i va sentir
que cridava durant 2 hores.

Ja s'havia fet fosc quan,
finalment, els reflectors la van trobar

li van llençar una corda,

sorpresos de veure una dona
aferrada dos nens.

Els van pujar al vaixell,
els van donar oxigen i mantes,

i va arribar un helicòpter grec
a recollir-los

i portar-los a l'illa de Creta.

Però la Doaa va mirar avall
i va preguntar: "I la Malek?"

I li van dir que la nena
no havia sobreviscut,

havia expirat a l'hospital del vaixell.

Però la Doaa estava segura
que mentre les pujaven al vaixell

la petita somreia.

Només 11 persones de 500
van sobreviure el naufragi.

No s'ha fet cap investigació internacional
sobre el que va passar.

Hi va haver alguna notícia
sobre una massacre al mar,

una tragèdia terrible,

però només va durar un dia.

Després, el cicle de les notícies
va passar pàgina.

Mentretant, en un hospital pediàtric
de Creta,

la petita Masa estava al caire de la mort.

Estava molt deshidratada.
Li fallaven els ronyons.

Tenia la glucosa
perillosament baixa.

Els metges van fer tot el mèdicament
possible per salvar-la,

i les infermeres gregues
no la van deixar mai sola,

agafant-li la mà, abraçant-la,
cantant-li.

Els meus col·legues també la van visitar
i li van dir paraules boniques en àrab.

Sorprenentment, la petita Masa
va sobreviure.

I aviat la premsa grega va començar
a parlar de la bebè miraculosa,

que havia sobreviscut quatre dies
a l'aigua sense menjar ni beure,

i d'arreu del país van arribar ofertes
per adoptar-la.

Mentretant, la Dooa
era en un altre hospital de Creta,

prima, deshidratada.

Una família egípcia la va acollir a casa
seva quan va sortir de l'hospital.

I aviat va córrer la veu
que la Dooa havia sobreviscut,

i es va publicar un número de telèfon
a Facebook.

Van començar a arribar missatges.

"Doaa, saps què li va passar
al meu germà?

A la meva germana? Als meus pares?
Als meus amics? Saps si van sobreviure?"

Un d'aquests missatges deia:

"Crec que vas salvar
la meva petita neboda, la Masa."

I tenia aquesta foto.

Era del tiet de la Masa,

un refugiat sirià que havia arribat
a Suècia amb la seva família

i també la germana gran de la Masa.

Tenim l'esperança que aviat la Masa
es reunirà amb ell a Suècia,

i fins llavors, l'estan cuidant en un
bonic orfenat d'Atenes.

I la Doaa? Bé, la seva història
de supervivència també es va fer pública.

I la premsa va escriure
sobre aquesta dona petita

i no es podien imaginar com va poder
sobreviure tot aquell temps

en aquelles circumstàncies al mar

i salvar una altra vida.

L'Acadèmia d'Atenes, una de les
institucions més prestigioses de Grècia,

li va atorgar un premi a la valentia,

i es mereix tots aquests elogis

i es mereix una segona oportunitat.

Però encara vol anar a Suècia.

Es vol reunir amb la família que hi té.

Vol portar la seva mare, el seu pare
i els seus germans petits

d'Egipte a Suècia també

i jo crec que ho aconseguirà.

Vol ser advocada o política

o alguna cosa que pugui ajudar
a lluitar contra la injustícia.

És una supervivent extraordinària.

Però he de preguntar:

i si no hagués hagut d'assumir
aquest risc?

Per què va haver de passar per tot això?

Per què no hi va haver una manera legal
per que ella pogués estudiar a Europa?

Per què la Masa no va poder agafar
un avió cap a Suècia?

Per què el Bassem no va poder
trobar feina?

Per què no hi ha un programa de reubicació
a gran escala per als refugiats sirians,

que són víctimes de la pitjor guerra
dels nostres dies?

El món ho va fer per als vietnamites
en la dècada dels 70. Per què ara no?

Per què hi ha tan poca inversió
als països veïns

que acullen tants refugiats?

I per què, el més important,

es fa tan poc per aturar
les guerres, la persecució

i la pobresa que està empenyent
a tanta gent

a les costes d'Europa?

Fins que no es resolguin
aquests problemes,

la gent continuarà llençant-se al mar

buscant seguretat i asil.

I què passarà després?

Això depèn en gran mesura
del que decideixi Europa.

Jo entenc les pors de la gent.

La gent està preocupada per la seguretat,
l'economia, els canvis a la cultura.

Però és això més important que
salvar vides humanes?

Perquè hi ha quelcom
fonamental aquí

que jo crec que està
per damunt de la resta,

i és la nostra humanitat comuna.

Ningú que fuig d'una guerra
o d'una persecució

hauria de morir creuant un mar
per aconseguir seguretat.

(Aplaudiments)

Una cosa és segura:

cap refugiat no pujaria
a aquests perillosos vaixells

si poguessin tirar endavant allà on són.

I cap migrant no faria
aquest viatge perillós

si tingués prou menjar
per a ell i els seus fills.

I ningú no posaria els estalvis
de tota una vida

a les mans d'aquests
famosos traficants de persones

si hi hagués una manera legal de migrar.

Així és que, en nom de la petita Masa

i en nom de la Doaa

i del Bassem

i de les 500 persones
que es van ofegar amb ells,

ens podem assegurar
que no van morir en va?

Ens podem sentir inspirats
pel que va passar

i apostar per un món
en el que cada vida importi?

Gràcies.

(Aplaudiments)