Per què els 30 no són els nous 20

La psicòloga clínica Meg Jay té un missatge clar per als joves de vint-i-escaig: contràriament al que es pensa, la dècada dels vint no es pot deixar perdre. En aquesta xerrada provocativa, la Jay diu que el fet que el matrimoni, la feina i els fills arribin més tard no significa que no puguis començar a fer plans ara. Dóna tres consells sobre com aquests joves poden reivindicar l'adultesa en la dècada que més definirà les seves vides.

Quan tenia vint-i-escaig anys

vaig tenir la meva primera pacient
de psicoteràpia.

Jo feia un doctorat en psicologia clínica
a Berkeley.

Ella tenia 26 anys i es deia Alex.

L'Alex va venir a la primera sessió

amb texans i un top gran i ample

i es va deixar caure al sofà de la consulta,

es va descalçar

i va dir que venia a parlar
de problemes amb nois.

Quan ho va dir, em vaig sentir tan alleujada.

Una companya havia tingut
un piròman per començar.

(Riures)

Jo tenia una noia de vint-i-escaig
que volia parlar de nois.

Creia que ho podia manegar

Però no.

Davant de les històries divertides de l'Alex

era molt fàcil només fer que sí amb el cap

com qui xerra amb els amics.

«Els 30 són els nous 20» deia l'Alex

i, pel que jo sabia, tenia raó.

La feina i el matrimoni arriben més tard,

els nens i fins i tot la mort arriben més tard.

Si els joves com ella i jo teníem
alguna cosa, era temps.

Però, llavors, el meu supervisor em va instar

a burxar en la vida amorosa de l'Alex.

Li vaig dir:

«Segur que ha baixat el llistó

i se'n va al llit amb algun idiota,

però no és que s'hagin de casar.»

I el supervisor em va dir:

«No, però potser es casarà amb el següent.

A més, és millor treballar en el seu matrimoni

abans que hi arribi.»

Els psicòlegs anomenem això
un moment «Aha!».

I em vaig adonar que els 30
no són els nous 20.

Sí, posem seny més tard que abans,

però això no fa que el desenvolupament
es pausi als 20.

Això fa que els 20 siguin un moment òptim
per al desenvolupament

i l'estàvem deixant perdre.

Em vaig adonar que aquesta
despreocupació benintencionada

era un problema real amb conseqüències reals,

no només en la vida amorosa de l'Alex,

sinó en la feina, la família
i el futur de tots els joves

de vint-i-escaig del món.

Hi ha 50 milions d'aquests joves

als EUA ara mateix.

Això és un 15 % de la població,

o un 100 % si considerem

que ningú no arriba a ser un adult

sense passar pels 20 primer.

Aixequeu la mà si teniu vint-i-escaig.

M'agradaria veure algunes mans de debò.

Genial! Perfecte.

Si treballeu amb gent d'aquesta edat,
o n'estimeu algun,

o esteu perdent la son per un d'ells, vull veure...

Bé. Pefecte. Són un grup realment important.

Per això em vaig especialitzar
en ells, perquè crec

que cada un d'aquests 50 milions de joves

mereix saber el que psicòlegs,

sociòlegs, neuròlegs
i especialitstes en fertilitat

ja saben:

que reivindicar els vint-i-escaig
és una de les coses

més simples però tranformadores que podeu fer

per a la feina, l'amor, la vostra felicitat,

i, fins i tot, potser per al món.

No és la meva opinió. Són els fets.

Sabem que el 80 % dels moments
que més ens defineixen

passen abans dels 35.

Per tant, 8 de cada 10 de les decisions

i experiències i moments «Aha!»

que conformen la vostra vida

hauran passat abans dels 35.

Els que en tingueu més de 40, no patiu.

Tot anirà bé, crec. (Riures)

Sabem que els primers
10 anys de vida laboral

tenen un impacte exponencial

en quants diners guanyareu.

Sabem que més de la meitat
dels nord-americans

ja estan casats, vivint o sortint

amb la seva futura parella als 30.

Sabem que el cervell finalitza la segona

i última fase de creixement als vint-i-escaig

quan es renova per a l'adultesa,

per tant, tot el que vulgueu canviar
de vosaltres mateixos

ho heu de canviar ara.

Sabem que la personalitat canvia més
en aquesta dècada

que en qualsevol altra etapa

i que la fertilitat femenina té un màxim als 28

i que hi pot haver problemes després dels 35.

Per tant, els vint-i-escaig són
el moment d'educar-vos

sobre el vostre cos i les vostres opcions.

Quan pensem en el desenvolupament
dels nens,

sabem que els primers 5 anys
són un període crític

per al llenguatge i el vincle al cervell.

És el moment en què el vostre dia a dia

té un impacte desorbitat
en qui arribareu a ser.

Del que no sentim tant a parlar és del

desenvolupament adult, i els vint-i-escaig

són el període crític
del desenvolupament adult.

Però això no és el que senten aquests joves.

Els diaris parlen del canvi
de l'entrada a l'adultesa.

Els investigadors diuen que els vint-i-escaig són
una adolescència allargada.

Els periodistes s'inventen malnoms absurds

per als joves de vint-i-escaig.

És cert.

Com a cultura, hem trivialitzat la dècada

que realment defineix l'adultesa.

Leonard Bernstein va dir
que per aconseguir grans coses,

necessites un pla i massa poc temps.

(Riures) No és cert?

Què creieu que passa quan els feu

un copet a l'esquena i els dieu

«Tens 10 anys extres
per començar la vida»?

No passa res.

Els heu robat la urgència i l'ambició

i no passa absolutament res.

Llavors, cada dia joves
intel·ligents i interessants

com vosaltres o els vostres fills

vénen a la meva consulta i diuen coses com:

«Sé que el meu xicot no em convé,

però aquesta relació no compta.
És per matar el temps.»

O diuen: «Tothom diu que fins als 30 tinc temps

de posar-me a treballar
i que no m'he de preocupar.»

Però més tard canvien a:

«En tinc quasi 30 i no tinc res per oferir.

Tenia un CV millor just
en acabar la universitat.»

I més tard arriben a:

«Les cites abans dels 30 eren com el joc

de les cadires, tots corrent i passant-ho bé,

però al voltant dels 30 la música es va apagar

i tothom va començar a asseure's.

Jo no volia ser la única que es quedés d'empeus,

i de vegades crec que vaig escollir
el meu marit

perquè era la cadira més propera
en arribar als 30.»

On sou els de vint-i-escaig?

No feu això.

Sí, això pot sonar exagerat,
però no us equivoqueu,

hi ha molt en joc.

Quan deixeu moltes coses per als 30,

hi ha una pressió enorme
en els trenta-escaig

per trobar feina, escollir una ciutat,
trobar parella

i tenir dos o tres nens en el període
més curt possible.

Moltes d'aquestes coses són incompatibles

i, tal com comencen a indicar els estudis,

és més difícil i estressant fer-ho

tot alhora passats els 30.

La crisi dels 40 d'aquest mil·lenni

no va de comparar-te un cotxe esportiu vermell.

Va d'adonar-te que no pots tenir
la feina que ara vols.

Va d'adonar-te que no pots tenir
el fill que ara vols

o que no pots donar un germà al que tens.

Massa gent de trenta-escaig
i quaranta-escaig

es miren a ells mateixos, i a mi,
asseguts a la consulta

i pensen en els vint-i-escaig:

«Què feia? En què pensava?»

Jo vull canviar el que aquests joves

fan i pensen.

Aquesta és la història de com pot anar,

la història d'una dona que es deia Emma.

Als 25, va venir a la consulta

perquè tenia, segons ella,
una crisi d'identitat.

Va dir que creia que li agradaria
treballar en l'art

o l'entreteniment, però encara
no ho havia decidit,

per això havia passat els últims anys
fent de cambrera.

Com que era més barat, vivia amb un xicot

que mostrava més mal geni que ambició.

I tot i que passava uns anys difícils,

abans dels 20 ho havia passat pitjor.

Sovint plorava durant les sessions

i llavors es consolava dient:

«No pots escollir la família,
però pots escollir els amics.»

Bé, un dia l'Emma va arribar,

es va posar el cap als genolls

i va plorar quasi tota l'hora.

S'acabava de comprar una agenda

i havia passat el matí escrivint-hi
tots els contactes,

però es va quedar mirant l'espai en blanc

després de les paraules

«En cas d'emergència, contacteu amb...».

Estava quasi histèrica
quan em va mirar i va dir:

«Qui serà al meu costat si tinc un accident?

Qui em cuidarà si tinc un càncer?»

I em va costar moltíssim reprimir

un «Jo ho faré.»

Però l'Emma no necessitava una terapeuta

que se'n preocupés molt.

Necessitava una vida millor
i jo sabia que aquella era la seva oportunitat.

Jo havia après molt des de l'Alex i no podia

quedar-me asseguda mentre
l'Emma veia passar

la dècada que la definiria.

Al llarg dels següents mesos

li vaig dir

tres coses que tots els joves
de vint-i-escaig, nois i noies,

han de sentir.

Primer, li vaig dir que s'oblidés
de tenir una crisi d'identitat

i que aconseguís una mica
de capital d'identitat.

Amb això em refereixo a fer alguna cosa

que afegeixi valor a qui sou.

Feu coses que serveixin d'inversió

per a qui voldríeu arribar a ser.

No conec el futur laboral de l'Emma

i ningú no sap el seu futur laboral, però si sé

que el capital d'identitat genera més capital.

Per tant, ara és el moment
per aquella feina a l'estranger,

les pràctiques o aquell projecte
que tens al cap.

I no descarto l'experimentació
dels vint-i-escaig,

però descarto l'experimentació
que no ha de comptar,

que, de fet, no és experimentació.

És postergació.

Vaig dir a l'Emma que experimentés
amb la feina i que ho fes comptar.

Segon, li vaig dir que les tribus urbanes
estan sobrevalorades.

Els millors amics són genials
per portar-te a l'aeroport,

però els que es tanquen en un grup de gent

similar a ells limiten la gent que coneixen,

el que saben, com pensen, com parlen

i on treballen.

La nova injecció de capital, la nova persona
amb qui quedar

quasi sempre és de fora del nostre cercle.

Les novetats vénen dels anomenats
'vincles dèbils',

els amics d'amics d'amics.

I sí, la meitat dels joves són a l'atur
o en tenen una de dolenta.

Però l'altra meitat no. I els vincles dèbils

són com s'accedeix a aquest grup.

La meitat de les feines no s'anuncien

i contactant amb el superior del teu veí

és com s'aconsegueixen.

No és fer trampa. És la ciència
de com s'escampa la informació.

I últim, però no menys important,
l'Emma creia

que no es pot escollir la família,
però sí els amics.

Això era cert quan era més jove,

però passats els 20, l'Emma
aviat escolliria la família

quan trobés parella

i creés la seva pròpia família.

Li vaig dir que ara era el moment
d'escollir la família.

Potser penseu que els 30

són millors per posar seny

que els 20 o els 25,

i hi estic d'acord.

Però aferrar-te a la persona
amb qui estàs vivint o dormint

quan tots els contactes
de Facebook van a l'altar

no és progressar.

El millor moment per treballar en el matrimoni

és abans que hi arribeu

i això vol dir posar-se
tan seriosament en l'amor

com en la feina.

Escollir una família és escollir conscientment

qui i què voleu

més que aconseguir que funcioni
o matar el temps

amb qualsevol que us esculli a vosaltres.

I què va passar amb l'Emma?

Bé, vam revisar l'agenda i va trobar

el cosí d'un antiga companya de pis

que treballava en un museu en un altre estat.

Aquell vincle dèbil li va aconseguir una feina.

Aquella feina li va donar una raó

per deixar el seu xicot, amb qui vivia.

Avui, 5 anys després, organitza
actes especials en museus.

Està casada amb un home
que va escollir conscientment.

Li encanta la seva feina,
estima la seva família

i em va escriure una postal:

«Ara l'espai dels contactes d'emergència

se m'ha quedat petit.»

Aquesta història fa que sembli fàcil,

però això és el que m'agrada dels joves,

és molt fàcil ajudar-los.

Són com avions sortint
d'un aeroport internacional,

amb algun destí a l'horitzó.

Després de l'enlairament,
un petit canvi de direcció

pot suposar acabar a Alaska
o a les illes Fiji.

Així mateix, als 21 o 25 o, fins i tot, 29,

una bona conversa, un bon parèntesi o

una bona xerrada del TED
poden tenir un efecte enorme

en els següents anys i,
fins i tot, generacions.

Us donaré una idea
que val la pena difondre

a tots els joves de vint-i-escaig.

És tan simple com el que vaig
aprendre a dir a l'Alex.

És el que ara tinc el privilegi

de dir als joves com l'Emma cada dia.

Els 30 no són els nous 20,
reivindiqueu la vostra adultesa,

aconseguiu capital d'identitat,
feu servir els vincles dèbils,

escolliu la vostra família.

No us definiu pel que no sabíeu

o el que no vau fer.

Esteu decidint la vostra vida ara mateix.

Gràcies.

(Aplaudiments)