Una manera millor de parlar sobre l'avortament.

L'avortament és molt comú. Als Estats Units, per exemple, una de cada tres dones tenen un avortament al llarg de la seva vida; però les fortes emocions que acompanyen aquest tema (i l'elevada retòrica política que l'envolta) no deixen espai per al debat obert i raonat. En aquesta xerrada personal i reflexiva, Aspen Baker planteja no ser pas "pro-vida" ni "pro-decisió", sinó més aviat "pro-veu", i presenta l'influencia que pot tenir escoltar i compartir històries a l'hora de debatre sobre temes complexos.

Era estiu i feia força estona
que hauria d'haver tancat

el bar Berkeley, on
la meva amiga Polly i jo

treballàvem juntes
de cambreres.

Normalment, preníem una copa en acabar.
Però aquella nit no.

"Estic embarassada,

i no sé què fer", vaig dir-li.

Sense dubtar-ho, va respondre'm:
"Jo he avortat".

Abans de la Polly, ningú m'havia dit
que havia avortat.

M'havia graduat a la universitat
feia pocs mesos

i tenia una nova relació, quan vaig saber
que estava embarassada.

Quan pensava en les possibles opcions,
no sabia com decidir-me,

quin criteri havia de seguir.

Com podia saber
quina era la decisió correcta?

Em preocupava penedir-me
d'haver avortat en el futur.

Vaig fer-me major d'edat
al sud de California,

vaig créixer amb el nostre país
en contra de l'avortament.

Vaig néixer en un remolc, en el tercer
aniversari del cas Roe contra Wade,

en una comunitat de surfistes cristians.

Ens preocupàvem per Déu,
els desafortunats i l'oceà.

Tots erem pro-vida.

De petita, l'avortament em semblava
tan trist que, si em quedava embarassada,

mai no pensava avortar.

I llavors, ho vaig fer.

Era un pas endavant cap a l'incertesa.

Però la Polly m'havia regalat
una cosa molt especial:

saber que no estava sola

i fer-me veure que es podia parlar
sobre l'avortament.

L'avortament és comú.

Segons l'Institut Guttmacher,
una de cada tres dones americanes

avortaran al llarg de la seva vida.

Durant les últimes dècades, el tema
de l'avortament als Estats Units

no deixa cap altra opció
entre ser "pro-vida" i "pro-decisió".

Està polititzat i polaritzat.

Però encara que es debati
acaloradament, ens sembla estrany

tant si és entre dones o fins i tot
entre d'altres persones,

parlar sobre els avortaments.

Hi ha un espai.

Entre el que passa a la política
i el que passa a la vida real,

i en aquest espai, un camp de batalla.

Una postura arrelada de
"ets amb nosaltres o en contra?".

No es tracta només de l'avortament.

Hi ha un munt de temes importants,
sobre els que no podem parlar.

Trobar maneres de transformar
el conflicte en una conversa

és el treball de la meva vida.

Hi ha dues maneres de començar.

Una és escoltar.

I l'altra és compartir històries.

Doncs, fa 15 anys, vaig co-fundar
l'organització "Exhale",

per començar a escoltar
persones que havien avortat.

Primer, vam crear una línia
de conversació, on homes i dones

podien trucar
per obtenir suport emocional.

No sé si ho creureu, però un servei
així, lliure de valoracions o política

mai no havia existit.

Necessitàvem una nova base
per a recopilar totes les experiències

de la nostra línia de conversa.

La feminista que lamentava
haver avortat.

La catòlica que agraïa haver-ho fet.

Les experiències personals que no
encaixaven en una o altra banda.

No ens agradava demanar
que les dones escollissin una banda.

Volíem ensenyar-los que el món sencer
era del seu bàndol,

perquè estaven passant per una
experiència personal molt forta.

I vam inventar-nos l'opció "Pro-veu".

Més enllà de l'avortament, "Pro-veu"
treballa en temes controvertits globalment

des de fa molts anys,

temes com la immigració, la tolerància
religiosa o la violència de gènere.

També en temes personals que potser
només preocupen a una persona

i a la seva família i amics.

Persones amb una malaltia terminal,
o algú que acaba de perdre la mare,

gent que té un fill amb necessitats especials,
i que no pot parlar sobre el tema.

Escoltar i compartir històries
és la base de la pràctica "pro-veu".

Escoltar i compartir històries.

Sona molt bé.

Potser sona fàcil?
És una cosa que podem fer tots.

Doncs no ho és. És molt difícil.

"Pro-veu" és difícil perquè parlem
sobre coses amb les quals lluitem

o sobre les quals ningú vol parlar.

Tant de bo pogués dir-vos que
quan decidiu ser "pro-veu", trobareu

moments preciosos de descobriment
i jardins plens de flors

on escoltar i compartir històries
crea grans moments de comprensió.

Tant de bo pogués parlar-vos sobre
una festa feminista de benvinguda

o de l'existència d'un agermanament
de persones preparades

per a recolzar-vos quan us estavelleu.

Però contar les nostres pròpies històries
pot ser esgotador i delicat,

quan sembla que
no importen a ningú.

Si ens escoltem de veritat,

descobrirem coses que requereixen
un canvi de les nostres percepcions.

No hi ha un moment perfecte
ni un lloc perfecte

per a començar
una conversa difícil.

Mai ningú està en la mateixa situació,
ni veu el món igual que tu,

o coneix la mateixa història que tu.

Per tant, parlem sobre escoltar
i sobre com ser un bon oient.

Ara us explicaré dues maneres
de ser un bon oient.

Una d'aquestes maneres
és fer preguntes obertes.

Pregunteu-vos o pregunteu algú
que conegueu:

"Com et sents?"

"Com ho vas passar?"

"Què esperes, ara?"

Una altra manera és utilitzar
llenguatge reflexiu.

Si algú et parla sobre
la seva experiència personal,

utilitza les paraules
que aquella persona utilitza.

Si algú et parla sobre l'avortament
i utilitza la paraula "nadó",

pots dir "nadó".

Si diu "fetus", digues "fetus".

Si algú s'autodefineix com
una persona de gènere estrany,

pots dir "gènere estrany".

Si algú sembla un home, però
s'autoanomena "dona"; està bé!

Anomena-la "ella".

Quan reflectim el llenguatge de la persona
que comparteix la seva història,

estem demostrant interès i
comprensió sobre la seva identitat

i el que els està passant.

De la mateixa manera que esperem
un interès dels altres en conèixer-nos.

Mai no oblidaré una
de les reunions a "Exhale"

quan vaig escoltar com una voluntària
parlava de les trucades que rebia

de dones cristianes
que parlaven sobre Déu.

Alguns dels nostres voluntaris
són creients, però ella no ho era.

Al principi, era estrany
per a la voluntària parlar de Déu.

Així que va decidir sentir-se còmoda.

Va mirar-se davant el mirall de casa,
i va dir la paraula "Déu".

"Déu".

"Déu".

"Déu".

"Déu".

"Déu".

"Déu".

Una vegada i una altra fins que
la paraula ja no li sonava estranya

quan li sortia de la boca.

Dir la paraula "Déu" no va convertir
aquesta voluntària en cristiana,

però sí que va convertir-la en una millor
oient per a les dones cristianes.

Una altra manera de ser "pro-veu"
és compartir històries,

i un dels riscs que això comporta,

és que quan comparteixes les
teves circumstàncies,

algú et pot dir que ell hauria pres
una altra decisió.

Per exemple, si comparteixes
una història sobre l'avortament,

potser trobes una altra dona que
sí que hauria tingut el nadó.

O que l'hauria donat en adopció.

O potser alguna li hauria explicat als pares,
o a la seva parella...o potser no.

Alguna s'hauria sentit segura i alleujada,
quan tu vas sentir-te trista i perduda.

És normal.

L'empatia es crea quan
ens posem en la pell de l'altre.

No vol dir que tots haguem
de coincidir en tot.

No vol dir estar-hi d'acord, "pro-veu"
no busca una igualtat.

Busca una cultura i una societat
que valori allò que ens fa únics.

Que valori el que ens fa humans,
els nostres errors i defectes.

I aquesta manera de pensar
ens fa respectar les nostres diferències,

en comptes de témer-les.

I genera l'empatia que necessitem

per a superar les formes que tenim
de fer-nos mal entre nosaltres.

Els estigmes, la vergonya, els prejudicis,
la discriminació, l'opressió...

"Pro-veu" és contagiosa,
com més es practica,

més s'estén.

L'any passat, vaig tornar
a quedar-me embarassada.

Aquesta vegada tenia moltes ganes
que nasqués el meu fill.

Mai no m'havien preguntat tantes vegades
com em trobava.

(Riures)

I tant si responia que estava
genial i molt il·lusionada,

o amb molta por i totalment espantada,

sempre hi havia algú que em responia
que havia passat pel mateix.

Era fantàstic.

M'agradava, però era una diferència
tan gran respecte el que em passa

quan parlo de la barreja de sentiments
sobre el meu avortament.

"Pro-veu" es basa en històries reals
de gent real,

tot causant un impacte
en la manera que l'avortament

i molts altres temes
polititzats i estigmatitzats

s'entenen i es debaten.

Des de la sexualitat i la salut mental
fins a la pobresa i l'empresonament.

Més enllà de definir les decisions
com a correctes o errònies,

les nostres experiències poden encaixar
en una altra escala del ventall.

La base de "Pro-veu" és la conversa
sobre les experiències humanes

i fa possible el suport i el respecte
per a tots nosaltres.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)