La política racial del temps

"Si el temps fos d'alguna raça, seria de raça blanca", diu l'experta en qüestions culturals Brittney Cooper. En aquest discurs que suscita la nostra reflexió, Cooper fa un repàs sobre el racisme i la discriminació a través del prisma del temps, i ens mostra de quina manera al llarg de la història a les persones de color se'ls ha desproveït del seu temps, i com això ha resultat en una pèrdua de moments d’alegria i connexió, i també en la pèrdua d’anys de salut i qualitat de vida i en un retard del progrés.

I si us digués que el temps té una raça?

―"raça" tal com s'entén la paraula
avui dia als Estats Units.

Típicament, parlem de "raça" referint-nos
a conflictes entre blancs i negres.

En les comunitats afroamericanes
de les quals provinc

tenim, des de fa temps,
un acudit multigeneracional

sobre el que anomenem "l'horari C"

(l'horari de la gent de color).

Bé, ja no ens referim als
afroamericans com gent "de color";

però aquest antic acudit

sobre el nostre
retard sistemàtic a l'església,

a les barbacoes,

o a les reunions familiars,

fins i tot als nostres propis funerals,

es manté.

Jo personalment
sóc molt primmirada amb el temps.

És com si la meva mare,
quan jo era petita, em digués:

"Nosaltres no serem d'aquells negres".

Per això normalment arribem
30 minuts abans.

Però avui vull parlar-vos més aviat
de la naturalesa política del temps;

perquè si el temps fos d'alguna raça,

seria de raça blanca.

Els blancs són els amos del temps.

Ho sé, ho sé,

aquestes declaracions incendiàries
ens fan sentir incòmodes.

Que no hem superat la fase en què
la raça realment és rellevant?

Que no és "raça" un concepte molt groller?

No hauríem de demostrar
que som tan il·lustrats i progressistes

i relegar conceptes inútils
com el de raça

a les deixalleries de la història?

Com podrem mai posar fi al racisme
si encara parlem de races?

Potser hauríem de ficar
el nostre concepte de raça

en una càpsula del temps;

enterrar-lo,
deixar-lo sepultat per a l'eternitat,

i observar-lo

des d'una versió de nosaltres

clarament més lúcida

i menys racista, que forma part del futur.

Però, sabeu,

aquest afany de mitigar l'impacte
de les qüestions racials s'evidencia

en els nostres intents de
governar el temps;

en la nostra manera de narrar la història;

en com intentem arrossegar
les veritats incòmodes cap al passat;

en com intentem justificar
que el futur que desitgem

és el present en què ara mateix vivim.

Quan Barack Obama va esdevenir
president dels EUA el 2008,

molts nord-americans asseguraven
l'arribada d'una era "post-racial".

Jo sóc de l'escola

dels enamorats de tot allò "post-":

Som postmoderns,

som post-estructurals,

som post-feministes...

"Post-" s'ha convertit
en un simple apèndix acadèmic

que apliquem a tot un seguit de termes

per indicar com érem abans.

Però els prefixos per si sols

no tenen el poder de fer
de les races o del racisme

una cosa del passat.

Els EUA no han estat mai "pre-racials".

Considerar-nos "post-racials"

quan encara hem de fer front a l'impacte

de la qüestió racial sobre els negres,
els llatins o els indígenes

és deshonest.

Just quan ens preparàvem per a celebrar

el nostre futur post-racial,

la situació política va arribar
al pitjor nivell de racisme

dels darrers 50 anys.

Per això, avui

vull compartir amb vosaltres

tres observacions

sobre el passat, el present
i el futur del temps,

pel que fa al combat contra
el racisme i la supremacia blanca.

Primerament, el passat.

El temps té una història,

així com també en tenen una els negres.

Però tractem el temps
com si fos intemporal;

com si sempre hagués estat igual;

com si no tingués una història política

vinculada a l'espoliació
de terres dels indígenes,

el genocidi d'indígenes

o el fet de deixar els africans
desarrelats de la seva pàtria.

Quan els filòsofs europeus
van proposar per primera vegada

de conceptualitzar
el temps i la història,

un d'ells declarà:

"L'Àfrica no és una part històrica del món".

Bàsicament, volia dir

que els africans eren persones
alienes a la història

sense cap mena d'impacte sobre el temps

ni sobre el ritme del progrés.

Aquesta idea

que els negres
no han tingut cap impacte en la història

és una de les idees fundacionals
de la supremacia blanca.

És la raó que Carter G. Woodson

establís la "Setmana
de la Història Negra" el 1926.

És la raó que avui dia
encara celebrem

el Mes de la Història Negra als EUA

cada febrer.

Bé, també trobem aquesta idea

que les persones negres

estan o bé alternativament
fora dels límits del temps

o bé anclats en el passat,

en un context en què,
més o menys com estic fent jo ara,

una persona negra es posa a insistir
sobre la rellevància del tema del racisme,

i algú altre
―generalment blanc―

li contesta:

"Per què estàs anclat en el passat?

Per què no pots mirar endavant?

Tenim un president negre.

Tot això ho tenim superat".

William Faulkner, com és sabut, digué:

"El passat no és mort.

Ni tan sols és passat".

Però la meva amiga,
la professora Kristie Dotson, afirma que:

"La nostra memòria va més enllà
que la nostra vida".

Portem amb nosaltres

―tots nosaltres―

esperances i somnis,

col·lectius i de família,

de manera intrínseca.

No ens podem permetre el luxe
de desfer-nos del passat.

Però, de vegades,

les circumstàncies polítiques
són tan inquietants

que no sabem si estem vivint en el passat

o si vivim en el present.

Pensem en quan els protestants
de "Black Lives Matter"
[Les vides dels negres importen]

surten al carrer per protestar
contra la mort injusta de ciutadans negres

a mans de la policia,

i en les imatges
que resulten de la protesta:

ben bé podrien haver estat preses
50 anys enrere.

El passat no ens deixarà pas en pau.

Tot i així, fem-nos un lloc en el present.

En el present, jo diria

que la problemàtica racial
amb què ens trobem

és un confrontament
entre el temps i l'espai.

Què vull dir amb això?

Bé, com ja us he dit,
els blancs són els amos del temps.

Els que tenen el poder

dicten el ritme de la jornada laboral;

dicten el valor econòmic del nostre temps.

I el professor Lipsitz afirma

que els blancs fins i tot dicten
el ritme de la inclusió social.

Dicten quant de temps farà falta

per tal que les minories

rebin accés als drets
per als quals han estat lluitant.

Permeteu-me
un incís al passat ràpid

per a posar-vos-en un exemple:

Penseu en el Moviment pels Drets Civils

i les súpliques dels seus dirigents:
"Llibertat, ara".

Estaven desafiant la lentitud
de la inclusió social
per part dels blancs.

El 1965,

any en què s'aprovà
la Llei del Dret de Vot,

havien passat ben bé 100 anys

entre la fi de la Guerra Civil

i el conferiment del dret de vot
a les comunitats afroamericanes.

Tot i estar passant per una guerra,

van caldre els seus 100 anys
per a fer de la inclusió social

una realitat.

D'ençà de 2012,

legislacions estatals conservadores
d'arreu dels EUA

promouen intents

de fer retrocedir
els drets dels afroamericans

a base d'aprovar lleis
de restricció de vot

i de reduir les oportunitats
de vot anticipat.

Aquest passat juliol,

un tribunal federal es va carregar
una llei sobre el dret de vot

dient que
―cito―:

"feria els afroamericans
amb la precisió d'un bisturí".

Restringir la inclusió dels afroamericans
des del nucli polític

és una de les principals estratègies
per a dirigir i controlar les persones

a base de dirigr i controlar el temps.

Un altre punt en què trobem
aquests xocs temps-espai

és en la gentrificació de ciutats
com Atlanta, Brooklyn,

Filadèlfia, Nova Orleans
o Washington, DC,

indrets que han estat la llar
de col·lectius negres durant generacions.

Però ara,
en el nom de la renovació i del progrés,

a aquestes persones se'ls fa fora,

amb el pretext
que els estan conduint al segle XXI.

La professora Sharon Holland

es preguntà:

"Què passa quan una persona
que existeix en el temps

topa amb una altra
que només ocupa un espai?"

Aquestes disputes racials

són pugnes entre els considerats
"ocupants d'espai"

i els considerats
"transformadors del món".

Aquells que controlen
el ritme i el flux de la història

són considerats transformadors,

que són amos i dominadors del temps.

En altres paraules:
els blancs.

Però quan Hegel va dir que l'Àfrica
no era una part històrica del món

implicava que era merament
un enorme tros de terra

ocupant un espai en un cantó del món.

Els africans equivalien
a ocupants d'espai.

Avui, els blancs encara controlen
el ritme i el flux de la història,

i massa sovint tracten els negres

com si simplement
fóssim ocupants d'un espai

al qual no tenim dret.

El temps
i la marxa del progrés

es fan servir per a justificar
un increïble grau de violència

cap als individus més vulnerables,

que, vistos com "ocupants d'un espai",

i no pas com "transformadors del món",

són expulsats del lloc en què viuen,

sota el pretext
que els estan conduïnt al segle XXI.

L'esperança de vida més curta
i els codis postals

és tan sols un exemple

de com el temps i l'espai
convergeixen de manera injusta

en les vides de les persones negres.

Els infants nascuts a Nova Orleans,
CP 70124

―amb un 93% de blancs―,

tenen ben bé 25 anys més
d'esperança de vida

que els nascuts a Nova Orleans,
CP 70112

―amb un 60% de negres―.

Els infants nascuts a Washington, DC,

dins la zona benestant de Maryland,

tenen ben bé 20 anys més
d'esperança de vida

que els nascuts dins la metròpoli.

Ta-Nehisi Coates sosté

que "El tret definidor
dels que han estat encasillats
dins la raça negra

és l'indefugible saqueig del seu temps".

Patim una discriminació temporal,
ens diu,

i no només estructural,

sinó personal:

En moments perduts d'alegria,

moments perduts de connexió,

menys qualitat del temps
que passem amb els nostres

i anys perduts de salut
i qualitat de vida.

En el futur,

vosaltres hi veieu els negres?

Tenen els negres un futur?

I si pertanyeu
justament a aquella raça

que ha estat sempre
en guerra contra el temps?

I si el vostre grup és el grup per al qual
mai no ha estat concebut un futur?

Aquests confrontaments temps-espai,

entre protestants i policies,

entre gentrificadors i residents,

no pinten un panorama gaire agradable

per al que Amèrica espera
per al futur dels negres.

Si el present serveix d'indicador,

l'educació dels nostres fills
serà deficient,

els problemes de salut
ens passaran factura,

i l'habitatge continuarà sent prohibitiu.

O sigui, que si realment estem preparats
per a parlar del futur,

potser hauríem de començar
per admetre que el temps se'ns tira a sobre.

Nosaltres els negres
sempre hem anat curts de temps.

El temps no ens pertany.

Les nostres són vides
de perpètua urgència.

El temps s'usa per a desplaçar-nos,

o, en tot cas,
ens veiem forçats a conformar-nos,

instats constantment a tenir paciència.

Ara bé; si el passat és pròleg,

aprofitem aquest constant
anar curts de temps

per a reivindicar amb urgència

llibertat, ara.

Jo crec que el futur
és el que nosaltres en fem.

Però, primer, hem de decidir
que el temps ens pertany a tots.

No, no a tots ens toca el mateix temps,

però podem decidir

que el temps que tenim
sigui just, i lliure.

Podem fer que els codis postals

deixin de ser el determinant principal
de l'esperança de vida.

Podem deixar de robar temps
per a l'aprenentatge als nens negres

a base d'excessives
suspensions i expulsions.

Podem deixar
de robar temps als negres

a base de llargues temporades
d'empresonament per crims no violents.

La policia pot deixar de robar temps
i vides dels negres

a base d'un ús excessiu de la força.

Jo crec que el futur
és el que nosaltres en fem.

Però no podem arribar-hi
al ritme del temps de color,

ni del temps blanc,

ni del teu temps,

ni del meu, tampoc.

És el nostre temps.

Nostre.

Gràcies.

(Aplaudiments)