Com vam revertir la situació de la Violència Domèstica (pista: la Polaroid ens va ajudar)

Quan l' Esta Soler va pressionar per un projecte que prohibís la violència domèstica al 1984, un polític la va anomenar la "Llei d'Eliminar la Diversió del Matrimoni". "Tant de bo hagués tingut Twitter" diu ella. Aquesta xerrada atrevida i optimista ens explica els 30 anys de tàctiques i de tecnologies -de la Polaroid als mitjans de comunicació socials- que van portar a un descens del 64% en violència domèstica als Estats Units.

Vull que imagineu

l'avanç que això va representar

per a les dones
que eren víctimes de violència

als anys 80.

Venien a la sala d'emergències

amb el que la policia anomenava
"una baralla entre estimats".

I jo veia una dona
que havia estat colpejada,

veia un nas trencat i un canell trencat

i els ulls inflats.

Com a activistes,
trèiem les nostres Polaroids,

li fèiem una foto,

esperàvem 90 segons,

i li donàvem la seva foto.

I llavors ella tenia

la prova que necessitava
per a anar als jutjats.

Estàvem fent que allò invisible
es tornés visible.

He estat fent això durant trenta anys.

He format part d'un moviment social

que ha estat treballant per a aturar

la violència contra les dones i els nens.

I durant tots aquells anys,

he tingut la creença
absolutament apassionada,

i de vegades no popular,

que aquesta violència no és inevitable,

sinó apresa, i si és apresa,

pot ser desapresa i pot ser previnguda.

(Aplaudiments)

Per què crec això?

Perquè és cert.

És absolutament cert.

Entre el 1993 i el 2010,

la violència domèstica
entre les dones adultes

als Estats Units

ha baixat en un 64%,

i això és una molt bona notícia.

(Aplaudiments)

64%, però, com hem arribat a això?

Teníem els ulls ben oberts.

Fa trenta anys, les dones eren colpejades,

eren assetjades, eren violades,

i ningú no en parlava.

No hi havia justícia.

Com a activista, això no era prou.

Així que el primer pas en aquest camí

era organitzar-nos,

i vam crear aquesta extraordinària

xarxa clandestina de dones increïbles

que van obrir refugis,

i si no obrien refugis,

obrien les seves cases

per tal que les dones i els nens
poguessin estar segurs.

I sabeu què més vam fer?

Veníem el pa que fèiem, rentàvem cotxes,

i fèiem tot allò que podíem
per a recaptar fons,

i llavors va arribar un punt que vam dir

és el moment d'anar

al govern federal

i demanar que paguin tots aquests

serveis extraordinaris que estan salvant
les vides de les persones.

Correcte? (Aplaudiments)

I llavors, el segon pas,

sabíem que era necessari
canviar les lleis.

Així que vam anar a Washington,

i vam pressionar per la primera
part de la legislació.

I m'enrecordo d'anar caminant pels salons

del Capitoli dels Estats Units,

i jo tenia uns trenta anys
i un propòsit a la meva vida,

i no podia imaginar

que algú pogués arribar a desafiar

aquesta part important de la legislació.

Probablement tenia
30 anys i era ingènua.

Però vaig sentir a parlar
d'un congressista

que tenia un punt de vista
molt, molt diferent.

Sabeu com l'hi deia

a aquesta part important de la legislació?

L'hi deia "Llei d'Eliminar
la Diversió del Matrimoni".

La "Llei d'eliminar la diversió del matrimoni".

Senyores i senyors, era l'any 1984

als Estats Units, i tant de bo hagués tingut Twitter.

(Riures)

Deu anys i molta feina després,

vam aconseguir
la "Llei de Violència Contra les Dones"

que és una llei que canvia vides

i que també n'ha salvat moltes.
(Aplaudiments)

Gràcies.

Estava orgullosa de ser
part d'aquesta feina,

i es van canviar les lleis

i es van fer arribar milions de dòlars
a les comunitats locals.

I sabeu què més es va fer?
Es van recollir dades.

I us he de dir que m'apassionen les dades.

De fet, sóc una fanàtica de les dades.

Estic segura que hi ha un munt
de fanàtics de les dades aquí.

Jo sóc una fanàtica de les dades,

i la raó d'això és que em vull assegurar

que si ens gastem un dòlar,
el programa funcioni,

i si no funciona, que canviem de pla.

També vull dir una altra cosa:

No aconseguirem resoldre aquest problema

construint més presons

ni tan sols construint més refugis.

Es tracta de l'apoderament
econòmic de les dones,

de curar els petits que estiguin ferits,

i de Prevenció amb "P" majúscula.

Així que el tercer pas d'aquest camí

és que sabem que si volem
continuar progressant

haurem d'apujar el volum,

haurem d'augmentar la visibilitat,

i haurem d'involucrar a la gent.

Sabent això, vam anar
al Consell de Publicitat,

i els vam demanar que ens ajudessin

a construir una campanya educativa.

I vam mirar arreu del món, a Canadà,

Austràlia, Brasil i parts de l'Àfrica,

i vam agafar el seu coneixement

i vam construir la primera

campanya nacional d'educació pública

anomenada "No hi ha Excusa
per a la Violència Domèstica".

Mireu un dels nostres anuncis.

(Video) Home: On és el sopar?

Dona: Bé, creia que arribaries
a casa fa unes hores,

i ja ho he recollit tot, així que...

Home: Què és això? Pizza.

Dona: Si m'haguessis trucat,
hauria sabut...

Home: El sopar?
Sopar preparat vol dir Pizza?

Dona: Estimat, siusplau, no cridis tant,
siusplau, no... deixa'm anar!

Home: Entra a la cuina!
Dona: No! Auxili!

Home: Vols veure el que fa mal?
(Bufeteja la dona)

Això és el que fa mal!
Això és el que fa mal! (Vidres trencats)

Dona: Auxili!

["Els nens han de quedarse asseguts
i mirar. Quina és la teva excusa?"]

Esta Soler: Quan estàvem en el procés

de llançar aquesta campanya,

l'O.J.Simpson va ser detingut

per l'assassinat de la seva dona
i del seu amic.

Vam saber que tenia un llarg historial

de violència domèstica.

Els mitjans de comunicació
es van obsessionar.

La història de la violència domèstica

va passar de les pàgines del darrera,

o de no estar de fet
en cap pàgina, a la portada.

Els nostres anuncis ocupaven les ones,

i les dones, per primer cop,

vam començar a explicar
les seves històries.

Els moviments són cosa de moments,

i nosaltres vam apoderar-nos
d'aquell moment.

I deixeu-me que ho contextualitzi.

Abans del 1980, sabeu

quants articles havien aparegut
al New York Times

sobre violència domèstica?

Us ho dic: 158.

I cap a l'any 2000, més de 7.000.

Definitivament, estàvem
marcant la diferència.

Però encara ens faltava un element crític.

Així que el quart pas necessàriament
era involucrar els homes.

No podíem resoldre aquest problema

deixant el 50% de la població al marge.

I ja us he dit que sóc
una fanàtica de les dades.

Els sondejos nacionals ens indicaven
que els homes se sentien acusats

i no invitats en aquesta conversa.

Així que ens vam preguntar:
Com podem incloure els homes?

Com podem aconseguir que els homes parlin

sobre la violència
contra les dones i les noies?

I un amic meu em va apartar

i em va dir "Vols que els homes
parlin sobre la violència

contra les dones i les noies.
Els homes no parlen".

(Riures)

Em disculpo amb els homes del públic.

Sé que sí parleu.

Però ell va dir:
"Saps que és el que sí que fan?

Parlen amb els seus fills.

Parlen amb els seus fills com a pares,
com a entrenadors".

I això és el que vam fer.

Vam anar a trobar homes allà on eren

i vam construir un programa.

I llavors va ocórrer un esdeveniment

que sempre estarà al meu cor.

Un entrenador de bàsquet

estava parlant en una sala
plena d'atletes masculins

i homes de tots els estils de vida

I estava parlant sobre la importància

d'entrenar els nois per a ser homes

i de canviar la cultura del vestidor

i de donar als homes eines
per a que tinguin relacions saludables.

I de cop, va mirar
cap al final de la sala,

i va veure la seva filla,

i va cridar el nom
de la seva filla: Michaela,

i va dir: "Michaela, vine aquí".

I tenia nou anys i era una mica tímida

i va anar fins allà

i ell va dir: "Seu al meu costat".

I ella va seure just al seu costat.

I ell la va abraçar fortament i va dir:

"La gent em pregunta
per què faig aquesta feina.

Faig aquesta feina perquè sóc el seu pare,

i no vull que ningú
arribi mai a fer-li mal".

I com a mare, ho entenc.

Ho entenc,

sabent que hi ha
tants assetjaments sexuals

als campus universitaris

que estan tan generalitzats
i que són tan poc denunciats.

Hem fet molt per les dones adultes.

Hem de fer encara més pels nostres nens.

Simplement, cal que ho fem.
(Aplaudiments)

Hem fet un llarg camí

des dels dies de les Polaroids.

La tecnologia ha estat la nostra amiga.

Els telèfons mòbils
canvien globalment les regles del joc

pel que fa a l'apoderament de les dones,

i Facebook i Twitter i Google i YouTube

i tots els mitjans socials
ens ajuden a organitzar-nos

i a dir la nostra d'una forma poderosa.

Així que a aquells de vosaltres

que heu ajudat a construir
aquestes aplicacions

i aquestes plataformes,
com a organitzadora

us dic: moltes gràcies.

De debó. Us aplaudeixo.

(Aplaudiments)

Sóc la filla d'un home

que va unir-se a un club en la seva vida,

el Club Optimista.

Això no es pot representar.

I el seu esperit i optimisme

estan al meu ADN.

He estat fent aquesta feina

per més de trenta anys,

i estic convençuda, ara més que mai,

de la capacitat de canvi
dels éssers humans.

Crec que podem doblegar
l'arc de la història humana

cap a la compassió i la igualtat,

i també crec fonamentalment

i apassionadament

que aquesta violència no ha de ser part

de la condició humana.

I us demano que estigueu amb nosaltres

mentre creem un futur sense violència

per a les dones i noies
i homes i nois d'arreu.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)