Candy Chang: Abans de morir vull...

Al seu veïnat de Nova Orleans, l'artista i membre de TED Candy Chang va convertir una casa abandonada en una pissarra gegant on hi havia escrita la pregunta: "Abans de morir vull...".
Les respostes dels seus veïns (sorprenents, punyents, divertides) van convertir-la en un reflex imprevist de la comunitat. (Què responeu, vosaltres?)

Hi ha moltes maneres de fer que les persones que ens envolten

ens ajudin a millorar la nostra vida.

No coincidim sempre amb tots els veïns,

així que hi ha molts coneixements que no es transmeten,

tot i que sí que compartim els mateixos espais publics.

Per això en els darrers anys he buscat maneres de compartir més coses

amb els meus veïns als espais públics,

fent servir eines simples com enganxines, plantilles i guix.

Aquestes idees van sorgir de preguntes que jo em feia com, per exemple,

quant paguen els meus veïns pel seu pis?

(Rialles) Com podem demanar que ens deixin i deixar més coses

sense haver de trucar al timbre d'algú altre en un mal moment?

Com podem compartir més records

dels nostres edificis abandonats

i conèixer millor el nostre paisatge?

I com podem compartir millor les nostres esperances i propostes

per als aparadors de les botigues buides, de manera que la nostra comunitat

pugui reflaxionar sobre les nostres necessitats i somnis d'avui en dia?

Jo visc a Nova Orleans,

i n'estic enamorada.

Se m'assossega l'ànima quan veig aquells roures gegants, vius,

que han fet ombra als amants, als borratxos i als somiadors

durant centenars d'anys; i confio en una ciutat

que sempre té espai per a la música. (Rialles)

Em sembla que cada vegada que algú esternuda,

a Nova Orleans es fa una desfilada. (Rialles)

La ciutat té una de les arquitectures més boniques

del món, però també un dels nombres més grans

de propietats abandonades dels Estats Units.

Visc a prop d'aquesta casa i vaig pensar com podia fer

que fos un espai més maco per al meu veïnat,

i també vaig pensar en una cosa

que em va canviar la vida per sempre més.

El 2009 vaig perdre algú que m'estimava molt.

Es deia Joan i era com una mare per mi.

La seva mort va ser sobtada i inesperada.

Això em va fer pensar molt en la mort

i

em va fer sentir una gratitud enorme pel temps que havia tingut

i

em va fer veure les coses que són veritablement importants

a la meva vida ara.

Però lluito per mantenir aquesta perspectiva en la meva vida quotidiana.

Crec que és fàcil deixar-se endur pel dia a dia

i oblidar el que és important de debò.

Així que, amb l'ajuda de vells i nous amics

vaig convertir una paret d'aquesta casa abandonada

en una pissarra gegant i hi vaig guixar

una frase per completar:

"Abans de morir, vull..."

Així, qualsevol que hi passi pot agafar un tros de guix,

reflexionar sobre la seva vida i compartir les aspiracions personals

en un espai públic.

No sabia què esperar-ne d'aquest experiment,

però l'endemà la paret estava atapeïda d'escrits,

i anava augmentant.

M'agradaria compartir alguna de les frases

que la gent hi havia escrit.

"Abans de morir, vull que em jutgin per delicte de pirateria". (Rialles)

"Abans de morir, vull tenir una cama a cada banda de la línia internacional de canvi de data".

"Abans de morir, vull cantar per a milions".

"Abans de morir, vull plantar un arbre".

"Abans de morir, vull estar desconnectat de la xarxa".

"Abans de morir, vull abraçar-la un cop més".

"Abans de morir, vull ser la cavalleria d'algú".

"Abans de morir, vull ser totalment jo mateix".

Així, aquest espai abandonat es va convertir en un espai útil

i les esperances i somnis de les persones

em van fer riure pels descosits, em van fer vessar llàgrimes

i em van consolar durant els moments difícils.

Es tracta de saber que no estàs sol.

Es tracta d'entendre els nostres veïns

amb maneres noves i entenedores.

Es tracta de deixar espai per a la reflexió i la contemplació

i recordar el que és veritablement important per a nosaltres

a mesura que creixem i canviem.

Això ho vaig començar l'any passat i vaig començar a rebre

centenars de missatges de gent apassionada

que volien fer una paret amb les persones de la seva comunitat,

així que els companys del centre cívic i jo vam crear un conjunt d'eines i ara

s'han creat parets a països d'arreu del món,

incloent-hi Kazahstan, Sud-àfrica,

Austràlia,

Argentina i molts més.

Tots junts, hem demostrat com de poderosos poden ser els espais

públics si se'ns dóna la oportunitat de tenir veu

i compartir més els uns amb els altres.

Dues de les coses més valuoses que tenim són el temps

i les nostres relacions amb la resta de persones.

En l'època de distraccions constants que vivim

és més important que mai trobar maneres de mantenir

la perspectiva i recordar que la vida és curta i fràgil.

Parlar de la mort, o fins i tot pensar-hi, és un assumpte que

sovint ens desanima, però

m'he adonat que el fet de preparar-se per la mort

és una de les coses més encoratjadores que es poden fer.

Pensar en la mort t'aclareix la vida.

Els nostres espais compartits poden reflectir millor el que ens importa

com a indivuds i com a membres d'una comunitat;

i amb més maneres de compartir les nostres esperances i històries,

les persones que ens envolten no només ens poden ajudar

a tenir millors espais sinó també a portar una vida millor.

Gràcies. (Aplaudiments)

(Aplaudiments)

Gràcies. (Aplaudiments)

(Aplaudiments)