Esther Perel: El secret del desig en una relació a llarg termini

En les relacions a llarg termini sovint esperem que la parella sigui tant el millor amic com un company eròtic. Però, com diu Esther Perel, el bon sexe en un compromís porta a dues necessitats en conflicte: la de seguretat i la de sorpresa. Com es manté el desig? Amb enginy i eloqüència, Perel ens introdueix en el misteri de la intel·ligència eròtica.

Per què sovint s'acaba el bon sexe

tot i que la parella s'estimi tant com sempre?

Per què una relació íntima no garanteix bon sexe,

en contra del que se sol pensar?

I la següent pregunta:

Podem desitjar el que ja tenim?

És la pregunta del milió, no?

Per què la prohibició és tan eròtica?

Què té la transgressió que fa el desig tan potent?

Per què el sexe fa nadons

i aquests destrossen l'erotisme en la parella?

És un cop fatal per a l'erotisme, no?

I quan s'estima, què se sent?

I quan es desitja, què té de diferent?

Aquestes són algunes

de les preguntes centrals del meu estudi

sobre la natura del desig eròtic

i els seus dilemes en l'amor modern.

Viatjant pel món

he notat que

quan arriba el romanticisme

sembla que hi ha una crisi del desig.

Una crisi del desig per ja tenir el que es vol;

desig com a expressió de la individualitat,

de la lliure elecció, de les preferències,
de la identitat;

desig que ha esdevingut un concepte central

com a part de l'amor modern i
de les societats individualistes.

És la primera vegada en la història

en què intentem experimentar
la sexualitat a llarg termini,

no perquè vulguem 14 nens,

que llavors ho hauríem de fer més
per aconseguir-los,

i no perquè és un deure conjugal de la dona.

És el primer cop que volem el sexe

pel plaer i la connexió que deriven del desig.

Però què manté el desig i per què és tan difícil?

I la base de mantenir el desig en una relació

és conciliar dues necessitats fonamentals.

D'una banda, la necesitat de seguretat,
de predictibilitat,

de dependença, de confiança, de permanència...

tots aquests sentiments que ens fan

sentir com a casa.

Però tant homes com dones també necessitem

l'aventura, la novetat, el misteri, el risc, el perill,

el desconegut, l'inesperat, la sorpresa...

tot això... viatjar.

Conciliar la necessitat de seguretat

i la d'aventura en una relació,

o el que avui s'anomena matrimoni amb passió,

solia ser una contradicció.

El matrimoni era una institució econòmica

en què tenies un compromís vitalici

amb els nens, un estatus social,

la successió i un company.

Ara volem que la parella ens doni tot això,

però que també sigui el nostre millor amic

i el nostre confident i el nostre amant apassionat,

i vivim el doble d'anys.

(Riures)

Quan ens acostem a algú, li estem demanant

que ens doni el que abans donava un poble sencer:

Vull ser part d'una cosa, una identitat i continuïtat,

però vull transcendència i misteri
i emocions tot alhora.

Vull viure segura i al límit.

Vull novetat i familiaritat.

Vull predictibilitat i sorpresa.

I ho donem per fet i creiem que les joguines i
la llenceria ens salvaran.

(Aplaudiments)

Ara veiem la realitat existencial de la història, oi?

Perquè crec -i després tornaré a aquest punt-

que la crisi del desig és una crisi de la imaginació.

Per què el bon sexe s'acaba perdent?

Quina és la relació entre l'amor i el desig?

Com es relacionen i com entren en conflicte?

Aquí rau el misteri de l'erotisme.

Si hi ha un verb associat a l'amor, és tenir.

I si hi ha un verb associat al desig, és voler.

En l'amor volem tenir i volem conèixer l'estimat.

Volem minimitzar la distància, aproximar-nos-hi.

Volem eliminar les tensions. Volem proximitat.

Però en el desig no volem tornar
als llocs on ja hem estat.

El desenllaç previsible no és atractiu.

En el desig volem algú altre,
algú a visitar a l'altre costat,

amb qui puguem passar un temps,

que puguem tafanejar el seu districte vermell.

En el desig volem un pont a creuar.

En altres paraules, el foc necessita aire.

El desig vol espai.

Quan es diu així, pot sonar abstracte.

I vaig agafar la meva pregunta

i he visitat més de 20 països en els últims anys

amb el meu llibre sobre relacions preguntant:

"Quan sents que la teva parella t'atrau més?"

No l'atracció sexual, sinó en general.

I en diferents cultures, religions i gèneres

algunes respostes es repeteixen sempre.

El primer grup és: M'atrau més quan no hi és,

quan estem separats, quan ens retrobem.

Això és quan recupero

l'habilitat d'imaginar-me amb la parella,

quan la imaginació torna a tenir un paper

a causa de l'absència i l'enyorança,

el component principal del desig.

El segon grup és encara més interessant:

La meva parella m'atrau més

quan el veig a l'estudi, a l'escenari,

en el seu element, quan fa
una cosa que l'apassiona,

quan altra gent s'interessa per ell en una festa,

quan és el centre d'atenció.

És a dir, quan el veig radiant i confiat,

probablement, el més atractiu de tots.

Radiant perquè és autosuficient.

Miro aquesta persona... Per cert, en el desig

quasi mai parlem així d'aprop,

a 5 cm. No sé quant és en polzades.

Però tampoc no és quan l'altre és tan lluny

que ja no el veiem.

És quan miro la parella d'una distància còmoda,

quan ja m'és familiar i coneguda,

que es torna misteriosa i evasiva per un moment.

I en aquest espai intermedi rau l'impuls eròtic,

aquest moviment cap a l'altre.

Perquè a vegades, com deia Proust,

el misteri no és viatjar a llocs nous,

sinó mirar amb uns altres ulls.

Per això, quan veig la parella a la seva,

submergida en alguna activitat,

tinc un canvi de percepció en veure-la

i m'obro al misteri que tinc al davant.

El més important és que en aquesta descripció

de l'altre o de mi mateixa -és el mateix-

no hi ha dependència en el desig.

Ningú no necessita ningú.

No hi ha atencions en el desig.

Les atencions enforteixen l'amor,
però són un antiafrodisíac.

Encara no he vist mai ningú excitat

per algú que el necessiti.

Voler-lo és una cosa. Necessitar-lo destrempa

i les dones sempre ho han sabut

perquè tot el que porti a ser pares

disminuïrà la càrrega eròtica.

Per bons motius, no?

I el tercer grup de respostes eren del tipus:

quan em sorprèn, quan riem junts.

Com algú ha dit avui a l'oficina,

quan va amb esmòquing.

Un esmòquing o botes de vaquer;

es tracta bàsicament de la novetat.

Però la novetat no són posicions noves
o un repertori de tècniques.

És: Quines parts de tu destaques?

Quines parts són visibles?

Perquè algú podria dir que el sexe

no és una cosa que es fa.

És un lloc on vas, un lloc on entres

dins teu i amb un altre, o altres.

On aneu en el sexe?

Amb quines parts de vosaltres connecteu?

Què voleu expressar?

Hi ha lloc per a la unió trascendental i espiritual?

O és per ser dolent i agressiu, però segur?

És per poder-vos rendir

i poder oblidar les responsabilitats?

És quan podeu expressar els desitjos infantils?

Què hi passa? És un llenguatge,

no només un comportament.

I el que m'interessa d'aquest llenguatge és la poesia,

per això em vaig posar a estudiar
la intel·ligència eròtica.

Els animals tenen sexe.

És la base, és la biologia, és l'instint natural.

Nosaltres som els únics amb erotisme,

la sexualitat tranformada per la imaginació humana.

Som els únics que fem l'amor durant hores,

ho passem bé i tenim múltiples orgasmes

sense tocar ningú, només amb la imaginació.

Ni tan sols ens fa falta fer-ho.

Gaudim del poder de predir i anticipar-nos,

una gran arma del desig,

l'habilitat d'imaginar com si passés,

de sentir-ho com si passés sense que passi,

però mentre tot passa alhora.

Al principi d'estudiar l'erotisme

pensava en la poètica del sexe,

i si ho considero com una intel·ligència,

és una cosa que es pot cultivar.

Els ingredients? La imaginació, ser juganer,

la novetat, la curiositat, el misteri.

Però l'agent central és la imaginació.

Però més important, per entendre

quines parelles mantenen la guspira

i què manté el desig, vaig haver de tornar

a la definició original de l'erotisme,

la definició mística. I vaig prendre

un desviament passant primer pel trauma,

que és l'oposat. El vaig observar

mirant la comunitat en què vaig créixer,

una comunitat belga, tots supervivents
de l'Holocaust.

A la comunitat hi havia dos grups:

els que no van morir i els que van tornar a la vida.

Els que no van morir estaven molt limitats,

no sentien plaer i desconfiaven.

Perquè quan estàs vigilant, preocupat, neguitós

i insegur, no pots aixecar el cap

i enlairar-te i jugar, sentir-te segur i imaginar.

Els que van tornar a la vida

van entendre l'erotisme com l'antídot de la mort.

Sabien com mantenir-se vius.

I escoltant l'asexualitat de les parelles
amb què treballo,

alguns diuen: "Vull més sexe."

Però la gent normalment vol millor sexe,

i millor és per reconnectar amb sentir-se viu,

amb vibrar, renovar-se, la vitalitat,
amb Eros i l'energia

que el sexe els permetia, o que esperaven

que els permetés.

I vaig canviar a una pregunta diferent.

"M'aïllo quan..." era la nova pregunta.

"Desconnecto els desitjos quan..."
que no és el mateix que

"Em desexcita que..." i "Tu em desexcites quan..."

I la gent deia: "M'aïllo quan em sento

mort per dins, quan no m'agrada el meu cos,

em sento vell, no tinc temps per a mi,

no he tingut l'oportunitat ni de parlar amb tu,

tinc mals resultats a la feina,

quan tinc poca autoestima, no em valoro gens,

quan no sento que tinc el dret de voler, de tenir

o de rebre plaer."

Llavors vaig invertir la pregunta.

"M'activo quan..." Perquè generalment

ens agrada preguntar "Tu m'excites quan..." o

"El que m'excita és..." i jo no en formo part.

Si tu no hi participes, l'altre pot fer
moltes coses per Sant Valentí

i no servirà de res. No hi ha ningú a recepció.

(Riures)

Per tant, jo m'activo quan,

encenc els meus desitjos, em desperto quan...

En la paradoxa entre amor i desig,

sembla sorprenent que els ingredients

de l'amor -bidirecionalitat, reciprocitat,

protecció, preocupació, responsabilitat-

són a vegades els que reprimeixen el desig.

El desig ve amb un grup de sentiments

que no són tan bons per a l'amor:

gelosia, possessió, agressivitat, poder, domini,

atreviment, trapelleria.

De fet, la majoria ens excitarem de nit

per les coses contra les que ens manifestem de dia.

La ment eròtica no és gaire políticament correcta.

Si tothom fantasiés amb un llit de roses,

no tindríem converses interessants sobre el tema.

No. En la nostra ment

hi passen moltes coses que no sempre sabem

exposar a la persona que estimem

perquè pensem que l'amor és altruista

i, de fet, el desig conté cert egoisme,

en el bon sentit de la paraula:

l'habilitat de connectar amb un mateix

en presència de l'altre.

I us vull dibuixar aquesta imatge,

perquè hem nascut amb la necessitat de conciliar

aquests dos aspectes.

La necessitat de connexió i d'espai,

de seguretat i d'aventura,

d'estar junts i ser autònoms.

Si penseu en un nen que us seu a la falda

càlidament, confiat, segur i còmode,

algun dia tots hem de sortir al món

a explorar i descobrir.

Això és l'inici del desig:

l'exploració, la curiositat, la descoberta.

Algun dia el nen es girarà, et mirarà

i si li dius

"Ei, el món és un lloc genial. Vés.

T'ho passaràs molt bé.",

llavors podrà marxar i experimentar

la connexió i l'autonomia alhora.

Gaudirà de la imaginació, del seu cos

i dels jocs, sempre sabent

que hi haurà algú quan torni.

Però si hi ha algú que diu

"Estic preocupat, negitós i deprimit.

La meva parella ja no té cura de mi.

Què hi ha allà a fora? No ho tenim tot

estant junts tu i jo?",

hi ha algunes reaccions

que tots podem reconèixer.

Alguns tornarem o vam tornar ja fa temps.

I aquest nen que torna

és el que renunciarà a una part d'ell mateix

per no perdre'n una altra.

Perdré la meva llibertat per no perdre la connexió.

Aprendré a estimar d'una manera

carregada de preocupacions de més

i responsabilitat i protecció de més

i no sabré com deixar-te

per sortir a jugar, per experimentar el plaer,

per descobrir, per veure'm per dins.

Traduïm-ho al llenguatge adult.

Comença de petit i continua en la vida sexual

fins al final.

Un segon nen torna

però aquest et mira de dalt a baix.

"Et quedaràs aquí?

M'alliçonaràs? Em renyaràs?

T'enfadaràs amb mi?"

I potser no hi són, però mai no marxen del tot,

i són els que sovint et diran

que al principi era molt excitant.

Al principi, la intimitat creixent

no era tan forta

que pogués disminuir el desig.

Com més em connectava, més responsable em sentia

i em cohibia més en la teva presència.

Un tercer nen no torna.

El que passa si vols mantenir el desig

és aquest equilibri.

D'una banda, vols seguretat
per poder deixar-te anar.

D'altra banda, si no pots marxar, no obtindràs plaer,

no podràs arribar a aconseguir un orgasme,

no t'excitaràs perquè et centraràs constantment

en el cos i el cap de l'altre i no els teus propis.

En aquest dilema de conciliar

els dos grups de necessitats fonamentals,

hi ha coses que he observat que
les parelles eròtiques fan.

Tenen molta privacitat sexual.

Entenen que hi ha un espai eròtic

que és personal de cada u.

També entenen que els preliminars no són només

cinc minuts abans del plat fort.

Els preliminars comencen just després
de l'orgasme previ.

També entenen que l'espai eròtic

no és acariciar l'altre.

És crear un espai per desconnectar de la rutina,

de deixar de tocar les tecles amb avorrida inèrcia,

(Riures)

i d'entrar en aquell lloc

on ja no ets un bon ciutadà

que té cura de coses i és responsable.

La responsabilitat i el desig es repel·leixen.

No funcionen bé junts.

Les parelles eròtiques saben que la passió va i ve.

És com la lluna; té eclipsis intermitents.

Però també saben com ressucitar-la.

Saben fer-la tornar

i són capaços de fer-ho

perquè han desmitificat el gran mite,

el mite de l'espontaneïtat, que diu

que et caurà del cel mentre plegues la roba

com una acció divina. Ells entenen

que el que pugui passar

en una relació a llarg termini, ja ha passat.

El sexe en el compromís és premeditat.

És voluntari, intencionat.

És perserverança i presència.

Feliç Sant Valentí.

(Aplaudiments)