Per què he de parlar sobre el canvi climàtic

L'expert científic sobre el canvi climàtic, James Hansen, explica la seva història de com es va involucrar en la ciència sobre el canvi climàtic mundial i com en va iniciar el debat. Destaca l'evidència aclaparadora que el canvi ja està passant i perquè això fa que es preocupi tant pel futur.

¿Què pot saber un científic prudent
de l'Oest Mitjà com jo,

per acabar arrestat en una manifestació
davant de la Casa Blanca?

I, ¿què faríeu vosaltres si sabéssiu el que sé jo?

Comencem per com he arribat fins aquí.

Vaig tenir la sort de créixer

en un temps en què no era difícil
per al fill d'un agricultor arrendatari

estudiar a la universitat estatal.

Vaig tenir la gran sort d'anar a la Universitat d'Iowa

on vaig estudiar amb el professor James Van Allen,

qui va construir instruments
per als primers satèl·lits dels Estats Units.

El professor Van Allen em va parlar
de les observacions de Venus:

hi havia una radiació de microones intensa.

¿Volia dir això que Venus té una ionosfera?

¿O que Venus és extremadament calent?

La resposta correcta,

confirmada per la nau soviètica Venera,

és que Venus és molt calent: 482ºC.

I es manté calent gràcies
a una espessa atmosfera de diòxid de carboni.

Vaig tenir la sort d'entrar a la NASA

i proposar amb èxit un experiment per anar a Venus.

El nostre instrument va captar
aquesta imatge del vel de Venus,

que va resultar ser boirum d’àcid sulfúric.

Però mentre construíem l’instrument,

em vaig involucrar en els càlculs

de l’efecte hivernacle aquí a la Terra,

perquè ens vam adonar que la nostra
composició atmosfèrica estava canviant.

Vaig acabar dimitint com a investigador principal

de l'experiment de Venus

perquè un planeta que canvia
davant dels nostres ulls

és més interessant i important.

Els canvis afectaran tota la humanitat.

L'efecte hivernacle es coneix bé
des de fa més d’un segle.

El físic britànic John Tyndall, als anys 1850,

va mesurar al laboratori la radiació infraroja,

que és la calor.

Va demostrar que gasos com el CO2
absorbeixen la calor,

i actuen com una manta

que escalfa la superfície terrestre.

Vaig treballar amb altres científics per
analitzar les observacions del clima a la Terra.

El 1981, vam publicar un article a la revista Science

on s’establia que l’escalfament de 0,4ºC
observat en el segle anterior

era consistent amb l’efecte hivernacle
de l'augment de CO2.

La Terra segurament s’escalfaria als anys 80,

i l’escalfament excediria
l'índex de soroll del clima fortuït

cap a finals de segle.

També vam determinar que al s. XXI

hi hauria canvis a les zones climàtiques,

regions propenses a la sequera
a Amèrica del Nord i Àsia,

erosió de les capes glacials,
augment del nivell del mar

i l’obertura del mític Pas del Nord-oest.

Des d’aleshores, tot això ja ha succeït

o està a punt de succeir.

L'article es va publicar a la primera pàgina
del New York Times

i em va portar a testificar
davant del Congrés als anys 80,

on vaig subratllar que l'escalfament global

augmenta els dos extrems
del cicle de l'aigua de la Terra.

Les onades de calor i les sequeres, d'una banda,

són conseqüència directa de l'escalfament global,

però, a més, com que una atmosfera
més calenta conté més vapor d'aigua

amb l'energia latent corresponent,

es produiran precipitacions més extremes.

Hi haurà tempestes més potents
i inundacions més intenses.

El rebombori creat per l'escalfament global
em va fer perdre molt de temps

i em va distreure d'altres investigacions,

en part perquè m'havia queixat

que la Casa Blanca havia canviat el meu testimoni.

Així que vaig decidir tornar

a dedicar-me només a la ciència
i deixar la comunicació pels altres.

Uns 15 anys més tard,

l'existència de l'escalfament global
era molt més evident.

Moltes de les coses mencionades a l'article del 1981

ja eren fets.

Vaig tenir l'honor de parlar dos cops

amb el president del Grup de treball
sobre el canvi climàtic.

Però les polítiques energètiques
es van seguir centrant

en trobar més combustibles fòssils.

Per aquella època ja teníem dos néts,

La Sophie i en Connor.

Vaig decidir que no volia
que en un futur diguessin:

«El iaio entenia què estava passant,

però no ho va explicar bé».

Vaig decidir donar una xerrada pública

per criticar la manca
d'una política energètica adequada.

La ponència va ser a la Universitat d'Iowa el 2004

i a l'assemblea del 2005

de la Unió Geofísica d'Estats Units.

Això va provocar trucades
de la Casa Blanca a la seu de la NASA

i em van prohibir fer més xerrades
o parlar amb els mitjans

sense autorització prèvia i
expressa de la seu de la NASA.

Quan vaig informar el New York Times
d'aquestes restriccions,

la NASA va haver de finalitzar la censura.

Però va haver-hi conseqüències.

Jo utilitzava la primera frase
de la declaració de principis de la NASA:

«Entendre i protegir el nostre planeta»,

per justificar les conferències que feia.

Aviat, es va eliminar la primera frase
de la declaració de principis,

i no s'ha tornat a afegir mai més.

Els següents anys,

cada cop més sentia la necessitat
d'intentar comunicar la urgència

d'un canvi en les polítiques energètiques,

mentre seguia investigant la física del canvi climàtic.

A continuació descriuré la conclusió
més important des del punt de vista de la física,

primer, des de l'equilibri energètic de la Terra

i, segon, des de la història del clima de la Terra.

Afegir CO2 a l'aire és com
afegir una altra manta al llit.

Redueix la radiació de la calor de la Terra en l'espai,

i deixa un desequilibri energètic temporal.

Entra més energia de la que surt,

fins que la Terra s'escalfa prou

per radiar de nou cap a l'espai
tanta energia com absorbeix del Sol.

La quantitat clau és
el desequilibri energètic de la Terra.

¿Hi ha més energia entrant que energia sortint?

Si és així, hi haurà més calor a la canonada.

I succeirà sense afegir cap més gas hivernacle.

Finalment, podem mesurar

el desequilibri energètic terrestre exactament

si mesurem el contingut de calor
en les reserves de calor de la Terra.

La reserva més gran, l'oceà,
era la que estava pitjor mesurada,

fins que es van distribuir més de 3.000 suros Argo

a tots els oceans del món.

Aquests suros revelen que la part superior de l'oceà

s'està escalfant a una velocitat considerable.

La profunditat de l'oceà també guanya calor
a una velocitat més reduïda,

i l'energia se'n va cap a la xarxa de gel
que es desfà per tot el planeta.

I la terra, a desenes de metres de profunditat,
també s'està escalfant.

El desequilibri energètic total actual

és d'unes sis desenes parts
de watt per metre quadrat.

Això pot no semblar massa,

però quan se sumen a tot el planeta,
és una xifra enorme.

És unes 20 vegades més gran

que la taxa d'ús energètic
de tota la humanitat junta.

És equivalent a l'explosió
de 400.000 bombes atòmiques

com les d'Hiroshima cada dia,
365 dies a l'any.

Aquesta és la quantitat extra d'energia
que la Terra guanya cada dia.

Aquest desequilibri,

si volem estabilitzar el clima,

significa que hem de reduir el CO2

de 391 ppm (parts per mil·lió), fins a 350 ppm.

Aquest és el canvi necessari
per restaurar l'equilibri energètic

i prevenir que se segueixi escalfant.

Els que neguen l'existència del canvi climàtic

diuen que el Sol és la causa
principal del canvi climàtic.

Però el desequilibri energètic es va mesurar

en els dies de menor força solar enregistrats,

quan l'energia solar que arriba a la Terra era menor.

Tot i així, entrava més energia de la que en sortia.

Això demostra que les conseqüències
de les variacions solars en el clima

estan saturades pels gasos hivernacle
cada cop més elevats,

sobretot per cremar combustibles fòssils.

Ara parlem de la història del clima de la Terra.

Aquestes corbes que mostren la temperatura mundial,
el CO2 atmosfèric i el nivell del mar

es van obtenir de nuclis de l'oceà
i nuclis de gel antàrtic,

de sediments oceànics i flocs de neu

que es van anar acumulant any rere any,
durant 800.000 anys,

fins a formar una capa de gel de més de 3 km.

Com veieu, hi ha una relació clara

entre la temperatura, el CO2 i el nivell del mar.

Una anàlisi més detinguda

mostra que els canvis de temperatura
precedeixen lleugerament els canvis de CO2

durant un parell de segles.

Als detractors del canvi climàtic
els agrada utilitzar aquesta dada

per confondre i enganyar el públic i diuen:

«Mireu, la temperatura
fa que el CO2 canviï, no al revés».

Però aquesta demora
és exactament el que s'espera.

Els petits canvis en l'òrbita terrestre

que passen cada desena o centena de milers d'anys

alteren la distribució
de la llum solar a la Terra.

Quan hi ha més llum solar
en latituds altes a l'estiu, el gel es fon.

Les capes de gel es van reduint

i fan que el planeta s'enfosqueixi,

absorbint així més llum
i escalfant-se cada cop més.

L'oceà cada cop més calent allibera CO2,

com una Coca-Cola calenta.

I més CO2 causa més escalfament.

Per tant, el CO2, el metà i
les capes de gel eren reaccions

que amplificaven el canvi de temperatura global

i van fer que aquestes antigues oscil·lacions

fossin enormes, encara que
el canvi climàtic s'hagués iniciat

per una força molt dèbil.

El més important és que
aquestes reaccions amplificadores

passaran avui.

La física no canvia.

A mesura que s'escalfa la Terra,

ara a causa del CO2 extra que posem a l'atmosfera,

el gel es fon, i el CO2 i el metà s'alliberen

per l'escalfament oceànic i el desglaç del permagel.

Encara que no podem dir a quina velocitat exacta

succeiran aquestes reaccions amplificadores,

el que és segur és que succeiran,

a no ser que aturem l'escalfament.

Hi ha proves que indiquen

que aquestes reaccions ja han començat.

Mesuraments precisos obtinguts
pel satèl·lit gravitatori GRACE

revelen que tant Groenlàndia com l'Antàrtida

actualment perden massa,

uns centenars de kilòmetres cúbics a l'any.

I la taxa s'ha anat accelerant

des que van començar a fer
aquests mesuraments fa nou anys.

El metà també s'està començant a alliberar del permagel.

¿Quin és l'augment del nivell del mar
que podem esperar-nos?

L'últim cop que el CO2 va arribar a 390 ppm,

que és la quantitat actual,

el nivell del mar era 15 metres més alt, com a mínim.

On esteu asseguts ara seria sota l'aigua.

La majoria de les previsions diuen que en aquest segle

pujarà al menys un metre més.

Jo crec que encara serà més
si seguim cremant combustibles fòssils.

Potser arribarem als 5 metres

aquest segle, o poc després.

La qüestió és que haurem començat un procés

que està fora del control de la humanitat.

Les capes glacials seguirien desgelant-se durant segles.

No existiria una línia de costa estable.

Les conseqüències econòmiques
són gairebé incalculables:

Centenars de devastacions semblants
a les de Nova Orleans a tot el món.

I el més criticable,

si seguim negant l'existència del canvi climàtic,

és l'exterminació de les espècies.

La papallona monarca

podria formar part del 20 al 50 per cent d’espècies

que el Grup Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi Climàtic

estima que s’extingiran abans que acabi aquest segle,

si seguim utilitzant combustibles fòssils al ritme actual.

L'escalfament global ja ha començat a afectar les persones.

L'onada de calor i les sequeres que
van patir Texas, Oklahoma i Mèxic l'any passat,

Moscou l'any anterior

i Europa l'any 2003,

van ser esdeveniments excepcionals,

de més de tres desviacions
estàndard fora de la mitjana.

Fa cinquanta anys, aquestes anomalies

només cobrien de dues a tres desenes parts
de l'1 % de l'àrea terrestre.

En els últims anys,

a causa de l'escalfament global,

ara cobreixen un 10 %:

un increment de 25 a 50 vegades superior.

Així que podem dir amb força confiança

que les onades de calor de Texas
i Moscou no van ser naturals,

sinó una causa de l'escalfament global.

Un efecte important,

de seguir l'escalfament global,

serà en el graner d'Estats Units i del món,

l'Oest Mitjà i les Grans Planes,

que s'espera que esdevinguin propenses
a patir sequeres extremes,

pitjors que les del Dust Bowl,

només en unes dècades,

si permetem que segueixi l'escalfament global.

¿Com em vaig ficar cada cop més

en aquest intent de comunicar,

amb xerrades a 10 països, sent detingut,

acabant amb les vacances acumulades
durant més de 30 anys?

Gràcies als meus altres néts.

Jake és un noi molt positiu i entusiasta.

Amb només dos anys i mig

creu que pot protegir
la seva germana de dos dies i mig.

Seria immoral deixar aquestes persones tan joves

amb un sistema climàtic
en una espiral fora de control.

Ara bé, la tragèdia del canvi climàtic

és que el podem resoldre

amb una estratègia simple i honesta:

aplicar un impost creixent gradual sobre el carboni

a les companyies de combustibles fòssils

i distribuir-lo 100 % electrònicament cada mes

a tots els residents legals en una base per capita,

sense que el govern es quedi ni un cèntim.

La majoria de la gent guanyaria
més amb el benefici mensual

del que pagaria amb l'augment de preus.

Aquesta taxa i els beneficis

estimularien l'economia i les innovacions,

i crearien milions de llocs de treball.

És el requisit principal
per a moure'ns de manera ràpida

cap a un futur d'energia neta.

Diversos economistes de renom

són coautors d'aquesta proposta.

Jim DiPeso dels Republicans
per la Protecció del Medi Ambient

ho descriu així:

"Transparent. Basat en el mercat.
Basat en el mercat. No augmenta el govern.

Deixa les decisions sobre energia a les persones.

Sembla un pla climàtic conservador".

Però enlloc d'aplicar un impost creixent
sobre les emissions de carboni

per fer que els combustibles fòssils
paguin el cost real a la societat,

els governs obliguen la gent
a subsidiar els combustibles fòssils

de 400 a 500 mil milions
de dòlars cada any a tot el món,

i fomenten l'extracció de combustibles fòssils:

mines a cel obert, sistemes de tall llarg,
fracturació hidràulica,

sorra bituminosa, pissarra bituminosa
i perforacions profundes a l'Àrtic.

Si seguim així,

és ben segur que excedirem els punts d'inflexió,

es desintegraran les capes de gel

i tot quedarà fora de control
per a les generacions futures.

Una gran part de les espècies

estaran condemnades a l'extinció.

I un increment intens de sequeres i inundacions

afectarà greument els graners del món,

i causarà una fam massiva i un declivi econòmic.

Imagineu-vos un asteroide gegant

que va de camí a xocar directament amb la Terra.

Això seria l'equivalent

al que ens enfrontem ara.

Però encara vacil·lem,

no actuem per desviar l'asteroide,

encara que com més esperem,

més difícil i costós serà.

Si haguéssim començat el 2005,

hauríem necessitat una reducció
d'emissions del 3 % anual

per tal de restaurar l'equilibri energètic del planeta

i estabilitzar el clima aquest segle.

Si comencem l'any que ve, serà un 6 % anual.

Si esperem 10 anys, serà un 15 % anual,

extremament difícil i car, potser impossible.

Però encara no hem ni començat.

Ara ja saben el que jo sé,

el que em fa sonar l'alarma.

És ben clar que no he aconseguit
transmetre el missatge.

La ciència és clara.

Necessito la vostra ajuda

per comunicar la gravetat
i urgència d'aquesta situació,

i les solucions, més efectivament.

Els ho devem als nostres fills i néts.

Gràcies.

(Aplaudiments)