-
Quan era petitona, vaig preguntar a la mare:
-
"Com seré? Seré bonica?
-
Seré bonica? Seré bonica?..."
-
Què venia, després?
-
Ah, sí! "...seré rica?",
-
que vol dir "gairebé bonica", segons on vagis de botigues.
-
La qüestió de la "boniquesa" ens infecta des de la concepció,
-
passant per la sang i la respiració fins arribar a les cèl·lules.
-
La paraula penja dels cors de les nostres mares
-
en un focus de preocupació cridaner i fluorescent...
-
"Seré desitjada? Valorada? Bonica?"
-
Però la pubertat va llegar-me aquesta tríada de mirall de fira:
-
dents disposades en angles de ciència-ficció, nas guerxo,
-
cara de cavall i plena de grans
-
on les hormones jugaven amb pintura de dits.
-
La meva pobra mare...
-
"Com ha pogut passar, això?
-
Tindràs un cutis de porcellana així que anem al dermatòleg.
-
Et xuclaves el polze,
-
i així tens ara les dents!
-
Vas rebre un cop de frisbee a la cara quan tenies 6 anys,
-
si no fos per això el teu nas seria com cal!
-
No t'hi amoïnis: ho arranjarem tot!",
-
solia dir-me, aferrant-me la cara,
-
torçant-la ara aquí, ara allà,
-
com qui està a punt de comprar una col.
-
Però no parlo pas d'ella.
-
No en té culpa.
-
Ella també va ser educada per creure
-
que l'avantatge més gran que podia procurar a la seva malgirbada noieta
-
era una façana de bon vendre.
-
Als 16 van amarar-me d'ungüents, medicaments, peròxids.
-
Les dents acorralades entre punxes d'acer.
-
Ajaguda en un llit d'hospital, la cara empaquetada en gases
-
que encoixinaven el nas nou de trinca esculpit pel cirurgià...
-
El ventre inflat amb un litre de la meva pròpia sang, que havia engolit bo i anestesiada,
-
i cada cargolí convulsiu dels meus budells,
-
com si el cos m'escridassés al dedins,
-
"Què els has deixat que et facin?"
-
Tota l'estona aquesta tornada eterna borinant un i altre cop
-
com l'agulla inoculant bellesa líquida en la meva sang:
-
"Seré bonica? Seré bonica
-
com la meva mare, que desembolica el regal
-
per revelar el ramell de filla que els seus 10.000$ li han comprat?
-
Bonica? Bonica..."
-
I ara ja fa 10 anys que no em veig la cara.
-
Fa 10 anys que no em veig la cara, però no parlo pas de mi.
-
Parlo d'aquest circ d'automutilació en què ens hem pintat com pallassos.
-
De les dones que recorreran 30 botigues en 6 centres comercials
-
per trobar el vestit de còctel adient, però que no tenen ni idea
-
de com sentir-se realitzades o com vestir-se de felicitat,
-
vagarejant per la vida encadenades a una bossa de compra
-
sota la tirania d'aquelles tres boniques síl·labes.
-
Dels homes que, fent tentines sobre els tamborets dels bars,
-
posen a prova, patètics, el seu atractiu,
-
i tots els qui anit us arrossegareu cap a casa, capcots
-
perquè un nombre insuficient d'estranys us haurà trobat prou follables.
-
De qui parlo és de la filla que tindré algun dia.
-
Quan te m'acostis,
-
paralitzada per la inseguretat, implorant,
-
"Mama, seré bonica? Seré bonica?",
-
esborraré aquesta pregunta de la teva boca com si fos pintallavis barat,
-
i respondré: "No!
-
La paraula 'bonica' és indigna de tot el que tu seràs,
-
i cap filla meva s'encabirà en sis lletres.
-
Tu tindràs una bonica intel·ligència,
-
una bonica creativitat, provocaràs una bonica admiració.
-
Però tu
-
no seràs mai
-
merament
-
'bonica'".
