Una cerca màgica per trobar una coincidència

Voldria començar la meva actuació dient
que el 90 per cent de tot són ximpleries.

(Rialles)

S'anomena la llei de Sturgeon,
i això significa

que la majoria de les coses
sempre són dolentes.

Aquí tinc una girafa.

Llançaré la girafa cap enrere

i la persona que l'agafi
m'ajudarà en el pas següent.

Senyor, vostè ha agafat la girafa.

Tinc una carta a la mà.

Anomeni sense embuts una carta
de la baralla.

Persona del públic: El 10 de cors.

Helder Guimarães: El 10 de cors.

Podia escollir qualsevol carta
de la baralla,

però vostè ha dit el 10 de cors.

El 90 per cent de tot són ximpleries,

de manera que això serveix per demostrar
que Sturgeon tenia raó.

(Rialles)

(Aplaudiments)

(Rialles)

Senyor, aquest no és el seu espectacle.

(Rialles)

Guardi la girafa un moment, d'acord?

Mare de Déu.

(Rialles)

Quins penques.

Doncs bé, la veritat és,

per què la majoria de les coses
són dolentes?

La meva resposta és:
Crec que parem de pensar massa aviat.

Us donaré un petit exemple,
però molt clar,

una cosa que la gent feia
al segle passat --

no aquest segle, l'anterior.

Consistia en agafar un tros de paper

y doblegar-lo cap endins
utilitzant només la mà més dèbil,

en el meu cas, la mà esquerra.

Quedaria d'aquesta manera.

Per com heu reaccionat
puc veure la vostra manca d'interès.

(Rialles)

Però no passa res, ho entenc.

Parem de pensar massa aviat.

Però si hi pensem una mica més,

per exemple, un clip.

Un clip converteix això
en quelcom una mica més interessant.

No només això, si enlloc d'utilitzar
la mà amb el dits,

utilitzo la mà tancada en un puny,

encara és una mica més interessant.

No s'acaba aquí, m'imposaré
un temps límit d'un segon

i quedarà d'aquesta manera.

Aleshores -- no, no, no.

Sturgeon podria tenir raó.

Però no sempre hauria de tenir-la.

Les coses sempre poden canviar.

Senyor, quina era la carta?

El 10 de cors?

Això ens demostra que les coses
sempre poden canviar --

el 10 de cors.

(Aplaudiments)

Els secrets són importants.

Els secrets són valuosos.

Aquest és el millor secret
que mai he viscut.

Comença amb una baralla de cartes
sobre la taula,

un senyor gran i una afirmació.

"No tocaré la baralla fins el final."

Tant se val qui era el senyor,

Tot el que compta es aquella frase
ressonant al meu cap:

"No tocaré la baralla fins el final."

Durant tot aquell temps,

ell portava una llibreta petita

que a vegades obria,
en fullejava les pàgines.

i mirava alguna cosa.

Però jo no parava gaire atenció
a la llibreta

perquè estava capficat amb la baralla
i l'afirmació que havia fet abans:

"No tocaré la baralla fins el final."

Senyor, vostè té la girafa.

Vinga, llanci-la en qualsevol direcció

de manera que trobi algú
de casualitat.

Perfecte. Senyor, vostè farà de mi
en aquesta història.

El senyor gran es va dirigir a mi
i em va dir:

"Pots agafar una carta vermella
o una negra."

La meva resposta va ser...

Persona del públic2: La carta negra.

HG: Exacte!

Era la carta negra.

Va dir: "Podria ser un trèvol o una pica",

i la meva resposta va ser...

Persona del públic 2: Una pica.

HG: Exacte! Era una pica.

Ell va dir:
"Podria ser una pica alta o una baixa."

La meva resposta va ser...

Persona del públic 2: Una pica alta.

HG: Exacte! Va ser una pica alta.

Com que és una pica alta,
podria ser un 9, un 10,

una J, un rei, una reina
o un as de piques.

La meva resposta va ser...

Persona del públic 2: El rei.

HG: EL rei de piques, exacte!

Ara, senyor, siguem justos.

Vostè ha escollit el negre, una pica,

ha escollit una pica alta,
quina exactament, perdoni?

Persona del públic 2: El rei.
HG: El rei de piques.

Li ha semblat que jo hagi influenciat
les seves decisions?

Persona 2: No,
només he sentit la seva energia.

HG: Ha estat una decisió lliure, oi?

Si no és el cas comencem
un altre cop

Ha estat del tot just?
Públic 2: Totalment.

HG: El senyor gran es va dirigir a mi
i em va fer una pregunta més:

un número entre l'1 i el 52.

El primer número que vaig pensar
va ser el...

Persona del públic 2: El 17.

HG: Exacte! Va ser el 17.

El senyor gran només va dir
una cosa més:

"Aquest és el final."

Sabia exactament què significava.

Sabia que tocaria la baralla.

Tot el que veureu a continuació
és exactament com va passar.

Va treure la baralla fora de la capsa.

Res dins la capsa.

Va comptar: "Un, dos, tres, quatre, cinc,
sis, set, vuit, nou, deu."

La tensió anava augmentant.

(Rialles)

"... 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17."

I al 17, enlloc d'un rei de piques,

quelcom va aparèixer
al mig de la baralla.

Més tard vaig descobrir
que es tractava d'un secret.

El senyor gran es va posar de peu i marxà.

No el vaig veure mai més.

Però es va deixar aquesta llibreta

que havia estat aquí des del começament.

Quan la vaig agafar,

aquell era el millor secret
que mai havia viscut.

Els secrets que guardem ens defineixen,

com també els que compartim.

Aquesta va ser la seva manera
de compartir un secret amb mi.

(Aplaudiments)

Quina bogeria! Ara bé,

(Rialles)

Crec que coses extraordinàries
passen tota l'estona.

De veritat ho penso.

I la raó per la qual no les veiem
més sovint,

és perquè no ens predisposem

a cercar aquestes coses extraordinàries.

Però què passaria si decidíssim buscar
aquestes coses extraordinàries,

aquestes petites coincidències de la vida
que són meravelloses de veritat?

Vostè té la girafa,

endavant, llanci-la en qualsevol direcció
perquè trobi algú més de casualitat.

Senyor, ara li preguntaré,

té un bitllet d'un dòlar
dels Estats Units?

Persona del públic 3: Crec que sí.

HG: Si? Ho veieu, una coincidència!

(Rialles)

Assegurem-nos-en que el té.

El té?

Persona del públic 3: Sí.

HG: Sí! Perfecte.

Ara vull que faci exactament el mateix
que jo estic a punt de fer.

Tinc un bitllet d'un dólar
per explicar-ho.

Vull que agafi el dòlar

i que doblegui la part del Washington
cap endins, així.

Li ha de quedar com una mena
de quadrat gran, d'acord?

Ara vull que agafi el bitllet
i al doblegui així, de forma allargada,

perquè es converteixi en un rectangle.

Una altra vegada --
doblegui'l bé, premi'l --

i quan el tingui, si us plau,

doblegui el bitllet una vegada més
en un quadrat petit com aquest

i avisi'm quan ho hagi fet.

El té? Perfecte.

Ara m'aproparé i, abans de començar,

em vull assegurar que fem això
en condicions molt serioses.

Primer de tot, veiem si tenim
un retolador i un clip.

Primer, agafi el retolador
i signi el bitllet.

Aquesta n'és la raó:

Després faré moltes coses
dalt de l'escenari

i no vull que pensin

"Oh, el Helder em va distraure"

"Algú va pujar a l'escenari
i va canviar el bitllet"

Vull deixar clar que és el mateix bitllet.

Però això no és tot.

Vull que agafi el clip
i el col·loqui al voltant del bitllet.

Per tant, si fins i tot algú puja
a l'escenari i canvia el bitllet

jo no tindré temps suficient
d'obrir i tancar el bitllet

i mirar el que no he de mirar.

És just?

Ja pot tornar-me el retolador.

D'aquesta manera,
molt clarament,

vull que sigui visible el lloc
on deixem el bitllet

des del començament d'aquest esdeveniment

i assegurar-me que tothom ho veurà.

De fet, posarem a un càmera a l'escenari.

Així, perfecte, que tothom ho pugui veure.

Aquesta és la seva firma? Sí? Perfecte.

També farem servir la baralla i una copa.

Nosaltres ens disposarem a buscar
una coincidència extraordinària.

Em permet? Pot ajudar-me amb això?

Endavant, agafi unes cartes i barregi.

Si us plau, pot agafar
unes cartes i barrejar?

Pot agafar unes cartes i barrejar.

Agafi unes cartes i barregi.

Poden barrejar cartes
de moltes maneres diferents.

Poden barrejar cartes així,
de forma més desordenada,

una cosa així.

Poden barrejar cartes
a la manera Americana.

Com a portuguès, crec
que no tinc dret a dir-vos com fer-ho.

Però allò important ve després
de barrejar les cartes,

recordeu sempre que cal
tallar i ajuntar les cartes.

Podria fer-ho per mi?

Talli i ajunti.

Quan ho tingui, enlairi les cartes.

Vostè també, talli i ajunti
i enlairi les cartes.

Cap amunt, cap amunt.

Una baralla de cartes barrejada i tallada
per 1, 2, 3, 4 i 5 persones.

Ara, amb molta cura, reuniré
totes les cartes de la baralla.

Així de senzill.

Buscaré una coincidència
davant de tothom.

Ho intentaré.

Tinc unes quantes cartes que, potser,

potser no valen res.

Però potser no hi parem atenció suficient.

Perquè potser, potser valen molt.

Abans de començar,
senyor, vostè em va donar un dòlar.

És la seva firma?

Persona del públic 3: Sí que ho és.

HG: Vull que vegi amb molta claredat

que em disposo a obrir el seu bitllet

per revelar un petit secret
que hem creat.

El secret d'aquest dòlar
és el número de sèrie.

Senyora, que pot agafar el dòlar?

En el número de sèrie hi ha una lletra.

Quin és el primer número
després de la lletra?

Persona del públic 4: El set.

HG: El set.

El set.

Però potser només es tracta
d'una coincidència.

Quin és el segon número?
Persona del públic 4: El nou.

Després del set tenim el nou.

I després del nou?

Persona del públic 4: El dos.

HG: El dos. Després del dos?

Persona del públic 4: El tres.

HG: El tres, i després?

Persona del públic 4: El tres.
HG: El tres.

Persona del públic 4: El set.
HG: El set.

Persona del públic 4: El quatre.
HG: El quatre.

Persona del públic 4: El dos.
HG: El dos, i?

Persona del públic 4: La Q.

HG: La Q? Vol dir la reina?

(Aplaudiments)

La reina de piques!

Totes les cartes per ordre,
només per vostès.

Aquest ha estat el meu espectacle.

Moltes gràcies i que passin
una bona nit.

(Aplaudiments)