El que vaig veure a les protestes de Ferguson

Quan l'artista Damon Davis es va unir a les protestes a Ferguson, Missouri, després que la policia assassinés Michael Brown el 2014, va descobrir ràbia i una sensació d'amor a cadascú i a la comunitat. El seu documental, "Whose Streets?" explica la història de les protestes des de la perspectiva dels activistes que hi van anar per contradir aquells que utilitzen el poder per escampar por i odi.

Tinc por.

Ara mateix,

en aquest escenari,

tinc por.

A la vida
he conegut poques persones

que admetin obertament
que tenen por.

I crec que és perquè,
en el fons,

saben que s'estén ràpid.

La por és com una malaltia,

quan s'escampa,
ho fa com un foc incontrolat.

Però què passa quan,

fins i tot quan tens por,

fas el que has de fer?

D'això se'n diu coratge.

i, igual que la por,

el coratge és contagiós.

Sóc de East St. Louis, Illinois.

És una ciutat petita

a l'altra banda del riu Mississippi
de St. Louis, Missouri.

He viscut a St. Louis i als voltants
tota la meva vida.

Quan Michael Brown Jr.,

un noi normal,

va ser abatut per la policia el 2014
a Ferguson, Missouri,

un altre suburbi al nord de St. Louis,

recordo que vaig pensar

que no era el primer,

ni seria l'últim jove que perdria la vida
a mans de policies.

Però la seva mort va ser diferent.

Quan Mike va ser assassinat

els poders van intentar
que la por fos una arma.

La resposta de la policia vers
una comunitat de dol va ser la força

per imposar la por:

por de la policia militaritzada,

empresonament,

multes.

Els mitjans van intentar que
tinguéssim por d'altres,

van tergiversar-ho tot.

Tot això havia funcionat abans,

però, com he dit,
aquest cop era diferent.

La mort de Michael Brown
i el tractament posterior de la comunitat

va desencadenar una sèrie de protestes
a Ferguson, St. Louis i els voltants.

Quan vaig anar cap a les manifestacions,
quatre o cinc dies després,

no va ser per coratge,

sinó pel sentiment de culpa.

Sóc negre,

no sé si us n'havíeu adonat.

(Riures)

Però no podia ser a St. Louis,
a minuts de Ferguson

i no anar-ho a veure.

Em vaig espavilar i hi vaig anar.

Quan hi vaig arribar,

em vaig sorprendre.

Hi havia ràbia, moltíssima,

però el que més hi havia era amor,

gent amb amor a ells mateixos,

amor a la comunitat,

i era preciós...

fins que va arribar la policia.

Llavors un nou sentiment
va entrar a la conversa:

la por.

No us enganyaré,

quan vaig veure aquells vehicles blindats,

tot aquell equipament,

aquelles pistoles

i tota aquella policia,

estava aterrat,

personalment.

Quan vaig mirar la multitud,

vaig veure que molta gent
sentia el mateix,

però també vaig veure gent
que tenia alguna altra cosa:

el coratge.

Aquesta gent cridava,

xisclava,

i no reculaven per la policia.

Ja ho havien superat.

Llavors alguna cosa va canviar en mi,

i vaig cridar i xisclar

i vaig notar que tothom al meu voltant
feia el mateix.

No hi havia res com aquest sentiment.

Per això vaig decidir
que volia fer més.

Vaig anar a casa i vaig pensar:
"sóc artista, faig coses".

I vaig començar a fer coses
relacionades amb la protesta,

coses que serien armes
en una guerra espiritual,

coses que donessin veu a la gent,

i coses que els fessin més forts
vers el futur.

Vaig fer un projecte en què
feia fotos de les mans dels manifestants

i les penjava en edificis abandonats

i botigues de barri.

L'objectiu era despertar
la consciència i la moral.

I crec que, per un moment,

ho vaig fer.

Després, vaig voler elevar
les històries d'aquesta gent,

veia com la gent s'encoratjava
en aquell moment.

Així doncs, amb el meu amic

Sabaah Folayan, company i cineasta,

ho vam fer amb el nostre documental:

"Whose Streets?"

Vaig ser una mena de conductor

de tot aquest coratge
que havia rebut.

I crec que això és part
de la nostra feina com a artistes.

Hauríem de ser transportadors de coratge
amb allò que fem,

som la paret entre la gent normal

i la gent que usa el poder
per propagar por i odi,

especialment en moments així.

Així doncs, us pregunto

a vosaltres, els que en sabeu,

és a dir, els líders intel·lectuals,

què fareu amb el que us han regalat

per allunyar-nos de la por
que ens cega cada dia?

Perquè jo tinc por cada dia,

no recordo un dia en què no en tingués.

Però quan em vaig adonar que la por
no serveix per incapacitar-me,

sinó que serveix per a protegir-me

i quan vaig descobrir
com usar aquesta por,

vaig trobar el meu poder.

Gràcies.

(Aplaudiments)