Com lluitar contra la desertificació i aturar el canvi climàtic

"Desertificació és una paraula embellida per descriure la terra que s'està convertint en desert" comença Allan Savory en aquesta xerrada tranquil·la i poderosa. I està ocorrent de manera espantosa en aproximadament dos terços de les praderies del món, accelerant el canvi climàtic i causant caos social a les societats subsistents de la pastura. Savory ha dedicat la seva vida a aturar-ho. Ara creu -- i el seu treball de moment demostra -- que un factor molt sorprenent pot protegir aquestes terres verdes i fins i tot recuperar terreny degradat que va ser una vegada desert.

La tempesta perfecta

del tsunami més gran

s'està dirigint damunt nostre.

Aquesta tempesta perfecta

està muntant una realitat trista, cada vegada més trista,

i ens estem enfrontant a aquesta realitat

amb la total creença

que podem resoldre els nostres problemes
amb la tecnologia,

i això és comprensible.

Ara bé, aquesta tempesta perfecte
a la que ens enfrontem

és el resultat del creixement de la nostra població,

augmentant a gairebé 10 mil milions de persones,

la terra s'està convertint en desert,

i, està clar, el canvi climàtic.

No hi ha cap mena de dubte:

només resoldrem el problema

del reemplaçament dels combustibles fòssils
amb la tecnologia.

Però els combustibles fòssils, carboni -- carbó i gas --

no són de cap manera l'única cosa

que està causant el canvi climàtic.

Desertificació

és una paraula embellida per descriure terra
que s'està convertint en desert,

I això només passa quan

creem massa sòl descobert.

No hi ha cap altra causa.

I la meva intenció és concentrar-me

en la majoria de la terra al món
que s'està convertint en desert.

Però tinc un missatge molt simple per a vosaltres

que ofereix més esperança de la que imagineu.

Tenim entorns

on la humitat està garantida durant tot l'any.

Allà, és gairebé impossible

crear vastes àrees de sòl descobert.

No importa el que hi facis,
la natura ho cobreix ben ràpidament.

I tenim entorns

on hi ha mesos d'humitat

seguits per mesos de sequera,

i és aquí on la desertificació està ocorrent.

Afortunadament, avui dia amb la tecnologia espacial,

podem mirar-ho des de l'espai,

i quan ho fem, es poden veure
les proporcions bastant bé.

Generalment, el que veieu que és verd

no s'està desertificant,

i el que veieu de color marró, sí,

i aquestes són de lluny
les majors àrees del planeta Terra.

Uns dos terços del món, jo diria,
s'estan desertificant.

Vaig fer aquesta foto al Desert Tihamah

mentre queien 25 mil·límetres de pluja.

Penseu-hi en termes de bidons d'aigua,

cadascun contenint 200 litres.

Més de 1.000 bidons d'aigua van caure aquell dia

per cada hectàrea de terra.

El dia següent, la terra tenia aquest aspecte.

On havia anat a parar tota l'aigua?

Una part se'n va anar per inundació,

però la majoria de l'aigua que la terra va absorbir

simplement es va evaporar una altra vegada,

exactament com passa al vostre jardí

si no hi tenim res sobre la terra.

Ara bé, com que el destí de l'aigua i el carboni

està lligat a la matèria orgànica del sòl,

quan malmetem les terres,
estem deixant anar carboni.

El carboni retorna a l'atmosfera.

I us diuen una i altra vegada, repetidament,

que la desertificació només passa

en les àrees àrides i semi-àrides del món,

i que els prats alts com aquest

amb molta pluja no són transcendents.

Però si no mirem als prats
sinó que hi mirem a dins,

trobarem que la majoria de terra en aquest prat

que acabeu de veure està despullada
i coberta amb un crostó d'algues,

portant al increment de la desaparició
i evaporació de l'aigua.

Aquest és el càncer de la desertificació

que no reconeixem fins que està en fase terminal.

Ara bé, sabem que la desertificació
és causada pel bestiar,

la majoria boví, ovelles i cabres,

amb una pastura excessiva de les plantes,

deixant el sòl al descobert i deixant anar metà.

Gairebé tothom ho sap això,

des de guanyadors del premi Nobel
fins a caddies de golf,

o els hi han ensenyat, com a mi.

Bé, els entorns com els que veieu aquí,

entorns polsosos a l'Àfrica on jo vaig créixer,

i a mi m'encantaven les espècies salvatges,

i doncs vaig créixer odiant al bestiar

per tots els danys que estaven causant.

I més tard, la meva educació universitària
com a ecologista

va reforçar les meves creences.

Bé doncs, tinc notícies per vosaltres.

Fa temps també n'estàvem tan segurs

que la terra era plana.

Estàvem equivocats llavors,
i ho estem altra vegada.

I us vull convidar

a unir-vos al meu viatge
de reeducació i descobriment.

Quan era un noi jove,

un jove biòleg a l'Àfrica,

estava involucrat en posar a part àrees meravelloses

per a futurs parcs nacionals.

De seguida — això va ser als 1950s —

i tan bon punt vam eliminar la gent que caçava

i tocava tambors per tal de protegir els animals,

la terra es va començar a deteriorar,

com podeu veure en aquest parc que vam formar.

Ara bé, no hi havia bestiar entremig,

però sospitant que teníem massa elefants,

vaig fer la recerca i vaig provar que en teníem massa,

i vaig recomanar que hauríem de reduir-ne els nombres

fins a obtenir-ne un nombre amb el qual la terra és pogués mantenir.

I això va ser una terrible decisió a prendre per part meva,

i va ser dinamita política, francament.

Així que el nostre govern va formar un equip d'experts

per avaluar la meva recerca.

I ho van fer. I van estar d'acord amb mi,

i durant els anys següents,

vam disparar a 40.000 elefants
per intentar posar final als danys.

I va ser pitjor, no millor.

Estimant els elefants com els estimo,

allò va ser l'equivocació més trista
i més gran de la meva vida,

i me l'emportaré a la tomba.

Una cosa bona va sorgir-ne.

Va fer que em decidís amb determinació absoluta

a dedicar la meva vida a trobar solucions.

Quan vaig venir als Estats Units, em vaig quedar en xoc,

al trobar parcs nacionals com aquest

desertificant-se igual que a l'Àfrica.

I no hi havia hagut bestiar en aquesta terra

des de feia 70 anys.

I em vaig trobat que els científics americans

no tenien cap explicació per això

excepte que és àrid i natural.

Així que vaig començar a investigar

totes les parcel·les de recerca que vaig poder

a tots els Estats Units de l'Est

on el bestiar boví s'havia fet desaparèixer

per provar que això faria aturar la desertificació,

però em vaig trobar amb el contrari,

com podem veure en aquesta estació d'investigació,

on aquest prat que era verd al 1961,

s'havia transformat en això al 2002.

I els autors de l'informe
sobre la situació del canvi climàtic

dels quals vaig obtenir aquestes fotografies

atribueixen aquest canvi a "processos desconeguts."

Clarament, no hem entès mai

què està causant la desertificació,

que ha destruït vàries civilitzacions

i que ara ens amenaça globalment.

Mai no ho hem entès.

Agafeu un metre quadrat de terra

i descobriu-lo completament com aquest aquí,

i us prometo, el trobareu molt més fred a l'alba

i molt més calent al migdia

que no pas el mateix tros de terra
si estigués cobert de rebuig,

rebuig de plantes.

Heu canviat el microclima.

I mentre anem fent això

i incrementant en gran mesura
el percentatge de terra descoberta

en més de la meitat de la terra del món,

estem canviant el macroclima.

Però simplement no hem entès

per què va començar a ocórrer fa 10.000 anys?

Per què últimament s'ha accelerat?

No en teníem cap coneixement.

El que no havíem entès

era que aquests entorns
amb humitat estacional del món,

el sòl i la vegetació

es van desenvolupar amb un gran
nombre d'animals pasturant,

i que aquests animals que pasturen

es van desenvolupar amb bandades
de depredadors ferotges.

I doncs, la defensa primària en contra
d'una bandada de depredadors

és posar-se en ramats,

i com més gran el ramat, més segurs els individus.

Però els grans ramats defequen
i orinen sobre el seu menjar,

així doncs s'han de moure constantment,

i va ser aquest moviment

el que va prevenir la pastura excessiva de plantes

mentre les trepitjades periòdiques

asseguraven un bon cobriment de tot el terra,

com podem veure on un ramat ha passat.

Aquesta fotografia és d'un típic prat estacional.

Acaben de passar quatre mesos de pluja,

i està començant vuit mesos d'època de sequera.

Observeu el canvi mentre passa
a aquesta llarga estació seca.

Ara, tota aquella herba que veieu damunt la terra

s'ha de deteriorar biològicament

abans de la següent temporada
de creixement, i si no ho fa,

el prat i el sòl començaran a morir.

I si no es deteriora biològicament,

es transforma en oxidació,
que és un procés molt lent,

i això asfíxia i mata les herbes,

portant a una transformació a vegetació llenyosa

i sòl descobert, deixant anar carboni.

Per prevenir-ho, tradicionalment
hem fet servir el foc.

Però el foc també deixa la terra descoberta,
deixant anar carboni,

i pitjor que això,

cremar una hectàrea de praderies

deixa anar més contaminants i més perillosos

que 6.000 cotxes.

I a l'Àfrica estem cremant, cada any,

més de mil milions d'hectàrees de praderies,

i gairebé ningú n'està parlant.

Justifiquem la crema, com a científics,

perquè sí que es desfà del material mort

i deixa que les plantes creixin.

Llavors, mirant aquest camp verd que s'ha assecat,

que podríem fer per mantenir-lo en bon estat?

I tingueu en compte, que estic parlant
de la majoria de la terra al món ara.

D'acord? Ni podem reduir
el nombre d'animals per descansar-lo

sense causar desertificació i canvi climàtic.

No el podem cremar sense causar

desertificació i canvi climàtic.

Què farem?

Només hi ha una opció,

us ho repetiré, només una opció

que queda als climatòlegs i científics,

i aquesta és fer l'impensable,

i fer servir bestiar,

agrupat i en moviment,

en substitució dels ramats i
dels depredadors d'abans,

i imitar la natura.

No li queda cap altra alternativa a la humanitat.

Així doncs fem-ho.

En aquest tros de praderia, ho farem,
però només en el primer pla.

L'impactarem fortament amb bestiar
per imitar la natura,

i al fer-ho, mireu.

Tota aquesta herba està cobrint el terra ara

com els fems, orina i rebuig o adob,

com tots els jardiners entre vosaltres entendrien,

i aquest sòl està a punt
per absorbir i aguantar la pluja,

per emmagatzemar carboni, i dissoldre metà.

I hem fet això,

sense fer servir foc per perjudicar el sòl,

i les plantes poden créixer lliurement.

Quan em vaig adonar per primera vegada

que com a científics l'única opció que teníem

era fer servir el bestiar que tant havíem demonitzat

per adreçar el canvi climàtic i la desertificació,

em vaig topar amb un bon dilema.

Com ho faríem?

Durant 10.000 anys hi han hagut pastors
amb molt coneixement

agrupant i movent els seus animals,

però han creat els deserts fets per l'home
més grans del món.

Després hem tingut 100 anys
de ciència de la pluja moderna,

i això ha accelerat la desertificació,

com vam descobrir primer a Àfrica

i més tard vam confirmar als Estats Units,

com podeu veure en aquesta foto

de territori gestionat pel govern federal.

Clarament es necessitava alguna cosa més

que agrupar i moure els animals,

i els humans, a través de milers d'anys,

mai havíem estat capaços de tractar
amb la complexitat de la naturalesa.

Però nosaltres els biòlegs i ecologistes

no havíem afrontat res tan complexe com això.

Així que en comptes de reinventar la roda,

vaig començar a estudiar altres professions
per veure si algú ho havia fet.

I vaig esbrinar que hi havia tècniques de planificació

que podia agafar i adaptar
a les nostres necessitats biològiques,

i d'aquestes vaig desenvolupar el que anomenem

gestió holística i pastura planificada,

un procés de planificació,

i aquest sí que s'adreça
a la complexitat de la naturalesa

i a la nostra complexitat social,
medi-ambiental i econòmica.

Avui dia, tenim dones joves com aquesta

ensenyant a pobles a l'Àfrica

com posar els seus animals en ramats més grans,

planejar la seva pastura per imitar la natura,

I on els fem deixar els seus animals durant la nit --

els fem córrer com si hi hagués
un depredador amistós,

per què tenim moltes terres, i tot això --

i als llocs on fan això i els deixen allà tota la nit

per preparar els camps de cultiu,

estem obtenint també un gran increment
en el rendiment dels cultius.

Fem un cop d'ull a alguns dels resultats.

Aquesta és una terra a prop d'una terra
que gestionem nosaltres a Zimbabwe.

Acaba de passar per quatre mesos
de molt bona pluja

que va caure aquell any, i està començant
el llarg període de sequera.

Però com podeu veure,
tota aquesta pluja, gairebé tota,

s'ha evaporat de la superfície del terra.

El seu riu està sec tot i que
la pluja s'acaba d'acabar,

i tenim 150.000 persones

en ajuda gairebé permanent d'aliments.

Però ara anem a la nostra terra propera
el mateix dia,

amb la mateixa pluja, i mireu.

El nostre riu baixa net i saludable.

Està bé.

La producció d'herba, matolls, arbres, flora i fauna,

tot és ara més productiu,

I no tenim pràcticament cap por dels anys de sequera.

I hem aconseguit això incrementant
el bestiar i les cabres

un 400 per cent,

planejant la seva pastura per imitar la natura

i integrant-los amb els elefants, búfals,

girafes i altres animals que tenim.

Però abans que comencéssim
la nostra terra tenia aquest aspecte.

Aquest lloc estava despullat i
erosionant-se des de feia 30 anys

independentment de la pluja que teníem.

D'acord? Observeu l'arbre que està marcat
i veieu el canvi

mentre utilitzem animals per imitar la natura.

Això era un altre lloc

que havia estat descobert i en erosió,

i a la base de l'arbre petit que està marcat,

havíem perdut més de
30 centímetres de terra. Veieu?

Una altra vegada observeu el canvi

simplement fent servir animals per imitar la natura.

I ara hi ha arbres caiguts,

perquè la terra millorada atrau elefants, etc.

Aquesta terra a Mèxic estava en estat terrible,

i he hagut de marcar el turó

perquè el canvi és tan profund.

(Aplaudiments)

Vaig començar a ajudar una família
al Desert Karoo als anys 70

a convertir el desert que veieu aquí a la dreta

a convertir-lo en prat verd una altra vegada,

i gràcies a això, ara els seus néts habiten la terra

amb esperança pel futur.

I mireu el meravellós canvi d'aquesta,

on aquest barranc s'ha curat del tot

fent servir cap altre cosa
que animals imitant la natura,

i una vegada més, tenim
la tercera generació d'aquesta família

en aquesta terra amb la seva bandera
encara onejant.

Les vastes praderies de la Patagònia

s'estan convertint en desert com podeu veure aquí.

L'home al mig es un investigador argentí,

que ha documentat el declivi progressiu d'aquesta terra

a través dels anys mentre es van anar
reduint el nombre d'ovelles.

Van posar 25.000 ovelles en un ramat,

realment imitant la natura
ara amb pastures planificades,

i han documentat un increment del 50 per cent

en la producció de la terra durant el primer any.

Ara tenim pastors a la violenta Banya de l'Àfrica

que planegen la seva pastura per imitar la natura

i puc dir obertament que és
l'única esperança que tenen

de salvar a les seves famílies i la seva cultura.

Noranta-cinc per cent d'aquesta terra

pot alimentar a les persones
només a través dels animals.

Us recordo que estic parlant

de la majoria de la terra al món
que controla el nostre destí,

incloent-hi la regió més violenta del món,

on només animals poden alimentar les persones

d'aproximadament el 95 per cent de la terra.

El que estem fent a nivell global
està causant el canvi climàtic

tant com, jo penso, els combustibles fòssils,

i potser més que els combustibles fòssils.

Però pitjor que això, està causant fam, pobresa,

violència, trencament social i guerra,

i mentre us estic parlant,

milions d'homes, dones i nens

estan patint i morint.

I si això continua,

segurament serem incapaços
d'aturar el canvi climàtic,

fins i tot després d'haver
eliminat els combustibles fòssils.

Crec que us he mostrat com
podem treballar amb la natura

a un preu molt baix

per donar la volta a tot això.

Ja ho estem fent

en uns 15 milions d'hectàrees

en cinc continents,

i la gent que hi entén més

en carboni que jo,

calculen que, per propòsits il·lustratius,

si fem el que us estic mostrant aquí,

podem treure el suficient carboni de l'atmosfera

i emmagatzemar-lo de manera segura
als sòls dels prats

per milers d'anys,

i si només féssim això en la meitat
de les praderies del món

que us he mostrat,

podem tornar-nos a posar a nivells pre-industrials,

mentre alimentem a la gent.

No puc pensar en res més

que ofereixi més esperança per al nostre planeta,

per els vostres fills,

i els seus fills, i tota la humanitat.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies. (Aplaudiments)

Gràcies, Chris.

Chris Andersin: Gràcies. Tinc,

i estic segur que tothom aquí té,

A) un centenar de preguntes,
B) et volen abraçar.

Et faré només una pregunta ràpida.

Quan comences això i portes un ramat d'animals,

és un desert. Què mengen?
Com funciona aquesta part?

Com comences?

Allan Savory: Bé, hem estat fent això
durant molt temps,

i la única vegada que hem hagut de proveir menjar

és quan és una recuperació d'una mina,

quan està 100 per cent buit.

Però fa molts anys, a Zimbabwe,
vam agafar la pitjor terra

on vaig oferir un bitllet de 5 lliures

si en una distància de cent milles

algú podia trobat una herba

en una distància de cent milles,

i aquí , vam triplicar la càrrega de bestiar,

el nombre d'animals, en el primer any sense menjar,

només amb el moviment, imitant la natura,

i fent servir el principi de la corba sigmoïdal.

És una mica tècnic per explicar aquí,
però simplement això.

CA: Bé, m'encantaria -- vull dir, aquesta
és una idea tan interessant i important.

Els millors usuaris del nostre blog
vindran a parlar amb tu

i intentar i -- vull obtenir més informació en això

que puguem compartir juntament amb la xerrada.
AS: Perfecte.

CA: Aquesta ha estat una xerrada increïble,
realment increïble,

i crec que pots sentir com tots
t'estem animant en el teu camí.

Moltíssimes gràcies.
AS: Bé, gràcies. Gràcies. Gràcies Chris.

(Aplaudiments)