El meu fill va ser un dels assassins de Columbine. Aquesta és la meva història.

Sue Klebold és la mare de Dylan Klebold, un dels dos assassins que van cometre la massacre a l'institut Columbine, acabant amb la vida de dotze estudiants i un professor. Ella s'ha passat anys desenterrant cada detall de la seva vida familiar, amb l'intenció d'arribar a entendre el que hagués pogut fer per evitar la violència del seu fill. Es tracta d'una xerrada dura en la que Klebold explora l'interseccionalitat entre salut mental i violència i demana als pares i als professionals que continuin examinant l'enllaç entre el pensament suïcida i l'homicida.

L'última volta que vaig
sentir la veu del meu fill

va ser quan sortia
per la porta de casa

per anar-se'n a escola.

En la foscor va dir
una sola paraula:

"Adéu."

Era el 20 d'abril del 1999.

Més tard, a l'institut Columbine,

el meu fill Dylan y el seu amic Eric

van assassinar 12 alumnes i un professor

i feriren més de 20 persones
abans de suicidar-se.

Tretze persones innocents
van ser assassinades,

i els seus coneguts patiren
el dolor i el trauma.

Altres van rebre ferides i lesions,

algunes de les quals han resultat
en discapacitat permanent.

Però la enormitat de la tragèdia

no pot medir-se només pel nombre
de morts i ferides.

És impossible quantificar
el mal psicològic

que patiren aquells
que es trobàven a l'institut,

o aquells que feren eines
de rescat o neteja.

És impossible calcular la magnitud
d'una tragèdia com la de Columbine,

especialment quan pot donar idees

per altres assassins que cometran
les seues pròpies atrocitats.

La tragèdia de Columbine
va ser un sisme,

i quan va acabar,

a la comunitat i la societat
els costaria anys

comprendre el seu impacte.

A mi m'ha costat anys intentar
acceptar el llegat del meu fill.

El comportament cruent que
va definir el final de la seua vida

em va mostrar que era una persona
totalmente diferent a la que coneixia.

Després la gent em preguntava,

"Com pot ser que no ho saberes?"

Quina mena de mare eres?"

Jo encara em faig les mateixes preguntes.

Abans de la matança,
pensava que era una bona mare.

Intentar fer dels meus
fills persones afectuoses,

sanes i responsables

era el paper més important
a la meua vida.

Però la tragèdia em va convèncer
de que havia fracassat com a mare,

i, en part, és aquest sentiment de
fracàs el que m'ha fet vindre aquí avui.

A banda del seu pare,

jo era la persona
que més coneixia i estimava Dylan.

Si algú hagués pogut
saber el que passava,

tindria que haver sigut jo, no?

Però no ho sabia.

Avui he vingut a compartir què es sent

al ser la mare d'algú
que ha matat i ha fet mal.

Els anys següents a la tragèdia
repassava els records

intentant esbrinar on exactament
havia fracassat com a mare.

Però no hi ha respostes simples.

No puc donar-vos cap solució.

Tot el que puc fer

és compartir el que he aprés.

Quan parlo amb persones que
no em coneixien abans de la matança,

tinc que superar tres reptes.

Primer, quan entro en
una sala com aquesta,

mai sé si algú ha patit
alguna pèrdua

pel que va fer el meu fill.

Sento la necessitat de reconéixer
el patiment causat per un familiar meu

que no està aquí per fer-ho ell mateix.

Així que primer, amb tot el meu cor,

ho sent molt si el meu fill
us ha causat dolor.

El segon repte al que m'enfronto

és que he de demanar
comprensió i fins i tot compassió

quan parlo de la mort
del meu fill com un suïcidi.

Dos anys abans de morir,

va escriure en un quadern

que s'estava autolessionant.

Deia que vivia una agonía

i que volia una pistola
per a acabar amb la seua vida.

Jo no en sabia res d'això
fins mesos després de la seva mort.

Quan parlo de la seva mort
com a un suïcidi,

no intento minimitzar la crueltat
que va mostrar al final de la seva vida.

El que faig és intentar entendre

com els seus pensaments suïcides

van tornar-se assassinat.

Després de llegir molt
i parlar amb experts,

he arribat a creure

que el seu involucrament en el tiroteig
no es deu al seu desig de matar

sino al seu desig de morir.

El tercer repte que trobe
al parlar d'aquest assassinat-suïcidi

és que en parlo de
la salut mental --

disculpeu-me --

és que en parlo de
la salut mental --

o la salut del cervell, terme que
prefereixo per ser més concret.

I de passada,
parlo de violència.

No voldria contribuir de cap
manera al malentés

que existeix al voltant
de la malaltia mental.

Sols un xicotet percentatge
de les persones amb malalties mentals

són violents amb els altres,

però d'aquells que moren per suïcidi,

s'estima que des d'un 75 per cent
fins més d'un 90 per cent

pateixen una malaltia mental
diagnosticable d'alguna mena.

Com tots sabeu de sobres,

el nostre sistema sanitari
és deficitari en quant a salut mental,

i no tots els que pateixen
pensaments destructius

compleixen els criteris

per un diagnòstic específic.

Molts dels que experimenten
pensaments recurrents

de por, ira o desesperança

mai són avaluats o tratats.

Sovint capten la nostra atenció només
si arriben a una crisi de comportament.

Si les estimacions són correctes

segons les quals d'un a dos
per cent dels suïcidis

incloen l'assassinat d'un altra persona,

quan la taxa de suïcidis puja,
com ho fa per algunes poblacions,

la taxa de suïcidis-assassinats
també en pujarà.

Volia entendre el que passava
al cap de Dylan abans de la seva mort,

així que vaig buscar respostes
d'altres supervivents de suïcidi.

Vaig investigar i fer voluntariat
per ajudar amb events de recaudació,

i sempre que podia,

parlava amb els que van sobreviure

els seus intents de suïcidi.

Una de les conversacions
més útils que vaig tindre

va ser amb un
company de feina

que em va sentir parlar
amb una altra persona

a la oficina.

Em va sentir dir que Dylan
no m'estimava

si havia fet una cosa
tan dolenta com aquella.

Després, quan
em va trobar a soles,

es va disculpar per
escoltar la conversa,

però em va dir
que m'equivocava.

Em va dir que quan era
una mare jove i soltera

amb tres criatures,

va agafar una depressió forta
i va ser hospitalitzada.

En aquells moments estava segura

de que els seus nens
estarien millor si ella moria,

així que va planejar
acabar amb la seva vida.

M'assegurava que l'amor d'una mare
és el vincle més fort que existeix,

i que s'estimava els seus fills
més que res en aquest món,

però que per la seva enfermetat,

sabia que estarien
millor sense ella.

El que em va dir i el que
vaig aprendre d'altres

és que nosaltres no
prenem la decisió

de morir suïcidant-nos

com si ens decidirem per un cotxe

o què fer un dissabte a la nit.

Quan algú es troba
en un estat extrem suïcida,

es troben al nivell quatre
d'una emergència mèdica.

El seu raciocini es veu afectat
i perden l'accés a l'autogovernament.

Encara que poden planejar
i guiar-se per la lògica,

el sentit de la veritat es troba
distorssionat per un filtre de dolor

a través del qual
interpreten la realitat.

Alguna gent és molt hàbil
amagant aquest estat,

i a sovint tenen bones
raons per fer-ho.

Molts de nosaltres hem tingut
pensaments suïcides,

però pensaments persistents suicides

i el fet de planejar
formes de morir

son símptomes d'una patología,

i com amb altres malalties,

aquesta condició ha de ser
reconeguda i tractada

abans de que es perda una vida.

Però la mort del meu fill
no va ser només un suïcidi.

Va involucrar una massacre.

M'interessava saber com un pensament
suïcida va passar a homicida.

Però hi ha pocs estudis i
cap respota simple.

Sí, segurament patia
una depressió permanent.

La seva personalitat era
perfeccionista i independent,

i això feia que evitara
demanar ajuda als demés.

Havia patit succesos
traumàtics a l'institut

que el van fer sentir
menyspreat, humiliat i enfadat.

I tenia una amistat complicada

amb un xicon que compartia els seus
sentiments de ràbia i alienació,

i que estava transtornat,

era controlador i homicida.

I en aquest moment de la seua vida,

un període d'extrema
vulnerabilitat i fragilitat,

Dylan va trobar accés a armes

encara que mai n'haviem
tingut a casa.

Era increíblement senzill que un noi
de 17 anys comprés armes,

tan legal com ilegalment,
sense el meu permís o coneixement.

I no sé com, 17 anys
i moltes matances després,

continúa sent increíblement senzill.

El que Dylan va fer aquell dia
em trencà el cor,

i com sol passar amb els traumes,

em va passar factura tant
al cos com a la ment.

Dos anys després, em diagnosticaren
càncer de mama,

i dos anys després d'això, vaig començar
a tindre problemes mentals.

A banda de la pena constant i perpètua

m'aterroritzava trobar-me
amb algun familiar

de les persones que Dylan havia matat,

o que m'assetjaria la prensa

o un ciutadà furiós.

Em feia por engegar les notícies

i sentir que em digueren mala mare
o que sóc una persona horrible.

Vaig començar amb els atacs de pànic.

El primer episodi va començar
quatre anys després del tiroteig,

quan em preparava
per les deposicions

on anava a trobar-me cara a cara
amb els familiars de les víctimes.

El segon episodi va ser sis anys després,

mentre em preparava per parlar
en públic sobre l'assassinat-suïcidi

per primera vegada a una conferència.

Ambdós episodis duraren diverses setmanes.

Els atacs ocorrien a qualsevol lloc:

a la ferretería, a l'oficina,

o inclós llegint un llibre al llit.

La meva ment es tancava de sobte
en un cercle de terror

i per molt que intentara

calmar-me o raonar-ho

no era capaç de fer-ho.

Era com si el meu cervell
intentara matar-me,

i després, asustat de tindre por

em consumira tots els pensaments.

En aquell moment vaig aprendre

el que és tindre un cervell
que no funciona bé,

i quan em vaig convertir
en defensora de la salut mental.

Gràcies a la teràpia,
la medicació i al cuidar-me,

la vida va acabar tornant

a una mena de normalitat
donades les circunstàncies.

Quan reflectia sobre
tot el que va passar,

me'n vaig adonar de que
la caiguda en la disfunció del meu fill

segurament va passar
en un període de dos anys,

temps de sobres per que
rebés ajuda,

si algú se'n hagués adonat
de que necessitava ajuda

i hagués sabut què fer.

Cada vegada que algú em pregunta,

"Com pot ser que no ho saberes?",

sento com una punyada a la panxa.

És una pregunta acusadora que
colpeja els meus sentiments de culpa

els quals mai podré erradicar del tot

per molta teràpia que faci.

Però una cosa n'he aprés:

Si l'amor fora suficient

per evitar que una persona suïcida

es fes mal a ella mateixa,

no hi haurien gairebé suïcidis.

Però l'amor no és prou,

i el suïcidi prevaleix.

És la segona causa de mort

de la gent entre 10 i 34 anys,

i el 15 per cent dels joves americans

han confessat haver fet
plans de suïcidi

només l'any passat.

Jo vaig aprendré que per molt
que creiem que podem,

no sóm capaços de controlar o conéixer

tot el que fan o senten
els nostres éssers estimats.

I que la convicció
de que nosaltres serem diferents,

que els nostres familiars
mai pensarien en fer-se mal

a ells o als altres,

pot fer que no ens
n'assabentem

del que s'amaga
a simple vista.

I si el pitjor dels casos
arriba a passar,

tindrem que aprendre
a perdonar-nos per no saber

o per no fer les
preguntes adequades

o per no trobar el
tractament adequat.

Sempre deuriem
ser capaços d'assumir

que algú que volem
pot estar sofrint,

sense tenir en compte
el que diguen

o com actúen.

Deuriem escoltar amb tots
els nostres instints,

sense jutjar,

i sense oferir solucions.

Jo sé que viuré amb aquesta tragèdia,

amb aquestes múltiples tragèdies,

la resta de la meva vida.

Sé que per a molta gent,

el que vaig perdre no es pot
comparar a la resta de famílies.

Sé que la meva lluita
no alleugera la seva.

Sé que hi ha alguns que pensen
que no tinc dret a sentir dolor,

sinó a una vida de penitència eterna.

Al cap i a la fi el que jo sé
es pot resumir així:

la tragèdia és que encara
el més alerta i responsable de nosaltres

pot trobar que no
resulta d'ajuda,

però pel que més volgueu,

no hem de deixar d'intentar

conéixer el desconegut.

Gràcies.

(Aplaudiments)