L'última volta que vaig sentir la veu del meu fill va ser quan sortia per la porta de casa per anar-se'n a escola. En la foscor va dir una sola paraula: "Adéu." Era el 20 d'abril del 1999. Més tard, a l'institut Columbine, el meu fill Dylan y el seu amic Eric van assassinar 12 alumnes i un professor i feriren més de 20 persones abans de suicidar-se. Tretze persones innocents van ser assassinades, i els seus coneguts patiren el dolor i el trauma. Altres van rebre ferides i lesions, algunes de les quals han resultat en discapacitat permanent. Però la enormitat de la tragèdia no pot medir-se només pel nombre de morts i ferides. És impossible quantificar el mal psicològic que patiren aquells que es trobàven a l'institut, o aquells que feren eines de rescat o neteja. És impossible calcular la magnitud d'una tragèdia com la de Columbine, especialment quan pot donar idees per altres assassins que cometran les seues pròpies atrocitats. La tragèdia de Columbine va ser un sisme, i quan va acabar, a la comunitat i la societat els costaria anys comprendre el seu impacte. A mi m'ha costat anys intentar acceptar el llegat del meu fill. El comportament cruent que va definir el final de la seua vida em va mostrar que era una persona totalmente diferent a la que coneixia. Després la gent em preguntava, "Com pot ser que no ho saberes?" Quina mena de mare eres?" Jo encara em faig les mateixes preguntes. Abans de la matança, pensava que era una bona mare. Intentar fer dels meus fills persones afectuoses, sanes i responsables era el paper més important a la meua vida. Però la tragèdia em va convèncer de que havia fracassat com a mare, i, en part, és aquest sentiment de fracàs el que m'ha fet vindre aquí avui. A banda del seu pare, jo era la persona que més coneixia i estimava Dylan. Si algú hagués pogut saber el que passava, tindria que haver sigut jo, no? Però no ho sabia. Avui he vingut a compartir què es sent al ser la mare d'algú que ha matat i ha fet mal. Els anys següents a la tragèdia repassava els records intentant esbrinar on exactament havia fracassat com a mare. Però no hi ha respostes simples. No puc donar-vos cap solució. Tot el que puc fer és compartir el que he aprés. Quan parlo amb persones que no em coneixien abans de la matança, tinc que superar tres reptes. Primer, quan entro en una sala com aquesta, mai sé si algú ha patit alguna pèrdua pel que va fer el meu fill. Sento la necessitat de reconéixer el patiment causat per un familiar meu que no està aquí per fer-ho ell mateix. Així que primer, amb tot el meu cor, ho sent molt si el meu fill us ha causat dolor. El segon repte al que m'enfronto és que he de demanar comprensió i fins i tot compassió quan parlo de la mort del meu fill com un suïcidi. Dos anys abans de morir, va escriure en un quadern que s'estava autolessionant. Deia que vivia una agonía i que volia una pistola per a acabar amb la seua vida. Jo no en sabia res d'això fins mesos després de la seva mort. Quan parlo de la seva mort com a un suïcidi, no intento minimitzar la crueltat que va mostrar al final de la seva vida. El que faig és intentar entendre com els seus pensaments suïcides van tornar-se assassinat. Després de llegir molt i parlar amb experts, he arribat a creure que el seu involucrament en el tiroteig no es deu al seu desig de matar sino al seu desig de morir. El tercer repte que trobe al parlar d'aquest assassinat-suïcidi és que en parlo de la salut mental -- disculpeu-me -- és que en parlo de la salut mental -- o la salut del cervell, terme que prefereixo per ser més concret. I de passada, parlo de violència. No voldria contribuir de cap manera al malentés que existeix al voltant de la malaltia mental. Sols un xicotet percentatge de les persones amb malalties mentals són violents amb els altres, però d'aquells que moren per suïcidi, s'estima que des d'un 75 per cent fins més d'un 90 per cent pateixen una malaltia mental diagnosticable d'alguna mena. Com tots sabeu de sobres, el nostre sistema sanitari és deficitari en quant a salut mental, i no tots els que pateixen pensaments destructius compleixen els criteris per un diagnòstic específic. Molts dels que experimenten pensaments recurrents de por, ira o desesperança mai són avaluats o tratats. Sovint capten la nostra atenció només si arriben a una crisi de comportament. Si les estimacions són correctes segons les quals d'un a dos per cent dels suïcidis incloen l'assassinat d'un altra persona, quan la taxa de suïcidis puja, com ho fa per algunes poblacions, la taxa de suïcidis-assassinats també en pujarà. Volia entendre el que passava al cap de Dylan abans de la seva mort, així que vaig buscar respostes d'altres supervivents de suïcidi. Vaig investigar i fer voluntariat per ajudar amb events de recaudació, i sempre que podia, parlava amb els que van sobreviure els seus intents de suïcidi. Una de les conversacions més útils que vaig tindre va ser amb un company de feina que em va sentir parlar amb una altra persona a la oficina. Em va sentir dir que Dylan no m'estimava si havia fet una cosa tan dolenta com aquella. Després, quan em va trobar a soles, es va disculpar per escoltar la conversa, però em va dir que m'equivocava. Em va dir que quan era una mare jove i soltera amb tres criatures, va agafar una depressió forta i va ser hospitalitzada. En aquells moments estava segura de que els seus nens estarien millor si ella moria, així que va planejar acabar amb la seva vida. M'assegurava que l'amor d'una mare és el vincle més fort que existeix, i que s'estimava els seus fills més que res en aquest món, però que per la seva enfermetat, sabia que estarien millor sense ella. El que em va dir i el que vaig aprendre d'altres és que nosaltres no prenem la decisió de morir suïcidant-nos com si ens decidirem per un cotxe o què fer un dissabte a la nit. Quan algú es troba en un estat extrem suïcida, es troben al nivell quatre d'una emergència mèdica. El seu raciocini es veu afectat i perden l'accés a l'autogovernament. Encara que poden planejar i guiar-se per la lògica, el sentit de la veritat es troba distorssionat per un filtre de dolor a través del qual interpreten la realitat. Alguna gent és molt hàbil amagant aquest estat, i a sovint tenen bones raons per fer-ho. Molts de nosaltres hem tingut pensaments suïcides, però pensaments persistents suicides i el fet de planejar formes de morir son símptomes d'una patología, i com amb altres malalties, aquesta condició ha de ser reconeguda i tractada abans de que es perda una vida. Però la mort del meu fill no va ser només un suïcidi. Va involucrar una massacre. M'interessava saber com un pensament suïcida va passar a homicida. Però hi ha pocs estudis i cap respota simple. Sí, segurament patia una depressió permanent. La seva personalitat era perfeccionista i independent, i això feia que evitara demanar ajuda als demés. Havia patit succesos traumàtics a l'institut que el van fer sentir menyspreat, humiliat i enfadat. I tenia una amistat complicada amb un xicon que compartia els seus sentiments de ràbia i alienació, i que estava transtornat, era controlador i homicida. I en aquest moment de la seua vida, un període d'extrema vulnerabilitat i fragilitat, Dylan va trobar accés a armes encara que mai n'haviem tingut a casa. Era increíblement senzill que un noi de 17 anys comprés armes, tan legal com ilegalment, sense el meu permís o coneixement. I no sé com, 17 anys i moltes matances després, continúa sent increíblement senzill. El que Dylan va fer aquell dia em trencà el cor, i com sol passar amb els traumes, em va passar factura tant al cos com a la ment. Dos anys després, em diagnosticaren càncer de mama, i dos anys després d'això, vaig començar a tindre problemes mentals. A banda de la pena constant i perpètua m'aterroritzava trobar-me amb algun familiar de les persones que Dylan havia matat, o que m'assetjaria la prensa o un ciutadà furiós. Em feia por engegar les notícies i sentir que em digueren mala mare o que sóc una persona horrible. Vaig començar amb els atacs de pànic. El primer episodi va començar quatre anys després del tiroteig, quan em preparava per les deposicions on anava a trobar-me cara a cara amb els familiars de les víctimes. El segon episodi va ser sis anys després, mentre em preparava per parlar en públic sobre l'assassinat-suïcidi per primera vegada a una conferència. Ambdós episodis duraren diverses setmanes. Els atacs ocorrien a qualsevol lloc: a la ferretería, a l'oficina, o inclós llegint un llibre al llit. La meva ment es tancava de sobte en un cercle de terror i per molt que intentara calmar-me o raonar-ho no era capaç de fer-ho. Era com si el meu cervell intentara matar-me, i després, asustat de tindre por em consumira tots els pensaments. En aquell moment vaig aprendre el que és tindre un cervell que no funciona bé, i quan em vaig convertir en defensora de la salut mental. Gràcies a la teràpia, la medicació i al cuidar-me, la vida va acabar tornant a una mena de normalitat donades les circunstàncies. Quan reflectia sobre tot el que va passar, me'n vaig adonar de que la caiguda en la disfunció del meu fill segurament va passar en un període de dos anys, temps de sobres per que rebés ajuda, si algú se'n hagués adonat de que necessitava ajuda i hagués sabut què fer. Cada vegada que algú em pregunta, "Com pot ser que no ho saberes?", sento com una punyada a la panxa. És una pregunta acusadora que colpeja els meus sentiments de culpa els quals mai podré erradicar del tot per molta teràpia que faci. Però una cosa n'he aprés: Si l'amor fora suficient per evitar que una persona suïcida es fes mal a ella mateixa, no hi haurien gairebé suïcidis. Però l'amor no és prou, i el suïcidi prevaleix. És la segona causa de mort de la gent entre 10 i 34 anys, i el 15 per cent dels joves americans han confessat haver fet plans de suïcidi només l'any passat. Jo vaig aprendré que per molt que creiem que podem, no sóm capaços de controlar o conéixer tot el que fan o senten els nostres éssers estimats. I que la convicció de que nosaltres serem diferents, que els nostres familiars mai pensarien en fer-se mal a ells o als altres, pot fer que no ens n'assabentem del que s'amaga a simple vista. I si el pitjor dels casos arriba a passar, tindrem que aprendre a perdonar-nos per no saber o per no fer les preguntes adequades o per no trobar el tractament adequat. Sempre deuriem ser capaços d'assumir que algú que volem pot estar sofrint, sense tenir en compte el que diguen o com actúen. Deuriem escoltar amb tots els nostres instints, sense jutjar, i sense oferir solucions. Jo sé que viuré amb aquesta tragèdia, amb aquestes múltiples tragèdies, la resta de la meva vida. Sé que per a molta gent, el que vaig perdre no es pot comparar a la resta de famílies. Sé que la meva lluita no alleugera la seva. Sé que hi ha alguns que pensen que no tinc dret a sentir dolor, sinó a una vida de penitència eterna. Al cap i a la fi el que jo sé es pot resumir així: la tragèdia és que encara el més alerta i responsable de nosaltres pot trobar que no resulta d'ajuda, però pel que més volgueu, no hem de deixar d'intentar conéixer el desconegut. Gràcies. (Aplaudiments)