Com les escoles públiques americanes mantenen els nens en la pobresa | TEDxBeaconStreet

Per què una bona educació ha de ser exclusiva pels nens rics? A les escoles en barris amb baixos ingressos arreu dels EUA, específicament en comunitats de color, hi falten els recursos que es consideren normals a les escoles més riques − coses com ara instruments musicals, llibres nous, dinars escolars saludables i camps de fútbol − i això genera un impacte real en el potencial dels estudiants. La Kandice Sumner veu la disparitat cada dia a la seva aula de Boston. En aquesta inspiradora xerrada, ens demana d'afrontar els fets − i canviar-los.

Vull parlar-los dels meus nens.

Tothom pensa que els seus nens
són els més meravellosos,

els més guapos que hi ha hagut mai.

Però els meus ho són.

(Rialles)

Tinc 696 nens,

que són els més intel·ligents,
creatius, innovadors,

brillants i poderosos
que mai hagin vist.

Qualsevol estudiant a qui he tingut
l'honor d'ensenyar, és el meu nen.

De totes formes, com que els seus pares
"reals" no són rics,

i també, crec jo, perquè són
de color, en la seva majoria,

rarament veuran en si mateixos

la genialitat que jo veig en ells.

Perquè quan els miro, em veig a mi mateixa

o el que jo hauria pogut ser.

Sóc filla de pares treballadors,

amb carrera universitària, afroamericans,

que van escollir ser servidors públics:

el meu pare, pastor;
la meva mare, educadora.

La riquesa mai va ser l'objectiu principal
a casa nostra.

I com que no érem rics,

vivíem en un barri que tampoc era ric,

i per tant, amb un sistema escolar
que tampoc era ric.

Però, per sort, vam guanyar
la grossa de l'educació

en un programa voluntari
contra la segregació

que duia en bus a nens − negres
i de color − des de barris pobres

fins a escoles suburbanes
− riques i blanques.

Als cinc anys, agafava un bus
que trigava una hora

a arribar a un lloc llunyà

per rebre una millor educació.

Als cinc anys, pensava
que tothom tenia una vida com la meva.

Pensava que tots anaven a l'escola

i eren els únics que usaven
el marró per pintar

els dibuixos de la seva família,

mentre que tots els altres usaven
el color préssec.

Als cinc anys, pensava
que tothom era com jo.

Però quan em vaig fer gran,
vaig adonar-me de coses, com ara:

Com és que la meva amiga, la veïna,
no s'ha de llevar

a les cinc del matí,

per anar a una escola que està a una hora?

Com és que jo estic aprenent
a tocar el violí,

mentre que els meus veïns
no tenen ni classes de música?

Per què els meus amics del barri
fan servir els materials d'aprenentatge

que jo feia anar fa 2 o 3 anys?

Ja ho veuen, tal com em feia gran,

vaig començar a tenir
una sensació d'il·legitimitat a la panxa,

com si estigués fent una cosa
que se suposava que no havia de fer,

com si estigués agafant una cosa
que no era meva,

com si rebés un regal

que duia el nom d'algú altre.

Totes aquelles coses meravelloses
a les que estava sent exposada

i que estava experimentant,

vaig sentir que en realitat
no em corresponien a mi.

No em corresponien una biblioteca ni
instal·lacions esportives ben equipades,

o uns patis segurs on jugar.

No em corresponien els tallers de teatre

amb obres i representacions
cada temporada;

art digital, visual, dramàtic.

No em corresponien els laboratoris
ben equipats de biologia o química,

els autobusos escolars
que em duien de porta a porta,

els dinars escolars acabats de fer

o fins i tot l'aire condicionat.

Són coses que els meus nens no tenen.

Ja veuen, tal com em feia gran,

si bé estava agraïda
per aquesta increïble oportunitat

que m'estaven donant,

hi havia l'eterna punxada a la panxa:

però i què passa amb tots els altres?

Hi ha milers de nens com jo,

que també ho mereixen.

Per què no ho té tothom?

Per què l'educació de qualitat és
exclusivament pels rics?

Era com si tingués una espècie de
síndrome del supervivent.

Tots els meus amics del barri vivien

un desastre educatiu

del que un viatge en bus m'havia salvat.

Jo era un Moisès de l'educació, cridant:

"Deixa anar la meva gent...

a escoles de qualitat!"

(Rialles)

Jo mateixa havia vist com
es tractava i s'educava a l'altra meitat.

Havia vist la terra promesa
a nivell educatiu,

i no hi havia manera
de justificar aquella disparitat.

Jo ara ensenyo al mateix sistema educatiu
del que vaig fugir.

Conec de primera mà les eines
que em van donar com a estudiant,

i ara, com a mestra, no tinc accés
a aquelles mateixes eines

per donar-les als meus alumnes.

Moltes nits he plorat de frustració,

d'ira

i de pena,

perquè no puc ensenyar els meus nens
com m'ensenyaren a mi,

perquè no tinc accés
als mateixos recursos o eines

que utilitzaren per ensenyar-me a mi.

Els meus nens es mereixen molt més.

I seguim donant-nos cops de cap
contra el següent terme:

"Fractura educativa, fractura educativa!"

De debò és tan difícil entendre

per què uns nens se'n surten
i els altres no?

Ho dic seriosament.

Crec que estem molt equivocats.

Crec que,

com la Gloria Ladson-Billings diu,

caldria canviar paradigma i llenguatge
i dir les coses pel seu nom.

No és una fractura educativa:

és un deute educatiu,

per tots els recursos educatius
que no s'invertiren en el passat

en l'educació de nens de color
al llarg del temps.

Un secret poc conegut
de la història americana

és que la sola institució americana creada
específicament per a la gent de color

és el comerç d'esclaus d'Amèrica

− i alguns diuen el sistema
de presons,

però aquest és tema
per una altra TED Talk.

(Rialles)

El sistema escolar públic d'aquest país
fou construït, comprat i costejat

amb el comerç generat
pel tràfic d'esclaus i el seu treball.

Mentre els afroamericans eren esclavitzats
i se'ls prohibia anar a escola,

el seu treball establí
la mateixa institució

de la qual eren exclosos.

Des de llavors, cada sentència,
cada política educativa o reforma,

ha estat un intent
per actualitzar el disseny,

en lloc d'aturar-lo i reconèixer:

estàvem equivocats des del començament.

Una simplificació extrema
de la història de l'educació americana.

Bé, espero que em perdonin.

Als negres se'ls exclou
− per l'esclavatge.

Amb l'ajuda de filàntrops blancs,

creen les seves pròpies escoles.

Separats però iguals, això estava bé.

Però mentre tots sabem
que estaven separats,

de cap manera eren iguals.

Busquin Brown vs. el Consell Educatiu
de Topeka, Kansas, 1954:

la segregació racial legal
esdevé il·legal.

Però molt poca gent para atenció
a les sentències que, des de llavors,

han arruinat la terra promesa
a nivell educatiu per a tots els nens

que la sentència Brown vs. el Consell
pretenia donar-los.

Alguns creuen que les nostres escoles
són avui més segregades

del que mai ho van ser abans que
intentéssim abolir la segregació.

Ensenyar als meus nens sobre l'abolició,
els 9 de Little Rock,

els drets civils,

és un moment complicat a la meva aula,

quan escolto la veu d'un nen que pregunta:

"Si la segregació racial a les escoles
fou abolida al 1954,

com és que aquí no hi ha nens blancs?"

(Rialles)

Aquests nens no són idiotes.

Saben exactament què està passant,

i què no passa.

Saben que pel que fa a l'educació,

les vides negres no importen

i mai no ho han fet.

Durant anys, he intentat desesperadament
inculcar als nens l'amor per la lectura.

Vaig crear una modesta biblioteca d'aula

amb llibres que havia acumulat
en llibreries de vell,

tendes de segona mà, golfes...

Però cada cop que deia
les terribles paraules:

"Emporteu-vos un llibre i llegiu-lo",

era com si els hagués declarat la guerra.

Era una tortura.

Un dia,

després de sentir a parlar sobre una web
que es diu DonorsChoose,

on els mestres fan llistes

de coses que necessiten
per les seves aules

i donants anònims les fan realitat,

vaig decidir aventurar-me
i fer la meva llista

de la biblioteca somiada
per a un adolescent.

Més de 200 llibres nous de trinca
van arribar a la meva aula, un a un.

Cada dia hi havia nous paquets
i els meus nens exclamaven amb alegria:

"És com si fos Nadal!"

(Rialles)

Després deien:

"Sra. Sumner, d'on vénen
aquests llibres?"

I jo els responia:

"De desconeguts de tot el país,
que han volgut que els tinguéssiu."

I ells em deien quasi recelant:

"Però si són nous!"

(Rialles)

I jo els responia:

"Us mereixeu llibres nous de trinca."

L'experiència em va tocar la fibra
sensible quan una de les nenes

digué, mentre obria un dels envoltoris:

"Sra. Sumner, sap? Pensava
que vostè havia comprat els llibres

perquè els profes sempre
ens estan comprant coses.

Però saber que a un desconegut,
algú que ni tan sols conec,

li importo tant,

és molt guai."

Saber que els desconeguts
s'ocuparan de tu

és un privilegi nou per als meus nens.

Des de la donació,

hi ha hagut un fluxe constant de nens
que s'enduen llibres a casa,

i després els tornen exclamant:

"Aquest era bo!"

(Rialles)

Ara, quan dic:
"Endueu-vos un llibre per llegir"

els nens corren cap a la meva biblioteca.

No era que no volguessin llegir,

els encanta llegir,
si hi ha els recursos necessaris.

Institucionalment parlant,

el sistema escolar públic mai ha estat
just amb els nens de color.

Ens seguim fixant en els resultats finals

o les notes dels exàmens,

i seguim frustrant-nos.

Arriba la catàstrofe i ens preguntem:

"Com ho hem fet tan malament?
Com hem arribat fins aquí?"

De debò?

Si descuides un nen durant prou temps,

no tens dret a sorprendre't

quan les coses no surten bé.

Ja n'hi ha prou d'estar perplexos

o confosos

o desconcertats

amb la fractura educativa,

la diferència d'ingressos

els índexs d'empresonament,

o quin sigui el nou terme de moda
per a la disparitat socioeconòmica.

Els problemes que tenim com a país

són els problemes que hem creat
com a país.

La qualitat de l'educació
és directament proporcional

a l'accés a la universitat,

a l'accés a feines,

a l'accés al futur.

Fins que no visquem en un món on cada nen
pugui tenir una educació de qualitat,

visqui on visqui,

amb independència del color de la pell,

hi ha coses que podem fer
a nivell macro.

La despesa escolar no pot decidir-se
en funció dels impostos a la propietat

o d'alguna equació econòmica de moda

per la qual els nens rics continuen
rebent ajuts estatals,

mentre als nens pobres

se'ls segueixen treien
el menjar i els recursos de la boca.

Governadors, senadors, alcaldes, regidors:

si volem que l'educació pública
es digui educació pública,

llavors ho hauria de ser.

Si no, hauríem de dir-ne
el que realment és:

assegurança de pobresa.

"Educació pública:

assegurant la pobresa
dels nens pobres des de 1954."

(Rialles)

Si com a país, realment creiem que
l'educació és el "gran anivellador",

això és el que hauria de ser:
igual i justa.

Fins llavors, no hi haurà democràcia
en la nostra educació democràtica.

A un nivell intermig,

històricament,
l'educació dels nens de color

sempre ha depès
de la filantropia dels altres.

I, per desgràcia, encara és així avui.

Si el seu fill o filla, nebot
o neboda, o veí

o en Peret de carrer avall

va a una escola rica,

proposi al comité escolar el repte
d'adoptar una escola pobra

o una classe pobra.

Tanqui la fractura establint
comunicacions

i relacions que importin.

Quan els recursos es comparteixen,

no es divideixen:

es multipliquen.

I a un nivell micro:

si vosté és un ésser humà,

doni.

Temps, diners, recursos, oportunitats,

el que sigui que tingui al cor.

Hi ha webs com DonorsChoose

que reconeixen la disparitat

i volen fer-hi alguna cosa
de veritat.

Què és un fuster sense eines?

Què és una actriu sense escenari?

Què és un científic sense laboratori?

Què és un metge sense eines?

O equipament?

Els ho diré:

són els meus nens.

No haurien de ser també els seus nens?

Gràcies.

(Aplaudiments)