Com un cèntim em va fer sentir milionària

De petita, la Tania Luna va deixar la seva casa en la Ucraïna post-Txernòbil per asilar-se en els Estats Units. I un dia, al terra de l'alberg per a sense sostres de Nova York on vivien ella i la seva família, va trobar un cèntim. Mai s'ha tornat a sentir tan rica. Una reflexió sobre les alegries agredolces de la infantesa... i com mantenir-les en ment.

Tinc cinc anys i estic molt orgullosa.

El meu pare acaba de construir el millor lavabo exterior

en el nostre petit llogaret a Ucraïna.

Per dins, és un enorme i pudent forat al terra,

però per fora, és fòrmica blanca nacrada

i realment brilla al sol.

Això em fa sentir tan orgullosa, tan important,

que em nombro a mi mateixa cap
del meu petit grup d'amics

i ideo missions per a nosaltres.

O sigui que rondem de casa en casa

buscant mosques capturades en teranyines

i les alliberem.

Quatre anys abans, quan jo en tenia un,

després de l'accident de Txernòbil,

va caure la pluja negra,

i el cabell de la meva germana queia a grapats,

i jo em vaig passar nou mesos a l'hospital.

Les visites no estaven permeses,

així que la meva mare va subornar
un treballador de l'hospital.

Va aconseguir un uniforme d'infermera,

i es colava cada nit per seure al meu costat.

Cinc anys després, un fet positiu inesperat.

Gràcies a Txernòbil, vam aconseguir asil als Estats Units.

Tinc sis anys i no ploro quan deixem la casa

i venim a Amèrica,

perquè espero que sigui un lloc ple de coses

estranyes i meravelloses com plàtans i xocolata

i xiclets Bazooka,

els xiclets Bazooka amb els petits embolcalls
amb caricatures a dins,

Bazooka que aconseguiem un cop a l'any a Ucraïna

i que havíem de mastegar-ne una peça
durant una setmana sencera.

O sigui que el primer dia que arribem a Nova York,

la meva àvia i jo trobem un cèntim

al terra de l'alberg per als sense sostre
on la meva família s'allotja.

Només que, nosaltres no sabem
que és un alberg per a sense sostres.

Nosaltres pensem que és un hotel,
un hotel amb un munt de rates.

I trobem aquest cèntim així com fossilitzat al terra,

i pensem que un home molt ric el deu haver deixat allí

perquè la gent corrent no perd els diners.

I jo vaig sostenir aquest cèntim en el palmell de la meva mà,

i és enganxifós i oxidat,

però sembla com si tingués una fortuna a les mans.

Decideixo que m'aconseguiré

un xiclet Bazooka.

I en aquell moment, em sento milionària.

Més o menys un any després, em torno a sentir igual

quan trobem una bossa plena de peluixos
a les escombraries,

i de sobte tinc més joguines

que les que havia tingut mai en tota la meva vida.

I de nou, torno a tenir aquella sensació quan truquen

a la porta del nostre apartament a Brooklyn,

i la meva germana i jo trobem un repartidor

amb una capsa de pizza que no havíem demanat.

O sigui que agafem la pizza, la nostra primera pizza,

i la devorem porció rera porció

mentre el repartidor és dempeus
i ens observa des de la porta.

I ens diu de pagar, però nosaltres no parlem anglès.

La meva mare surt, i ell li demana diners,

però ella no en té prou.

Ella camina 50 illes de cases
d'anada i tornada de la feina cada dia

per evitar gastar diners en el bitllet d'autobús.

Aleshores la nostra veïna treu el cap,

i es posa vermella de ràbia quan s'adona

que aquells immigrants del pis de baix

s'han fet amb la seva pizza.

Tothom està molest.

Però la pizza és deliciosa.

No m'adono fins anys després del poc que teniem.

En el nostre desè aniversari d'estança als Estats Units,

decidim celebrar-ho reservant una habitació

al primer hotel que vam estar
quan vam arribar als Estats Units.

L'home del taulell de recepció riu i diu:

"No podeu reservar una habitació aquí.
Aquest és un alberg per a sense sostres".

I nosaltres ens vam quedar sorpresos.

El meu marit Brian també era un sense sostre de petit.

La seva família ho va perdre tot i als 11 anys

va haver de viure en motels amb el seu pare,

motels que els agafarien tot el seu menjar

i el mantindrien com a ostatge
fins que poguessin pagar la factura.

I una vegada, quan finalment li van tornar

la seva capsa de Frosted Flakes,
estava plena d'escarabats.

Però ell tenia una cosa.

Ell tenia aquesta capsa de sabates
que duia amb ell a tot arreu,

que contenia nou còmics,

dos G.I. Joe pintats per semblar Spiderman

i cinc Gobots. I aquest era el seu tresor.

Aquest era el seu armament propi d'herois

que el protegien de drogues i bandes

i d'abandonar els seus somnis.

Us parlaré sobre un membre més

de la nostra família.

Aquesta és l'Scarlett.

Fa molt temps, feien servir l'Scarlet
com a esquer en baralles de gossos.

La lligaven i la llençaven al ring

per a que l'ataquessin els altres gossos
i així es posessin més agressius abans de la lluita.

I ara, aquests dies, ella s'alimenta de menjar orgànic

i dorm en un llit ortopèdic que té el seu nom escrit,

però quan li posem aigua en el seu bol,

ella encara mira enlaire i mou la cua amb agraïment.

A vegades, el Brian i jo caminem pel parc amb l'Scarlett,

i ella fa tombarelles per la gespa,

i nosaltres tan sols la mirem

i després ens mirem l'un a l'altre

i sentim gratitud.

Ens oblidem de totes les nostres
noves fustracions i desil·lusioins

de classe mitjana,

i ens sentim com a milionaris.

Gràcies.

(Aplaudiments)