Charlie Todd: L'experiència compartida de l'absurd

Charlie Todd provoca escenes públiques rares, hilarants i inesperades: setanta ballarins sincronitzats a les finestres d'un centre comercial, 'caça-fantasmes' que corren per la Biblioteca Pública de Nova York i l'event anual "Passeig Sense Pantalons Pel Metro". A TEDxBloomington ens mostra l'ús que en fa Improv Everywhere (Improvització a tot arreu) d'aquestes escenes per unir a la gent.

Vaig crear Improv Everywhere ara farà un 10 anys

quan em vaig instal·lar a Nova York principalment pel teatre i la comèdia.

Com era nou a la ciutat, no tenia accés als escenaris,

per això vaig decidir actuar en llocs públics.

El primer projecte que veurem ara

és el primer "Passeig Sense Pantalons al Metro"

Això és durant el gener de 2002.

I aquesta dona és l'estrella del video.

No sap que està sent filmada

amb càmera oculta.

Estem al metro 6 a Nova York.

És la primera parada de la línia.

Aquests són dos nois danesos

que entren i s'asseuen al costat de la càmera oculta.

I aquell sóc jo amb una jaqueta marró.

A fora estem a sota 0º.

Porto un barret. Porto una bufanda.

I la noia acaba de notar la meva presència.

(Riures)

Com podeu veure, no porto pantalons.

(Riures)

Arribats a aquest punt,

ella se n'ha adonat,

però a Nova York hi ha gent estranya a qualsevol vagó.

Si només n'hi ha un, no és tan estrany.

I torna a llegir el llibre, que desafortunadament es titula "Violació".

(Riures)

Ha notat una cosa estranya,

però torna a fer vida normal.

Mentrestant, jo tinc sis amics

esperant a les sis parades consecutives següents amb roba interior, clar.

Aniran entrant un per un.

Actuarem com si no ens coneixessim.

I farem com si haver-nos descuidat els pantalons

fos un error desafortunat en aquest dia gèlid de gener.

(Riures)

Arribats a aquest punt,

decideix apartar el llibre de la violació a un costat.

(Riures)

I decideix estar una mica més atenta al seu voltant.

Mentrestant, els dos danesos, a l'esquerra de la càmera,

s'estan partint la caixa.

Pensen que és la cosa més divertida que han vist mai.

Ara mireu com se'ls mira ella.

(Riures)

M'encanta aquest moment en el video,

perque abans de que sigués una experiència compartida,

era una cosa que potser feia una mica de por,

o com a mínim era confús.

Però s'ha convertit en una experiència compartida,

divertida i de la qual podrà riure's.

El tren està a punt de parar

a la tercera parada de la linia 6.

(Riures)

El video no ho mostra tot.

Això es repeteix en quatre parades més.

Un total de set nois entren anònimament amb roba interior.

A la vuitena parada, una noia ve amb una bossa gegant

anunciant que té pantalons rebaixats a un dòlar

- com si venguessis encenedors o xuxeries -

I amb tota la naturalitat del món comprem uns pantalons, ens els posem

i diem: "Gràcies. És exactament el que necessitava avui".

I sense donar-hi molta importància,

marxem en direccions diferents.

(Aplaudiments)

Gràcies.

Això és un fotograma del video.

M'encanta la reacció de la noia.

Mirant la gravació més tard aquell dia

em va inspirar per continuar fent el que estic fent.

Realment, un dels objectius d'Improv Everywhere

és crear una escena en un lloc públic,

una experiència positiva per altra gent.

És una broma, però, que dòna a algú una bona història per explicar.

I la seva reacció em va inspirar

a fer el segon "Passeig Sense Pantalons al Metro".

I vam continuar fent-ho cada any.

Aquest gener, vam fer el desè "Passeig Sense Pantalons al Metro" anual

on un grup divers de 3.500 persones

passejaven pel metro amb roba interior a Nova York

pràcticament a cada línia de la ciutat.

I també 50 ciutats més d'arreu del món

van participar-hi.

(Riures)

Quan vaig començar a fer classes d'improvització al Teatre Upright Citizens Brigade,

i vaig conèixer d'altra gent creative, artistes i comediants,

vaig acumular una llista de correus

de gent que volia participar en aquests projectes.

Així que podia fer projectes a més gran escala.

Bé, un dia mentre caminava per Union Square,

vaig veure aquest edifici,

construit al 2005.

Hi havia una noia a la finestra i estava ballant.

Va ser molt peculiar,

perque era fosc, però ella tenia la llum engegada,

estava molt posada en la representació,

i no vaig poder advertir per què estava fent allò.

Després de 15 segons la seva amiga va aparèixer,

- havia estat amagada darrere una pantalla -

van riure, van abraçar-se i van marxar.

Semblava com si l'haguessin desafiat a fer-ho.

Això em va inspirar.

Mirant tota la façana - on hi havia un total de 70 finestres -

vaig saber el que havia de fer.

(Riures)

Aquest projecte s'anomena "Segueix buscant". Havia 70 actors vestits de negre.

No estàvem autoritzats a fer-ho.

No vam dir a les botigues que aniríem.

Jo vaig quedar-me al parc fent senyals.

La primera senyal era per sostenir aquestes lletres gegants

que deien "Look Up More" ("Segueix buscant"),

el nom del projecte.

La segona senyal era per que saltessin tots alhora.

Ara veureu com comencen.

(Riures)

Després ballem. Ballem tots.

Després fem solos, on només una persona balla,

i tothom assenyala aquella persona.

(Riures)

Més tard vaig donar una nova senyal,

que senyalava el pròxim solista avall al costat de Forever 21,

i es va posar a ballar.

Va haver-hi més activitats.

Vam tenir gent saltant amunt i avall,

gent tirant-se al terra.

I jo estava allà dret, un personatge anònim amb sudadera,

posant la mà dintre i fora d'un contenidor de basura

per dirigir l'espectacle.

I com es va fer a Union Square Park, just al costat del metro,

hi havia centenars de persones al final

que es paraven i alçaven el cap

per veure què estàvem fent.

Aquí hi ha una foto més bona.

Aquest esdeveniment particular

Va sorgir d'un moment

que vaig passar per casualitat.

El següent projecte

arriba d'un correu elecrònic d'un desconegut.

Em va escriure un noi de secundària de Texas al 2006

i em va dir: "Hauries de reunir tanta gent com sigui possible

amb polo blau i pantalons caqui

i donar voltes per Best Buy".

(Riures)

(Aplaudiments)

Vaig respondre al noi al moment

dient-li: "Sí, tens tota la raó.

Crec que ho faré aquest cap de setmana. Gràcies".

Aquest és el video.

De nou, això és al 2005.

Aquest és el Best Buy de Nova York.

Van participar unes 80 persones

van entrar una per una.

Hi havia una nena de 8 anys, una de 10.

Va participar-hi també un home gran

de 65 anys.

Un grup molt divers de gent.

Els vaig dir: "No treballeu. No penqueu.

Però tampoc compreu.

Simplement camineu i no mireu els productes".

Podeu distingir als treballadors

perquè tenen etiquetes grogues a les camises.

Tots els altres són actors nostres.

(Riures)

Als treballadors els va semblar molt divertit.

De fet, alguns van anar a buscar les seves càmeres i van tornar

per fer-se fotos amb nosaltres.

Molts feien bromes convidant-nos a carregar

televisors pesats per als clients.

Als gerents i guardies de seguretat, per altra banda,

no els va fer gens de gràcia.

Mireu-los aquí.

Porten camises grogues o negres.

I feia uns 10 minuts que érem allà

quan els gerents van trucar al 911.

(Riures)

Van començar a afanyar-se

dient-nos a tots que venia la policia. "Atenció, que ve la policia".

Aquí podeu veure els polis.

Aquest n'és un vestit de negre, filmat per una càmera oculta.

Finalment, la policia va informar a la gerencia de Best Buy

que, de fet, no era il·legal

vestir polo blau i pantalons caqui.

(Riures)

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)

Vam estar allà 20 minuts; ens va alegrar sortir de la botiga.

Els gerents van estar intentant

localitzar les nostres càmeres

i van atrapar un parell de nois que tenien càmeres ocultes dintre unes bosses.

Pero no van atrapar al càmera

que va anar amb una cinta en blanc

a la secció de càmeres de Best Buy

i va posar la seva cinta a una de les càmeres

i va fer veure que la volia comprar.

M'agrada la idea d'utilitzar la seva pròpia tecnologia en contra seva.

(Riures)

Crec que els millors projectes se situen

en un lloc en particular per alguna raó.

Un matí estava agafant el metro.

Havia de fer transbord a la parada del carrer 53

on hi ha aquestes dues escales gegants.

Al matí és un lloc molt depriment, molt ple de gent.

Per això vaig decidir fer-hi alguna cosa

que el transformés en un lloc feliç per un matí.

Estem a l'hivern de 2009

a les 8.30 del matí.

Hora punta del matí.

A fora fa molt fred.

Les persones venen de Queens

i passen del tren E al 6.

Van cap a les escales gegants

de camí a la feina.

(Riures)

(Riures)

(Aplaudiments)

Gràcies.

Hi ha una foto que ho il·lustra millor.

Va xocar la mà uns 2.000 cops aquell dia.

i es va rentar les mans abans i després

i no va caure malalt.

Això també vam fer-ho sense permís

i a ningú li va importar.

Diria que en els últims anys

la principal crítica que veig contra a Improv Everywhere

ve de forma anònima en comentaris de YouTube:

"Aquesta gent té massa temps lliure".

És lògic pensar que la nostra feina no agradarà a tothom,

i gràcies a Internet m'he fet una cuirassa

però això del temps sempre m'ha molestat,

perque no tenim massa temps lliure.

Qui participa en events d'Improv Everywhere

té el mateix temps lliure que qualsevol altre persona

només que a vegades escullen

passar-lo de manera diferent.

Ja sabeu, cada dissabte i diumenge

centenars de milers de persones cada tardor

es reuneixen en estadis de futbol per veure partits.

I no he vist a ningú dir, veient un partit,

"Tota aquesta gent de les grades té massa temps lliure".

Per suposat que no és així.

És una manera perfecte de passar la tarda del cap de setmana

mirar un partit de futbol en un estadi.

Però crec que també és perfectament vàlid

passar la tarda gelant-se en un lloc amb 200 persones

a la terminal Grand Central

o disfrassar-se de 'caça-fantasmes'

i córrer per la Biblioteca Pública de Nova York.

(Riures)

O escoltar la mateixa cançó que altres 3.000 persones

i ballar en silenci en un parc,

o fer sonar una cançó en un supermercat

com a part d'un musical espontani,

o ficar-se al mar de Coney Island amb roba formal.

Sabeu, de petits ens ensenyen a jugar

i mai ens han donat una raó per la qual hauríem de jugar.

Simplement acceptem que jugar és bo.

I crec que aquesta és la idea d'Improv Everywhere.

Que no té sentit; no n'ha de tenir, de sentit.

No cal cap raó.

Mentre sigui divertit.

I sembla que la idea sigui divertida,

i que la gent que ho veurà es divertirà,

és suficient per nosaltres.

Crec que com adults hem d'aprendre

que no hi ha maneres correctes o incorrectes de jugar.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)