John McWhorter: Els msgs stan matant la llengua. S broma!!!

La missatgeria instantània portarà la mort de l'escriptura correcta? En John McWhorter suggereix que hi ha moltes més coses, lingüísticament i cultural, en els missatges que el que sembla, i són bones notícies.

Sempre es critica la missatgeria instantània.

Es diu que aquesta escriptura és la decadència

de l'alfabetització o, com a mínim, de l'escriptura

entre els joves dels Estats Units

i ja també de tot el món.

El cas és que això no és pas cert.

I és fàcil pensar que és veritat,

però per veure-ho d'una altra manera,

per veure que en realitat és com un miracle

i no només un fet actiu,

una mena de complexitat emergent

que es desenvolupa ara i aquí,

hem de mirar una mica enrere

i veure què és realment la llengua.

I el que veurem serà que

escriure missatges no té res a veure amb escriure.

Què vull dir amb això?

Bàsicament, si pensem en la llengua,

la llengua ha existit durant potser 150.000 anys.

Com a mínim, 80.000 anys.

I va néixer com un fenòmen oral. La gent parlava.

I probablement això és per al que estem preparats genèticament.

Així és com usem la llengua principalment.

L'escriptura va venir molt més tard

i, com hem vist en la última xerrada,

hi ha discussions sobre
quan va passar això exactament.

Segons els càlculs tradicionals,

si la humanitat hagués existit durant 24 hores,

l'escriptura s'hauria creat a les 23:07 h.

Així de tard va arribar l'escriptura.

Per tant, primer hi ha l'oral i més tard ve l'escrit

com una cosa artificial.

No em malinterpreteu, escriure té certs avantatges.

Quan escrius, com que és un procés conscient,

com que pots revisar el que has fet,

pots produir coses que probablement no faràs

si estàs parlant.

Per exemple, aquesta cita d'Edward Gibbon

en el seu llibre del declivi i
la caiguda de l'Imperi Romà:

"L'enfrontament va durar més de dotze hores,

fins que la retirada gradual dels perses va esdevenir

una fugida desordenada,
iniciada amb l'indigne exemple

dels líders principals i del mateix surena."

Sona preciós, però ningú no parla així.

Com a mínim, no ho haurien de fer

si es volen reproduir. Així...

[Rialles]

...no és com parlen els humans espontàniament.

El discurs espontani és bastant diferent.

Els lingüistes han demostrat

que quan parlem espontàniament

solem dividir el discurs en grups

d'entre 7 i 10 paraules.

Ho podeu comprovar si us graveu

parlant en un grup de gent.

La llengua oral és així.

És més flexible. Molt més telegràfica.

Molt menys reflexiva. Molt diferent de l'escrita.

I és normal que pensem (perquè sovint veiem

la llengua escrita) que la llengua és això.

Però en realitat la llengua és oral.
Són coses diferents.

Evidentment, amb el pas del temps

és natural que hi hagi interferències

entre el parlar i l'escriure.

Per exemple, fa molt de temps

era normal que els discursos es fessin

igual que com s'escriu.

Em refereixo als discursos que veus

en pel·lícules antigues quan s'aclareixen la gola,

"Ehem, senyores i senyors", i llavors parlen

d'una manera que no té res d'espontani.

És formal. Utilitza frases llargues com la de Gibbon.

Parlen tal com s'escriu i, per exemple,

últimament es parla molt de Lincoln

arran de la pel·lícula.

El discurs de Gettysburg no era l'acte principal.

Les dues hores d'abans, Edward Everett va parlar

d'un tema que, francament, avui no interessa

i llavors tampoc gaire.

La gràcia era escoltar-lo

parlant com s'escriu.

La gent normal el va escoltar durant dues hores.

Era del tot natural.

Això és el que feien llavors, parlar com s'escriu.

Però si es pot parlar com s'escriu,

lògicament, també podries voler algun cop

escriure com parles.

El problema era que materialment

i mecànica era més difícil en el passat

per la simple raó que no tenien els mitjans adequats.

És quasi impossible fer-ho a mà,

excepte amb la taquigrafia, però també està limitada.

En una màquina d'escriure era molt difícil,

fins i tot quan van sortir les electròniques

i els ordinadors. El fet és que

encara que teclegis suficientment de pressa

a la velocitat de la parla, necessites

algú que pugui rebre el missatge de pressa.

Un cop tens un objecte a la butxaca
que rep el missatge,

ja tens les condicions que ens permeten

escriure com parlem.

I aquí és on entren els missatges instantanis.

Els missatges són molt flexibles en l'estructura.

Ningú no pensa en les majúscules ni en la puntuació.

Però, hi penseu quan parleu?

No. Llavors, per què ho heu de fer
en un missatge?

La missatgeria instantània, tot i que inclogui

la mecànica d'allò que s'anomena escriptura,

és un discurs dactilar. Això és el que és.

Ara podem escriure com parlem.

I és molt interessant, però encara

és fàcil veure-ho com un tipus de decadència.

Veiem aquesta flexibilitat d'estructura,

la indiferència respecte d'aquelles normes

que vam aprendre, i per això pensem

que alguna cosa va malament.

És una impressió molt natural.

Però en realitat, el que passa és la creació

d'un sistema nou i complex.

Això és el que veiem en el discurs dactilar.

I per entendre'l, hem de trobar

en aquest nou tipus de llenguatge

les noves estructures que es formen.

Per exemple, en missatgeria hi ha una convenció

que és LOL.

Generalment diem que

LOL significa 'rialla ben sonora'.

I teòricament és així.

Si mireu missatges antics, la gent

l'utilitzava en aquest sentit.

Però si escrius missatges ara o si entens

les bases del sistema que s'ha desenvolupat,

t'adonaràs que LOL

ja no és riure ben fort.

Ha evolucionat cap a una cosa més subtil.

Això és una conversa real

entre noies d'uns 20 anys

de no fa gaire.

"M'encanta la font que fas servir."

Julie: "lol gràcies gmail va una mica lent"

Si hi penseu, no té cap gràcia.

Ningú no riu. [rialles]

Però aquí el teniu i suposeu

que pot haver estat involuntari.

Llavors la Susan diu "lol, ho se.",

més riallera del que solem estar

quan parlem d'aquest tipus de problemes.

I la Julie diu, "T'acabo d'enviar un mail."

Susan: "lol, ja ho veig."

S'ho passen molt bé si LOL vol dir això.

I la Julie diu: "Com va?"

Susan: "lol, he d'escriure un treball de 10 pàgines".

No és divertit. Penseu-hi.

LOL s'està utilitzant d'una manera molt particular.

És un senyal d'empatia, un senyal d'acceptació.

Els lingüistes ho anomenem partícula pragmàtica.

Qualsevol llengua parlada per gent real en té.

Si algú parla japonès, penseu

en aquell ne que dieu al final de moltes frases.

Si heu sentit el jovent negre d'avui,

penseu com fan servir aquell yo.

Se'n podrien escriure llargues dissertacions

i segurament ja s'està fent.

Una partícula pragmàtica.
El LOL s'ha convertit en això.

És com la gent real fa servir el llenguatge.

Un altre exemple és la "barra" [/].

La podem utilitzar de la manera que ja sabem,

com ara: "Celebrarem

una festa-barra-trobada de contactes."

Però això és el que ens trobem,

La barra s'utilitza d'una manera molt diferent

en els missatges dels joves d'avui.

Es fa servir per canviar de tema.

Per exemple, aquí la Sally diu:

"He de trobar gent amb qui anar"

i el Jake diu, "Haha"

(també podríem estudiar el "Haha",
però no tenim temps)

"Haha així que hi vas sola? Per què?"

Sally: "És un programa
de la Universitat de Nova York."

Jake: "Haha. Barra estic veient
un video de jugadors de bàsquet

que tiren amb un ull tancat"

La barra és interessant.

No sé què diu el Jake després d'això,

però es veu que ha canviat de tema.

Això no sembla gaire especial,

però si penseu en la vida real,

quan volem canviar de tema enmig d'una conversa,

hi ha maneres de fer-ho amb gràcia.

No us limiteu a fer-ho de cop.

Us tocareu la cuixa i mirareu
místicament cap a l'horitzó

o direu alguna cosa com "Hmm, això em recorda..."

quan realment no ho fa, però tu vols...

[rialles]

tu en realitat vols canviar de tema.

Això no es pot fer pels missatges

i per això es creen altres maneres en aquest mitjà.

Totes les llengües orals tenen un nou sistema

per identificar la nova informació, o dos o tres.

Els missatges instantanis han creat la barra.

Així que tenim un munt de noves construccions

que s'estan creant i encara és fàcil pensar

que alguna cosa va malament.

Hi ha una falta d'estructura d'algun tipus.

No és tan sofisticat

com el llenguatge del The Wall Street Journal.

Bé, però de fet,

mireu què deien el 1956,

quan la missatgeria encara no existia.

i el Rin Tin Tin sortia a la tele.

"Molts no saben l'alfabet o les taules de multiplicar,

i fan textos agramaticals".

No és el primer cop que ho sentim.

I abans del 1956. El 1917 una mestra...

El 1917. Un temps en què creiem

que l'escriptura era perfecta

perquè els personatges de Downton Abbey

són súper eloqüents.

Diu: "A totes les universitats es queixen dient

«Els alumnes no saben d'ortografia
ni de puntuació.»"

I tota la resta. I més endarrere.

El president de Harvard. El 1871.

No hi ha electricitat. La gent té tres noms.

"Mala ortografia,

incorrecció, així com poca elegància
en l'expressió escrita."

I parla de gent que estaven

ben preparats per a la universitat.

O encara més endarrere.

1841, un inspector d'escoles està molest

perquè "Fa temps que, tristament, he notat

que s'ha abandonat quasi del tot" bla, bla, bla.

O podem anar encara fins al 63 dC [rialles]

i a aquest home no li agrada com

la gent parla el llatí.

I es referia al que seria el francès.

I així, sempre hi ha [rialles i aplaudiments]

sempre hi ha gent preocupada per això,

però el planeta segueix girant.

Per això, quan penso en els missatges, crec

que estem davant d'una nova forma d'escriptura

que els joves estan creant,

que fan servir paral·lelament a l'escriptura normal,

el que vol dir que són capaços
de fer totes dues coses.

Hi ha proves a favor, com que ser bilingüe

és bo per a l'aprenentatge.

També es pot aplicar a parlar dos dialectes.

I això són dos dialectes de l'escriptura.

I escriure així és la prova d'aquest equilibri

que mantenen els joves, inconscientment, és clar.

Però és una ampliació del seu repertori lingüístic.

És molt simple.

Si algú del 1973 mirés

un taulell d'anuncis universitari del 1993,

l'argot hauria canviat una mica

des del temps de Love Story,

però encara ho podria entendre tot.

Agafa algú del 1993; no fa gaire

(això és com Retorn al futur).

Feu que aquesta persona llegeixi

un missatge actual escrit per algú de 20 anys.

Segurament no n'entendrien res perquè

s'ha desenvolupat un nou llenguatge

a les mans dels joves amb una cosa tan simple

com és teclejar com si res

en els seus aparells.

En resum, si pogués anar al futur,

si pogués anar al 2033,

Primer preguntaria si en David Simon

ha continuat The Wire. Ho voldria saber.

I... de debò que ho faria.

I llavors voldria saber què passa a Downton Abbey.

Que seria la segona cosa.

I llavors, la tercera cosa seria

"Si us plau, mostreu-me alguns missatges

escrits per nenes de 16 anys"

perquè m'agradaria saber fins a on ha arribat

aquest llenguatge des d'avui.

I l'ideal seria poder-los enviar al present per

poder estudiar aquest miracle lingüístic

que tenim davant dels nassos.

Moltes gràcies.

[aplaudiments]

[aplaudiments]