La nostra història de violació i reconciliació

El 1996, Thordis Elva va compartir un romanç adolescent amb en Tom Stranger, un estudiant d'intercanvi d'Austràlia. Després d'un ball escolar, en Tom va violar a la Thordis, i no es van tornar a veure durant molts anys. En aquesta xerrada extraordinària, Elva i Stranger ens guien en la seva cronologia de vergonya i silenci, i ens conviden a discutir l'omnipresència global d'aquest problema de violència sexual d'una manera nova i honesta. Si teniu alguna pregunta per als conferenciants, visiteu go.ted.com/thordisandtom.

[Conté llenguatge explícit
i descripcions de violència sexual.

S'aconsella la discreció de l'espectador]

Tom Stranger: El 1996,
quan tenia 18 anys,

vaig tenir l'oportunitat de formar part
d'un programa d'intercanvi internacional

Irònicament soc un australià
que prefereix un clima fred

així que estava emocionat i trist
quan vaig pujar a l'avió cap a Islàndia,

després d'haver dit adéu
als meus pares i germans.

Vaig ser acollit a casa d'una
família islandesa molt amable

que em va portar a fer excursionisme,

i em va ajudar a entendre
la llengua islandesa.

Em va costar una mica superar
el període inicial d'enyorança.

Feia snowboard després de classe

i dormia molt.

Dues hores de classe de química
en una llengua que no comprens massa

poden ser un bon sedant.

(Riure)

El professor em va recomanar
l'obra de teatre de l'escola,

perquè fos socialment més actiu.

Resulta que al final
no vaig participar a l'obra,

però em va dur a conèixer la Thordis.

Vam compartir un romanç adolescent;

ens trobàvem a l'hora de dinar
només per donar-nos la mà

i passejar pel centre de Reykjavík.

Vaig conèixer la seva família,
i ella va conèixer els meus amics.

La nostra relació havia durat
una mica més d'un mes

quan va arribar
el Ball de Nadal de l'escola.

Thordis Elva: Tenia 16 anys
quan em vaig enamorar per primer cop

Anar junts al Ball de Nadal

era una confirmació pública
de la nostra relació,

i em vaig sentir
la noia més afortunada del món.

Deixava de ser una nena,
per començar a ser una dona.

Emocionada per aquesta maduresa,

em va semblar lògic provar
el rom per primer cop aquella nit.

Va ser una mala idea.

Em vaig trobar molt malament,

entrant i sortint de la inconsciència

entre espasmes i vòmits compulsius.

Els guardes de seguretat
volien trucar una ambulància,

però en Tom va actuar
com el meu cavaller salvador,

i va dir que em portaria a casa.

Com en un conte de fades,

rodejada pels seus braços,

que em van dipositar dolçament
al meu llit.

Però la meva gratitud
aviat es va tornar en horror

quan va començar a treure'm la roba
i a posar-se a sobre meu.

Se m'havia aclarit el cap,

però el meu cos encara
estava massa dèbil per lluitar,

i el dolor era horrorós.

Pensava que em partiria en dos.

Per no tornar-me boja,

vaig comptar en silenci els segons
del meu despertador.

I des d'aquella nit,

sé que hi ha 7.200 segons
en dues hores.

Tot i coixejar durant dies
i plorar durant setmanes,

l'incident no coincidia amb la idea
de violació que havia vist a la tele.

En Tom no era un llunàtic amb un arma;

era la meva parella.

I no va passar en un carreró de mala mort,

va passar al meu propi llit.

Quan vaig poder identificar
el que m'havia passat com a violació,

ell havia completat l'intercanvi

i havia tornat a Austràlia.

Em vaig dir que no tenia sentit
parlar del que havia passat.

A més a més,

d'alguna manera, havia de ser culpa meva.

He crescut en un món
on s'ensenya a les noies

que les violen per algun motiu.

Faldilles massa curtes,

somriures massa amplis,

L'alè que put a alcohol.

I jo era culpable de tot això,

així que la culpa havia de ser meva.

Vaig trigar anys a adonar-me

que l'únic que podria haver impedit
que fos violada aquella nit,

no era la meva faldilla,

no era el meu somriure,

no era la meva innocència.

L'únic que podria haver impedit
que fos violada aquella nit

era l'home que em va violar --

si s'hagués aturat.

TS: No recordo molt bé el dia següent:

la ressaca,

un cert buit que vaig tractar d'ofegar.

Res més.

Però no vaig anar a casa de la Thordis.

És important remarcar

que no veia les meves accions
pel que eren.

La paraula "violació" no em ressonava
al cap com hauria d'haver fet,

i no em vaig martiritzar
amb els records de la nit anterior.

No era tant un rebuig conscient,

com una prohibició
de reconèixer la realitat.

La definició de les meves accions
refutava completament reconèixer

l'immens trauma
que vaig causar a la Thordis.

Per ser sincer,

vaig repudiar les meves accions
els dies següents

i quan les vaig cometre.

Vaig rebutjar la veritat convencent-me
que va ser sexe i no violació.

Una mentida que m'ha causat
un dolor insuportable.

Vaig trencar amb ella
uns dies després,

la vaig veure diverses vegades

durant la resta de la meva
estada a Islàndia,

sentint una punyalada de
remordiment cada vegada.

En el fons, sabia que havia fet
una cosa immesurablement horrible.

Però sense planejar-ho,
vaig cavar una gran fossa

on vaig enterrar aquests records.

Va seguir un període de 9 anys

que es pot descriure com a
"Negació i Fugida".

Quan tenia l'oportunitat
d'identificar el turment que havia causat,

no em quedava quiet per reflexionar.

Ja fos a través de distraccions,

consum de substàncies,

recerca d'emocions

o una vigilància escrupolosa
del que deia el meu interior,

em vaig negar a quedar-me quiet i callat.

I amb aquest soroll,

em vaig inspirar en altres parts
de la meva vida

per a construir una imatge de qui era.

Era un surfista,

un estudiant de ciències socials,

amic de bona gent,

un germà i fill estimat,

guia d'activitats a l'aire lliure,

i amb el temps,
treballador social amb joves.

M'aferrava al fet
que no era mala persona.

No creia que ho tingués a dins.

Creia que estava fet d'una altra cosa.

Com m'havien criat,

la meva estimada família
i models a seguir,

les persones properes a mi

eren respectuoses amb les dones.

Vaig trigar molt a poder mirar
aquest racó fosc de mi mateix,

i preguntar-li coses.

TE: Nou anys després del ball de Nadal,

tenia 25 anys,

i anava directa a una crisi nerviosa.

La meva autoestima havia estat
enterrada sota un silenci profund

que m'aïllava de les persones
que m'importaven,

i em comsumia l'odi i la ira

que dirigia cap a mi mateixa.

Un dia, vaig sortir corrent, plorant,

després d'una baralla amb un
ésser estimat,

i vaig entrar en una cafeteria,

on vaig demanar un bolígraf
a la cambrera.

Sempre porto una llibreta a sobre,

dic que es per apuntar idees
en moments d'inspiració,

però la veritat és que necessito
estar fent alguna cosa constantment,

perquè en moments de calma,

em trobo comptant segons una altra vegada.

Però aquell dia, em va sorprendre
com les paraules brollaven del bolígraf,

formant la carta més important
que havia escrit mai,

dirigida a en Tom.

A més d'explicar la violència
a la que m'havia sotmès,

les paraules "vull trobar perdó"

no deixaven de mirar-me,

sorprenent-me a mi més que a ningú.

Però en el fons sabia que era
l'única manera de deixar de patir,

perquè, independentment de si es
mereixia el meu perdó o no,

jo mereixia pau.

La meva era de vergonya s'havia acabat.

Abans d'enviar la carta,

em vaig preparar per diferents
tipus de respostes negatives,

o el més probable:
cap resposta.

L'única resposta per a la qual
no estava preparada

va ser la que vaig rebre --

una confessió d'en Tom,
plena de penediment.

Resulta que ell també havia estat
empresonat pel silenci.

I així va començar una correspondència
que va durar 8 anys,

que sap Déu, no va ser mai fàcil,

però sempre honesta.

Em vaig alleujar la càrrega
que erròniament m'havia adjudicat,

i ell, alhora, va admetre
el que havia fet.

Aquests intercanvis es van convertir
en una plataforma

per examinar les conseqüències
d'aquella nit,

i van ser de tot:
des de esfereïdores

fins a immensament reparadores.

Tot i així, jo no podia superar
el que havia passat.

Potser perquè el format d'email
no era suficientment personal,

potser perquè es més fàcil ser valent

quan t'amagues darrere d'un ordinador
a l'altra punta del món.

Però havíem començat un diàleg

que sentia necessari explorar
al màxim.

Així que, després de vuit anys escrivint,

i 16 anys després d'aquella terrible nit,

vaig reunir el coratge
per a proposar una idea:

que ens reuníssim en persona

i afrontéssim el passat d'una vegada.

TS: Islàndia i Austràlia estan
geogràficament així.

Enmig dels dos hi ha Sud-Àfrica.

Vam decidir trobar-nos a Ciutat del Cap,

on ens vam trobar durant una setmana.

La ciutat en si va resultar ser
un context molt potent

per centrar-nos en la reconciliació
i el perdó.

Enlloc més s'ha provat
la reparació i l'acostament

com a Sud-Àfrica.

Com a nació, Sud-Àfrica va buscar
la veritat del seu passat,

i va escoltar els detalls
de la seva història.

Sabent això es va intensificar l'efecte
de Ciutat del Cap en nosaltres.

Durant aquesta setmana,

ens vam explicar literalment
les nostres vides,

de cap a cap.

Això ens va fer analitzar
les nostres històries.

Vam seguir una política estricte
d'honestedat,

i això va suposar
una certa exposició,

una vulnerabilitat desmesurada.

Va haver-hi confessions colpidores,

i moments en els quals
no podíem entendre

l'experiència de l'altra persona.

Vam parlar dels efectes sísmics
de la violència sexual,

cara a cara.

Tot i això, altres vegades

vam trobar una profunda claredat,

i inclús un riure completament
inesperat però alliberador.

Quan vam haver d'afrontar-ho,

vam fer el possible
per escoltar a l'altre.

I les nostres realitats individuals
van ser alliberades amb una puresa

que no podia fer res més
que alleugerir l'ànima.

TE: La necessitat de venjança
és una emoció molt humana --

instintiva, inclús.

L'únic que vaig voler durant anys

era fer tant de mal a en Tom
com ell m'havia fet a mi.

Però de no haver trobat una sortida
al meu odi i la meva ira,

no estaria aquí avui.

Això no vol dir que no tingués
els meus dubtes en el camí.

Quan l'avió va aterrar
a Ciutat del Cap,

recordo haver pensat:

"Per què no em vaig fer amb una
ampolla de vodka i un terapeuta

com la gent normal?"

(Riure)

A vegades, la nostra
recerca de l'enteniment

semblava una missió impossible,

i l'únic que volia fer era rendir-me

i tornar a casa
amb el meu estimat marit, Vidir,

i el nostre fill.

Però tot i les dificultats,

el viatge va resultar
en un sentiment de victòria

i la llum va triomfar sobre la foscor,

alguna cosa constructiva es podia
reconstruir de les ruïnes.

He llegit en algun lloc

que hauries de ser la persona
que necessitaves quan eres jove.

I quan jo era adolescent,

hauria necessitat saber
que la culpa no va ser meva,

que hi ha esperança després
de la violació,

que inclús pots trobar felicitat,

com la que comparteixo amb el meu marit.

I per això vaig començar
a escriure com una boja a la tornada,

i això va resultar en un llibre
co-escrit amb en Tom,

que esperem que pugui ser d'ajuda
a persones d'ambdós extrems

a l'escala supervivent-transgressor.

Si més no,

és una història que necessitàvem
haver sentit quan érem joves.

Donada la naturalesa de la història,

conec les paraules que, inevitablement,
l'acompanyen --

víctima, violador --

les etiquetes són una manera
d'organitzar conceptes,

però també poden ser deshumanitzadores
donades les seves connotacions.

Un cop categoritzes algú com a víctima,

es més simple arxivar-los com
a algú malmès,

deshonrat,

menys que.

Igualment, quan algú es
categoritzat com a violador,

és molt més fàcil
titllar-lo de monstre --

inhumà.

Però, com podem entendre
què és el que produeix violència

a les societats humanes,

si ens neguem a reconèixer
l'humanitat d'aquells que la cometen?

I com --

(aplaudiments)

I com podem donar poder a les víctimes
si les fem sentir menys que?

Com poder trobar solucions
a una de les majors amenaces

a les vides de dones i nens
de tot el món,

si les pròpies paraules que
fem servir són part del problema?

TS: Pel que he après,

les meves accions la nit del 1996
van ser egoistes.

Em sentia mereixedor del seu cos.

He tingut influències socials
principalment positives

i exemples de comportament
adequat al meu voltant.

Però en aquella situació,

em vaig fixar en els models negatius.

Aquells que veuen a les dones
com a éssers inferiors,

i dels homes que creuen tenir
el dret sobre els seus cossos.

Aquestes influències de les que parlo
són externes a mi.

I aquella nit només era jo
prenent decisions,

ningú més.

Quan afrontes aquest sentiment

i reconeixes la culpabilitat
de les teves accions,

passa una cosa sorprenent.

Jo en dic la paradoxa del reconeixement.

Creia que m'enterraria
el pes de la responsabilitat.

Creia que el meu certificat
d'humanitat seria cremat.

En comptes, se'm va oferir
reconèixer el que havia fet,

i vaig descobrir que això
no representava la totalitat de qui sóc.

En poques paraules,

el que has fet no constitueix
la suma de qui ets.

El soroll al meu cap es va amainar.

La indulgent autocompassió
va ser privada d'oxigen,

i substituïda per l'aire pur
de l'acceptació --

l'acceptació d'haver fet mal
a aquesta persona meravellosa;

l'acceptació de que formo part d'un grup
gran i sorprenentment normal d'homes

que han sigut sexualment violents
amb la seva parella.

No subestimeu el poder de les paraules.

Dir-li a la Thordis que l'havia violat
va canviar com em veia a mi mateix,

i com la veia a ella.

Però el més important és

que la culpa es va transferir
de la Thordis a mi.

Massa vegades,

la culpa s'atribueix a la supervivent
de la violència sexual,

i no a l'home que la comet.

Massa vegades,

negar-ho i fugir ens allunya
de la veritat.

Ara mateix hi ha una conversa pública,

i com molta gent,

ens anima veure que menys
gent es fa enrere

d'aquesta difícil
però important discussió.

Sento una gran responsabilitat
d'afegir-hi les nostres veus.

TE: El que hem fet no és una fórmula
que prescrivim als demés.

Ningú te dret a dir-te
com has de gestionar el teu propi dolor

o els teus propis errors.

Trencar el silenci mai és fàcil,

i depenent d'on et trobis al món,

pot ser inclús mortal
parlar sobre violació.

Me n'adono que, inclús la part
més traumàtica de la meva vida,

és un exemple del meu privilegi,

perquè puc parlar sobre això
sense ser condemnada,

o inclús assassinada.

Però amb aquest privilegi
de tenir veu,

ve la responsabilitat de fer-la servir.

És el mínim que puc fer
pels supervivents que no poden.

La història que us hem explicat és única,

i alhora comuna, la violència sexual
és una pandèmia global.

Però no ha de ser així.

Una cosa que he trobat útil
en el meu propi viatge emocional

és informar-me sobre la violència sexual.

Per tant, he estat llegint, escrivint

i parlant sobre aquest problema
durant més d'una dècada,

anant a conferències arreu del món.

I en la meva experiència,

els assistents són
quasi exclusivament dones.

Ja toca deixar de tractar la violència
sexual com un problema de dones.

(Aplaudiments)

La majoria de violència sexual
contra homes i dones

és causada per homes.

Però les seves veus són insuficientment
representades en aquesta discussió.

Tots nosaltres som necessaris aquí.

Imagineu tot el patiment
que podríem evitar

si ens atrevíssim a afrontar aquest
problema junts.

Gràcies.

(Aplaudiments)