Eve Ensler: De sobte, el meu cos.

La poetessa, escriptora, activista Eve Ensler vivia dins el seu cap. En aquesta xerrada de TEDWomen, parla de la desconnexió al llarg de la seva vida amb el seu cos; i com dos esdeveniments terribles l'ajudaren a connectar amb la realitat, el fet físic de ser humana.

Durant molt de temps,

estàvem el meu cos i jo.

Jo, estava formada per històries,

per ànsies, per esforços,

per desitjos de futur.

Jo intentava

no ser el resultat del meu passat violent,

però la separació que ja s'havia esdevingut

entre el meu cos i jo mateixa

era un resultat bastant significatiu.

Jo sempre intentava convertir-me en alguna cosa, en algú.

Jo només existia en aquest intent.

El meu cos sovint s'interposava en el camí.

Jo era un cap flotant.

Durant anys, de fet només portava barrets.

Era una manera de mantenir el meu cap subjecte.

Era una manera de localitzar-me.

Em preocupava que si em treia el barret

ja no seria més aquí.

De fet, un cop vaig tenir un terapeuta que em va dir:

"Eve, m'has visitat durant dos anys,

i, sincerament, mai se m'havia acudit que tinguessis un cos."

Tot aquest temps he viscut a la ciutat,

perquè, sincerament,

tenia por dels arbres.

No he tingut nadons

perquè els caps no poden parir.

Els nadons, de fet, no surten per la boca.

Com no tenia cap punt de referència del meu cos,

vaig començar a preguntar a altres dones sobre els seus cossos:

en concret, sobre les seves vagines;

perquè pensava que les vagines eren importants.

Això em va dur a escriure "The vagina Monologues"(Monòlegs de la Vagina)

cosa que em va fer parlar obsessivament i incessant

de vagines allà on podia.

Ho vaig fer davant de molts estranys.

Una nit a l'escenari,

vaig entrar dins la meva vagina.

Va ser una experiència exultant.

Em va espantar, em va donar energies,

i després em vaig convertir en una persona emprenedora,

una vagina emprenedora.

Vaig començar a veure el meu cos com una cosa,

una cosa que es podia moure de pressa,

com una cosa que podia aconseguir altres coses,

moltes coses, tot d'una.

Vaig començar a veure el meu cos com un iPad o un cotxe.

El conduïa i n'hi exigia coses.

No tenia límits. Era invencible.

Seria conquerit i dominat com la mateixa Terra.

Ja no li parava atenció;

no, l'organitzava i el dirigia.

No tenia paciència amb el meu cos;

el vaig modelar bruscament.

Vaig ser ambiciosa.

Vaig estirar més el braç que la màniga.

Si estava cansada, bevia més cafès.

Si tenia por, anava a més llocs perillosos.

Esclar que tenia moments d'estima cap al meu cos,

de la manera que un pare maltractador

pot, a vegades, tenir un moment d'amabilitat.

El meu pare va ser molt amable amb mi

en el meu 16è aniversari, per exemple.

Sentia a la gent murmurar de tant en tant

que hauria d'estimar el meu cos,

així que vaig aprendre com fer-ho.

Era vegetariana, no bevia, no fumava.

Però tot allò no era més que una manera sofisticada

de manipular el meu cos,

una desvinculació més gran,

com plantar un hort de llegums a una autopista.

Com a resultat de parlar tant sobre la meva vagina,

moltes dones començaren a parlar-me de la seva,

històries sobre els seus cossos.

De fet, aquestes històries em van portar per tot el món,

i he estat a més de 60 països.

He escoltat milers d'històries.

I he de dir que sempre hi havia un moment

en què les dones compartien amb mi

aquell moment en particular en què es separaren del seu cos:

quan van marxar de casa.

Vaig sentir històries de dones violades als seus llits,

flagel•lades en els seus burques,

donades per mortes a aparcaments,

cremades amb àcid a les seves cuines.

Algunes dones callaren i desaparegueren.

Altres es van convertir en màquines emprenedores boges com jo.

Enmig dels meus viatges,

Vaig fer 40 anys i vaig començar a odiar el meu cos,

que de fet era un progrés,

perquè almenys el meu cos existia, fins al punt d'odiar-lo.

Bé, era la meva panxa, odiava la meva panxa.

Era la prova que no havia estat a l'alçada,

que era vella i no fabulosa ni perfecta

ni capaç d'encaixar bé en una imatge corporativa predeterminada.

La meva panxa era la prova que havia fracassat,

que m'havia fallat a mi, que estava desfeta.

La meva vida es va convertir en un intent obsessiu per desfer-me'n, de la panxa.

De fet, tan obsessiva em vaig tornar

que hi vaig escriure una obra de teatre.

Però quan més en parlava,

més es convertia en un objecte i més es fragmentava el meu cos.

Va esdevenir un entreteniment; va esdevenir una forma de comoditat nova,

una cosa que jo venia.

Després vaig anar a algun altre lloc.

Vaig sortir fora

del que jo em pensava que coneixia.

Vaig anar a la República Democràtica del Congo.

I vaig escoltar històries

que van fer bocins totes les altres històries.

Vaig escoltar històries

que es van ficar dins del meu cos.

Vaig sentir parlar d'una nena petita

que no podia parar d'orinar-se

de tants soldats

que l'havien violat.

Vaig escoltar a una dona de 80 anys

a qui li havien trencat i desencaixat les cames

i les hi havien retorçat pel cap

mentre els soldats la violaven.

Hi ha milers d' històries com aquestes.

I moltes d'aquestes dones tenien forats al seu cos

(forats, fístules)

que eren la profanació de la guerra:

forats en el teixit de l'ànima.

Aquestes històries em van saturar les cèl•lules i els nervis.

I sincerament,

vaig deixar de dormir durant tres anys.

Totes les històries van començar a sagnar juntes.

L'espoli de la Terra,

el pillatge dels minerals,

la destrucció de vagines;

res d'això ho veuria mai més aïllat

entre si o de mi.

Els milicians violaven nadons de sis mesos

perquè així països llunyans

poguessin tenir accés a l'or i al coltan

per fabricar iPhones i ordinadors.

El meu cos no tan sols s'havia convertit en una màquina emprenedora,

sinó que també era ja responsable

de destruir el cos d'altres dones

en aquesta boja expedició per crear més màquines

per sostenir la velocitat i l'eficàcia de la meva màquina.

I després vaig contraure càncer,

o vaig adonar-me que tenia càncer.

Va arribar com un ocell a tota velocitat

que s'estampa contra el vidre de la finestra.

De sobte, tenia un cos,

un cos que va ser pessigat,

furgat i punxat,

un cos que va ser obert de punta a punta,

un cos del qual es van treure òrgans

i els van transportar i guarir i reconstruir,

un cos que va ser escanejat

i va tenir tubs ficats al seu interior,

un cos que s'estava cremant amb els productes químics.

El càncer va explotar

la paret de la meva desconnexió.

De sobte vaig comprendre que la crisi en el meu cos

era la crisi en el món,

i no anava a passar més tard,

estava passant en aquell moment.

De sobte, el meu càncer era un càncer que estava a tot arreu,

el càncer de la crueltat, el càncer de la cobdícia,

el càncer que es fica a dins la gent

que viu als carrers de les plantes químiques, són normalment pobres,

el càncer dins els pulmons del miner,

el càncer de l'estrès per no aconseguir prou,

el càncer d'un trauma enterrat,

el càncer dels pollastres engabiats i el peix contaminat,

el càncer a l'úter de les dones violades,

el càncer que és a tot arreu per culpa del nostre descuit.

En el seu recent i utòpic llibre,

"New Self, New World" (Nou Individu, Nou Món)

l'escriptor Philip Sheperd diu:

"Si estàs separat del teu cos

també estàs separat del cos del món,

que, llavors, sembla ser un altre diferent de tu

o separat de tu,

en comptes de viure un continu

al qual pertanys."

Abans del càncer

el món era una altra cosa.

Era com si estigués vivint en un toll d'aigua estancada

i el càncer va dinamités la roca

que em separava de la mar.

Ara hi estic nadant.

Ara m'estiro a l'herba

i m'hi frego el cos,

i m'encanta el fang a les meves cames i peus.

Ara faig un peregrinatge diari

per visitar un desmai concret a la vora del Sena,

i m'enyoro els camps verds

en la malesa a les afores de Bukavu.

I quan cauen plujes fortes,

crido i em poso a córrer en cercles.

Sé que tot està connectat,

i que la cicatriu que puja pel meu tors

és la marca del terratrèmol.

I sóc allà amb els tres milions dels carrers de Port-au-Prince.

I el foc que em crema

el tercer dia dels sis de la químio

és el foc que està cremant

als boscos del món.

Sé que els quists

que creixen al voltant de la meva ferida després de l'operació,

els 450 grams de pus,

és el Golf de Mèxic contaminat,

i que hi havia pelicans amarats de petroli a dins de mi

i peixos morts surant.

I els catèters que em van ficar sense la medicació apropiada

em van fer cridar

de la mateixa manera que la Terra crida a causa de les perforacions.

En la meva segona químio,

la meva mare es va posar molt malalta

i vaig anar a visitar-la.

I en el nom de la connectivitat,

l'única cosa que volia abans de morir

era que la duguessin a casa,

a la vora del seu estimat Golf de Mèxic.

Així que la vam dur a casa,

i vaig pregar que el petroli no arribés a la seva platja

abans que morís.

I, afortunadament, no ho va fer.

I va morir tranquil·lament al seu lloc preferit.

I unes setmanes després, jo era a Nova Orleans,

i una amiga maca i espiritual

em va dir que volia guarir-me.

I em vaig sentir ben pagada.

I vaig anar a casa seva, era de matí,

i el sol del matí de Nova Orleans es filtrava a través de les cortines.

I la meva amiga va preparar un bol gran,

i li vaig dir: "Què és això?"

I em va contestar: "És per tu.

Les flors el fan bonic,

i la mel el fa dolç".

Vaig dir: "Però què és la part d'aigua?"

I en nom de la connectivitat,

ella va dir: "Ah, és el Golf de Mèxic".

I vaig dir: "I tant".

I les altres dones van arribar i van seure en un cercle,

i la Michaela em va banyar el cap amb l'aigua sagrada.

I va cantar: Vull dir, tot el seu cos va cantar.

I les altres dones van cantar

i van orar per la meva mare i per mi.

I mentre l'aigua tíbia del Golf rentava el meu cap

em vaig adonar que contenia

el millor i el pitjor de nosaltres.

Hi havia la cobdicia i la imprudència

que van dur a l'explosió de perforacions.

Hi havia totes les mentides dites

abans i després.

Hi havia la mel a l'aigua que ho feia dolç,

hi havia el petroli que ho emmalaltia.

Hi havia el meu cap calb

i còmode, sense barret ja.

Hi havia tot el meu ésser

fonentse-se a la falda de la Michaela.

Hi havia les llàgrimes que eren indistingibles del Golf

que rodaven per les meves galtes.

Hi havia finalment el meu cos.

Hi havia la tristesa

que ha trigat tant a manifestar-se.

Hi havia la descoberta del meu lloc

i l'enorme responsabilitat

que ve amb la connexió.

Hi havia la contínua i devastadora guerra al Congo

i la indiferència del món.

Hi havia les dones del Congo

que ara estan aixecant-se.

Hi havia la mare que ens deixava,

just en el moment

que jo neixia.

Hi havia la consciència

d'haver estat molt a prop de morir,

de la mateixa manera que la Terra, la nostra mare,

resisteix amb prou feines,

de la mateixa manera que el 75% del planeta

amb prou feines, tira endavant,

de la mateixa manera

que hi ha una recepta per a la supervivència.

El que vaig aprendre

és que té a veure amb l'atenció i serveis

que tothom mereix.

Hi havia els amics donant-me suport

i una germana afectuosa.

Hi havia els doctors savis i la medicina avançada

i els cirurgians que sabien què fer amb les mans.

Hi havia les malpagades i carinyoses infermeres.

Hi havia els curanderos i els olis aromatics.

Hi havia la gent que va venir amb conjurs i rituals.

Hi havia el fet de tenir una visió de futur

i alguna cosa per la qual lluitar,

perquè sé que aquest patiment no és només el meu.

Hi havia un milió d'oracions.

Hi havia un miler d'al·leluies

i un milió d'oms.

Hi havia moltíssima ira,

humor malaltís,

molta atenció, indignació.

Hi havia energia, amor i alegria.

Hi havia totes aquestes coses.

Hi havia totes aquestes coses.

Hi havia totes aquestes coses

a l'aigua, al món, al meu cos.

(Aplaudiment)