Siguem emocionalment correctes.

La crítica política Sally Kohn afirma que ja és hora que els conservadors i els liberals deixin de costat les seves diferències polítiques i que s'escoltin els uns als altres. En aquest discurs optimista, Kohn comparteix el que ha après com a presentadora lesbiana i progressista de Fox News. No es tracta de ser políticament correctes, diu, sinó que hem de ser emocionalment correctes.

Quan treballo, la gent m'odia.

De fet, com més bé treballo,

més m'odia la gent.

I no, no poso multes,

ni sóc una enterramorts.

Sóc una lesbiana progressista que presenta

les notícies a la Fox. (aplaudiment)

Ho heu sentit bé, oi? De veritat, eh?

Sóc una presentadora homosexual a les notícies de la Fox.

Us explicaré com ho faig

i la cosa més important que he après.

Bé, doncs, surto a la tele

a debatre amb gent que vol destruir literalment

tot allò en que crec, en alguns casos,

que voldrien que jo i la gent com jo no existíssim.

És una mica com un dinar familiar,
amb aquell oncle conservador

però com si hagués pres drogues,

a la tele, amb milions d'espectadors.

És ben bé així.

I en directe.

Rebo moltíssims correus desagradables.

Només la setmana passada, vaig rebre'n 238,

i més tweets de rebuig dels que puc comptar.

Em van tractar d'idiota, de traïdora, de xacra,

de puta i d'home lleig,

i tot això en un sol correu electrònic.

(riures)

Així doncs, de què m'he adonat

en rebre tots aquests insults?

Bé, el que em sembla és que fa molts anys

que ens centrem en allò políticament correcte,

però en realitat és més important allò emocionalment correcte.

Us en donaré un petit exemple:

m'és igual si em dieu "bollera". De veritat.

M'importen dues coses:

Primer, que ho sapigueu escriure.

(riures, aplaudiments)

Us ho recordo, s'escriu amb B alta.

Us en sorprendríeu.

I segon, m'és igual la paraula,

m'importa com la feu servir.

Sou afectuosos? Potser tan sols ingenus?

O el que voleu és fer-me mal?

La correcció emocional és el to, el sentiment,

Com diem el que diem,

El respecte i la compassió que ens tenim.

I m'he adonat que per convèncer políticament

no es comença amb idees, fets o dades.

Per convèncer, en política,
cal ser emocionalment correcte.

Quan vaig començar a treballar a les notícies de la Fox,

ho confesso,

m'esperava veure marques a la moqueta

d'arrossegar les mans
[com goril·les, perquè tenen actituds "primitives"].

Això, per cert, ho dic per si esteu atents,
no és emocionalment correcte.

Però els liberals com jo

Podem ser fariseus,
podem ser condescendents

podem ser despectius amb tot aquell
que no comparteixi les nostres opinions.

És a dir, podem tenir raó, políticament,

però no tenir-ne emocionalment.

I per cert, això vol dir

que no agradem a la gent. Oi?

I ara ve el pitjor:

Els conservadors són molt simpàtics.

Bé, no tots;

els que m'envien correus desagradables, no,

però us en sorprendríeu.

En Sean Hannity és un dels homes més amables

que he conegut mai.

El temps lliure que té, se'l passa

buscant cites a cegues per al seu personal;

i sé que si mai tinc algun problema,

ell faria tot el que pogués per ajudar-me.

Bé. Jo penso que en Sean Hannity

està equivocat en un 99%, políticament,

però la seva correcció emocional
és molt impressionant,

i per això la gent l'escolta.

Perquè no pots arribar a convèncer ningú

si no t'escolten abans.

Passem molt temps parlant sense escoltar,

i no prou temps solucionant allò
en que no estem gens d'acord,

i si podem començar a sentir
compassió els uns pels altres,

aleshores potser podrem construir afinitats.

Ja sé que sona artificial

dient-ho des d'aquí d'alt,

però quan intentes posar-ho en pràctica,

de veritat que funciona molt.

Així doncs, si algú diu que odia els immigrants,

intento imaginar-me la por que tenen,

perquè la comunitat canvia i ja
no és allò que ells coneixen tan bé.

O algú que diu que no li agraden
les unions de professors,

segur que els hi fa molta pena veure

que l'escola dels seus fills fa aigües,

i tan sols volen donar-n'hi la culpa a algú.

El nostre repte és tenir compassió pels altres,

tanta com volem que ens en tinguin a nosaltres.

Això és la correcció emocional.

No dic pas que sigui fàcil.

Cada dia, unes 5,6 vegades de mitjana,

he d'autoconvèncer-me de no respondre

tots aquests e-mails amb tot de paraulotes vils.

Tot això de trobar compassió

i afinitats amb els teus enemics

és una mena de pràctica política-espiritual, per mi,

i no sóc pas el Dalai Lama.

No sóc perfecte, però sí que sóc optimista,

perquè no només rebo correus desagradables.

Rebo moltes cartes amables, moltíssimes.

Una de les meves preferides comença així:

"No m'agrada gaire la teva tendència política,

ni la teva lògica estranya,

però m'agrades molt tu, com a persona."

Aquest noi no està d'acord amb mi, encara.

(Riures)

Però m'escolta, no pel que dic,

sinó per com ho he dit,

i d'alguna manera, tot i que no ens coneixem,

hem aconseguit construir una connexió.

Això és la correcció emocional,

i és així com comencem les converses

que de veritat aconseguiran el canvi.

Moltes gràcies.

(Aplaudiment)