Lisa Kristine: Fotos que donen testimoni de l'esclavitud moderna

Durant els últims dos anys, la fotògrafa Lisa Kristine ha viatjat pel món, documentant les realitats insuportablement dures de l'esclavitud moderna. Aquí comparteix belles i evocadores imatges -de miners al Congo, de piles de maons al Nepal- que il·luminen la difícil situació dels 27 milions d'ànimes esclavitzades a tot el món. (Filmat en TEDxMaui)

Sóc a 45 metres sota terra en una mina il·legal de Ghana

L'aire és espès, calent i amb pols

i és difícil de respirar.

Sento el frec dels cossos suats

a la foscor, però no puc veure gaire més.

Sento veus que parlen però, sobre tot,

la cacofonia d'homes tossint

i de roca trencada amb eines primitives.

Com els altres, porto una llanterna barata de llum pampalluguejant

subjecta al cap amb aquesta banda esparracada

i amb prou feines puc distingir les relliscants branques

que subjecten les parets d'aquest forat d'un metre

que cau centenars de metres dins la terra.

Rellisca la meva mà i de sobte recordo un miner

que vaig conèixer dies enrere, que va perdre el control

i va caure incomptables metres en aquest pou.

Mentre parlo amb vostès, avui,

aquests homes estan al fons d'aquell pou

arriscant les seves vides sense pagament ni compensació

i, sovint, morint.

Vaig sortir d'aquell forat i vaig anar a casa

però ells probablement mai ho faran, perquè estan atrapats a l'esclavitud.

Durant els últims 28 anys, he estat documentant

cultures indígenes en més de 70 països

en sis continents, i el 2009 vaig tenir el gran honor

de ser l'única expositora a la Cimera de Pau de Vancouver.

D'entre totes les persones sorprenents que vaig conèixer allà,

vaig conèixer un integrant de "Free the Slaves", una ONG

dedicada a eradicar l'esclavitud moderna.

Comencem a parlar de l'esclavitud, i de veritat,

vaig començar a aprendre sobre l'esclavitud,

perquè sabia sens dubte que existia en el món,

però no fins a aquest grau.

Quan vam acabar de parlar, em vaig sentir molt malament;

honestament estava avergonyida d'ignorar

aquesta atrocitat dels nostres dies i vaig pensar:

si jo no ho sé, quanta gent no ho sap?

Se'm va fer un nus a l'estómac i, setmanes després,

vaig volar a Los Ángeles per a conèixer el director

de "Free the Slaves" i oferir-li la meva ajuda.

Així va començar el meu viatge a l'esclavitud moderna.

Curiosament, ja havia estat en molts d'aquests llocs.

Fins i tot vaig considerar alguns com la meva segona llar

Però aquesta vegada, ventilaria els draps bruts.

Un càlcul conservador ens diu que actualment hi ha més de

27 milions de persones esclavitzades en el món.

Això és el doble de la quantitat de persones preses d'Àfrica

durant tot el comerç d'esclaus transatlàntic.

Fa cent cinquanta anys, un esclau agrícola

costava prop de tres vegades el salari anual

d'un treballador nord-americà.

Això equival al voltant d'uns 50.000 $ actuals.

No obstant això, avui en dia, famílies senceres poden ser esclavitzats durant generacions

per un deute tan petit com 18$.

Sorprenentment, l'esclavitud genera guanys

de més de 13 000 milions de dòlars, a nivell mundial, cada any.

Molts han estat enganyats amb falses promeses

d'una bona educació, un millor treball, només per descobrir

que es veuen obligats a treballar sense paga

sota l'amenaça de la violència, i no poden escapar.

L'esclavitud actual és sobre el comerç,

de manera que els béns que produeixen els esclaus tenen valor,

però les persones que els produeixen són d'un sol ús.

L'esclavitud existeix gairebé a tot arreu

i no obstant això, és il·legal a tot el món.

A l'Índia i el Nepal, vaig conèixer els forns de maons.

Aquest espectacle estrany i impressionant va ser com

entrar a l'antic Egipte o a l'Infern de Dante.

Immersos en una temperatura de 54 º C,

homes, dones, nens, de fet, famílies senceres

coberts d'una pesada capa de pols,

apilen mecànicament totxos al cap,

fins a 18 a la vegada, i els porten

des dels forns abrasadors a camions que estan a centenars de metres de distància.

Esmorteït per la monotonia i el cansament,

treballen en silenci, fent aquesta tasca una i una altra vegada

durant 16 o 17 hores al dia.

No hi havia pauses per menjar, ni per beure,

i la deshidratació severa feia que orinar

fora bastant intranscendent.

Tan penetrants eren la calor i la pols

que la meva càmera es va convertir en massa calenta al tacte

i va deixar de funcionar.

Cada 20 minuts, havia de córrer al cotxe

per netejar l'equip i fer que funcionés sota l'aire condicionat

per reviure-la i, asseguda allà,

pensava: la meva càmera rep un tractament molt millor

que aquestes persones.

De tornada als forns, em van entrar ganes de plorar,

però l'abolicionista que estava al meu costat ràpidament em va agafar

i em va dir: "Lisa, no ho facis. No ho facis aquí."

I em va explicar molt clarament que les manifestacions emocionals

són molt perillosos en un lloc com aquest,

no només per a mi, sinó per a ells.

Jo no podia oferir cap ajuda directa.

No podia donar-los diners, res.

Jo no era un ciutadà d'aquest país.

Podria posar-los en una situació pitjor

de la que ja hi eren.

Hauria de confiar en Free the Slaves per treballar

dins del sistema per al seu alliberament,

i confiava que ho farien.

Quant a mi, hauria d'esperar fins arribar a casa

per sentir realment la meva angoixa.

A l'Himàlaia, em vaig trobar amb nens portant pedres

durant quilòmetres per terrenys muntanyosos

fins als camions que esperen a les carreteres de sota

Les grans planxes de pissarra eren més pesades

que els nens que les carregaven,

i els nens les subjecten als seus caps

fent servir corretges casolanes fetes de pals, cordes

i draps.

És difícil presenciar una cosa tan abrumadora.

Com podem influir en alguna cosa tan insidiosa,

però tan omnipresent?

Alguns ni tan sols saben que estan esclavitzats,

la gent que treballa 16, 17 hores al dia sense cap tipus de pagament,

perquè aquest ha estat el cas durant tota la seva vida.

No tenen res amb què comparar.

Quan aquests camperols van reclamar la seva llibertat,

els esclavistes van cremar íntegrament les seves cases.

Vull dir, aquesta gent no tenia res,

i estaven tant petrificats, volien donar-se per vençuts,

però la dona del centre els va animar a perseverar

i els abolicionistes del lloc

els van ajudar a arrendar la seva pròpia pedrera

així que ara fan la mateixa feina esgotadora

però ho fan per a ells mateixos, i reben una paga per ella,

i ho fan en llibertat.

Tràfic sexual és en el que sovint pensem

quan escoltem la paraula esclavitud,

i a causa d'aquesta presa de consciència mundial,

vaig ser advertida que seria difícil per a mi treballar amb seguretat

dins d'aquest negoci en particular.

En Katmandú m'acompanyaven dones que havien estat

prèviament esclaves sexuals.

Em van conduir per unes escales estretes

que donaven a aquest soterrani brut, de tènue llum fluorescent.

No era exactament un bordell.

Era més aviat un restaurant.

Restaurant-cabina, com es coneix en el negoci,

són locals per a la prostitució forçada.

Tenen habitacions petites, privades, on les esclaves,

dones, amb les seves nenes i els seus nens,

alguns tan joves com set anys,

són forçades a entretenir els clients

encoratjant-los a comprar més menjar i alcohol.

Cada cubicle és fosc i brut,

identificat per un nombre pintat a la paret,

i dividit per un biombo i una cortina.

Les treballadores sovint pateixen abús sexual

a mans dels seus clients.

Dempeus en la penombra, recordo haver sentit

una por aguda, ardent, i en aquell instant,

tot just vaig poder imaginar el que ha de ser

quedar atrapada en aquell infern.

Només tenia una sortida: les escales per on vaig entrar.

No hi havia portes del darrere.

No hi havia finestres prou grans com per enfilar-s'hi.

Aquestes persones no tenen escapatòria en absolut

i, ja que toquem un tema tan difícil,

és important assenyalar que l'esclavitud, fins i tot el tràfic sexual,

també passa al nostre voltant.

Desenes de centenars de persones són esclavitzades en l'agricultura,

en restaurants, en el servei domèstic,

i la llista pot continuar.

Recentment, el New York Times va informar que

entre 100.000 i 300.000 nens nord-americans

són venuts cada any com a esclaus sexuals.

Tot està al nostre voltant. Només que no ho veiem.

La indústria tèxtil és una altra en la que sovint pensem

quan sentim parlar de treball esclau.

Vaig visitar aldees de l'Índia on famílies senceres van ser esclavitzades

en el comerç de la seda.

Aquest és un retrat de família.

Les mans tenyides de negre és el pare, mentre que les mans de color blau

i vermell són els seus fills.

Ells barregen colorant en aquests grans barrils,

i submergeixen la seda en el líquid fins als colzes,

però el colorant és tòxic.

El meu intèrpret em va explicar les seves històries.

"No tenim llibertat", van dir.

"Encara esperem, però, poder sortir d'aquesta casa

algun dia i anar a un altre lloc

on realment ens paguin la nostra feina".

S'estima que hi ha més de 4000 nens

esclavitzats al llac Volta,

el major llac artificial del món.

Quan vam arribar, vaig anar a fer una ullada ràpida.

Vaig veure el que semblava ser una família de pescadors en un vaixell,

dos germans grans, alguns nens més joves, té sentit no?

Fals. Eren tots esclaus.

Els nens són separats de les seves famílies,

traficats, desapareguts

i forçats a treballar jornades extenses en aquests bots

al llac, tot i no que no saben nedar.

Aquest nen té vuit anys.

Estava tremolant quan el nostre vaixell es va acostar

tenia por que la seva petita canoa fóra envestida.

Estava paralitzat per la por de caure a l'aigua.

Les raquítiques branques dels arbres submergits en el llac Volta

sovint atrapen les xarxes, i els cansats

i espantats nens, són llançats a l'aigua

per deslligar les branques.

Molts s'ofeguen.

Des que recorda, ha estat forçat a treballar

en el llac.

Aterrit pel seu amo no fugirà

i, com tota la vida ha estat tractat amb crueltat,

cruelment tracta els esclaus més joves

sota el seu comandament.

Vaig conèixer aquests nois a les cinc del matí,

quan aixecaven les últimes xarxes,

però havien estat treballant des de la una

a la nit freda i ventosa.

I cal assenyalar que aquestes xarxes pesen

més de 400 quilos quan estan plenes de peixos.

Vull presentar-vos en Kofi.

Kofi va ser rescatat en una aldea de pescadors.

El vaig conèixer en un refugi on 'Free the Slaves'

rehabilita víctimes de l'esclavitud.

Aquí el veiem prenent un bany,

rebent grans galledes d'aigua sobre el seu cap,

i la notícia meravellosa és que

mentre estem aquí conversant avui,

Kofi ha estat reunit amb la seva família,

i, millor encara, s'han donat eines a la seva família

per guanyar-se la vida i mantenir els seus fills fora de perill.

Kofi simbolitza el possible.

Qui arribarà a ser gràcies a que algú va decidir

marcar la diferència a la seva vida?

Conduint per una carretera a Ghana

amb socis de 'Free the Slaves',

un company abolicionista amb la seva moto de sobte va accelerar

i va sobrepassar el nostre cotxe i va tocar la finestra.

Ens va demanar que el seguíssim per un camí de terra fins a la selva.

Al final del camí, ens va instar a sortir del cotxe,

i li va dir al conductor que sortís ràpidament.

Després va assenyalar aquest sender amb prou feines visible

i va dir: "Aquest és el camí, aquest és el camí. Anem".

Mentre comencem a baixar, traiem les enfiladisses

que bloquejaven el camí i després de caminar prop d'una hora

trobem que el camí estava inundat per les recents pluges,

així que vaig posar l'equip de fotos sobre el meu cap

a mesura que descendíem en aquestes aigües fins al pit.

Després d'unes altres dues hores de caminada, el sinuós camí

va acabar abruptament en un clar, i davant nostre

hi havia una quantitat de forats

que podien sumar la mida d'un camp de futbol,

i tots estaven plens de treballadors esclavitzats.

Moltes dones tenien fills lligats a l'esquena

mentre buscaven or,

caminant en aigües enverinades amb mercuri.

El mercuri s'utilitza en el procés d'extracció.

Aquests miners són esclavitzats en un pou

en una altra part de Ghana.

Quan van sortir del pou estaven xops

de la seva pròpia suor.

Recordo que vaig mirar els seus ulls cansats, irritats,

ja que molts havien estat sota terra durant 72 hores.

Els pous tenen fins a 90 metres i aquestes persones carreguen

pesats sacs de pedra que després seran transportats

a un altre lloc on picaran la pedra

per poder extreure l'or.

A primera vista, el lloc sembla estar ple

d'homes forts i vigorosos però, si mirem més de prop,

en els marges veiem treballar altres menys afortunats

i també nens.

Tots són víctimes de lesions, malalties i violència.

De fet, és molt probable que aquesta musculosa persona

acabi com aquesta, víctima de la tuberculosi

i enverinada per mercuri en tan sols uns pocs anys.

Aquest és Manuru. Quan va morir el seu pare

el seu oncle el va portar a treballar amb ell a les mines.

En morir el seu oncle, Manuru va heretar el deute del seu oncle,

el que el força a ser esclau a les mines.

Quan el vaig conèixer, havia estat treballant a les mines

durant 14 anys, i la lesió de la cama que veieu aquí

és producte d'un accident a la mina,

tan greu que els metges deien que havia de ser amputada.

A més d'això, Manuru té tuberculosi

i, no obstant això, està obligat a treballar nit i dia

en aquella mina.

Tot i això, ell somia amb ser alliberat

i educat amb ajuda d'activistes locals

com 'Free the Slaves',

i és aquest tipus de determinació,

davant d'una remota possibilitat

el que m'omple d'una admiració absoluta.

Vull aportar llum sobre l'esclavitud.

Quan feia el treball de camp

vaig portar moltes espelmes amb mi

i, amb ajuda del meu intèrpret,

li vaig dir a les persones que estava fotografiant

que volia il·luminar les seves històries

i la seva situació,

per això quan era segur per a ells, i per a mi,

vaig prendre aquestes imatges.

Sabien que les seves imatges serien vistes

per vosaltres a tot el món.

Volia que sabessin que donarem testimoni

d'ells i que farem tot el possible

per a ajudar a canviar les seves vides.

Sincerament crec que si podem veure'ns els uns als altres

com a éssers humans, llavors serà molt difícil

tolerar atrocitats com l'esclavitud.

Aquestes imatges no són sobre problemes. Són sobre persones,

persones reals, com vosaltres i com jo, que mereixen

els mateixos drets, dignitat i respecte

en les seves vides.

No hi ha un dia que passi que jo no pensi

en aquestes belles, maltractades persones,

que he tingut el gran honor de conèixer.

Espero que aquestes imatges despertin una força

en aquells que les vegin, en persones com vosaltres,

i espero que aquesta força encengui un foc

i que aquest foc llanci llum sobre l'esclavitud

perquè, sense aquesta llum, la bèstia de l'esclavitud

pot continuar vivint a l'ombra.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)