Mustafa Akyol: Fe versus tradició a l'Islam.

A TEDxWarwick, el periodista Mustafa Akyol parla sobre la manera com algunes pràctiques culturals locals (com l'ús del mocador al cap) han arribat a ser vinculades, en la ment popular, als articles de la fe de l'Islam. S'ha centrat massa la idea general del món sobre la fe islàmica en la tradició, i no prou en les creences fonamentals?

Fa unes setmanes,

vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'Aràbia Saudita.

I el primer que volia fer com a musulmà

era anar a la Meca i visitar la Kaaba,

el lloc més sagrat de l'Islam.

I ho vaig fer; em vaig posar el meu vestit ritual;

vaig anar a la Santa Mesquita;

vaig dir les meves oracions;

vaig observar tots els rituals.

I mentrestant,

a més de tota l'espiritualitat,

hi va haver un detall mundà en la Kaaba

que em va resultar molt interessant.

No hi havia separació de sexes.

En altres paraules, homes i dones

pregaven tots junts.

Estaven junts mentre feien el tawaf,

el recorregut circular al voltant de la Kaaba.

Estaven junts mentre resaven.

I si us pregunteu per què això és tan interessant,

heu de veure la resta d'Aràbia Saudita,

perquè és un país

que està estrictament dividit entre els sexes.

En altres paraules,

com a homes, senzillament s'entén que no podem estar

en el mateix espai físic que les dones.

I me'n vaig adonar d'una manera molt curiosa.

Vaig deixar la Kaaba

per a menjar alguna cosa al centre de la Meca.

Vaig anar cap al restaurant Burger King més proper.

I en entrar-hi...

me'n vaig adonar que hi havia una secció per a homes,

que estava cuidadosament separada de la secció per a dones.

Vaig haver de pagar, demanar i menjar a la secció per a homes.

"És curiós", em vaig dir,

"pots barrejar-te amb el sexe contrari a la Santa Kaaba,

però no al Burger King."

Bastant irònic.

Irònic, i també, crec, revelador.

Perquè la Kaaba i els seus rituals

són relíquies de les primeres fases de l'Islam,

de l'època del profeta Mahoma.

I si hi hagués hagut un gran èmfasi en aquella època

en separar els homes de les dones,

els rituals de la Kaaba s'haurien dissenyat en concordança.

Però sembla que això no era un problema en aquella època.

I per això els rituals són així.

Això també ho confirma, crec,

el fet que la seclusió de les dones

a l'hora de crear una societat dividida

és una cosa que tampoc no trobes en l'Alcorà,

el nucli de l'Islam...

el nucli diví de l'Islam

que tots els musulmans, i jo per igual, creiem.

I crec que no és un accident

que no es trobi aquesta idea

en l'origen mateix de l'Islam.

Perquè molts erudits

que estudien la història del pensament islàmic,

tant erudits musulmans com occidentals,

pensen que de fet la pràctica

de dividir els homes i les dones de manera física

va aparèixer més tard en el desenvolupament de l'Islam

quan els musulmans varen adoptar

algunes cultures i tradicions preexistents de l'Orient Mitjà.

De fet la seclusió de les dones era

una pràctica bizantina i persa,

i els musulmans la van adoptar

i la van fer part de la seva religió.

De fet, això només és un exemple

d'un fenomen més ampli.

El que avui coneixem com a llei islàmica, i especialment la cultura islàmica,

i de fet hi ha moltes cultures islàmiques,

la de l'Aràbia Saudita és molt diferent

d'on jo vinc d'Istanbul o Turquia.

Així i tot,

si parles sobre una cultura musulmana,

aquesta té un nucli, un missatge diví,

que va iniciar la religió,

però aleshores moltes tradicions, percepcions,

moltes pràctiques s'hi van afegir.

I aquestes eren tradicions de l'Orient Mitjà, tradicions medievals.

I hi ha dos missatges, o dues lliçons, importants

en aquesta realitat.

Primer de tot, els musulmans,

musulmans piadosos, conservadors i creients que volen ser fidels a la seva religió,

no haurien d'aferrar-se a tot el de la seva cultura,

pensant que és per mandat diví.

Potser algunes coses són males tradicions

i haurien de canviar-se.

Per altra banda, els occidentals

que miren la cultura islàmica

i hi veuen alguns aspectes problemàtics

no haurien de concloure que això és el que ordena l'Islam.

Potser és part de la cultura de l'Orient Mitjà

que s'ha confòs amb l'Islam.

Hi ha una pràctica anomenada circumcisió femenina.

És una cosa terrible, horrible.

Bàsicament és una operació

per a privar les dones del plaer sexual.

I els occidental, europeus i americans,

que no la coneixien abans

van conèixer aquesta pràctica

dintre d'algunes comunitats musulmanes

que van migrar al Nord d'Àfrica.

I van pensar: "Oh, quina religió més horrible

que ordena coses com aquestes."

Però de fet si mireu la circumsició femenina,

veureu que no té res a veure amb l'Islam,

es tracta d'una pràctica nord-africana

que és anterior a l'Islam.

Va existir des de fa milers d'anys.

I de manera eloqüent, alguns musulmans la practiquen.

Musulmans del Nord d'Àfrica, enlloc més.

Però també les comunitats no musulmanes del Nord d'Àfrica,

els animistes, fins i tot alguns cristians,

i fins i tot una tribu jueva del nord d'Àfrica

se sap que practiquen la circumsició femenina.

Així que el que pot semblar un problema

dintre la la fe islàmica

resulta que és una tradició

a la qual els musulmans s'hi han afegit.

El mateix passa amb els crims d'honor,

que són un tema recurrent en els mitjans occidentals,

i que, per descomptat, són una tradició horrible.

I realment veiem aquesta tradició en algunes comunitats musulmanes.

Però en les comunitats no musulmanes de l'Orient Mitjà,

com ara algunes comunitats cristianes, comunitats orientals,

s'hi troba la mateixa pràctica.

Vam tenir un cas tràgic de crim d'honor

dintre la comunitat armènia a Turquia

fa només uns mesos.

Aquestes són coses de cultura general,

però també m'interesa molt la cultura política

i si la llibertat i la democràcia són apreciades,

o si hi ha una política cultural autoritària

en la qual l'estat és qui s'imposa sobre els ciutadans.

No és cap secret

que molts moviments islàmics de l'Orient Mitjà

tendeixen a ser autoritaris,

i els anomenats "règims islàmics"

com ara Aràbia Saudita, Iran,

i el pitjor cas va ser els Talibans a Afganistan,

són bastant autoritaris, no hi ha dubte.

Per exemple, a l'Aràbia Saudita

hi existeix un fenomen anomenat policia religiosa.

I la policia religiosa imposa

el suposat estil de vida islàmic

en tots els ciutadans, per la força...

de la mateixa manera que les dones són forçades a cobrir-se el cap,

portar el Hijab, el mocador de cap islàmic.

Això és bastant autoritari

i és una cosa de la qual en sóc un gran crític.

Però en adonar-me'n

que els actors no-musulmans,

o els no-islàmics en la mateixa part geogràfica

de vegades actuaven de manera similar,

me'n vaig adonar que el problema potser

està en la política cultural de tota la regió, no només de l'Islam.

Us en posaré un exemple: a Turquia, d'on jo vinc,

que és una república supersecular,

fins fa ben poc

teníem el que jo anomeno policia secular,

que vigilava les universitats

contra les estudiants amb vel.

En altre paraules, forçaven les estudiants

a descobrir-se el cap.

I crec que forçar la gent a descobrir-se el cap

és tan tirànic com forçar-la a cobrir-se'l.

Hauria de ser decisió del ciutadà.

En adonar-me'n, em vaig dir:

"Potser el problema

és senzillament una cultura autoritària en la regió,

i això ha influenciat a alguns musulmans."

Però també influencia a la gent secular.

Potser és un problema de cultura política,

i hem de pensar en

com canviar aquesta política cultural.

Aquestes són algunes de les preguntes

que tenia en ment fa uns quants anys

en seure per a escriure un llibre.

Vaig dir-me: "Bé doncs estudiaré

com a arribat l'Islam a ser el que és avui,

i quins camins es van pendre

i quins camins es podrien haver près."

El llibre es diu "L'Islam sense extrems: un cas musulmà per la llibertat."

I som suggereix el subtítol,

vaig mirar les tradicions islàmiques i la història del pensament islàmic

des de la perspectiva de la llibertat individual,

i vaig optar per buscar els punts forts

pel que fa a la llibertat individual.

I la tradició islàmica té punts forts.

L'Íslam de fet, com a religió monoteista,

que defineix a l'home com a agent responsable d'ell mateix,

va crear la idea de l'individu en l'Orient Mitjà

i el va salvar del comunitarisme, el col·lectivisme

de la tribu.

D'això se'n poden treure moltes idees.

Però a més, també vaig veure problemes dintre la tradició islàmica.

Però hi havia una cosa curiosa:

la majoria d'aquests problemes resulta que van sorgir més endavant,

no del nucli diví de l'Islam, l'Alcorà,

sinó, un cop més, de les tradicions i mentalitats,

o de les interpretacions de l'Alcorà

que els musulmans van fer durant l'edat mitjana.

L'Alcorà, per exemple,

no aprova la lapidació.

No es castiga l'apostasia.

No es castiga per coses personal com ara beure alcohol.

Aquestes coses que formen la Llei Islàmica,

les parts problemàtiques de la Llei Islàmica,

van sorgir en interpretacions posteriors de l'Islam.

La qual cosa vol dir que els musulmans poden avui dia

mirar aquestes coses i dir:

"Bé, el nucli de la nostra religió

segueix amb nosaltres.

És la nostra fe i hi serem lleials."

Però podem canviar com va ser interpretada,

perquè va ser interpretada d'acord amb l'època i els mitjans de l'Edat Mitjana.

Ara vivim en un món diferent

amb valors diferents i sistemes polítics diferents.

Aquesta interpretació és molt possible i factible.

Si jo fós l'única persona que penses així,

tindriem un gran problema.

Però aquest no és el cas en absolut.

De fet, des del segle XIX,

hi ha una tradició...

digueu-li com volgueu...

revisionista,reformista,

una tendència en el pensament islàmic.

I es tracta d'intel·lectuals o governants

del segle XIX, i més endavant, del segle XX,

que van mirar cap a Europa

i van veure que hi havia moltes coses per admirar a Europa,

com ara la ciència i la tecnologia.

Però no només això; també la democràcia, el parlament,

la idea de la representació,

la idea de la igualtat entre els ciutadans.

Aquests pensadors, intel·lectuals i governants musulmans

del segle XIX van mirar a Europa, i hi van veure aquestes coses.

Van dir: "Per què no tenim aquestes coses?"

Van mirar la tradició islàmica

i van veure que té aspectes problemàtics,

però que no són el nucli de la religió, i per tant potser es poden reinterpretar,

i l'Alcorà pot ser rellegit

en el món modern.

Aquesta tendència

es coneix generalment com a modernisme islàmic,

I intel·lectuals i governants la van proposar

no només com a una idea intel·lectual,

sinó també com a programa polític.

I és per això que de fet en el segle XIX

l'Imperi Otomà, que aleshores cobria tot l'Orient Mitjà,

va fer reformes molt importants;

reformes com ara donar a cristians i jueus

l'estatus de ciutadans iguals,

acceptar una constitució,

acceptar un parlament representatiu,

proposar la idea de llibertat religiosa.

I per això en les seves últimes dècades l'Imperi Otomà

va convertir-se en una proto-democràcia,

una monarquia constitucional.

I la llibertat era un valor polític molt important en aquella època.

De manera similar, en el món àrab,

hi havia el que el gran historiador àrab Albert Hourani

defineix com a Època Liberal.

Va escriure el llibre "Pensament àrab en l'Època Liberal."

Anomena Època Liberal

el segle XIX i principis del segle XX.

En particular, aquesta era la tendència dominant

a principis del segle XX

entre els pensadors, governants i teòlegs islàmics.

Però hi ha un patró molt curiós

en la resta del segle XX,

perquè hi ha una davallada sobtada

en aquesta línia modernista islàmica.

En lloc d'aquesta,

el que pasa és que l'Islam creix

com una ideologia que és autoritària,

que és bastant estrident,

que és bastant antioccidental,

i que vol modelar la societat

basant-se en una visió utòpica.

Així que l'islamisme és la idea problemàtica

que realment ha creat molts problemes

en el món islàmic del segle XX.

I fins i tot les formes més extremes de l'islamisme

han portat al terrorisme en nom de l'Islam;

que de fet és una pràctica que jo crec va en contra de l'Islam,

però alguns, evidentment, extremistes no pensaven igual.

Però hi ha una qüestió curiosa:

Si el modernisme islàmic era tan popular

en el segle XIX i principis del XX,

per què va fer-se l'islamisme tan popular

durant la resta del segle XX?

I aquesta és la qüestió, crec jo,

que s'hauria de discutir acuradament.

I en el meu llibre, també em vaig endinsar en aquesta qüestió.

De fet, no necessites ser un geni per entendre-ho.

Senzillament si mires la història política del segle XX,

veus que les coses han canviat molt.

El context ha canviat.

En el segle XIX,

quan els musulmans miraven cap a Europa com a exemple,

eren independents, més segurs de si mateixos.

A principis del segle XX, amb la caiguda de l'Imperi Otomà,

tot l'Orient Mitjà va ser colonitzat.

I amb la colonització què arriba?

Doncs l'anticolonització.

Així que Europa ja no era només un exemple a seguir;

era l'enemic amb qui lluitar i resistir.

Així que hi ha una davallada sobtada

en les idees liberals dintre el món musulmà,

i el que veiem és una tendència més defensiva,

rígida i reaccionària,

que porta cap al socialisme àrab, el nacionalisme àrab

i finalment cap a la ideologia islamista.

I en acabar el periode colonial,

el que va quedar en el seu lloc

va ser, en general, dictadors seculars,

que diuen que són un país,

però no porten democràcia al país,

i hi estableixen la seva dictadura.

I crec que Occident, com a mínim alguns poders occidentals,

especialment els Estats Units,

van cometre l'error de recolzar aquests dictadors seculars,

pensant que aquests serien més útils pels seus interessos.

Però el fet que aquests dictadors

suprimissin la democràcia al país

i suprimissin els grups islàmics al país

de fet va fer els islamistes molt més estridents.

Així que en el segle XX,

hi ha aquest cercle viciós al món àrab

on tenim un dictador oprimint la seva gent

inclosos els islàmics piadosos,

i aquests estan reaccionant de manera reaccionària.

Però va haver-hi un país

que va ser capaç d'escapar o mantenir-se enfora

d'aquell cercle viciós.

I és el país d'on jo vinc; és Turquia.

Turquia mai ha estat colonitzada,

així que va seguir essent una nació independent després de la caiguda de l'Imperi Otomà.

És important tenir-ho en compte.

No van compartir la mateixa tendència anticolonial

que trobaves a d'altres països de la regió.

Segon, i més important,

Turquia es va convertir en una democràcia

abans que cap dels altres països dels quals parlem.

El 1950, Tuquia va tenir les primeres eleccions lliures i justes,

que va acabar amb el règim secular més autocràtic,

i va suposar el principi de Turquia.

I els musulmans piadosos de Turquia

van veure que podien canviar el sistema polític a través del vot.

I van veure que la democràcia és compatible amb l'Islam,

compatible amb els seus valors,

i han donat suport a la democràcia.

Aquesta és una experiència

que no totes les altres nacions musulmanes de l'Orient Mitjà han viscut

fins fa ben poc.

A més, en les últimes dues dècades,

gràcies a la globalització, gràcies a l'economia de mercat,

gràcies al sorgiment d'una classe mitjana,

a Turquia veiem

el que jo anomeno el renaixement del modernisme islàmic.

Ara hi ha els musulmans piadosos urbans de classe mitjana

que, un cop més, miren la seva tradició

i veuen que hi ha alguns problemes en la tradició.

I entenen que necessiten canviar-los, qüestionar-los i reformar-los.

I miren cap a Europa,

I hi veuen un cop més un exemple a seguir.

Hi veuen un exemple, com a mínim, per a inspirar-se.

És per això que el procés a l'U.E.,

l'esforç de Turquia per entrar a l'U.E.,

ha tingut el suport a Turquia

dels islàmics piadosos

mentre que algunes nacions seculars hi estaven en contra.

Encara que aquest procés s'ha vist entelat

pel fet que no tots els Europeus són tan acollidors...

però aquest és un altre tema.

Però el sentiment pro-U.E. a Turquia en l'última dècada

s'ha convertit gairebé en una causa islàmica,

i té el suport dels liberals islàmics

i també dels liberals seculars, és clar.

I gràcies a això,

Turquia ha sigut capaç de crear de manera raonable una història d'èxit

en la qual l'Islam i els enteniments més piadosos de l'Islam

han entrat a formar part del joc democràtic,

i fins i tot han contribuit a l'avanç democràtic

i econòmic del país.

I ara mateix aquest ha sigut un exemple inspirador

per a d'altres moviments islàmics

o altres països del món àrab.

Tots coneixeu la Primavera Àrab,

que va començar a Tunísia i a Egipte.

Les masses àrabs

s'acaben de revoltar contra els seus dictadors.

Demanaven democràcia; demanaven llibertat.

I resulta que no eren l'home del sac islamista

que els dictadors utilitzaven sempre

per a justificar el seu règim.

Van dir "volem llibertat, volem democràcia.

Som creients musulmans,

però volem viure com a gent lliure en una societat lliure."

Per descomptat, aquest serà un llarg camí.

La democràcia no s'aconsegueix de la nit al dia;

és un procés.

Però estem en una època prometedora

per al món musulmà.

I crec que el modernisme islàmic

que va començar el segle XIX,

però que va retrocedir en el segle XX

a causa dels problemes polítics en el món musulmà,

està tornant a renéixer.

I crec que el missatge que se'n desprèn

seria que l'Islam,

malgrat alguns escèptics occidentals,

té el potencial propi

per a crear el seu propi camí cap a la democràcia, cap al liberalisme,

crear el seu propi camí cap a la llibertat.

Se'ls hauria de permetre que hi treballessin.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)