Els codis seràn un llenguatge universal.

Als setanta, la música punk
motivava tota la generació.

Als vuitanta, segurament els diners.

Però per a la meva generació,

el software és la interfície de
la nostra imaginació; del nostre món.

Així que necessitem

gent radicalment, 
radicalment més diversa

per a crear aquests productes,

per deixar de veure els ordinadors
com quelcom solitari, avorrit i màgic,

per veure'ls com coses
amb què poden jugar

donar la volta i retorçar, etc.

El meu viatge endins el món
de la programació i la tecnologia

va començar als meu dolços 14 anys.

Com a adolescent, estava bojament
enamorada d'un home més gran

i aquell home va resultar ser

el llavors vice President dels
Estats Units, Mr. Al Gore.

Vaig fer el que qualsevol
noia adolescent li agradaria fer.

Volia expressar tot aquell amor,

així que vaig crear-li una web: aquesta.

Al 2001 no hi havia Tumblr,

no hi havia Facebook,
no hi havia Pinterest.

Necessitava aprendre els codis

per tal d'expressar tot
el meu desig i el meu amor.

I així va començar la programació per mi.

Va començar com una forma d'expressió.

De la mateixa manera que
de petita feia servir ceres i legos.

Quan vaig ser més gran, feia servir
lliçons de guitarra i obres de teatre.

Però llavors, hi havia
més coses per les quals entusiasmar-se,

com la poesia i fer mitja

i conjugar verbs irregulars en francès

i crear mons de ficció

i la filosofia de Bertrand Russell.

I vaig convertir-me en una persona

que pensava que els ordinadors
eren avorrits, tècnics i solitaris.

Això és el que penso ara.

Les nenes petites no saben
que no han de ser com els ordinadors.

Són meravelloses.

Són molt, molt bones
en la concentració

i en ser exactes, i pregunten
coses fantàstiques com ara

"Què?" i "per què?"
i "com?" i "què passa si?"

i no saben que encara no els 
haurien d'agradar els ordinadors.

Són els pares qui ho saben.

Som nosaltres, els pares,

qui pensem que la informàtica
és una disciplina esotèrica i estranya

que només pertany
als creadors de misteris.

Una cosa tan
el·liminada del dia a dia,

com ara la física nuclear.

I en part, és ben cert.

Hi ha un munt de sintaxi,
de controls i d'estructures de dades

i d'algoritmes i de pràctiques,

de protocols i de paradigmes
en la programació.

Nosaltres, com a comunitat,
hem fet els ordinadors més i més petits.

Hem creat capes i capes
d'abstracció una sobre l'altra

entre l'home i la màquina

fins un punt on no tenim ni idea
de com funcionen els ordinadors

ni de com parlar-los-hi.

Ensenyem als fills
com funciona el cos humà,

li els ensenyem com funcionen
els motors de combustió

i fins i tot els diem que
si volen ser astronautes,

podràn convertir-se en un.

Però quan un nen ve i ens pregunta:

"Què és l'ordenació de bombolla?"

o "com sap l'ordinador
què passa si li dono al 'play',

com sap quin vídeo reproduir?"

o "Linda, Internet és un lloc?"

Nosaltres, els adults, ens tornem muts.

"És màgic", diem alguns.

"És molt complicat", diuen altres.

Doncs no és cap de les dues coses.

No és màgia i no és complicat.

Només que tot ha passat
molt, molt, molt ràpid.

Els informàtics van crear
aquestes màquines tan fantàstiques,

però les van fer molt
molt alienes a nosaltres

i també l'idioma que
emprem amb els ordinadors

de manera que ja no sabem
parlar als ordinadors

sense emprar sofisticades
interfícies d'usuari.

I per això ningú no ha pensat

que quan jo conjugava
verbs irregulars en francès,

en realitat practicava els
meus patrons de reconeixement.

I quan m'entusiasmava fer mitja,

en realitat seguia una seqüència
de comandaments de símbols

amb bucles inclosos a l'interior.

I que la cerca permanent
de Bertrand Russell

per tal de trobar un llenguatge
exacte entre l'anglès i les matemàtiques

es trobava dintre d'un ordinador.

Era una programadora,
però ningú no ho sabia.

El nens d'avui dia, teclejen, arrosseguen
i cliquen en el seu camí pel món.

Però si no els donem eines
que crear amb els ordinadors,

només creem consumidors,
en lloc de creadors.

Aquesta cerca em va portar
fins a una nena petita.

Es diu Ruby i té sis anys.

És molt valenta, imaginativa
i una mica autoritària.

I cada cop que em sorgia un problema

quan aprenia programació, com ara

"Què és el disseny orientat a un objecte
o què és la recol·lecció d'escombraries?"

m'imaginava com explicaria
aquell problema a una nena de sis anys.

Vaig escriure un llibre
sobre ella i vaig il·lustrar-ho

i això és el que em va ensenyar la Ruby.

La Ruby va ensenyar-me
que no hem de tenir por

dels cucs de sota del llit.

I que fins el més gran dels problemes

és tot un cúmul de petits problemes.

I Ruby també em va
presentar els seus amics,

la part colorida de la cultura d'Internet.

Té amics com ara l'Snow Leopard,

que és molt bonica però
no vol jugar amb els altres nens.

I té amics com els robots verds;
molt amables però súper desordenats.

Té amics com el pingüí de Linux

que és implacablement eficient
però una mica difícil d'entendre.

I guineus idealistes, etc.

Al món de Ruby, aprens
tecnologia mentre jugues.

Per exemple, com els ordinadors
són molt bons repetint coses,

així és com la Ruby ensenyaria els bucles.

Aquest és el seu ball favorit: 
"pica, pica, trepitja, trepitja

pica, pica i salta."

I aprenem comptadors de bucles
a base de repetir-ho quatre cops.

I aprenem bucles mentre
repetim aquesta seqüència

i mentre estic a peu coix.

I aprenem bucles
repetint aquesta seqüència

fins que la mare s'enfada molt.

(Riures)

I sobretot, aprenem que
no hi ha respostes preparades.

Per a posar en marxa
el pla d'estudis del món de la Ruby

necessitava preguntar als nens
com veuen el món

i sobre les preguntes que tenen

per tal d'organitzar
sessions de prova.

Començaria ensenyant
els nens quatre fotos.

Una foto d'un cotxe,

una d'un súper,
una d'un gos i una d'un lavabo.

Els preguntava: "Quina foto
penseu que és un ordinador"?

I, molt conservadors, em deien:

"Cap d'aquests n'és un.

Jo sé què és un ordinador:

aquella caixa brillant

on el pare i la mare
passen massa temps."

Però després parlàvem

i ens adonàvem que, en veritat,
un cotxe és un ordinador,

perquè té un sistema de navegació.

Un gos...bé, un gos 
potser no ho és

però té un penjoll

i el penjoll potser
sí que porta un ordinador.

I els súpers, tenen
molts tipus d'ordinador,

com ara els caixers
i les alarmes anti-robatori.

I nens, sabeu què?

Al Japó, els lavabos són ordinadors

i tenen fins i tot hackers.

(Riures)

I encara més,

els hi donava enganxines
amb un botó d'on/off.

Els hi deia: "Avui teniu
una habilitat màgica

per a convertir qualsevol
cosa d'aquesta sala en un ordinador."

I, un altre cop, responien:

"Sembla molt difícil,
no sé com es fa això."

Però els hi deia:
"No us amoïneu,

els vostres pares
tampoc no ho saben.

Acaben d'escoltar
parlar sobre això que es diu

'l'Internet de les coses'.

Però vosaltres nens
sereu els únics

que vivireu en un món
on tot és un ordinador."

I després va apropar-se'm
una nena petita

i amb un focus de bicicleta

i va dir-me: "Si aquest
focus fos un ordinador,

canviaria de colors."

Vaig dir-li: "Una idea genial,
i què més podría fer?"

Es va posar a rumiar

i va dir: "Si aquest focus
fos un ordinador,

podria anar de viatge
en bici amb el pare

i dormiríem a una tenda

i aquest focus esdevindria
un projector de pel·lícules."

Aquell era el moment que esperava,

el moment en què el nen s'adona

que el món encara no està preparat

i una manera genial de fer que
el món estigui millor preparat

és mitjançant la creació de la tecnologia

i que cadascú de nosaltres
formi part d'aquest canvi.

Finalment, vam construir un ordinador.

Vam conèixer l'autoritari
CPU i els útils RAM i ROM

que ajuden a recordar coses.

I després vam juntar-ho tot
per crear el nostre ordinador,

i també vam dissenyar una aplicació.

I la meva història favorita és la d'un nen

de sis anys

i allò que més desitja en
el món es esdevenir astronauta.

El nen portava uns auriculars enormes

i estava completament immers
en un diminut ordinador de paper

perquè havia construït

la seva aplicació de navegació
intergalàctico-planetària.

El seu pare, l'astronauta
solitari de l'òrbita de Mart,

era a l'altra costat de la sala

i la gra missió del nen

era portar el seu pare
sa i estalvi a la Terra.

Aquests nens tindràn una visió
radicalment diferent del món

i de com es crea amb tecnologia.

Per acabar, com més
proper, més integrador

i més divers sigui
el món de la tecnologia,

més colorit i millor sembñarà el món.

Així que imagineu amb mi

un món on les històries que contem

sobre com es creen
les coses, no incloguin només

els nois de vint-i-tants
anys de Silicon Valley,

sinó també les estudiants
de Kènia i els bibliotecaris de Noruega.

Imagineu un món on
les Ada Lovelaces de demà,

visquin en una realitat
permanent de uns i zeros

i s'enfrontin de manera
optimista i valenta a la tecnologia.

Que puguin assolir
els poders i les oportunitats

i les limitacions del món.

Un món de tecnologia
que sigui meravellòs, fantàstic

i una miqueta estrany.

Quan era una nena,

volia ser narradora de contes.

M'encantaven els móns de ficció

i la meva activitat preferida

era llevar-me a Moominvalley.

A la tarda, passejava per les Tatooines.

I a la nit, dormia a Narnia.

I la programació va tornar-se
en la professió perfecta per a mi.

Encara creo mons.

I enlloc d'omplir-los d'històries,
els omplo de codis.

Programar em dóna el gran poder

de crear el meu propi petit univers

amb les seves pròpies regles,
paradigmes i pràctiques.

Crear quelcom del no-res
a partir del poder de la lògica.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)