Doncs jo sé que TED va sobre moltes coses que són grans, però vull parlar-vos d'una cosa molt petita. Tan petita que és una sola paraula. La paraula és "inadaptat". És una de les meves paraules preferides, perquè és literal. És a dir, és una persona que no s'ha pogut adaptar. O una persona que s'adapta malament. O això: "una persona s'adapta malament a noves situacions o entorns." Jo em sento identificada com a inadaptada. I estic aquí per altres inadaptats a la sala, perquè no en sóc l'única. Us explicaré una història d'inadaptació En algun moment dels meus 30 anys, el somni d'esdevenir escriptora va picar a la meva porta. De fet, va arribar a la bústia en forma de carta que deia que havia guanyat un gran premi literari per una història curta que havia escrit. La història curta era sobre la meva vida com a nadadora competitiva i sobre la meva vida familiar dolenta, i una mica sobre com la pena i la pèrdua et poden tornar boig. El premi era un viatge a Nova York per conèixer editors i representants de renom i altres autors. El somni de tot aspirant a escriptor, no? Sabeu què vaig fer el dia que va arribar la carta a casa? Com que sóc jo, vaig posar la carta a la taula de la cuina, em vaig posar un got de vodka amb gel i llima, i vaig seure allà en roba interior durant tot un dia sencer, mirant fixament a la carta. Pensant sobre totes les maneres en què ja havia fastiguejat la meva vida. Qui dimonis era jo per anar a Nova York i fer veure que era una escriptora? Qui era jo? Us ho explicaré. Era una inadaptada. Com molts altres nens, venia d'una familia abusiva i per poc vaig acabar amb la meva vida. Ja m'havia casat dues vegades sense èxit. Vaig sortir de l'univeristat sense títol no un cop, sinó dos i potser fins i tot un tercer cop que no us explicaré. (Rialles) I havia fet rehabilitació per consum de drogues. i havia tingut dues maravelloses vancances a la presó. Vaig per bon camí. (Rialles) Però la veritable raó, crec, per la qual era una inadaptada era que la meva filla va morir el dia que va néixer, i encara no havia entès com viure amb aquesta història. Després que la meva filla morís, durant molt de temps no tenia casa i vivia sota un pont en una mena d'estat zombi de pena i pèrdua que alguns de nosaltres ens hem trobat pel camí. Potser tots nosaltres, si vivim suficients anys. Ja sabeu, els pobres són uns dels nostres inadaptats més heroics, perquè comencen com nosaltres. Doncs com veieu, no m'adaptava a cap categoria d'aquestes: filla, esposa, mare, alumna. I el somni de ser escriptora era com una pedra petita i trista al meu coll. Era per culpa meva el fet de que pujés a l'avió i volés cap a Nova York, on estan els escriptors. Amics inadaptats, quasi puc veure els vostres caps il·luminant-se. Us puc identificar en una sala. Al principi, us hagués agradat. Pots escollir tres escriptor famosos que us agradaria conèixer, i aquests nois hi van i els troben per a tu. T'instal·les a l'hotel Gramercy Park, on beus whisky tard, a la nit. amb gent guai, llesta i presumida. I fas veure també que ets guai i llest i presumit. I conèixes un grup d'editors i autors i representants a dinars i sopars molt, molt sofisticats. Demaneu-me com són de sofisticats. Audiència: com, de sofisticats? Lidia Yuknavitch: confessaré que vaig robar tres tovallons... (Rialles) de tres restaurants diferents. I em vaig ficar un menú als pantalons (Rialles) Només volia alguns records perquè quan tornés a casa pogués creure que relament això m'havia passat. Sabeu? Tres escriptors que volia conèixer eren Carole Maso, Lynne Tillman i Peggy Phelan. Aquests no eren famosos, autors exitosos, però per a mi, eren heroïnes. Carole Maso va escriure el llibre que més tard va ser la meva Bíblia d'art. Lynne Tillman va donar-me permís per creure que era possible que les meves històries fóssin part del món. I Peggy Phelan em va recordar que el meu cervell podia ser més important que els meus pits. No eren escriptores convencionals, però s'estaven fent camí al món amb les seves històries. M'agrada pensar, d'una manera similar a la de l'aigua quan passa pel Gran Canyó. Quasi em mata d'alegria passar l'estona amb aquestes 3 escriptores de més de 50 anys. I la raó per la qual quasi em mata d'alegria és que mai havia sentit una alegria així. Mai havia estat en una habitació així la mare mai va anar a l'universitat, la meva carrera creativa en aquell moment era una cosa petita, trista, morta. Aquelles primeres nits a Nova York volia morir allà. I pensava: "Ja puc morir. Sóc bona. Això és bonic." Alguns de vosaltres a la sala entendreu el que va passar després. Primer, em van portar a les oficines de Farrar, Straus i Giroux. Farrar, Struaus i Giroux era el meu somni a la premsa. Vull dir, T.S Eliot i Flannery O'Connor estaven publicats allà. L'editor principal em va fer seure i vam parlar durant una llarga estona intentant convèncer-me que tenia un llibre a dins sobre la meva vida com a nadadora. Una autobiografia. Tot l'estona que va estar parlant amb mi, estava asseguda somrient i assentint com una idiota adormida, creuada de braços, mentre res, res de res sortia del meu coll. I al final, em va donar un copet a l'espatlla com un entrenador de natació. I em va desitjar sort i em va donar alguns llibres gratuïts i em va portar fins a fora la porta. Després, em van portar cap a les oficines de W.W. Norton, on estava bastant segura que m'escortarien de l'edifici només per portar posat Doc Martens. Però això no va passar. Estar a les oficines Norton va ser com arribar dalt del cel de nit i tocar la lluna mentres estrelles cosint el teu nom al llarg del cosmos. Vull dir, això és com de gran va ser per mi. Ho enteneu? El seva principal editora, Carol Houck Smith, es va apropar a la meva cara amb aquells ulls petits, brillants i ferotges i em va dir, "Envia'm algo doncs, immediatament!" Veieu, ara la majoria de persones, especialment de TED, haurien corregut cap a la bústia, veritat? Vaig trigar una dècada a imaginar-me posar algo en un sobre i enganxar-hi un segell. A l'última nit, Vaig fer una gran lectura al Club Nacional de Poesia. I al final de la lectura, Katharine Kidde of Kidde, Hoyt & Picard Literary Agency, va caminar de dret cap a mi i em va donar la mà i em va oferir representació al lloc. em vaig estar dreta i em vaig tornar com sorda. Us ha passat mai això? I quasi vaig començar a plorar perquè totes les persones a la sala anaven vestides tant bellament, i tot el que va sortir de la meva boca va ser: "No ho sé, m'ho he de pensar." I ella va dir, "D'acord, doncs," i va marxar. Totes aquelles mans obertes cap a mi, aquella petita i trista pedra al meu coll... Veieu, estic intentant explicar-vos una cosa sobre gent com jo. Gent inadaptada -- no sempre sabem com tenir esperança o dir que sí o triar la cosa gran, fins i tot quan està just davant nostre. És una pena que portem. És la pena de voler alguna cosa bona. És la pena de sentir algo bo. És la pena de no creure ben bé que mereixem estar a la sala amb la gent que admirem Si pogués, tornaria enrere i m'entrenaria. Seria exactament com aquelles done de més de 50 anys que em van ajudar. M'ensenyaria com voler les coses, com aixercar-me, com demanar-les. Diria, "Tu! Sí, tu! Pertanys a la sala, també." La pinta radiant cau en tots nosaltres, i no som res l'un sense l'atre. En el seu lloc, vaig tornar cap a Oregon, i mentre mirava les fulles perennes i la pluja tornava a la vista, Vaig beure'm tantes ampolles petites que deiem "senteix llàstima per tu mateix" Pensava sobre com, si fós una escriptora, era com una mena d'escriptora inadaptada. El que estic dient és, vaig tornar a Oregon sense un repartiment de llibre, sense representant, i només anb un cap i un cor ple de records d'aver d'assentar-me tan aprop dels escriptors bonics. La memòria va ser l'únic premi que em vaig permetre. I encara, a casa a les foques, amb roba interior, encara podiar escoltar les seves veus. Deien, "No escoltis a ningú que intenti fer-te callar o canviar la teva història." Deien, "Dóna veu a la història que només tu saps explicar." Deien, "A vegades explicar la història és el que et salva la vida." Ara sóc, com podeu veure, la dona de més de 50 anys. I sóc escriptora. Sóc mare. I em vaig convertir en mestra. Endevineu qui són els meus alumnes preferits. Tot i que no va passar el dia que la somiada carta va arribar a la bústia, sí que vaig escriure una memòria, anomenada "La cronologia de l'aigua." A dins hi ha les històries sobre quantes vegades m'he hagut de reinventar des de les runes de les meves eleccions, les històries sobre com els meus fracassos eren només portals extranys fins algo bonic. Tot el que vaig haver de fer va ser donar veu a la història. Hi ha un mite a la majoria de cultures sobre perseguir el teus somnis. S'anomena el camí d'un heroi. Però prefereixo un mite diferent, que és lleugerament cap a la banda, o per sota d'això. És el mite dels inadaptats. I diu així: fins i tot al moment del teu fracàs, ets bonic. Encara no saps, però tens l'abilitat de reinventar-te sense fi. Aquesta és la teva bellesa. Pots ser un borratxo, supervivent d'abús, un ex convicte, un rodamón, pots perdre tot els teus diners o la teva feina o el teu home o la teva dona, però el pitjor de tot, un fill. Pots perdre fins i tot els teus marbres. Pots estar dreta en un centre mort al mig del teu fracàs i encara, jo seré l'única allà per dir-te que ets tant bonic. La teva història es mereix ser escoltada, perquè tu, tu extrany i fenomenal inadaptat, tu nova espècie, ets l'únic a la sala que pot explicar la història de l'única manera que tu ho faries. I jo estaré escoltant. Gràcies. (Aplaudiments)