Al 1956, durant una recepció diplomàtica a Moscou, el líder soviètic Nikita Khrusxov digué als ambaixadors del bloc occidental: "My vas pokhoronim!" El seu intèrpret ho va traduir a l'anglès com: "Us enterrarem!" La declaració va commocionar a Occident, elevant la tensió entre l'URSS i els EUA que es trobaven en plena guerra freda. Alguns creuen que l'incident va endarrerir les relacions Orient/Occident 10 anys. Resulta que el comentari d'en Khrusxov es va traduir una mica massa literal. En aquell context, les seves paraules s'havien de traduir com: "Viurem per veure-us enterrats." Volent dir que el comunisme sobreviuria al capitalisme, un comentari molt menys amenaçador. Malgrat que es va aclarir el significat desitjat, l'impacte inicial de les paraules d'en Khrusxov va posar el món en un camí que podia acabar en un Armageddon nuclear. Així doncs, donada la complexitat del llenguatge i l'intercanvi cultural, com és que aquests incidents no passen constantment? La resposta està en l'habilitat i la formació dels intèrprets, per superar barreres lingüístiques. Històricament, la interpretació ha estat normalment consecutiva, on oradors i intèrprets fan pauses, per deixar que l'altre parli. Però amb l'arribada de la tecnologia de ràdio, es desenvolupà un sistema d'interpretació simultània arran de la 2ª Guerra Mundial. En la modalitat simultània, els intèrprets tradueixen les paraules de l'orador per mitjà d'un micròfon, en temps real, sense pauses. L'audiència pot escollir en quina llengua escoltar. Aparentment, el discurs és constant, però entre bambolines, intèrprets humans treballen incessantment per garantir que cada idea es transmet de la forma prevista. I això no és feina fàcil. Es triga uns 2 anys de formació, sent professionals bilingües, en ampliar el vocabulari i dominar les habilitats necessàries per esdevenir intèrpret de conferències. Per acostumar-se a la tasca poc natural de parlar mentre escolten, estudien i imiten el discurs, tot repetint cada paraula exactament i en el mateix idioma. Amb el temps, comencen a parafrasejar el discurs, fent ajustaments d'estil mentre parlen. En cert moment, s'introdueix una segona llengua. La pràctica genera nous patrons neuronals al cervell de l'intèrpret, i l'esforç constant de reformulació esdevé natural. Amb el temps i gran esforç, l'intèrpret dominarà múltiples estratègies per mantenir el ritme del discurs, lidiar amb reptes terminològics i gestionar una gran varietat d'accents estrangers. Poden recórrer a acrònims per escurçar noms llargs, utilitzar termes genèrics en lloc d'específics, o fer referència a les diapositives i d'altres ajudes visuals. Fins i tot poden deixar termes en la llengua original, mentre busquen una equivalència més precisa. Els intèrprets també són experts en mantenir l'aplom davant del caos. Recorda, ells no tenen control sobre qui dirà què, o com serà d'eloqüent l'orador. Un imprevist pot passar en qualsevol moment. A més, acostumen a interpretar davant de milers de persones i en entorns molt imponents, com ara l'Assemblea General de l'ONU. Per mantenir les emocions a ratlla, preparen els encàrrecs amb cura, fan glossaris previs, llegeixen voraçment sobre la matèria, i revisen xerrades prèvies del tema en qüestió. Per últim, els intèrprets treballen en parelles. Mentre un company tradueix els discursos a temps real, l'altre dóna suport localitzant documents, buscant termes i rastrejant la informació pertinent. Donat que la interpretació simultània exigeix una concentració intensa, la parella intercanvia rols cada 30 minuts. L'èxit depèn, en gran mesura, d'una col·laboració hàbil. El llenguatge és complex, i quan els conceptes abstractes o matisos es perden en la traducció, les conseqüències poden ser catastròfiques. Com digué la Margaret Atwood: "La guerra sorgeix quan fracassa el llenguatge." Els intèrprets de conferència en són conscients arreu del món i treballen amb diligència rere càmera per tal de garantir que mai passi.