Al 1956, durant una recepció diplomàtica
a Moscou,
el líder soviètic Nikita Khrusxov
digué als ambaixadors del bloc occidental:
"My vas pokhoronim!"
El seu intèrpret ho va traduir
a l'anglès com:
"Us enterrarem!"
La declaració va commocionar a Occident,
elevant la tensió entre l'URSS i els EUA
que es trobaven en plena guerra freda.
Alguns creuen que l'incident va endarrerir
les relacions Orient/Occident 10 anys.
Resulta que el comentari d'en Khrusxov
es va traduir una mica massa literal.
En aquell context, les seves paraules
s'havien de traduir com:
"Viurem per veure-us enterrats."
Volent dir que el comunisme
sobreviuria al capitalisme,
un comentari molt menys amenaçador.
Malgrat que es va aclarir
el significat desitjat,
l'impacte inicial
de les paraules d'en Khrusxov
va posar el món en un camí que
podia acabar en un Armageddon nuclear.
Així doncs, donada la complexitat
del llenguatge i l'intercanvi cultural,
com és que aquests incidents
no passen constantment?
La resposta està en l'habilitat
i la formació dels intèrprets,
per superar barreres lingüístiques.
Històricament, la interpretació ha estat
normalment consecutiva,
on oradors i intèrprets fan pauses,
per deixar que l'altre parli.
Però amb l'arribada
de la tecnologia de ràdio,
es desenvolupà un sistema d'interpretació
simultània arran de la 2ª Guerra Mundial.
En la modalitat simultània,
els intèrprets tradueixen
les paraules de l'orador
per mitjà d'un micròfon, en temps real,
sense pauses.
L'audiència pot escollir
en quina llengua escoltar.
Aparentment, el discurs és constant,
però entre bambolines,
intèrprets humans treballen incessantment
per garantir que cada idea es transmet
de la forma prevista.
I això no és feina fàcil.
Es triga uns 2 anys de formació,
sent professionals bilingües,
en ampliar el vocabulari
i dominar les habilitats necessàries
per esdevenir intèrpret de conferències.
Per acostumar-se a la tasca poc natural
de parlar mentre escolten,
estudien i imiten el discurs,
tot repetint cada paraula exactament
i en el mateix idioma.
Amb el temps, comencen a parafrasejar
el discurs,
fent ajustaments d'estil mentre parlen.
En cert moment,
s'introdueix una segona llengua.
La pràctica genera nous patrons neuronals
al cervell de l'intèrpret,
i l'esforç constant de reformulació
esdevé natural.
Amb el temps i gran esforç,
l'intèrpret dominarà múltiples estratègies
per mantenir el ritme del discurs,
lidiar amb reptes terminològics
i gestionar una gran varietat
d'accents estrangers.
Poden recórrer a acrònims
per escurçar noms llargs,
utilitzar termes genèrics
en lloc d'específics,
o fer referència a les diapositives
i d'altres ajudes visuals.
Fins i tot poden deixar termes
en la llengua original,
mentre busquen
una equivalència més precisa.
Els intèrprets també són experts
en mantenir l'aplom davant del caos.
Recorda, ells no tenen control
sobre qui dirà què,
o com serà d'eloqüent l'orador.
Un imprevist pot passar
en qualsevol moment.
A més, acostumen a interpretar
davant de milers de persones
i en entorns molt imponents,
com ara l'Assemblea General de l'ONU.
Per mantenir les emocions a ratlla,
preparen els encàrrecs amb cura,
fan glossaris previs,
llegeixen voraçment sobre la matèria,
i revisen xerrades prèvies
del tema en qüestió.
Per últim, els intèrprets
treballen en parelles.
Mentre un company
tradueix els discursos a temps real,
l'altre dóna suport localitzant documents,
buscant termes
i rastrejant la informació pertinent.
Donat que la interpretació simultània
exigeix una concentració intensa,
la parella intercanvia rols
cada 30 minuts.
L'èxit depèn, en gran mesura,
d'una col·laboració hàbil.
El llenguatge és complex,
i quan els conceptes abstractes o matisos
es perden en la traducció,
les conseqüències
poden ser catastròfiques.
Com digué la Margaret Atwood: "La guerra
sorgeix quan fracassa el llenguatge."
Els intèrprets de conferència
en són conscients arreu del món
i treballen amb diligència rere càmera
per tal de garantir que mai passi.