Probablement, la majoria
podeu entendre com em sento.
El cor em batega a cent per hora.
Tinc els palmells humits.
Estic suant.
I la meva respiració
és una mica superficial.
És evident
que aquestes sensacions familiars
són el resultat
de ser davant de milers de vosaltres
i donar una xerrada que
pot ser retransmesa
a potser un milió més.
Però les sensacions físiques
que experimento ara mateix
són realment el resultat
d'un mecanisme ment-cos més bàsic.
El meu sistema nerviós
envia al meu torrent sanguini
un allau d'hormones
com el cortisol i l'adrenalina.
És una resposta molt vella i necessària
que envia sang i oxigen
als òrgans i músculs
que ho necessitin
per respondre ràpidament
a una possible amenaça.
Però hi ha un problema
amb la resposta,
i és que es pot sobreactivar.
Si m'enfronto a aquesta mena
de factors estressants a diari,
particularment
durant molt de temps,
el meu sistema pot sobrecarregar-se.
Bàsicament, si la resposta no és
gaire freqüent, és molt necessària
per al meu benestar i supervivència.
Però si passa molt freqüentment,
pot fer-me emmalaltir.
Cada vegada hi ha més investigacions
que examinen la relació
entre l'estrès crònic i la malaltia.
Està demostrat
que les malalties coronàries
i el càncer tenen relació amb l'estrès.
I això es deu a que, al llarg del temps,
massa activació de l'estrès
pot interferir als processos del cos
que em mantenen sana.
Imaginem-nos per un moment
que estigués embarassada.
Aquest tipus d'estrès,
particularment al llarg del meu embaràs,
quina mena d'impacte pot tenir això
en la salut del fetus que s'està formant?
Probablement no us sorprendrà si dic
que aquest tipus d'estrès
durant l'embaràs no és bo.
Fins i tot pot fer que el cos
es posi de part massa aviat,
perquè, bàsicament, l'estrès comunica
que la matriu ha deixat de ser
un lloc segur per al nadó.
L'estrès durant l'embaràs està relacionat
amb la pressió arterial alta
i el poc pes amb què neix un nen,
i pot portar un munt
de problemes de salut
que suposa més perill en el part
tant per la mare com pel nen.
És clar que l'estrès, particularment
en l'estil de vida modern,
és una experiència un tant universal, oi?
Potser mai no han donat
una xerrada TED
però s'han trobat
amb una presentació a la feina,
perdre la feina sobtadament,
un examen important,
una disputa acalorada
amb un familiar o amic.
Però resulta que el tipus
d'estrès que experimentem
i si podem romandre en un
estat de relaxació suficient estona
perquè el cos funcioni correctament,
depèn molt de qui som.
També hi ha cada cop més estudis
que demostren que la gent
que pateix més discriminació
són més propensos
a tenir mala salut.
Fins i tot l'amenaça de discriminació,
com preocupar-te de si la policia
et pararà mentre condueixes,
pot tenir impactes negatius a la salut.
El professor de Harvard
Dr. David Williams,
la persona que va promoure les eines
que han demostrat aquests vincles,
diu que els grups més marginats
de la nostra societat
pateixen més discriminació i
més conseqüències en la seva salut.
Aquests temes m'han interessat
des de fa més d'una dècada.
Vaig començar a interessar-me
en la salut materna
quan una trajectòria fallida
en estudis de pre-medicina em va dur
a buscar altres formes
d'ajudar dones embarassades.
Em vaig fer doula,
una persona sense formació mèdica
entrenada per ajudar
durant l'embaràs i el part.
I perquè sóc llatina
i parlant d'espanyol,
en el meu primer voluntariat com a doula
a un hospital públic de Carolina del Nord,
vaig veure clarament com la raça
i la classe repercutien
en les dones que ajudava.
Si observem les estadístiques
sobre els nivells de malalties
durant l'embaràs i el part,
clarament veiem el model
descrit pel Dr. Williams.
Particularment, les dones afroamericanes
ho viuen completament diferent
que no pas les dones blanques
respecte el fet
que els nadons neixin sans.
En certes zones dels EUA,
especialment al Sud Profund,
l'índex de mortalitat de mares
i infants de raça negra
s'aproxima als índexs
de l'Àfrica subsahariana.
En aquelles mateixes comunitats,
la taxa per les dones blanques
és gairebé zero.
A nivell nacional i tot, les dones negres
tenen quatre cops més probabilitats
de morir durant l'embaràs i el part
que les dones blanques.
Quatre cops més probabilitat
de morir.
També és el doble de probable
que els seus nadons morin
abans del primer any de vida
que no pas els nadons blancs,
de dos a tres vegades
més probable
que els nens neixin massa aviat
o massa prims,
un signe de desenvolupament insuficient.
Les dones nadiues és més probable
que tinguin índexs més alts de problemes
que les dones blanques,
com també alguns grups de llatines.
En l'última dècada com a doula,
periodista i bloguera
he intentat alertar
de com són de diferents
les experiències de les dones de color
particularment la dona negra,
pel que fa
a l'embaràs i el part als EUA.
Però quan parlo
d'aquestes estadístiques horroroses
normalment em topo amb la suposició
que es deu o bé a la pobresa
o a la manca d'accés a la sanitat.
Però resulta que cap de les dues
no ho diuen tot.
Inclús dones negres de classe mitja
també obtenen resultats molt pitjors
que les dones blanques
de classe mitja homòlogues.
Aquesta diferència s'amplia dins el grup.
I mentre l'accès a la sanitat continua
essent un problema,
fins i tot les dones de color que reben
l'atenció prenatal recomanada
pateixen aquests alts índexs.
Tornem-hi doncs al camí
que va de la discriminació
a l'estrès i a la mala salut
i comença a formar un patró
que molta gent de color coneix ben bé:
realment el racisme ens posa malalts.
Continua semblant exagerat?
Considereu això: els inmigrants,
especialment els de raça negra i llatina,
sorprenentment tenen millor salut
quan acaben d'arribar als EUA.
Però quant més temps s'hi queden,
pitjor és la seva salut.
Gent com jo, nascuda als EUA
i de pares immigrants cubans,
és més probable que tingui
pitjor salut que els meus avis.
És el que s'anomena
"la paradoxa de l'immigrant"
i que demostra
que hi ha alguna cosa
a l'ambient del país
que ens posa malalts.
La qüestió és aquesta:
el problema, que el racisme
fa que la gent de color,
especialment dones i nens negres
emmalalteixin, és enorme.
Podria passar molta estona
parlant sobre això
però no ho faré perquè vull assegurar-me
d'explicar-vos una solució.
I la bona notícia és
que no és una solució massa cara
i no necessita cap
súpertractament farmacològic
ni noves tecnologies.
La solució es diu
"el mètode JJ".
Els presento a Jennie Joseph.
És una llevadora d'Orlando, Florida
que treballa amb dones embarassades
des de fa més de deu anys.
A les clíniques de fàcil accès,
com ella en diu,
la Jennie i els seu equip proporcionen
atenció prenatal a més de 600 dones l'any.
Les seves clientes, la majoria
negres, haitianes i llatinas
donen a llum a l'hospital local.
Però gràcies a proporcionar
atenció accesible i respectuosa
la Jennie ha aconseguit quelcom notable:
gairebé totes les dones tenen
nadons sans i no són prematurs.
El seu mètode és aparentment senzill.
La Jennie diu que totes les consultes
comencen a la recepció.
Tots els membre de l'equip,
sempre que la dona és a la clínica,
són tan acollidors com poden.
Ningú no és rebutjat
per falta de recursos.
El mètode JJ és fer funcionar el negoci
sense importar els obstacles.
No es castiga ningú
per arribar tard a la consulta.
No es menysprea o subestima ningú.
La sala d'espera sembla més la sala
d'estar de la tieta que una clínica.
D'aquest espai en diu
"una classe disfressada".
Amb les cadires de pelfa
formant un cercle,
mentre les dones esperen,
tenen entrevistes personals
amb un educador
o bé classes prenatals en grup.
Tan bon punt et criden
per la visita,
et saluden l'Alexis o la Trina,
dues auxiliars mèdiques de la Jennie.
Totes dues són joves,
afroamericanes i mares.
El seu tracte és informal i amistós.
Durant una visita que vaig observar,
la Trina parlava amb una jove futura mare
mentre li prenia la pressió arterial.
Aquesta mare llatina tenia problemes
per retenir aliment degut a les nàusees.
Mentre la Trina desinflava el tensiòmetre
va dir: "Mirarem de canviar-te
la medicació, d'acord?
No podem tenir-te sense menjar".
Parlar en plural és de fet un tret
molt crucial dins el model de la Jennie.
Veu els treballadors dins d'un equip
que, junt amb les dones i la família,
té un objectiu:
que la mare tingui un nadó sa
que no neixi prematur.
La Jennie diu que la Trina i l'Alexis
són el centre del seu model d'atenció
i que el seu rol com a proveedora
és donar suport a la feina d'elles.
La Trina passa molt de temps
amb el mòbil,
parlant amb les clientes
sobre tot tipus de coses.
Una dona li va preguntar si un medicament
que li havíen receptat a l'hospital
es podia prendre durant l'embaràs.
La resposta era que no.
Una altra dona va enviar fotos d'un
infant nascut sota l'atenció de la Jennie.
Finalment, quan et criden
per veure l'assistent,
ja t'has pesat a la sala d'espera
i has realitzat el test d'orina
al lavabo.
És molt diferent
del model de medicina tradicional,
perquè col·loca
responsabilitat i informació
en mans de les dones.
Per tant, més que un entorn mèdic
on pots ser castigat
per no seguir les recomanacions donades,
la mena d'entorn que sovint es troben
les dones de pocs recursos,
el model de la Jennie
és ser el màxim de comprensiu.
I aquest suport proporciona
una protecció fonamental
de l'estrès de racisme i discriminació
que aquestes dones enfronten cada dia.
Però aquí ve el millor aspecte
del model de la Jennie:
està sent increïblement eficaç.
Recordem les estadístiques d'abans:
és més probable que les dones negres
tinguin nens prematurs,
donin a llum bebès amb poc pes,
fins i tot morin per complicacions
de l'embaràs i el part.
Bé, el mètode JJ gairebé ha eliminat
aquests problemes per complet,
començant pel que la Jennie
anomena "bebès prims".
Ha fet que quasi totes les clientes
donessin a llum
a nens sans i grassonets com aquest.
(Públic): Oh!
Miriam Zoila Pérez:
És una nena
d'una clienta de la Jennie
del juny passat.
Un grup de dones similar
al de la zona de la Jennie
que van parir al mateix hospital
que les seves clientes
tenien el triple de probabilitats de tenir
nens per sota del pes saludable.
La Jennie està progressant cap allò
que durant dècades s'ha vist
com un problema gairebé insoluble.
Potser alguns penseu
que aquesta atenció personal
que el mètode JJ precisa
deu ser massa cara per generalitzar-la.
Doncs bé, esteu equivocats.
La visita amb l'assistent no és
el centre del model de la Jennie
i per una bona raó.
Aquestes visites són cares i, per tal
de mantenir el seu model
ha de veure moltes clientes
per cobrir costos.
Però la Jennie no ha de passar
molt de temps amb cadascuna
si els companys del seu equip
poden facilitar ajuda, informació
i l'atenció que les clientes necessiten.
La bellesa del model de la Jennie
és que verdaderament creu
que es pot implementar a molts
àmbits de l'atenció a la salut.
És una revolució de l'assistència
esperant a ocórrer.
Aquests problemes que he compartit
són greus.
Venen de llargues històries
de racisme i classisme,
una societat basada
en l'estratificació de raça i classe.
Impliquen mecanismes psicològics elaborats
creats per protegir-nos
i això, si se sobreestimula,
ens posa malalts.
Però si hi he après una cosa
a la meva feina com a doula
és que una mica de suport incondicional
pot tenir un gran impacte.
La història demostra
que la gent és molt resistent
i tot i que no podem
erradicar el racisme
o l'estrès que en resulta,
potser podem crear ambients
que proporcionin protecció
a allò que la gent de color
viu diàriament.
I durant l'embaràs, la protecció
pot ser una eina increïble
per tal de canviar l'impacte del racisme
en generacions futures.
Gràcies.
(Aplaudiments)