Us parlarà de la democràcia Però de la veritable La que no existeix per res i la que, crec, ens permetria sortir d'aquest tràngol Sóc professor a Marsella i al 2005 vaig començar a veure la llum La meva conciència política es va despertar gràcies a un debat públic a França on ens consultaven sobre una suposada "constitució" (Tractat Europeu) Al llegir-la, em vaig enfadar, em va semblar que era perillosa. Vaig escriure un text d'unes deu pàgines, amb deu pàgines de notes. Després el vaig penjar a la meva pàgina web. El vaig enviar als meus pocs contactes, sense reacció, com el que sent ploure i va passar una cosa que va canviar la meva vida. La gent es va apoderar d'això perquè perquè corresponia a alguna cosa que els mancava. Durant mesos, em vaig passar nits intentant respondre a totes aquestes persones, en particular a aquelles que no estaven d'acord amb mi, tractant de demostrar-lis que estaven equivocades. Paulativament, la premsa, la televisió, les ràdios .... van començar a parlar d'aquest tema. Van venir a casa. El comptador de la meva pàgina web es va disparar. Hi havia 40.000 visites per dia! 12.000 correus electrònics en 2 meses. Al final, retrospectivament, em vaig adonar que la mirada dels altres m'estava transformant, donant-me una força increïble. No només les mirades dels que esperaven alguna cosa de mi i que no podia decebre, sino també les mirades dels que no es fiaven de mi, que deien que jo era un impostor, que no tenia cap legitimitat, i volia demostrar-lis que s'estaven equivocant. Totes aquestes mirades em donaven una energia considerable. I això segueix encara vigent. He descobert que no era res de nou, sino que els Atenencs ja no la nomenaven "Verecunia" (Vergonya). Em sembla què és un concepte molt interessant i essencial. Pels Atenencs, el bon ciutadà donava importància a les mirades dels altres. Això li portava a ser virtuós. Quan els altres comptaven amb ell, i el recompensaven amb les seves mirades li produïa la intenció de ser virtuós. I quan els altres el miraven amb desaprovació, això l'incitava a no allunyar-se del camí de la virtut. I és veritat que funcionava! Els que tenen "verecunia" són més virtuosos que els altres. I al contrari, els que no tenen "verecunia" són extremadament perillosos. Fins al punt que en aquesta època... en la que les costums eren més brutals que les nostres... Bé, tampoc tenim que condemnar-los a la pena de mort, però... podríem evitar donar-lis responsabilitats. Per descomptat, que m'esforço per... Per a què? Primer vaig intentar entendre la causa de les injustícies socials. Vaig intentar trobar la causa principal de totes les injustícies socials Després, vaig esbrinar, amb sorpresa, les idees genials que eren el fonament de la democràcia atenenca. Una veritable democràcia. Reprenc varies paraules i tracto de donar-lis sentit. Paraules importants. Paraules, el significat de les quals ha sigut mal interpretat des de fa com a mínim 200 anys. Finalment, tracto d'imaginar... i és un treball enorme. No pretenc apoderar-me de la veritat. Estic estudiant, construïnt i consolidant una idea. La meva intenció és trobar institucions, bones institucions, que ens puguin protegir a tots nosaltres dels abusos de poder. Compto amb bones institucions per incitar-vos a ser virtuosos. No compto amb ciutadans virtuosos. No hi crec. Crec que cadascún de nosaltres té una part bona i una part dolenta. No obstant, bones institucions poder portar-nos a la virtut. De la mateixa manera, que poden allunyar-nos de l'interès general i del Bé comú, tal com succeeix avui dia. En aquesta recerca, utilitzo un magnífic mètode, aconsellat per un vell doctor: Heròdot (Hiòcrates, error). Ell deia "Cerca la causa de les causes". I ho explico sempre. Ell deia: Quan hi ha un problema per resoldre, una malaltia que curar, obviament, no tractes de combatre els seus efectes. No arreglaràs res. Tampoc combatis les causes Sóc múltiples. La solició no està allí! És més eficaç buscar entre totes les causes, la causa principal. Com a mínim una de les causes principals que determinen les altres. Aquesta és la que necessitem. És la que estic cercant. Aleshores. Tots els meus amics opositors, que vaig conèixer en la política i amb qui comparteixo totes aquestes lluites, combaten des de sempre. Vaig fer un esquema piramidal per ensenyar-vos la varietat de temes als quals la gent s'oposa. Em sorprèn que tots aquests opositors es centrin en... asuntes importants però que només són conseqüències. Em sembla que ningú està intentant trobar la causa de tot això. I em sembla que vaig trobar... potser m'estic equivocant, però tinc la impressió d'haver trobat una causa comuna a totes aquelles impotències i injustícies. D'on provenen totes aquestes injustícies socials? Em sembla que provenen de la falta de control sobre el poder polític. que produeix la impotència popular. I penso que aquestes injustícies socials existeixen perquè la gent "bona", la gent "normal", no tenen el poder d'oposar-se. Tots aquests militants opositors, dediquen la seva a combatre... i malgrat això, no aconsegueixen canviar res! I això? Per què la seva impotència política els impedeix actuar. Quin és l'origen d'aquesta impotència política? Segons el meu anàlisi, surgeix de la Constitució. Aquest text diu que... no se'ns permet revocar els escollits ni exigir-lis comptes. No podem escollir als nostres candidats. No tenim dret a un Referendum d'iniciativa popular. No podem decidir res per propia iniciativa. Deixem que es privatitzi la Moneda perquè la Constitució no imposa que sigui pública. Etc. No tinc temps de donar més detalls. Però, en la Constitució, totes les nostres impotències estan previstes. No va caure del cel! Està escrit. Segueixo buscant la causa principal... Com és possible que totes les Constitucions del món previnguin la impotència dels Pobles? No pot ser una conspiració... sempre i en tots els països. No pot ser. Un procés universal ha de tenir una causa universal. Penso que el que generen aquestes Constitucions, que preveuen la nostra impotència en comptes de preveure la nostra potència i que no ens amparen dels abusos de poder, crec què és perquè els autors tenen un interès persona al no escriure bones constitucions, al no mencionar la nostra potència Són jutge i part, són polítics professionals. Ja estem aprop de la causa de les causes. No és culpa seva, no és que siguin dolents i estiguin podrits. És culpa nostra, per deixar-los escriure! Per evaluar la importància d'aquest error s'ha de recordar què és una Constitució. El Poble, nosaltres, des de fa 2.500 anys, necessita tenir representants per produïr i aplicar un Dret escrit que ens protegeixi de l'arbitrarietat dels poderosos. Així doncs, aquests representants són molt útils. Estableixen un Dret per pacificar la nostra Societat. Però a la vegada, són molt perillosos: Si es posen a abusar del seu poder, a servir els interessos d'una sola casta en comptes de servir l'interès general... Si es posen a abusar del poder perquè s'han tornat bojos... Perquè el poder els torna bojos sistemàticament... Cla, fa 2.500 anys que ho sabem! El poder embogeix. Tots els poders tendeixen a abusar. Sempre! (Va dir Montesquieu) És com una llei física, implacable. I existeix una idea genial per protegir-nos d'aquest fenomen: La Constitució. Què és la Constitució? És un text que està per sobre de tots els poders. No per organitzar els poders... Els poders no ens necessiten per organitzar-se. Sino per afeblir els poders. Tots els ciutadans haurien de saber això! La constitució serveix per inquietar als poders. Per protegir-nos dels abusos de poder. Un segon... Si els representants han de tenir por a la Constitució... Aleshores no haurien d'escriure-la! Si els deixem escriure-la, programaran el seu poder i la nostra impotència. Fins i tot un nen entén d'això! Aleshores, la idea esencial és: Els que aturen el poder no haurien d'escriure le regles que el regulen. No esperarem a que renunciin al poder perquè no ho faran mai. La solució no és seva sinó nostra! Hem d'impedir que escriguin les Constitucions. Crec què és la idea esencial que ens falta. En aquesta batalla que va a oposar la gent "normal" als que exerceixen el poder avui dia. Hi ha... OH! Hi ha un temporitzador aquí! Qué bé! Hi ha paraules que estan posades a l'inrevés. Primer, no sóc un ciutadà. Un ciutadà és autònom, vota ell mateix les seves lleis. Jo sóc un simple elector, sóc heterònum. Estic sotmès a lleis escrites per altres. Anomenar-nos a nosaltres mateixos "Ciutadans" és autoenganyar-nos. Ens treu de polleguera, però no som res! Què fem en aquesta suposada democràcia? Quins drets tenim? Podem escollir als nostres patrons polítics el quals ho decidiran tot en el nostre lloc durant 5 anys? Són designats entre persones que ni tan sols hem escollit. Els més rics els escolleixen. I, quan, eventualment, ens traeixen No tenim cap mitjà per oposar-nos! Bé, és veritat que tenim la llibertat d'expressió. Però absolutament sense cap força apressant. Poder parlar per parlar, si no té efecte, està permès. Si canvia alguna cosa, és una matança. I anomenem a això una democràcia? Es culpa nostre! Hauríem de rebutjar l'ús d'aquestes falses paraules, Hauríem de negar-nos a anomenar "democràcia" a allò que, en realitat és estrictament el contrari. A l'anomenar "democràcia" a allò que en realitat és la negació dels nostres drets, contribuim a la nostra impotència política. Anomenar a això Democràcua ens impedeix formular la solució. Necessitem democràcua però no arribem a expressar-ho, perquè la paraula Democràcia s'utilitza per anomenar al seu contrari. És genial haver invertit les paraules! És de "Gran Hermano", absolutament! No va passar per casualitat. Això no estava bé des del principi, al 1789... i després es va deteriorar. No, no va passar així! Sieyès, un gran pensador de la Revolució Francesa, un assassí a sou, l'any 1789, va dir: "Els ciutadans que deixen que altres els representin ... han de renunciar a fer ells mateixos les lleis. No tenen cap voluntat particular d'imposar. Si ho fessin (dictar lleis) França no seria aquest Estat representatiu sino un Estat democràtic. El Poble ( seguint amb la citació de Sieyès) en un país no democràtic (I França no ho pot ser) no pot parlar, ni actuar sense que sigui per mitjà dels seus representats. Aquest senyor no era demòcrata! I savia molt bé el què era una democràcia. Ara us ho ensenyo: Tot el món savia, abans de 1789, Montesquieu, Aristòteles, que l'elecció és aristòcrata i per la qual cosa oligarca. Aristòteles ho va dir explícitament, aquí us deixo la cita. Montesquieu ho va dir igualment, us passo aquesta cita també. podeu trobar-les a la web, necessito estalviar temps. Deixeu-me subratllar dos punts molt importants: Durant 200 anys de sorteig a Atenes... on hi havia rics i pobres. Ok, sé que deixaven de costat als esclaus i a les dones. Aquest no és el tema. Us estic parlant dels ciutadans! Els ciutadans d'aquella època. Durant 200 anys de sorteig, els pobres van governar sempre. Sempre! Ara un altre exemple històric. No són opinions són fets! Durant 200 anys de sorteig, els pobres van governar. Hi havia rics. Però no governaven. I al contrari, durant 200 anys de suposat govern representatiu, els nostre, que no és una democràcia. Durant aquests 200 anys sempre han estat els rics els que han manat. Sempre! Ja que el sorteig dóna poder als pobres que representen el 99% de la població ja que la elecció dóna poder a 1%, els ultra rics. Fins quan els pobres seguiran defensant l'elecció? Com si fos una vaca sagrada! És indefensable! Els pobres defensen l'elecció mentre que el sorteig pot tornar-lis el poder. Aleshores perquè ens agafem a l'elecció? No és per la raó, donat que els fets ens demostren que va contra els nostres ineteressos. No obstant, hi ha mites. L'escola "republicana" ens va ensenyar des de petits que eleccions= democràcia = eleccions Des de petits ens ho creiem. Necessitem desitoxicar-nos de les mentides d'aquests lladres de poder. i recol·locar les paraules al seu lloc. No estem en una democràcia. Necessitem una democràcia amb sorteig, per alliberar-nos del qui volen el poder. Per canviar les coses, no podem comptar amb els que tenen el poder avui dia. La solució no vindrà d'ells. La solució vindrà de la gent normal, simple. De la gent que no vol el poder. Heu de conèixer aquest pensament d'Alain. Un gran pensador, us el recomano, que va dir: "El tret més visible de l'home just, és que no desitja governar als altres. Només desitja governar-se a si mateix. Això ho determina tot. És a dir, que els pitjors governaran." Si els justos no volen governar, i si donem el poder, com és el cas en el govern representatiu, als qui el volen, els pitjors governaran. Aquesta trampa desesperant- Alain tenia raó- ens fa passar per alt als homes justos. Aquests homes justos, no els tindrem! Però crec que podem escapar d'aquesta trampa. Amb una democràcia real i vertadera! Donant el poder a qualsevol, als "millors" d'entre nosaltres, als que no vulguin el poder. Es la democràcia que necessitem. Però tenim que voler-la. No espereu que els polítics ho vulguin. No la voldran mai! La democràcia els deixaria a l'atur! A Atenes el sorteig donava una mica de poder, una mica de temps i mai dos vegades seguides. Amb molts mitjans de control però es necessita temps per exposar-lo. Els Atenencs donaven una mica de poder, per poder conservar-lo! Els ciutadans seleccionats no votaven la llei. Estaven encarregats de la policia, de la justícia... Aplicaven les lleis. Preparaven les lleis, perquè els Atenencs no podien preparar-les a l'Assemblea. Perquè els representants estaven afeblits pel sorteig... Afeblits! els ciutadans tenien la garantia de romandre sobirans. No tingueu por del sorteig. Podríem tots ser molt més potents amb un sistema per sorteig. Els nostres representants serien els nostres servidors en comptes de ser els nostres amos. Una darrera paraula... Una paraula... Visiteu la nostra pàgina web , que va ser creada per un de vosaltres. Crec que hauríem, com els virus, des de la base... No espereu res dels mitjans de comunicació o de la gent poderosa... Hem de difondre aquesta idea, dient als altres: "L'assambea constituient ha de ser escollida per sorteig" Tot derivarà d'aquí. Crec que aquesta idea és vàlida pel món sencer. Els agraeixo la seva atenció. Traducció: Sílvia Sartorio