Fa deu anys vaig escriure
un llibre que vaig titular

"¿El nostre segle final?".
Amb interrogacions.

Els meus editors van suprimir
els signes d'interrogació.

(Rialles)

Els editors nord-americans
van canviar el títol per:

"La nostra hora final".

Als nord-americans els agrada
la gratificació instantània i el contrari.

(Rialles)

El tema era:

la nostra Terra ha existit
durant 45 milions de segles,

però aquest és especial:

és el primer en el que
una espècie, la nostra,

té el futur del planeta
a les seues mans.

Durant quasi tota
la història de la Terra,

les amenaces han provingut de la natura:

malalties, terratrèmols,
asteroides, etc.

però a partir d'ara, els pitjors perills
provenen de nosaltres mateixos.

I ara no es tracta només
de l'amenaça nuclear;

en el nostre món interconnectat,

les avaries a la xarxa
poden estendre's a tot el món;

els viatges aeris poden propagar
malalties en qüestió de dies;

i les xarxes socials poden
sembrar el pànic i rumors

a la velocitat de la llum, literalment.

Ens preocupem massa per riscos menors:

accidents aeris improbables,
substàncies cancerígenes als aliments,

dosis baixes de radiació, etc.;

però nosaltres i els responsables polítics

no assumim la possibilitat
d'escenaris catastròfics.

Afortunadament, el pitjor
encara no ha succeït.

De fet, potser no succeirà.

Però si un esdeveniment
és potencialment devastador

val la pena pagar una prima considerable

per protegir-nos,
encara que sigui poc probable,

com també tenim una assegurança
d'incendis a la nostra casa.

I quant més poder i promeses
ofereix la ciència,

més por donen els desavantatges.

Ens tornem més vulnerables.

D'aquí a unes poques dècades,

milions de persones tindran la capacitat

de fer mal ús dels ràpids avenços
en biotecnologia,

de la mateixa manera que avui
fan mal ús de la cibertecnologia.

Freeman Dyson, en una xerrada TED,

va preveure que els nens
crearan i dissenyaran nous organismes

tan rutinàriament com la seva generació
jugava amb jocs de química.

Això sembla quasi ciència ficció,

però si tan sols part de
la seva predicció es complís,

la nostra ecologia
i fins i tot la nostra espècie

segurament no sobreviuria
molt de temps indemne.

Per exemple, hi ha alguns eco-extremistes

que pensen que seria millor
per al planeta,

per a Gaia, que hi hagués
molts menys humans.

Què passarà quan aquesta gent hagi dominat

les tècniques de la biologia sintètica

generalitzades al 2050?

Arribats a aquest punt,
altres malsons de la ciència ficció

poden convertir-se en realitat;

robots ximples que es rebel·len,

o una xarxa que desenvolupa
la seva pròpia ment

i ens amenaça a tots.

Podem protegir-nos d'aquests riscos
mitjançant regulacions?

Certament hem d'intentar-ho,
però aquestes empreses

són tan competitives i
estan tan globalitzades

i impulsades per la pressió comercial

que qualsevol cosa que es pugui fer
es farà en qualsevol lloc,

sense importar el que
diguin les regulacions.

És com les lleis sobre drogues:
intentem regular-les, però no podem.

I la vila global tindrà
els seus propis ximples,

que tindran un abast mundial.

Així que, com dic al meu llibre,

tindrem un segle ple d'obstacles.

Potser la nostra societat
pateixi retrocessos.

De fet, hi ha un 50% de possibilitat
de patir un retrocés greu.

Però, hi ha esdeveniments concebibles

que poden ser encara pitjors,

esdeveniments que poden eradicar la vida?

Quan va aparèixer un nou
accelerador de partícules,

alguns van preguntar amb inquietud

si podia destruir la Terra
o, encara pitjor,

desintegrar el teixit espacial.

Afortunadament, els
hem pogut tranquil·litzar.

Jo i altres hem assenyalat que la natura

ja ha fet els mateixos experiments

milions de vegades,

per mitjà de col·lisions de raigs còsmics.

Però els científics han de ser previnguts

amb els experiments que generen condicions

sense precedent en el món natural.

Els biòlegs haurien
d'evitar l'alliberament

de patògens genèticament modificats
potencialment devastadors.

I, per cert, la nostra particular aversió

al risc de veritables
desastres existencials

depèn d'una qüestió filosòfica i ètica,

i és aquesta:

considerin dos escenaris.

L'escenari A anihila
al 90% de la humanitat.

L'escenari B anihila al 100%.

Quant pitjor es l'escenari B que l'A?

Alguns dirien que un 10% pitjor.

El nombre de morts es un 10% superior.

Però jo defenc que el B
és incomparablement pitjor.

Com astrònom, no puc creure

que els humans siguem
el final de la història.

Falten 5.000 milions d'anys
perquè el sol s'expandeixi,

i l'univers pot durar eternament.

Per això, l'evolució post-humana,

ací a la Terra i molt més enllà,

es pot prolongar tant com
el procés darwinià

que ha conduït fins a nosaltres,
i ser fins i tot més meravellosa.

I, en efecte, l'evolució futura
succeirà molt més ràpid,

en una escala temporal tecnològica,

no en la escala temporal
de la selecció natural.

Així que, a causa del
molt que hi ha en joc,

no hauríem d'acceptar un risc de
ni tan sols un entre mil milions

de que l'extinció humana ens llevi

aquest immens potencial.

Alguns del escenaris previstos

poden bé ser de ciència ficció,

però altres poden ser
inquietantment reals.

Una màxima important diu
que allò desconegut

no és el mateix que allò improbable,

i de fet, per això a
la Universitat de Cambridge

estem creant un centre
per estudiar com mitigar

aquests riscos existencials.

Sembla que val la pena
que unes poques persones

pensin sobre aquests possibles desastres.

I necessitem tota l'ajuda
que puguem obtenir,

perquè som els custodis d'un preciós

punt blau pàl·lid en un vast cosmos,

un planeta amb 50 milions
de segles per davant.

No posem en perill aquest futur.

M'agradaria acabar amb una cita

d'un gran científic
anomenat Peter Medawar:

"Les campanes que toquen pels homes

són com les campanes del bestiar alpí.

Pengen dels nostres colls,

i és culpa nostra si no emeten

un so melodiós i harmoniós".

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)